401.9 |
|
|
Raimon Gaucelm de Beziers
|
|
|
Un sirventes, si pogues, volgra far |
|
|
quez agrades e plagues a la gen, |
|
|
mas no·l sai far, don m’es greu, ben ni gen, |
4 |
|
ni sai belhs digz ni azautz motz triar, |
|
|
ni sai que s’es trobars ab maiestria, |
|
|
per que m’en lais tals horas que·n faria. |
|
|
Pero far n’ai un, e non er trop grans, |
8 |
|
aisso quo ssai, qu’aitals es mos talans. |
|
|
|
|
|
Aissi cum sai, en vuelh un acabar |
|
|
de so qu’om ve per lo mon a prezen: |
|
|
pel mon ve hom alqun home manen, |
12 |
|
a qui platz mot tolre mais que donar. |
|
|
D’aital hom ric, que tolh e non daria, |
|
|
tot home bo alunhar s’en deuria, |
|
|
quar perda es ad hom valen, e dans, |
16 |
|
si·l ve, ni·l au, ni es sos abitans. |
|
|
|
|
|
Doncx ges no deu hom valens abitar |
|
|
ab home ric vil, escas e tenen, |
|
|
pus que non pot d’el aver jauzimen, |
20 |
|
ni·s pot, en re quez elh aja, tornar. |
|
|
Mais valria cen tans aver paria |
|
|
d’ome paupre, e mais proficharia, |
|
|
quar lo paupre seria soplejans |
24 |
|
e faria d’ome totz sos comans. |
|
|
|
|
|
Mar hom non deu avol home blasmar |
|
|
quan fa lunh fach croi ni desavinen, |
|
|
qu’avol hom, si tot fai falhimen, |
28 |
|
fa so que deu, quar d’elh se tanh a far. |
|
|
Per que falhis selh que blasma folhia: |
|
|
qu’aissi quon deu far cortes cortezia, |
|
|
et homs valens deu far ricx faitz prezans, |
32 |
|
avol hom deu far vils faitz malestans. |
|
|
|
|
|
Tal vetz calliei que degra mielhs parlar |
|
|
e tal parliei que aras m’en repen. |
|
|
Per so o dic: que quascus aja sen |
36 |
|
ans que parle, si·l valria mais callar, |
|
|
quar tals vetz ditz hom so que no deuria, |
|
|
que s’en repen pueis, si pro li tenia. |
|
|
Per que quascus deuri’esser, enans |
40 |
|
que res disses, de sos parlars duptans. |
|
|
|
|
|
Est sirventes ai ieu fach a ma guia, |
|
|
aissi cum sai, e si negu·i volia |
|
|
re melluirar, fass’o, que no m’er dans |
44 |
|
ans m’er honors e profiegz et enans. |
Testo: Radaelli 1997 (III). – Rialto 10.xii.2005.
Ms.: C 332v.
Edizioni critiche: Gabriel Azaïs, Les troubadours de Béziers, Béziers 1869, VI, p. 26; Anna Radaelli, Raimon Gaucelm de Béziers. Poesie, Firenze 1997, p. 127.
Metrica: a10 b10 b10 a10 c10’ c10’ d10 d10 (Frank: 577:119). Cinque coblas unissonans di otto versi e una tornada di quattro versi.
Nota: Il sirventese è stato composto nel 1270 secondo la datazione fornita dalla rubrica del manoscritto C, unico relatore: «Lo ters sirventes d’en .R. Gaucelm l’an m.cc.lxx.». Si tratta di un componimento di natura moralistico-didascalica sul vivere secondo i principi del giusto e dell’onesto, in cui si affrontano, strofa dopo strofa, riflessioni relative al comportamento dell’uomo e questioni di carattere morale: è preferibile l’amicizia del ricco o del povero? (strofe II-III), è giusto biasimare il malvagio? (strofa IV), è meglio parlare a sproposito o tacere? (strofa V). In particolare nelle strofe II e III Raimon Gaucelm riprende motivi cari alla lirica trobadorico-giullaresca, l’elogio di largueza e la critica ai ricchi avari a qui platz mot tolre mais que donar, adattandoli alle mutate condizioni di vita sociale ed economica della seconda metà del XIII secolo. I nuovi ricchi borghesi, infatti, non praticano più largueza e donar, virtù indispensabili per ottenere non solo il prestigio sociale, ma anche, nella prospettiva religiosa di Raimon Gaucelm, per conquistare la benevolenza e la grazia di Dio. (Per gli stessi argomenti trattati cfr. anche il sirventese didattico-morale A penas vau en loc qu’om no·m deman, BdT 401.3).
[sr]