Rialto

323.10

 

Peire d’Alvernhe

 

 

 

 

Be m’es plazen

e cossezen,

qui s’ayzina de chantar 

ab motz alqus

5

serratz e clus,

qu’om no·ls tem ja de vergonhar.

 

D’aut chai em bas

qui per compas

no sap lo segle demenar,

10

e ben hi falh

qui tan trassalh

que non i puesc’a temps tornar.

 

Ben es auras

totz crestias

15

qu’el mezeis si vol encombrar,

ni sobre·l cays

leva tal fays

que corren no·l puesca portar.

 

Qu’ieu sai e sen,

20

mon escien,

ieu vuelh vos en tot castiar:

per trops captens

val hom trop mens

e ten hom plus vil son afar.

 

25

Mai am un ort

serrat e fort,

on hom ren no·m puesca emblar,

que cent parras

sus en puegz plas,

30

qu’autre las tenha ez ieu las guar.

 

De tot can sueil

amar me tueil

e so q’ei amat desampar,

q’eu non am re,

35

autrui ni me,

e vueill me totz d’amor luinar.

 

Daus maintas pars

me for’afars

per perdre o per gazagnar:

40

fers e parvenz

es mos talenz

vas m’amiga cui tenc plus car.

 

Qu’arreire temps

ai amat nemps

45

e vuelh m’en atrazach layssar:

non aura grat 

qui m’a amat

ni en cor m’avia d’amar.

 

Qe·l reprochiers 

50

es vertadiers

qe dels antics auzi comtar:

lo rics als rics

e l’om mendics,

qe d’eis semblan trob, a son par.

 

55

Qu’ieu ai un cor

et un demor,

et un talan et un pessar,

et un amic

vas cui m’abric

60

et a cuy me vuelh autreyar.

 

. . . . . . . .

. . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . 

amors de loing

65

m’agra besoing

qe pogues tener e baillar.

 

Si mal m’en pren

per eys mon sen,

cug a ma vida follejar;

70

apres ma mort

no·m fass’om tort

d’aquo qu’ieu ai ad oblidar.

 

 

 

Testo: Fratta 1996 (VII). – Rialto 20.vi.2003.


Mss.: C 180r, a1 340, m 1v, z 2r.

Edizioni critiche: Rudolf Zenker, Die Lieder Peires von Auvergne, Erlangen 1900, p. 119 (considera solo C); Giulio Bertoni, «Restitution d’une chanson de Peire d’Auvernhe ou de Raimbaut de Vaqueiras», Revue des langues romanes, 44, 1901, pp. 159-162 (considera C e a1); Peire d’Alvernha, Liriche, a cura di Alberto Del Monte, Torino 1955, p. 77; Antoine Tavera, «Le “congé” de Peire d’Auvergne: un problème d’édition», in Actes du Ve congrès international de langue et de littérature d’oc et d’études franco-provençales, Paris 1974, p. 445; Peire d’Alvernhe, Poesie, a cura di Aniello Fratta, Manziana 1996 (Filologia, 1), p. 40 (VII).

Altre edizioni: H. J. Chaytor, The Troubadours of Dante. Being Selection from the Work of the Provençal Poets quoted by Dante, Oxford 1902, p. 14 (testo di Zenker);  Linda M. Paterson, Troubadours and Eloquence, Oxford 1975, p. 77 (testo di Del Monte);  Leslie T. Topsfield, Troubadours and Love, Cambridge 1975, p. 175 (testo di Del Monte).

Metrica: a4 a4 b8 c4 c4 b8 (Frank 193:9). Undici coblas singulars di sei versi e una (forse lacunosa) di tre, con un rim unissonans (rima b): riproduce lo schema metrico di Aisso lau Dieu (BdT 293.16) di Marcabru.

Nota: L’ipotesi che il testo di questo componimento fosse il risultato di una fusione parziale di redazioni distinte semanticamente oltre che cronologicamente distanti è stata formulata per la prima volta e in dettaglio illustrata in Aniello Fratta, «Un probabile caso di adattamento redazionale diacronico: la canzone-sirventese Be m’es plazen (P.-C. 323.10) di Peire d’Alvernhe», Studi mediolatini e volgari, 39, 1993, pp. 33-56: accettando questa ipotesi, le dodici coblas (postulando che la penultima sia lacunosa) andrebbero così sezionate: le prime quattro costituirebbero un tronco comune, mentre, a partire dalla quinta, le dispari (V, VII, IX, XI) formerebbero la redazione primaria e le pari (VI, VIII, X, XII) quella secondaria.

[AF]


BdT    Peire d’Alvernhe