Rialto

133.12

 

   

Elias Cairel

 

 

 

 

   

Si cum cel qe sos compaignos

   

ve rire e re non sap de que,

   

e pro ri: aital es de me,

   

que fatz chanssos

5  

e de l’autrui joi sui joios;

   

mas tant mi platz

   

jois e solatz,

   

per qe·m don alegrier chantan:

   

e nuill afan

10  

non a tant greu en tot lo mon

   

cum far chansso, qui non sap don.

   

 

   

Er es venguda la sazos,

   

pero ben crei que fo ancse:

   

s’us cortes, complitz de tot be

15  

vol esser bos,

   

li desconoissen enveios

   

a cui desplatz

   

jois e solatz

   

cosseillon e cridon e fan

20  

bruit e masan

   

tro git so don a cor volon,

   

si no l’a tant ferm que l’aon.

   

 

   

De las dompnas mou l’ochaisos,

   

per que·l pros servire·s recre,

25  

qe·l fals feignedor, d’engan ple,

   

son cabalos

   

e de lor dompnei poderos,

   

e cel cui platz

   

jois e solatz

30  

q’es fis e leials ses engan

   

torn’en soan:

   

donc quier a ma dompna, s’ieu gron

   

perdon, que·l cor ai sus el fron.

   

 

   

Ma dompna es bella e gaia e pros

35  

e tals que no·m desditz en re

   

ni ieu no·ill fui anc per ma fe

   

trop enoios,

   

ni ella no saup anc qi·m fos;

   

doncs per qe·m platz

40  

jois e solatz?

   

car l’am e la serv atretan

   

cum s’en baisan

   

m’agues dat lo joi jauzion

   

don tuich l’autre son desiron.

   

 

45  

Celieis cui platz

   

jois e solatz

   

ai estat de vezer un an,

   

mas ma fe·ill man:

   

s’ieu trobes sobre mar un pon

50  

vist agra son cors jauzion.

   

 

   

Lo bon rei de Leon prezan

   

am ses engan,

   

qu’el a l’usatge de la fon

   

don no vei negun fadion.

 

 

 

Testo: Lachin 2004 (VII). – Rialto 21.xi.2004.


Mss.: A 50v, C 234r, H 31v, N (262)265r, R3 32c.

Edizioni diplomatiche: Edmund Stengel, «Die provenzalische Liederhandschrift Cod. 5232 der Vatikanischen Bibliothek in Rom», Archiv für da Studium der neueren Sprachen und Literaturen, LI, 1873, pp. 1-32, 129-152, 241-280, a p. 245 (ms. A); Arthur Pakscher e Cesare de Lollis, «Il canzoniere provenzale A (Codice Vaticano 5232)», Studj di filologia romanza, III, 1891, pp. j-xxxij e 1-670 (Pakscher trascrive solo i primi 95 pezzi del canzoniere), a p. 143 (ms. A); Louis Gauchat e Heinrich Kehrli, «Il canzoniere provenzale H (Cod. Vaticano 3207)», Studj di filologia romanza, 5, 1891, p. 452 (ms. H).

Edizioni critiche: François-Just-Marie Raynouard, Choix de poésies originales des troubadours, Paris 1816-1821, 6 voll., III, p. 433 (su CR); Carl August Friedrich Mahn, Die Werke der Troubadours, in provenzalischer Sprache, mit einer Grammatik und einem Woerterbuche, Berlin, 1846-1886, III, p. 91 (testo Raynouard, Choix); René Lavaud, «Les trois troubadours de Sarlat: Aimeric, Giraut de Salignac, Elias Cairel; texte et traduction des 24 pièces conservées», Lou Bournat, IV, XXXIII, 1911, p. 531 (testo Raynouard, Choix); Hilde Jaeschke, Der Trobador Elias Cairel, Berlin 1921 (sul testo di Raynouard, Choix, e Lavaud, Les trois troubadours, con le diplomatiche de Lollis di A e Gauchat-Kehrli di H, senza discussione stemmatica); Giosuè Lachin, Il trovatore Elias Cairel, Modena 2004, p. 269.

Metrica: a8 b8 b8 a4 a8 c4 c4 d8 d4 e8 e8 (Frank 509:4). Quattro coblas unissonans di undici versi ciascuna, con due tornadas rispettivamente di sei e quattro versi. Una prima parte della strofe inserisce in un quartetto di ottosillabi a rime incrociate abba un emistichio tetrasillabo (a) in penultima posizione; un verso chiave, ottosillabo, è smezzato da rima identica interna, ed è ripreso nella prima tornada (cc); una seconda parte della strofe, specularmente alla prima, inserisce in un terzetto dee, in seconda posizione, un secondo emistichio tetrasillabo con rima d.

Note: Canzone composta in Spagna, presso la corte di Alfonso IX di León (1188-1230), tra il 1214 e il 1219.

[GL, os]


BdT   Elias Cairel