Rialto

289.1a

 

 

 

Cavalier Lunel de Monteg (alias Peire de Lunel)

 

 

 

 

 

 

Meravilhar no·s devo pas las gens

 

 

si mortaudatz es e grans carestia,

 

 

car falcetatz es avols pessamens

4

 

qu’es entre nos los aires enficia,

 

 

si que per fort l’ayres enficiatz

 

 

corromp las gens, per qu’es grans mortaudatz,

 

 

e poys los frugz, si que defalhizos

8

 

es de totz bes per totas regios.

 

 

 

 

 

De totz bos faytz es oy defalhimens,

 

 

e de tot mal es grans plentatz tot dia,

 

 

ques oy no val ni fes, ni sagramens,

12

 

ni santz del cel, amistatz, ni paria.

 

 

Cant us homs es en grans necessitatz,

 

 

guatges val may que no fay amistatz,

 

 

e trop val may fortz obliguacios

16

 

que parentatz cant hom es sofrachos.

 

 

 

 

 

Los faytz e·ls digz e los cociramens

 

 

ha cascus, oy, per aver manentia,

 

 

si c’om ne met en oblit sos parens

20

 

e Dieu, qu’es pietz, e la Verges Maria.

 

 

Mays amon trop que Dieu terras e blatz,

 

 

tro que sson oy, e par be la vertatz,

 

 

que de gran fam laishan, per los cantos,

24

 

cridar, braulhar los paubres nesseyros.

 

 

 

 

 

A penas vieu degus hom lialmens,

 

 

sol qu’aia re que renoyers no sia,

 

 

ho de baratz fara tant autramens

28

 

que doblara be dos tans la folia,

 

 

e lhuns senhals que Dieus aia mostratz

 

 

que·ns degra totz aver espaventatz

 

 

no·ns membra ponch, per qu’es iratz vas nos,

32

 

si que totz jorn nos da percucios.

 

 

 

 

 

Escudiers veg e borzes e sirvens

 

 

fatz e guoguols e ples de musardia,

 

 

qu’a lors molhers fan portar paramens

36

 

e draps pinchatz am fort diversa guia.

 

 

Be valgra mays c’om des los draps pinchatz

 

 

als capelans que Dieus ne fos hondratz,

 

 

ho de molhers qu’ordenat aishi fos

40

 

c’om lor fes dir las messas e·ls sermos.

 

 

 

 

 

Mas si volem que·ns aia causimens

 

 

le reys del cel, menbre·ns la vilania

 

 

que per nos pres e·ls affans e·ls tormens

44

 

que ses lhun tort sostenc que non avia.

 

 

E cofessar valham nostres peccatz

 

 

be dignamen, es aiam karitatz,

 

 

car Dieus e dreytz en temps carestios

48

 

vol que dals bes se fassa partisos.

 

 

 

 

 

Mos Bels Cristalhs, vos etz lhums e clartatz,

 

 

e fons de gaug, que·l mon enlumynatz;

 

 

dona, preguatz lo senhor glorios

52

 

que vieure·ns lays alegres e joyos.

 

 

 

 

 

Lo temps es mals e fort deshordenatz

 

 

en tot lo mon a granda pauretatz;

 

 

mas preguam tug lo senyor poderos

56

 

que·ns gar a temps de nostras falhisos.

 

 

 

Testo: Ricketts 2000. – Rialto 6.x.2004.


Ms.: R 141v.

Edizioni critiche: Edouard Forestié, Peire de Lunel, dit Cavalier Lunel de Montech, troubadour du XIVe siècle, mainteneur des jeux floraux de Toulouse, Montauban 1891 (estratto da: Recueil de l’Académie des Sciences, Belles-Lettres et Arts de Tarn-et-Garonne, 2e série, t. VII), p. 66; Peter T. Ricketts, Contributions à l’étude de l’ancien occitan: textes lyriques et non-lyriques en vers, Birmingham 2000 (AIEO, 9), p. 40.

Metrica: a10 b10’ a10 b10’ c10 c10 d10 d10 (Frank 382:32). Sirventese di sei coblas unissonans di otto versi (bipartiti in due quartine) e due tornadas di quattro versi. Il precedente metrico più significativo è la canzone del marsigliese Bertran Carbonel (fl. 1252-1265) Aissi com cel qu’entre·ls plus assajans (BdT 82.3, Frank 382:30, anch’essa attestata solo in R), dove la rima a (-ans) è simile e le rime b e d sono identiche a quelle impiegate da Peire de Lunel.

Note: L’intestazione, di difficile decifrazione (Ricketts omette alcune parole), sembra leggere «Sirventesc de luy meseys lo qual fes al temps de la mortaudatz e de la mala carestia», e sarebbe quindi desunta dal v. 2 dello stesso componimento (il testo che precede nel manoscritto, BdT 289.1, è invece databile al 1336). Esso fu composto verosimilmente «à l’occasion de la peste de 1348» (Paul Meyer, Rec. dell’ed. Forestié, Romania, 21, 1892, pp. 304-306, a p. 305). – In tempo di gravi dissestamenti sociali ed economici provocati dall’epidemia, Peire de Lunel, qui più che mai in veste di prete cattolico (officiava nella diocesi di Montauban), rimprovera agli escudiers, borzes e sirvens di far indossare gioielli ed abiti sgargianti alle proprie mogli, mentre sarebbe senz’altro più adeguato regalarli ai capelans per onorare Dio e placarne l’ira, a meno che alle signore non fosse concesso di «dir las messas e·ls sermos» (vv. 33-40).

[fc, os]


BdT    Cavalier Lunel de Monteg