Peire Guillem de Toloza  (Peire Guillem de Luzerna?)

Lai on cobra sos dregs estatz,

que naicho las flors per los pratz

e brotono bruelh e boscatge

e son gai li auzel salvatge

e li albre vestit de nuo,

ieu m’estava a Castelnuo.

E levie me un jorn mate

– era dos temps, clars e·ssere,

ses bruma e ces ven e ses nauza –

el bel temps que chanta l’alauza,

lai en pascor:

et ieu volgui vas mo senhor

anar, que te cort a Murel,

per que l’anar me fo plus bel,

cochie fort mos cavaliers

que digo a lors escudiers

que prenguan lors armas de briu,

qu’enquer passarem Corbairiu,

si·l dias dura.

Ab tant anie m’en l’anbladura

tot mon cami,

parlan d’En Folcuens e d’En Gui

cal amet mai.

Ab tant vecvos venir de lai

un cavazier,

bel e gran e fort e sobrier

e lonc e dreg e ben talhatz.

Dir vos ai a que·l conoscatz:

totz hom que·l ve de lhui fa festa

que·l peal a bloy sus en la testa,

e fon per la cara vermelhs

car tocat li ac lo solelhs,

qu’escapatz fo del clar mati,

et anc nulhs hom que fos aqui

no vi plus gay ni menhs iros.

Los huelhs ac vars i amoros

e·l nas fo bels e gen formatz

e las dens foro, so sapchatz,

plus blancas que non es argens,

la boca fresca e rizens;

larc ac lo col, la gola blanca

plus que neus ni flors sus en branca,

amplas espallas e costatz

e pels flancs fon gros e cairatz,

lonc cors e dalgatz per sentura,

e fon larcs per la forcadura,

cambas e coichas de faisso.

El pe portet un sabato

de safis fag ab esmerauda,

de l’autre pe anet en caussa,

et el anet vestit de flors,

totas de diversas colors;

mantel e blial de violas

portet e sobrecot de rozas

e caussas de vermelhas flors,

que negus hom no·n vi gensors,

et ac el cap una garlanda

de flors de gaug ab alamanda.

E dirai vos del palafre

cals fo, que non mentrai de re:

la coa ac negra e l’una anca

e l’autra com avori blanca,

e l’espalla drecha ac biza

e la senestra tota griza,

la cris e la testa vermelha,

et ac gruegua la una aurelha,

e per l’alres el fo ferrans

e no fon trop paucs ni trop grans.

De la cela, senes messonja,

puesc vos dire cossi fo conja:

tug li arsso foro de jaspe

e la sotzcela d’un diaspe

e·l cuers fo d’una serpentina

que valc tot l’aver de Mecina;

l’us estriops fo de calssadoine

e l’autre fo de cassidoine,

lo fre ni·l peitral ses doptansa

no pogra comprar reis de Fransa,

e que lhi valgues l’emperaire,

car tot lo tesaur del rei Daire

valo doas peiras que·i·sso;

et anc lauram d’aital faisso

non vi mais nuls hom batejatz,

que l’aver de trenta ciotatz

val lo carboncles qu’es al fre,

que la nug escura al sere

viratz cum pel bel jorn d’estiu.

Anc cavasier plus agradiu

no vitz, plus bel ni plus auzart.

Et anet li de l’autra part

una dona mial tans plus bela

que glai ni flor can renoela;

ni neu ab gel, can cai en branca,

non es de la mitat tant blanca

cum la gola ni·ls pes ni·l mas,

e de la cara soi certas

qu’es plus blanca e plus colrada

que roza de mai brotonada,

ve·us tota sa fina color;

e portet garlanda de flor

sus cabels, que son lonc e saur,

que, per ma fe, sembleron d’aur,

tant foron belh e resplandens.

Huels amoros, gais e plazens

ac e non cara estrunada

e fon graila e grassa e dalgada,

e no portet vestir de·ssirgua,

ans portet be vestir de lhirgua,

mantel e blial e gannacha:

plus fo escaficha e be facha

que dona que hom puesca trobar,

car anc Dios non formet sa par

de gran beutat e de cunthia.

