[E]n non de Dieu commenzeray

un bel dictat et retrayrai

d’amors et de cavalaria

et d’una francha compagnia,

che van far dos cavaliers

de Cornoalha bons guerriers

che volgron per lo mond annar

e lur [a]vantura cerchar.

E la un, se Dieu me valha,

ac non Blandin de Cornoalha,

e l’aotre si fa appellar

Guilhot Ardit de Miramar.

E diray vos primierament

consi els feron verament:

la fe del cors els sy doneron

et sobre sans els jureron

che els si tenrrien lialtat

la un a l’autre sans barat.

E quant ayso agron promes

cascun va penre son arnes,

e monten sobre bon destrier

cascun comme bon cavalier,

e parten se de leur hostal

come valens se Dieus my sal,

van s’en e tenon lor chamin

aysso fu un diluncx ben matin.

E intren s’en per los desertz

com bons cavaliers et apertz,

tot jorn lur avanturas sercan

e de lur novellas parlan.

E ben miech an e[l]s cavalcheron

che avantura non troberon.

E puis quant ven un jorn [matin],

els van tenir lo lur camin,

e intren s’en per un boscage

con bons cavaliers de parage.

Et quant agron grant temps annat

per lo boscage et cavalcat,

els viron venir un brachet

che s’en venc a elos tot drech,

e met se tresto[t] [lo] primier

e va amb els per lo sendier.

Adonc els se merevilheron

quant lo brachet achi troberon

e disseron la un a l’autre:

«Aysso es avantura sen fauta».

Adonchas Bla[n]dinet a dich:

«Segan lo entro a la nuich,

e veyrem cal chamin tenrra

ni cal avantura most[r]era».

Adonc lo brachet tot corren

s’en va intra[r] per un torrent,

e aqui trobet una cava

che dedins terra s’en intrava,

e met se dins lo cap primier

che depuys hom no·l poc vezer.

Aysso vi Guilhot Ardit

de que [el] fu fort esbait,

e Blandin non fu avissat

del can on [el] s’en fora intrat

e dis a son companh Guillot:

«Vesses lo can achi en loch?»

Respont Guilhot et ha parlat:

«Per esta cava es intrat».

Adonches Blandinet a dich:

«Esperas my, Guilhot Ardit,

car jou, per sert, volle intrar

dedins l’avantura sercar.

Tres jours my attendes ayssi,

pueys non fasses conte de my».

Respont Guilhot et a ly dich:

«So che playra a vos amy

penssas de anar quant vos volres,

car vos ayssi me trobares».

Aqui presseron cumïat

e Blandinet s’en es intrat

tot armat d’armes vermelhas

e aotras a gran[s] merevelhas,

tot jort avant per la escura

con bon cavallier d’avantura.

E quant ac un gran tems anat

el vi una gran claredat

e aylla luench ac un hostal

en che ac [un] trop bel portal.

A sel portal el s’en anet

e achi un porter trobet

che li ubri tantost la porta

e dis: «Intras en sella orta

car vos aqui [a]trobares

aventura si la volles».

Adonc Blandin s’en va entrar

en sela orta s’en va annar.

Aqui trobet, dins aquel ort,

verayament mot bel desport:

desot un bel pomer florit

achi a l’ombra s’es dormit.

En mentre che el si dormia

e reysidar non si podia,

aneron venir doas donsellas

mot bellas a gran mer[e]veilhas.

Dis l’una a l’autra: «Bel cavallier

dorm lay desot aquel pomier,

preg te che l’anen reysidar,

car si nos podie conquistar

d’ayssel jayan che aysi nos ten,

nos l’amarian de bon tallen».

Adonch elas s’en van annar

vers Blandin e van li sonar:

«Sus cavaller, annas avant

davant che venga lo jayant,

car certas el vos ausirie

se consegre vos hi podie,

car mot d’aotres [el] n’y a mort

e fach morir a mala mort

che nos volien conquistar

[e] per fach d’armes recobrar».

Adonc Blandin che las aosit,

tantost d’amors el fu f[e]rit

de ellas doas che eran bellas

e dis lur: «Franchas damassellas,

volres vos en am my annar

si jou vos pode conquistar?»

Respondon elas: «Hoc verament,

e faren vo [com]mandament».

