Peire Bremon lo Tort

 

 

 

 

   

I.

   

Mei oill an gran manentia

   

aguda en lor baillia;

   

ara·m pesa car viurei

4  

que jamais joi non aurei.

   

Ar m’en voill del tot giquir

   

e no·i poirai mais cobrar,

   

e laissarai mi morir,

8  

c’om ses joy non deu durar.

   

 

   

II.

   

Qu’era roman en Suria

   

mos jois et eu tenc ma via

   

en las terras on nasquei.

12  

Jamais midonz non veirei.

   

Gran mal mi fan li sospir

   

que per lei m’aven a far,

   

que la nuoch non posc dormir

16  

e·l jorn m’aven a veillar.

   

 

   

III.

   

Aquesta domna n’es mia,

   

ne s’eschai ges qu’il o sia,

   

qu’anc s’amor no·ill demandei,

20  

ni ja no m’o pensarei;

   

mas s’ieu la pogues servir,

   

ja no m’en fera preiar,

   

et eu tem en tan faillir

24  

c’alres no·ill aus demandar.

   

 

   

IV.

   

De sen e de cortesia

   

a tota la seingnoria,

   

cesta domna cui me dei

28  

lo premier jorn que·il parlei,

   

e sembla·m quan la remir

   

qu’el mon non aia sa par,

   

que totz los bes c’om pot dir

32  

poiri’om del seu doblar.

   

 

   

V.

   

Dieus, com gran merce faria

   

us sieus garsos, si·m seguia

   

per las terras on irei,

36  

que·m parles tot jorn de llei;

   

quant il s’iria jazir,

   

eu seri’al sieu colgar,

   

e non poiria soffrir

40  

c’autr’om l’anes descausar.

   

 

   

VI.

   

Era·m seit Dieus en aia,

   

e·m torn en lai dreita via,

   

a ma donna cui lachei.

44  

Non sai s’ieu la cobrarei;

   

qan de leis mi vench al partir,

(+1)
   

anch comgad no·m volc donar.

   

Dieus la me lais convertir

48  

qe·i pusca merse trobar.

 

 

 

Text: Ruth Harvey, Rialto 8.i.2013.