E que voletz que plus vos dia?

Que·l fres e·l peitrals e la cela

val mai que l’avers de Castela

ab los cinc regemes d’Espanha,

e·l palafres fon de Bretanha

e es plus vertz que erba de prat

e fo vermelha la mitat

e la cris e la coa saissa

e per la cropa una faissa

ac plus blanca que flor de lir

e valc dos tans, senes mentir,

que·l palafre del cavasier.

Ab tant vec vos un escudier

e una donzela apres,

e fo·m vejaire que portes

un arc d’alborn, bel per mezura

e tres cairels a la sentura:

la us es resplandens d’aur fi

e l’autre d’acier peitavi

gent furbit e gent afilat

e·l ters es de plum roilhat

ab una asta torta de boih

ab que fier tot amador moih

e amairitz cant vol trair.

De la donzela, ces mentir,

no sai si c’es bruna ni blanca,

que·l cabels li van tro part l’anca,

si que cobren tota la cela,

qu’om non ve arsso ni sotzcela,

davan li van tro a l’artelh,

e portet un blial vermelh;

mas ieu no sai si c’es be facha,

que, cum si agues capa o gannacha,

la cobro per tot li cabelh.

Et anc no vitz plus bel parelh

del donzel e de la donzela.

E que cujatz que fasia ela?

Anet chantan un chant noel,

si qu’entindo·lh boi e·lh auzel

– e·ss’en laissavo de chantar –

e chantet gent, azaut e clar

e dih: «Dona ces amador

e cavasiers senes amor

deurian aze cavalguar,

per tal qu’om los pogues triar

demest cels c’amon lejalmen,

e dona c’ama per argen

ni sap son mercat al colgar

volgra l’avengues ad anar

en camia desafiblada».

Ab tant vec vos per meg l’estrada

venir la dona e·l cavasiers,

et ieu saludie los primiers

e dis si: «Senher, Dios vos sal

e vos gart d’ira e de mal,

e la dona e la companhia».

Et el dih: «Dios vos benezia,

Peire Willem, e·us laih trobar

dona que·us am de cor lejal,

que tant lonc tems l’avetz sercada».

«Senher, et ieu ja l’ai trobada

de cui soi sieus mial tans que mieus».

«E vos podetz ben esser sieus,

Peire Willem, que·lh non es vostra».

«Senher, pel bel semblan que·m mostra

me teni de lies per paguatz».

«Aichi paih hom d’amors los fatz»,

dih la dona, «bels amics, fraire».

«Dona, e s’ieu l’am ses cor vaire

no me pot be valer Merces?».

«Amics, e Merces en que n’es,

que anc noca fo en son repaire?».

«Si fo, Dona, ges non a gaire,

que volc qu’eu fos ses autre sieus».

«A mal senhor laissa hom sos fieus,

amics» – so dih lo cavasiers.

«E qui no pot passar estiers,

senher, per que los laissara?».

«Peire Willem, car servira

cum hom forssatz, c’als non pot faire».

«Senher, per l’arma vostre paire,

diguatz me don me conoissetz,

mas ta soven me mentavetz,

e remanetz anuegh ab mi,

car anc, per ma fe, non aigui

un osde que tant m’abelis,

ni anc nulh tems home no vis

que ta be fos per tostems vostre:

doncs estatz ab mi, qu’eu soi vostre

que vos o quier per amor Dio».

«E nos remanem aitant lio»

– so ditz la dona, mas li platz –

«mas pres de fontaina e de pratz

nos metetz, e pres de boscatge,

car li castel nos so salvatge;

mas nos partim dels Catalas

que menhs n’i trobam de vilas

que de gentils de l’encontrada».

«Dona, en bela alberguada

estaretz, e luenh de castel:

en un verdier claus de rauzel

estaretz, sotz un bel laurier,

on cor fontaina sul gravier,

fresca, freja, clara e genta».

«Aital fontaina m’atalenta»,

dih la dona al cavasier.