En mentre che els estan parlan,

ve vos venir lo grant jayan

che dis: «Qual sies tu, desastrat,

che tant avant t’en sies intrat?»

Adonc[has] e[l] li respondet:

«Per sert jou ay non Blandinet;

chi suy vengut per conquistar

aquestas e ellas en vuelh mennar».

Adonc lo jayan fu fort irat

car Blandin li ac ayssi parlat,

e levet [li] una gran massa

e dis che li fara far plassa.

Adonc Blandin fu fort irat

un saut a travers a sautat,

e secodet ly una lanssa

che portava de gran fissanza,

e a luy tan gran colp donat

per miech del cors che l’a tombat.

Lo jayan nafrat se senti,

gita un gran crit e leva ssi

devers Blandin s’en va anar

e tan gran colp ly va donar

che tot l’escut li a romput

e Blandin per terra es cassut.

Lo jayan, chi lo sanc perdia

e restanchar no se podia,

trestot lo cor li va fallir

e achi s’anet esmortir.

Ares so[n a]mdos tombat[z]

per los grans colps che[·s] son donatz.

Las donsellas che aqui estavon,

de jonnelhons a Dieu pregavon,

vessen lo jayan amortit

e van ss’en vers [lo] lur amich,

a Blandinet de Cornoalha

che n’a facha la batagla

e dison li: «Franch cavalier,

anas sus per lo vergier

car vos lo jayan aves mort

e faich morir a mala mort,

recorda vos de vostra amya

e de nobla cavallaria».

E quant Blandin aus las noellas

d’aquestas franchas damoysselas,

levet si e pres corage

com bon cavallier de parage.

E vi lo jayant estandut

Vay ss’en ver el, l’escut romput,

e senti lo un pauch polsar,

tantost la testa li va levar,

e las donsellas gran gauch agron

quan lo jayan achi mort viron

disson li: «Cavaller ardit,

fach de nos a vostre delit

car tos temps mais vos serviren

e lialtat nos vos tenren,

e prec vos che·ns volhas gitar

d’ayssi, senhor, e an vos mennar».

Respon Blandin apertamen:

«Doncas anen nos veramen,

la fora ha un cavallier

chi m’aspera per lo sandier

e serie mot esbaït

si non vessie venir amich».

Adonques Blandinet la[s] pren

per las mans blanches et va ss’en;

et va ss’en ver Guilhot Ardit

e atroban che·l s’es adormit.

Adons Blandin li va sonar:

«Levas, companch, pansen d’anar

car l’avantura ay trobada

che nos avion demandada.

Ve vos ayssi doas donsellas,

franchas, bellas a merevilhas,

che ay conquistadas d’un jayan

che era plen de mal tallan».

Adonc Guioth che·ls vis venir

apert si leva de dormir

e dis lo: «Tres che ben vengut

sias vos companch, si Dieu m’ajut,

car sertas gran paor avia

de vos quant venir non vos vessia,

e era en corage de intrar

[de]dins la cava vos sercar.

Repaussas vos e parlerem

en qual partida nos tenrren».

Respon Blandin: «Pansen d’annar

car jou no vuelh repausar.

Portas la una vos davant

e jou l’aotra, anem avant».

E Guilhot pris una donsella

e mes la si davant la sella

e Blandinet feis aytrestal

de l[a] autra, car ben ho val.

Ares, s’en van per lo boschage

los dos cavallers de parage,

.....

e las donsellas van amb els

che cavalcan a myeia via.

Achi [lor a] fallit lo dia

adonc[has] Blandinet a dich:

«Che faren nos Guilhot Ardit

car lo jorn ven que·ns vol falhir

per la nuich che va ss’en venir».

Respont Guilhot: «Jou monteray

sus un arbre e regarderay

si veyrie qualche masage

ont tengesson nostre hostage».

Adonques el s’en va annar

et en un arbre va montar

e regardet d’amon d’aval,

si veyria calche ostal.

Ayla [a]val, vi un castel

che a son semblant erat mot bel,

e dis a son compagn Blandin:

«Pensen d’anar nostre camin

car jou ay vist la un castel

che jamais no lo vi plus bel.

Pensen de cavalcar apert,

che de jours iscan del desert».

