Rialto    IdT

461.133b

 

   

Anonimo

 

 

 

 

   

I.

   

Glorios Dieus, don totz bens ha creysensa,

   

vos prec prezant, deziros am dezir:

   

denhe, sie·us play, lo mieu cor esclayzir,

   

que yeu puesca dir e retrar’a present

5  

un planh amar, doloyros e consent.

   

La Lengadoc en deura sospirar

   

e Prozensals planher e gaymentar.

   

Amara mort, ben nos as fach offensa,

   

de bon senhor descaptalat Prozensa!

   

 

   

II.

10  

Vera valor, valent an gran valensa

   

lo puesc nompnar .  .  . ses tot falhiment.

   

Hoy rey Robert, de bons ayps compliment,

   

cap e razis, e·n siensa fondatz!

   

Perdut avem la real magestat

15  

de Cessilia! Hoy contat de Proensa,

   

de bon senhor vos aves defalhensa!

   

 

   

III.

   

Plans, plors e critz deu far tota Proensa,

   

petitz e grans. Yeu vos diray perque:

   

amava los trastotz en bona fe,

20  

car per tostemps los ha trobatz leals.

   

Amara mort, ben yest descumenals

   

car nos as tout la flor d’aquest lengage!

   

Ay rey Robert, gran perdoa fa parage!

   

 

   

IV.

   

Del rey Robert motz bons homs prenian gages,

25  

ar covenra tornon en lur pays!

   

La sieua mort planh hom dedins Paris,

   

per autres luox, cant auzon renompnar

   

las soas bontatz en que a volgut renhar.

   

Homs que annes a nNapol, on estava,

30  

desconselhat, lo rey lo·s conselhava.

   

 

   

V.

   

Hoy rey Robert, gentil flor de nobleza!

   

Tan bon senhor, qui poyra mays trobar?

   

Talhas, questas, nultemps non fes levar

   

en Prozensa, tengutz loz a en pas.

35  

Lo veray Dieus, que en cros fon levatz,

   

la sieua arma non meta en rancura,

   

mays lay on gaug .  .  . tostemps dura.

   

 

   

VI.

   

Mager dolor hom non auzi retrayre

   

com aquel jorn que·l bon rey volc fenir:

40  

sos cavalliers davant si fes venir,

   

la regina y fon premierament.

   

En sospirant lur dis mot humilment:

   

«Senhors, [a] totz yeu requeri perdon».

   

Aysi con poc comenset son sermon:

45  

«Viscut sa ay coma forfag peccayre

   

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  ».

   

 

   

VII.

   

Lo jove rey, filh qu’es d’aquest d’Ongria,

   

tot en plorans dizon que·l vay bayzar,

   

es: «Oy felen, vulha·t Dieus amparar,

   

ben covenra que tu sias suptils!

50  

E pregue ti: vuelhas esser humils

   

a la Gleya; si o yest, Dieus lo Payre

   

en totz destrix ti sera capdellayre.

   

 

   

VIII.

   

E pueys ti pre que Proensa captengas,

   

coma leyals que son e ses engan:

55  

si mestier t’es, aquels t’aiudaran,

   

sol que·ls ames e los tengas en pas.

   

Paga los ben, enaysi los auras

   

bons e leyals: si mestier ti fazia,

   

serian premiers, con son agut tot dya».

   

 

   

IX.

60  

Ans que fenis, lo rey Robert d’onransa,

   

el fes venir son vicicancellier

   

e volc saber si tug li saudadier

   

eran pagat: el respondet que non.

   

Lo noble rey, com savi, digne e bon,

65  

ha comandat que totz homs pagatz sia

   

tro un denier, a qualque part que sia.

   

 

   

X.

   

Pietat fo a tot hom que auzia

   

lo rey Robert .  .  . ans que fenis:

   

«Comandas mi al rey de San Daunis,

70  

de Malhorca, et a cel d’Arago.

   

Aquel Senher que sufri passion

   

lur don[e] pas, a totz cominalment,

   

e al Sant Payre done cor e talent

   

com regisca: az onor de Dieu sia.

75  

Tug son mortals e non sabon lo dia».

   

 

   

XI.

   

La gent que l’aus mot gran dolor avia,

   

tant humilmens los comandet a Dieu:

   

«A Sant Loys volgra esser romieus,

   

si a Dieu plagues, al sieu digne autar,

80  

Dieu Jhesu Crist vuelha per mi pregar!