Ab aitant ieu mesi·m premier

e dissendie en l’erba fresca,

que anc no calc rauza ni sesca,

que·l prat fo de noelas flors,

et a n’i de manhtas colors,

manhs auzels per lo boscatge

que chantavo en lor lengatge

pel jorn clar e pel tems noel.

Et anc no·i calc borc ni castel

per gent adobar de manjar

de tot aquo qu’om poc trobar,

de domesge e de salvatge.

Ab tant vai tendre sus l’erbatge

la donzela un trap de colors

on ac auzels, bestias e flors,

totas de fin aur emeratz;

e·l traps fo ricamens obratz,

que negus hom non vi son par:

mial cavasiers i pogro estar

que l’us l’autre no se toquesso

et es semblan que no·l portesso

detz cavals ab una carreta.

Etz en que·us pessatz qu’ela·l meta

– la donzela – cant es plegatz?

Ins en la borssa, so sapchatz,

en menor loc d’una garlanda.

E·l traps fo d’una salamanda,

d’una serpent que naih en foc,

e qui no fo en aquel loc

no vi anc trap d’aquela guiza.

Et a i manhta polpra biza

e manhs almatras per jazer,

e qui·n volia dir lo ver

auria i trop que comptar;

per que laissem lo trap estar

e parlem mai del cavasier:

azaut e gai e plazentier

lo troba hom qui·l vai vezer;

et el fe·m denan si cezer

can nos fom levatz de manjar,

que·m volc dir qui es e comtar

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .-ar

«Peire Willem, ses contrastar

sapchatz qu’eu soi lo dio d’amor,

e la dona vestida ab flor

es Merces, senes tota falha,

e la donzela, ses barralha,

es Vergonia, so sapiatz,

e l’escudiers es Leutatz,

cel que porta l’arc del alborn,

e tenguatz lo be per adorn,

que no·s peca can vol ferir».

«Senher, si vos o auzes dir,

enqueras volgra saber mai».

«Et ieu» fetz cel «vos o dirai:

demandatz tot cant vos plaira».

«Senher, digatz me doncs si ja

·m valra Merces ab lies cui am,

car ieu meteis culhi lo ram

ab que·m feri, si Dios me sal;

e digatz me, si no·us sap mal,

d’amors don nais ni de que viu,

que plus art que no fai caliu,

cossi s’abranda ni c’escan

ni cossi·s pren ab bel semblan

ni cossi fai velhar durmen

ni cossi ces parlar conten

ni com pot ardre en la mar

ni ins en foc cum pot negar

ni senes lhiam cossi lhia

ni cum ses nafra nafrans sia;

e diguatz me si nais ses paire

ni ce·s pot engendrar ces maire

ni cossi·s noirih de primier,

que plus creih que nulh aversier,

e cant ela es creguda e auta,

en aquel tems que a lies azauta,

fa·s plus prima que fial d’iranha

e pois, enans que de tot franha,

fa·s mager que denant non era;

e diguas me cossi c’esmera

que saber o vuelh, se vos platz.

De vostre arquier, en Leutatz,

per cal dreg lansa sos cairels

ni·l colps que fier per qu’es tan bels

que ja·l nafratz no·n vol guerir?

Enquer vuelh saber i ausir

de Merce e de Leutatz

e de Vergonia, qu’en menatz,

per que las gitatz d’esta terra?

Qu’enaissi cum la clau enserra,

cant es uberta, la morralha,

es de pretz Vergonia vitalha,

qu’om ses vergonia re non a;

e per so portatz lonh de·ssa

lo gra, e laissatz nos la palha?

E cel cui fina amor asalha

cum poira viore ses Merce?

Sapchatz que ges non esta be,

car aissi nos raubatz del tot.

E vuelh saber, mot cada mot,

senher, e no vos deu pesar,

per cal forfaig deu mescabar

dona del tot son cavasier,

e atressi del cavasier

de sa dona per que la pert,

ni cals es lo forfaig per cert

per que la deu desamparar;

qu’eu auzi dir que·l reis Navar

avia sa dona gequida.

