Rialto

210.20

 

Guillem de Berguedan

 

 

 

 

Un sirventes ai en cor a bastir

que trametrai a·N Sanchon en Espaigna,

c’ab mon seignor me cuich desavenir

4

car no m’acuoill en sa bona compaigna;

e non per tort ni per colpa q’ieu aia,

mas car el cre q’al arcivesque plaia;

e puois li platz q’ieu m’en an a cubert,

8

a seguir m’er la via d’En Robert,

  

astivamen, q’ieu non puosc remanir

ni aus estar en plan ni en montaigna,

ni ai amic c’ab si m’aus retenir,

12

coms ni vescoms ni comtors que re·m taigna;

per que mos cors es marritz e s’esmaia.

E pois lo reis cre de mi gen savaia,

vau m’en als turcs, e no·ill er mais sofert,

16

e non aura a son dan plus espert.

  

E si non fos la bella cui desir,

que chascun jorn conquier pretz e gazaigna

e·ls bels semblans qe·m fai - qand la remir

20

vejaire m’es ja mais jois no·m sofraigna - ,

cinc anz aura a la calenda maia

que m’agra·l reis que ten Bordels e Blaia,

malgrat d’aicels qe·m volont mal cubert,

24

dels tres seignors e d’En Dalmaz de Biert.

  

A mon seignor puosc ben gabar e dir

que no·il reman el comtat de Sardaigna

mieiller vassals; e cel qe·m fai partir

28

de s’amistat Dampnidieus lo contraigna.

E vos, dompna, reina pros e gaia,

emperairitz, non cuietz q’ieu m’estraia

de vos amar, anz dic en descobert

32

que vostr’om sui en plan et en desert.

  

Reis castellans, vas vos mi volv e·m vir,

car so dauratz c’autra poestatz stagna,

e pot vos hom per lo meillor chausir

36

q’es dal Peiron tro sus en Alamaigna;

car lai etz pros on autre reis s’esmaia

e valetz mais on hom plus vos assaia,

c’a tot lo mon tenetz donar ubert,

40

e qui mais val, mais de bes l’en revert.

  

A Mon Tristan, que ben a e mieils aia,

tramet mon chan, e si·l guizerdon pert,

seguit aurai lo trayn del lazert.

  

44

Ha, Castelbon!, Deus vos don re qe·us plaia,

e membre vos dels quatre filz N’Albert,

q’om non es pros qui ses colps tera pert.

 

 

 

Testo: Riquer 1996 (XXI). – Rialto 30.vii.2003.


Mss.: A  199v , D 127r, Dc 259v (solo la quinta strofa e la seconda tornada), H 60r, I 192v, K 178r, ω 56 45 56b. Solo DcH contengono la seconda tornada.

Edizioni critiche: Martín de Riquer, «El trovador Guilhem de Berguedán y las luchas feudales de su tiempo», Boletín de la sociedad castellonense de cultura, 29, 1953, pp. 218-271, a p. 247; Martín de Riquer, Guillem de Berguedà, 2 voll., Abadía de Poblet 1971, vol. II, p. 183 (base A); Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, text, traducció, introducció i notes per Martí de Riquer, Barcelona 1996, p. 285 (riprende con alcune variazioni il testo dell’edizione del 1971).

Altre edizioni: Adelbert Keller, Lieder Guillems von Berguedan, Mitau-Leipzig 1849, p. 51 (testo di I); Manuel Milá y Fontanals, De los trovadores en España, Barcelona 1861, p. 300 (testo di H combinato con quello di Keller); Martín de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos, Barcelona 1975, p. 538 (testo del 1971).

Metrica: a10 b10’ a10 b10’ c10’ c10’ d10 d10 (Frank 382:43); cinque coblas unissonans seguite da una tornada (ADIKω) o da due (H, parzialmente confermato da Dc). Tre poesie hanno preso a modello questo componimento, imitandone oltre allo schema metrico anche le rime: i sirventesi responsivi di Federico di Sicilia e del Coms d’Empuria (BdT 160.1 e 180.1) e la tenzone fittizia del Coms de Proensa col suo cavallo BdT 184.2.

Note: Sirventese (come dichiarato al v. 1) a carattere personale e politico, dedicato a Bertran de Born (Mon Tristan, v. 41) e a Arnau de Castelbon (v. 44), scritto nell’aprile 1190 (Riquer, Guillem, I, pp. 131-136). –  Secondo Alvar il Sanchon en Espaigna cui è inviato il sirventese (v. 2) è Sancio VI di Navarra, che fino al settembre 1190 ebbe un’intesa con Alfonso VIII di Castiglia contro Alfonso di Aragona (Carlos Alvar, La poesia trovadoresca en España y Portugal, Barcelona 1977, pp. 57-59 e 83-85). – Il testo tràdito dai codici, piuttosto omogeneo e corretto, non richiede grandi interventi editoriali; si segnala soltanto che per il v. 7 esistono due varianti: m’en an a cubert (HIK) e m’en an pas cubert (AD); soltanto l’ultima edizione Riquer preferisce la prima, poiché l’espressione avverbiale pas cubert non è attestata, mentre le edizioni del 1953 e del 1971 privilegiavano la seconda, stemmaticamente più solida e apparentemente difficilior.  

[sc]


BdT    Guillem de Berguedan