   

A la Verge humil Santa Maria

   

m’arma comant, l’aja en sa baylia».

   

 

   

XII.

   

La gran dolor retrayre non poyria

   

que menavan cels qu’eran environ

85  

lo rey Robert, cu Dieus fassa perdon!

   

Neps e nessas fes venir davant si,

   

fort deziret de vezer lo Dalfin,

   

car el era del sanc e del linhage:

   

«Saludas lo·m», so dis a sson barnage,

   

 

   

XIII.

90  

e digas li que de mi li sovenha,

   

que per m’amor abtenga Prozensals.

   

Lo Masselhes, car son bons e lyals,

   

per mi an suffert trebals e grans dolors,

   

en Cisilia son agutz corajos

95  

e mal pagat, don mi sap mal ses falha.

   

Dieus sia amb els e·ls gart totz de trebalha!».

   

 

   

XIV.

   

Ans que fenis, lo rey, si con podia,

   

a son heres preguet mot caramens

   

que los Bausenx ames totz coralmens,

100  

lo com Novel e los autres trastos,

   

cel de Velli e totz sos valedors:

   

«A trastotz prec que, per Dieu, lur sovenha

   

tant com poyran que l’un l’autre captenha».

   

 

   

XV.

   

Paraula dis que es ben de retrayre

105  

lo rey Robert enans que el moris:

   

«Aportas mi davant la Flor de Lis!».

   

Pueys la bayzet e dis tot sospirant

   

al rey c’uey es: «Bel filh, non sias enfant,

   

covenra ti que aptengas la Flor.

110  

Si la Gleya fazia emperador,

   

non perdas ren per lo tieu volpilhage,

   

mays pren espilh de tot nostre linhage.

   

 

   

XVI.

   

Con an regit ni la Flor mantenguda

   

nostres payrons – lo rey Carle premier,

115  

lo mieu payre a ma[n]t bon saudadier

   

a[n] donat sout, e·l duc, qu’era mon filh,

   

de Calabria, n’a suffert motz perilh

   

per mantenir la terra de Cisilia –

   

fay tu aytal, capten ta senhoria».

   

 

   

XVII.

120  

En sa vida, lo rey Robert estava

   

pensant en Dieu an gran afflection,

   

e fon la nueg de [la] Parission.

   

Dieus li trames son angel e dis li:

   

«Hoy rey Robert, tu yest pres de la fin!».

125  

Lo jorn li dis que cel morir devia:

   

las mans jonchas, ves lo Cel s’umelia.

   

 

   

XVIII.

   

Sos dos nebotz regardet e ssa boda.

   

Desus lo cap la corona pauzet

   

de son felen. Mot dousament ploret:

130  

«del realme te reveste, belh filh,

   

e Sant Loys ti gart de tot perilh!

   

E nembre ti de tos cozins tot dya,

   

ampara los trastotz per amor mieua».

   

 

   

XIX.

   

Amb umil cor lo rey, si con podia,

135  

ans que fenis, dis: «No·s meravilhes

   

si ay revestit lo rey Andrieu, c’uey es,

   

del realme. Car dreg es e razon:

   

Carle Martel, lo sieu avi que fon

   

e mon frayre, de mi fon premier nat,

140  

degra regir miels que yeu lo regnat.

   

Consiensa del tort per cert avia,

   

per que yeu .  .  . que als sieus tornat sia».

   

 

   

XX.

   

Adonx feni. Don fon mot gran pezansa:

   

qui vi raubas trencar e mans vestirs,

145  

caras, cabels, plorar e far grans critz.

   

Non y ac negun non menes gran dolor,

   

dizent aysi: «Mot perdem bon senhor!

   

La sieua arma non puesca sufrir pena!».

   

Gran fon lo dol que tota sa gent mena.

   

 

   

XXI.

150  

Gran dolor fon que auzi la departida

   

del rey Robert am la donna gentil!

   

La regina va gitar un gran quil:

   

«Ay! bona amor, temps es que nos partam!

   

Si a Dieu plagues, volgra esser avan

155  

morta que vos. Mays, pueys que Dieu lo Payre

   

ho vol aysi, yeu non puesc alre fayre!».

   

 

   

XXII.

   

Lo rey auzi que la donna planhia.