Apertamen e[l]s cavalcheron

tant che·l desert detrays laseron

e intren s’en per una prada

d’erba frecha che lur agrada,

e al miech luoch fo lo castel

che era gratïos e mout bel.

E las donzellas quant viron

lo castel, elas ploreron,

e planhon si mout aygramen

la una e l’autra verayament.

E Blandinet, chi ben amava

las donzellas che [el] menava,

demandet lur de que ploravan

ni per que aytal dolor menavan.

Adonc respondet la maior:

«Com non menerian nos dolor?

car sel castel sol estre nostre,

e an lo nos tot per lor gran forza,

et tenon pres tot mon lignage

e bons cavaliers de parage».

Respon Blandin: «Ne vos plores

car lo castel ben cobrarez.

Respausan nos donques ayssi

e combateron lo matin».

Disson elas: «Per Dieu non sia!

Pensen de tenir nostra via,

car sel chi·l ten non a pavor

de vos, senhor, ni de maior».

Adonc Blandinet lur demanda:

«Chi es aquel [que·l] ten en garda?»

Respondon elas: «Un jayant mout fort,

frayre d’aquel che aves mort».

Respon Blandin: «Non part[i]rai

d’ayssi, per sert, che jou vist auray

si sel jayant es aytant fort

com l’aotre frayre che je ay mort.

Per so descavalchen ayssi

e combaterem le matin».

Ares son els descavalchas

e passeron per miech lo prat.

So dis Guilhot: «Che mangeren?

car pauca vianda nos tenen».

Respon Blandin: «Passeron nos,

alegramen parleren d’amors

e deman nos en trobaren,

per grat o per forza n’auren».

Tota la nuich si repausseron

tro lo matin che si leveron.

E tantost quant foron levatz

apertamen si son armat

e van si ben apparelhar

per lo castell a batalhar.

[E] dis Guilloth de bon tallan:

«Volgra combatre an sel jayan,

si vos plages a vos senhor

che·[m] fesseses tanta d’onor».

Respon Blandin e a ly dich

apertamen: «Guillot Ardit,

si bon corage vos santes,

la batagla [per] vos prenes».

Adonch Guillot apertament

s’en va al castell verament

e trobet lo portal ubert

e intra ss’en ben [et] apert;

et quant el fu dedins intrat

tantost lo portal fu serat.

E vi la molher del jayan

tota plena de mal talhan,

che destacava dous leons

che erun malvais et fellons.

E los leons [s’en] van venir

vers Guilloth et van l’asallir,

e Guilloth comme valen

defendet se apertament,

e va a l’un tal co[l]p donar

che la testa li va talhar.

Devers l’autre el s’en annet

e un gran te[m]ps [el] combatet,

che no·l podïa conquistar

per ren del mont che poghes far.

E a la fin s’es avissat

e a li tan gran colp donat

che tot un bras li a rumput

e·l leon per terra es cassut.

Adonc lo jayant che aqui estava

e la batalha riguardava,

vi los leons per terra estar

e commanset fort a cridar.

Adonc[has] dos jayans vengheron,

payre et filh crese che eron,

devers Guilhot s’en van venir

e aqui lo van asalhir

e Guilhot come valent

defandet se apertament.

Devers la un el s’en anet

e tan gran colp el ly donet

che tot l’escut li va trenchar

et mout greumen l’anet nafrar.

Adonc aquel aotre jayan

che era plen de mal talan,

devers Guilhot s’en va annar

e tan gran colp li va donar

d’una massa per lo costat

che per terra el l’a tombat.

Adonc Guilhot non pot levar

per res del mont che poges far,

car tan gran colp el avie pres

che anc no ac poder che si leves.

Adonc los jayans lo presseron

e en fort presson lo meseron.

Dis un jayant: «Tu pagaras

lo da[m]pnage che donat m’as!»

Aras es Guilot presoner,

Dieu l’ajut, che ben li fa mestier.

E Blandinet, que esperava

Guilhot Ardit che non tornava,

a las donzellas el a dich:

«Vauc m’en devers Guilhot Ardit,

car pavor ay che l’aya mort,

aquel jayan che es plus fort.

Gardas me aysi los cavals,

far o podes car non son mals».

