401.3 |
|
|
Raimon Gaucelm de Beziers
|
|
|
A penas vau en loc qu’om no·m deman: |
|
|
«Raimon Gaucelm, avetz fag re novelh?» |
|
|
Et ieu a totz respon ab bon talan |
4 |
|
quar totas vetz m’es per ver bon e belh, |
|
|
e·m plai quant aug dir de mi: «Aquest es |
|
|
tals que sap far coblas e sirventes!» |
|
|
E non per so qu’ieu vuelha qu’om del mon |
8 |
|
m’en don raubas, qu’ieu n’ai pro e sai don. |
|
|
|
|
|
E per so n’ai joi et alegrier gran |
|
|
quar mant home valen m’en fan sembelh |
|
|
de lur amor e m’en venon denan, |
12 |
|
qu’estiers nulh temps non gazanhei castelh, |
|
|
borda ni mas, ni·l quart d’un clarmontes, |
|
|
ans me costa que val .v. cens tornes! |
|
|
E no m’o planc quar d’aval e d’amon |
16 |
|
n’aug mais nomnar lo mieu frair’ En Ramon. |
|
|
|
|
|
Pero aquelh que dis que trop mal fan |
|
|
selhs que donan, men pus que fals mezelh: |
|
|
quar qui dona, a lauzor on que an |
20 |
|
e grat de Dieu, que·l mon ten en capdelh, |
|
|
quar ses donar luns hom valens non es. |
|
|
Pero mais val lo dos on pus francx es, |
|
|
quan Caritatz l’adutz a cor volon |
24 |
|
lai on Merces li fai planca e pon. |
|
|
|
|
|
Mas negus homs no vei, don m’es pezan, |
|
|
qu’a sso manjar negun paupre apelh, |
|
|
e sai ne moutz que dins lai on estan |
28 |
|
s’acluzon, pus no fa’b son past auzelh! |
|
|
E sai prelatz e terriers e borzes |
|
|
que·s veston quetz quascus de mes en mes, |
|
|
que quascus ven sos vestirs a rescon, |
32 |
|
qu’a nulh paupre no vei negus aon. |
|
|
|
|
|
Negus d’aquetz no fan ges lo semblan |
|
|
de San Marti, que parti so mantelh |
|
|
ad un paupre qu’anava tremolan! |
36 |
|
Et es me grieu, quar cre qu’estranh mazelh |
|
|
sera d’elhs faitz lai, on la cremor es |
|
|
del foc d’ifern. E sai que mal lor es |
|
|
quant hom lo vers en chantan lur despon, |
40 |
|
pero meinhs pres aquel que mais en gron. |
|
|
|
|
|
Sirventes vai, drech cami a pales |
|
|
al mieu frair’En Ramon Gaucelm, quez es |
|
|
savis, et a ferm e fin cor volon |
44 |
|
de far bos fatz aitan quant hom del mon. |
Testo: Radaelli 1997 (IV). – Rialto 10.xii.2005.
Mss.: C 334r, R 60r.
Edizioni critiche: Gabriel Azaïs, Les troubadours de Béziers, Béziers 1869, V, p. 23; Anna Radaelli, Raimon Gaucelm de Béziers. Poesie, Firenze 1997, p. 142.
Altre edizioni: Henri Paschal de Rochegude, Le Parnasse occitanien ou choix des poésies originales des troubadours tirées des manuscrits nationaux, Toulouse 1819, p. 300; François Just-Marie Raynouard, Choix de poésies originales des troubadours, 6 voll., Paris 1816-1821, vol. V, p. 375 (solo la I cobla); Carl August Friedrich Mahn, Die Werke der Troubadours in provenzalischer Sprache, 4 voll., Berlin 1846-1853, vol. III, p. 161; Martín de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos, 3 voll., Barcelona 1975, vol. III, 324, p. 1537 (testo Azaïs).
Metrica: a10 b10 a10 b10 c10 c10 d10 d10 (Frank: 382:14). Sirventese di cinque coblas unissonans di otto versi e una tornada di quattro versi. Si tratta del medesimo schema metrico di BdT 401.5, ma con la formula sillabica composta su otto décasyllabes maschili. Il modello metrico è la canzone di Guillem de Saint Leidier, Aissi com es bela cil de cui chan (BdT 234.3), contraffatta da Bertran de Born nel sirventese Quan la novela flors par el verjan (BdT 80.34) e da una serie di trovatori successivi risalenti alla seconda metà del XIII secolo: Bertran Carbonel de Marseilla (BdT 82.87), Bertran de Paris de Rouergue (BdT 85.1), Joan d’Albuzo (BdT 265.3), Peire Cardenal (BdT 335.57), Raimon de Miraval (BdT 406.43).
Nota: Sirventese didattico-morale sul tema della largueza e del donar (i medesimi argomenti sono trattati anche nel sirventese Un sirventes, si pogues, volgra far, BdT 401.9). Il terminus post quem utile a datare il componimento potrebbe essere individuato tra il 1269 e il 1271, anni delle prime convocazioni dei tre Stati della sénéchaussée di Carcassona e Béziers («prelatos et barones et consules et communitates civitatum») cui si fa probabile riferimento al v. 29. Il frair’En Ramon Gaucelm dei versi 16 e 42 è stato identificato con Raimon Gaucelm de Sabran, signore d’Uzès (Dipartimento del Gard), di cui si ha testimonianza in due documenti datati 1254 e 1272. Allo stesso personaggio Raimon Gaucelm dedica la lirica elogiativa Belh Senher Dieus, quora veirai mo fraire (BdT 401.4).
[sr]