   

Aysi com poc, el la va confortar:

   

«Huey es lo jorn, Dieus mi vol apellar.

160  

El sia grazit, que pron sa ay vescut,

   

pueys que a Cel plas, son voler m’es salut.

   

A Sel mi rent quan que peccayre sia,

   

m’arma, mon cors, meta en sa baylia».

   

 

   

XXIII.

   

Ben deu planher tota Sancta Gleya

165  

la sieua mort, car en tot son vivent

   

de la Gleya es agut son sirvent:

   

Gonfaronier de papa Quin Clement,

   

e del Seyzen el fora eysament.

   

Si agues vescut, captengra lo tot dya

170  

fe sperital: en el bon pe avia.

   

 

   

XXIV.

   

De la razis el es mogut de Fransa,

   

per que Frances lo devon sospirar

   

e de sa mort planher e gaymentar.

   

Lo rey Robert, mant hom lo planhera!

175  

Tals portamens en sa vida fach a,

   

que tota gent en deu aver pezansa,

   

especialmens lo noble rey de Fransa.

   

 

   

XXV.

   

Com de Velli, a! que planh e sospira

   

la mort del rey! El n’a dreg e razon,

180  

car l’amava de fin cor e de bon.

   

An pauc lo cor de trastot no·l falhi

   

cant aus la mort! El ha dig, cap encli:

   

«Bel Senher Dieus, ben m’as descapdellat

   

de bon senhor! Mas Dieus en sia lauzat,

185  

e la Verge humil Santa Maria

   

la sieua arma tenga en sa baylia!».

   

 

   

XXVI.

   

Conplansa vay, senes tota bestensa,

   

per lo Pays. De levant al ponent,

   

per Proensa passa premierament.

190  

Dedins Nissa tu t’en vay comensar

   

tro la Verge Sancta-Maria-la-mar,

   

per Masselha passaras e per Arle:

   

tro aqui s’estent lo poder del rey Carle.

   

 

   

XXVII.

   

Ad Ayx t’en vay, conplancha, senes falha,

195  

petitz e grans humilmens saludar

   

com un dels luox que·l rey volia amar

   

de Proensa. Prega devotament

   

Santa Clara per lo bon rey valent:

   

en Paradis avocada li sia,

200  

totz sos clamans de destric gardat sian.

   

 

   

XXVIII.

   

Ad Avinhon t’en vay pueys, al Sant Payre,

   

car razon es; e pueys als cardenals,

   

al College; pueys a totz los Reals.

   

Aqui es cap e razis de la fe,

205  

lo veray Dieu, que tot lo mont sosten:

   

l’arma del rey non sufra nullha pena,

   

totz en preguem l’Umil de gracia plena!

   

 

   

XXIX.

   

A Sant Loys, ver cors sans de Masselha,

   

conplancha vay, an gran devocion:

210  

aquel Senher que sufri passion

   

pregue, si plays, per lo rey cabalos,

   

que aja l’arma el regne glorios

   

e l’acuelha el sieu digne repayre,

   

hon gaug ses fi a tot fizel peccayre. AMEN

 

 

3 esclay/zir scritto nell’intercolunnio    4 Iue yeu ms.    24 gages scritto nel margine esterno    69 Lo rey rey robert ms.    70 dauid ms.    111 si la la g. ms.

 

Nota al testo

Il testo della conplancha è trascritto nel secondo fascicolo del manoscritto Paris, BnF, fr. 1049, preceduto dai quattro racconti evangelici della Passione di Cristo (ff. 1r-14r) che vanno considerati come preludio al compianto (ff. 14v-16v). È molto probabile che i primi due quaderni del codice, privi di cartulazione antica, circolassero insieme e autonomamente.

 

 

 

Testo: Anna Radaelli, Rialto 11.ix.2018.


Ms.: γ (Paris, BnF, fr. 1049) 14v (Sur le trepas du roy Robert de Sicile comte de Provence, rubrica scritta in maiuscolo da Peiresc sul margine superiore del folio).

Edizioni critiche: Karl Bartsch, Denkmäler der provenzalischen Literatur, Stuttgart 1856, p. 50; Vincenzo De Bartholomaeis, Poesie provenzali storiche relative all’Italia, 2 voll., Roma 1931, vol. II, p. 315; Silvio Pellegrini, Il “Pianto” anonimo provenzale per Roberto d’Angiò, Torino 1934, p. 30; Anna Radaelli, «Tra finzione e realtà: la conplancha per Roberto d’Angiò, una voce per un re immaginato», Lecturae tropatorum, 11, 2018, 70 pp., p. 61.