Manh tornei e manhta envaida

e manh assaut e manh sembel

e manhta tor e manh castel

eron per s’amor envait

e fag manh do e manh covit

cant el era per lies joios,

cointes e gais i amoros

e cantaires e vesiatz;

mas eras chanta de pechatz,

(so aussi comtar l’autrier

ad un seus cortes escudier

que de Navarra va en Fransa).

Dios prec que·lh reda sa conhtansa

al rei, si o pot far per razo,

e que lo forfag li perdo

e que jamai no·lh sia truanda.

Ar tornem en nostra demanda,

car trop nos poiriam tarzar,

Senher, e vuelh vos demandar

d’en Amfos, que es reis de Castela,

on pretz e valors renoela,

que a fag de lui capdel e paire

et el de mi lo seu amaire;

siei fag son gran en larguetat

et anc no·i fo Escassetat

en sa cort, ni anc no·i poc intrar:

fons es de conduh e de dar

e de valor e de proessa;

e doncs mas el tant gen s’adressa

ni en Valor a mes sa ponha,

co·lh tollet Merce ni Vergonha

ni·n menatz ab vos Leutat?».

«Tot autre home tengra per fat,

Peire Willem, de la demanda,

mas ieu, car Merces m’o comanda,

vos en dirai la veritat

e, car vos o ai autrejat,

dirai vos o cum que m’en prenda.

Vostra dona, ab longa atenda,

pot esser que·us aura merce,

sol que no·us camges en re

de lies amar e de servir

ni de celar ni de sufrir,

ni·n siatz volvens ni camjaire.

D’Amor, don vos faitz dompnejaire,

dirai don naih ni de que viu:

la flama e·l fuec e·l recaliu

naih dins lo cor, so sapiatz,

e fai la noirir voluntatz

e engenra la pessamens,

que cor mial tans que no fai vens,

e viu de gaug e d’alegrier,

et am gai plazer plasentier

ela s’abranda, e s’escan

per fals conte d’ome truan,

cui Dios gar de bon’aventura,

pero l’amors creih e melhura

can lo lausengier es proatz.

Enqueras aug que demandatz

d’Amor si pot naisser ses paire:

ela oc, e ces sor e ces fraire,

car creih e monta per vezer,

mas desazaut e desplazer

e lauzengier la fan baissar,

mas cant Azautz s’i pot mesclar

ni Plazers, que son companho,

fan la creiher de tal rando

mial tans que davan non era:

aissi creis Amors e c’esmera,

e podetz saber la vertat.

De nostre arquier, en Leutat,

cossi fier del arc del alborn?

Ab lo plom fier lo fals e·l morn

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

e ja negus no·n vol guerir,

que·l cairels intra ab sospir,

per meg los huels e per l’aurelha:

era vejatz gran meravilha

qu’en un colp fa de dos cors us.

Pero ja no·s pessa negus

qu’en sia feritz, ni neguna

dinnada d’Amors ni dejuna,

si no·s leials ses tot engan.

Per que·n pregui d’aissi enan

que s’en gart en Peir de Moncada

e·n Dorde Barasc, si·lh agrada

e prec n’en Foih e·n Olivier,

car tug quatre son corratier

de donas, e no m’es azaut,

car contrafan Ramon Guiraut

que solia cavals revendre:

car drutz, can vol donar ni vendre

sa dona,·l tenc per corratier;

e laih los que no m’an mestier,

mas que cascus an a sa fe.

E dirai vos cossi·s cove

de cavasier, per cal offensa

laih sa dona, que penedensa

no i deu trobar ni merce:

si autre cavalier colgua ab se

depois que lhui i aura colguat.

Car no pot esser restaurat

a dona, can fai falhimen,

car enaissi cum es plus gen

a dona, can fai benestar,

lh’es plus lag cant fai malestar

que nulha autra res qu’el mon sia,

car dona es cap de cortesia

e tota gen deu la ondrar,

ab que·s gar de far malestar,

c’om d’avol fag no la reprenda».

.  .  .  .  .  .