Rialto

401.9

 

 

 

Raimon Gaucelm de Beziers

 

 

 

 

 

 

Un sirventes, si pogues, volgra far

 

 

quez agrades e plagues a la gen,

 

 

mas no·l sai far, don m’es greu, ben ni gen,

4

 

ni sai belhs digz ni azautz motz triar,

 

 

ni sai que s’es trobars ab maiestria,

 

 

per que m’en lais tals horas que·n faria.

 

 

Pero far n’ai un, e non er trop grans,

8

 

aisso quo ssai, qu’aitals es mos talans.

 

 

 

 

 

Aissi cum sai, en vuelh un acabar

 

 

de so qu’om ve per lo mon a prezen:

 

 

pel mon ve hom alqun home manen,

12

 

a qui platz mot tolre mais que donar.

 

 

D’aital hom ric, que tolh e non daria,

 

 

tot home bo alunhar s’en deuria,

 

 

quar perda es ad hom valen, e dans,

16

 

si·l ve, ni·l au, ni es sos abitans.

 

 

 

 

 

Doncx ges no deu hom valens abitar

 

 

ab home ric vil, escas e tenen,

 

 

pus que non pot d’el aver jauzimen,

20

 

ni·s pot, en re quez elh aja, tornar.

 

 

Mais valria cen tans aver paria

 

 

d’ome paupre, e mais proficharia,

 

 

quar lo paupre seria soplejans

24

 

e faria d’ome totz sos comans.

 

 

 

 

 

Mar hom non deu avol home blasmar

 

 

quan fa lunh fach croi ni desavinen,

 

 

qu’avol hom, si tot fai falhimen,

28

 

fa so que deu, quar d’elh se tanh a far.

 

 

Per que falhis selh que blasma folhia:

 

 

qu’aissi quon deu far cortes cortezia,

 

 

et homs valens deu far ricx faitz prezans,

32

 

avol hom deu far vils faitz malestans.

 

 

 

 

 

Tal vetz calliei que degra mielhs parlar

 

 

e tal parliei que aras m’en repen.

 

 

Per so o dic: que quascus aja sen

36

 

ans que parle, si·l valria mais callar,

 

 

quar tals vetz ditz hom so que no deuria,

 

 

que s’en repen pueis, si pro li tenia.

 

 

Per que quascus deuri’esser, enans

40

 

que res disses, de sos parlars duptans.

 

 

 

 

 

Est sirventes ai ieu fach a ma guia,

 

 

aissi cum sai, e si negu·i volia

 

 

re melluirar, fass’o, que no m’er dans

44

 

ans m’er honors e profiegz et enans.

 

 

 

Testo: Radaelli 1997 (III). – Rialto 10.xii.2005.


Ms.: C 332v.

Edizioni critiche: Gabriel Azaïs, Les troubadours de Béziers, Béziers 1869, VI, p. 26; Anna Radaelli, Raimon Gaucelm de Béziers. Poesie, Firenze 1997, p. 127.

Metrica: a10 b10 b10 a10 c10’ c10’ d10 d10 (Frank: 577:119). Cinque coblas unissonans di otto versi e una tornada di quattro versi.

Nota: Il sirventese è stato composto nel 1270 secondo la datazione fornita dalla rubrica del manoscritto C, unico relatore: «Lo ters sirventes d’en .R. Gaucelm l’an m.cc.lxx.». Si tratta di un componimento di natura moralistico-didascalica sul vivere secondo i principi del giusto e dell’onesto, in cui si affrontano, strofa dopo strofa, riflessioni relative al comportamento dell’uomo e questioni di carattere morale: è preferibile l’amicizia del ricco o del povero? (strofe II-III), è giusto biasimare il malvagio? (strofa IV), è meglio parlare a sproposito o tacere? (strofa V). In particolare nelle strofe II e III Raimon Gaucelm riprende motivi cari alla lirica trobadorico-giullaresca, l’elogio di largueza e la critica ai ricchi avari a qui platz mot tolre mais que donar, adattandoli alle mutate condizioni di vita sociale ed economica della seconda metà del XIII secolo. I nuovi ricchi borghesi, infatti, non praticano più largueza e donar, virtù indispensabili per ottenere non solo il prestigio sociale, ma anche, nella prospettiva religiosa di Raimon Gaucelm, per conquistare la benevolenza e la grazia di Dio. (Per gli stessi argomenti trattati cfr. anche il sirventese didattico-morale A penas vau en loc qu’om no·m deman, BdT 401.3).

[sr]


BdT    Raimon Gaucelm de Beziers