Altra edizione: Ernesto Monaci, Testi antichi provenzali, Roma 1889, col. 105 (testo Bartsch).

Metrica: a10’ b10 b10 c10 c10 d10’ d10’ (schema prevalente, Frank 705:note); varianti di schema: a10’ b10 b10 c10 c10 a10’ a10’ (Frank 678a:note), a10’ b10 b10 c10 c10 d10 d10 a10’ a10’ (schema non registrato in Frank). Ventinove coblas singulars di numero variabile di versi (sette / nove). Rime: -ensa, -ir, -ent, -ar, -atz, -e, -als, -age, -is, -ava, -eza, -ura, -aire, -on, -ia, -ils, -as, -an, -ansa, -ier, -ieu, -i, -enha, -als, -ors, -alha, -ens, -uda, -ilh, -oda, -et,-es, -at, -ena, -ida, -ut, -a, -ira, -arle, -elha, -os; rime imperfette e assonanze: II -atz, -at; V -as, -atz; XI -ieu, -ieus; XII -i, -in; XIII -ors, -os; XIV -os, -ors; XVII -i, -in; XX -irs, -itz; XXI -am, -an; XXVIII -e, -en; con la nasale mobile: X -o, -on. Al v. 119 Cisilia è quadrisillabo. Nella sua forma metrica più utilizzata, la conplancha può essere avvicinata alla tradizione italiana, a quello che Antonio da Tempo definisce serventesius sive sermontesius duplex et duatus (con forma AABBCC) nella variante con un verso iniziale a rima irrelata seguito da distici di décasyllabes a rima baciata (cfr. Antonio da Tempo, Summa Artis Rithimici Vulgaris Dictaminis, a cura di Richard Andrews, Bologna 1977, a p. 80). In area trobadorica, lo schema aabbcc su decenari (Frank 161:note) raccoglie il vers religioso Peccatz mortals di Cerverí de Girona (BdT 434a.45) e il planctum del Jeu de Sainte Agnes, Ai! Fil de Dieu ques en croz fust levaz (vv. 759-764, BdT 461.141a), cantato da Agnese in sonu Iham non ti quier que mi fasas perdo d’aquest pecat, Seyner, qu’ieu hanc feses, canto di pentimento non attestato altrove. Quanto invece alla configurazione minoritaria, quella che prevede la ripresa della rima del primo verso nel distico conclusivo, le strofi della conplancha assumono una struttura circolare, ‘ritornellata’, che le avvicina alla forma dell’ottava di ‘tipo toscano’, caratterizzata dallo schema ritmico a ripetizione con clausola monorima (con schema ABABABCC).

Nota: Conplancha che racconta le ultime ore di Roberto d’Angiò, che morì a Castelnuovo di Napoli nella notte tra il 19 e il 20 gennaio 1343 e con il quale si estingueva il ramo maschile della prima dinastia angioina di Sicilia-Provenza: si vedano le Circostanze storiche. – L’intero componimento si colloca in una terra di mezzo tra il ‘lamento storico’ italiano, che in quegli stessi anni si esprimeva in serventese, metro tipico della produzione storica, e il cantare. Fin dall’inizio, infatti, il testo sviluppa le sequenze narrative proprie della poesia storico-politica impiegando formule tipicamente canterine (lo stesso Silvio Pellegrini lo definisce «una insolita lunga rappresentazione narrativa», in «Un topos letterario-storiografico. A proposito del compianto provenzale per Roberto d’Angiò», Critica storica, 1, 1962, pp. 10-22 [poi in Id., Studi rolandiani e trobadorici, Bari 1964, pp. 203-221]). L’esordio introduce un tipico planh trobadorico che però amplifica vistosamente l’elemento drammaturgico connaturato al genere fino a farsi doglianza collettiva o conplancha, termine che compare per tre volte negli invii. La struttura complessiva del testo presenta procedimenti retorico-narrativi che rimandano a un serbatoio di stilemi, meccanismi di ripetizione e ripresa, e sequenze rimiche comuni a tutta la letteratura semipopolare.

[AR]


BdT    Anonimi    IdT

Traduzione e note    Circostanze storiche