Adonc las doncellas ploreron

e aqui [mout] gran dol meneron

e cascunna lo va baysar

e Blandinet s’en va annar.

Blandin s’en va trestot corren

e an sa lanssa ben borden.

Vers lo castel s’en es anat,

tantost dedins s’en es intrat.

En mentre che el s’en intrava

un jayan aysso regoardava,

e adonques son filh sonet

che avïa non Lionet

e dis ly: «Vai t’en as aquel

che s’en monta per lo castel

e defent li aqui lo pas,

tant che·l fasas tornar atras».

Lo fils del jayan s’en anet

apertamen vers Blandinet,

e ges non ac tantost anat

che Blandinet s’an es intrat

e aqui andous s’encontreron.

.....

Lo jayan una massa portava

[che] un quintals ho plus pessava

a Blandinet el ha donat

[un] tant gran colp che l’a tombat.

Adonc Blandin come vayllent

[el] se leve[t] apertament

e [el] fo mout fort corrozat,

e devers el s’en [es] anat

[e] an la spassa ben bornde[n]t

levet li un pe, verament!

Lo jayan ac lo pe perdut

e per terra el es cazut.

Adonc Blandin s’en va venir

et devers el [s’en] va l’aussir.

Lo jayan vi son filh venzut

e per terra [tot] estandut,

[de]vers Blandin s’en va venir,

mout corrozat, e va li dir:

«Mal y es nat, ar[e]s moras

per lo dampnage che dat m’as».

Aqui commanse bella batalha

el [am] Blandin de Cornevalha,

e tant grans colps els si doneron

entr’andous che per terra tomberon,

e levan ss’en apertamen

la un e l’autre veramen.

L’un vers l’autre s’en van venir :

aqui vigras armes cruzir.

Ares batalhon aspramen

entr[e] andous vera[ya]men.

Guiloth, che la batalha aussie

de la presson, «Las», el dissie,

«Ares fus jou an tu, Blandin,

ch’iou t’ajudes et tu a my!»

[Et] entretant el s’avisset

com pogra anar vers Blandinet,

e [puys] va ss’en come fellon

vers la porta de la presson,

am los brasses, tant fort tiret

che per terra tot ho tombet.

Adonx issi apertament

de la presson, veray[a]ment;

dins una salla s’en intret

e achi pro d’armes trobet.

Apertamen s’en va armar

e vers Blandin s’en va annar

e dis li: «Cavalier amic,

ve vos ayssi Guilot Ardit,

recorda vos de vostra amia

e de nobla cavallaria».

Adon[c] Blandin ac trop gran gauch

quant vi Guilhot e fi un saut.

Vers lo jayan s’en es anat

e tan gran colp li a donat

che tot l’escut li va trenchar

e per terra lo fes tombar.

Adonc lo jayan veramen

[el] se levet apertamen

e volgh annar ver Bla[n]dinet

en son camin Guilot trobet

che li donet un colp de lanssa

e pasa lo per miech la panssa.

Lo jayan se santi nafrat

e per terra el es tombat

e ges tantost non poc surgir

che Blandin sus li va venir

e levet li un beroyer

che portava de fin acier,

e Guilhot li va ayudar

e antr’andos lo van matar.

Ares son mors los dos jayans

che eran plens de mals talans.

Puys s’en intren per lo castel

che era gratïos et [mout] bel,

puyesses las donzellas soneron

e ellas tantost vengheron.

Gran gauch agron, non qual parlar,

cascunna son amic va bayssar.

Elas si meron per hostal,

regarderon d’amon, d’aval

e en una presson atroberon

tot lor lignage de que eron:

viron aqui lor payre histar

e mais lo frayre Baltassar.

Adonc elas [s’en] van venir

vers Blandinet et van li dir:

«Senhor amic, aysi venes

e mos amics delieurares».

Adonc Blandin verayamen

s’en va a la presson apertamen

e va los tos d’aqui gittar

e de aquella pena desliurar.

Adonc lo senhor del castel

e tot lor linhage amb el,

feron aqui granda honor

als dous cavaliers de valor;

e las donsellas van bayssar

tot lur linage e abrassar.

Tot enssems, de gran gauch che avien,

ploran quant de presson ysien.

Aqui feron mout bella festa

tos ensems e ben [e] honesta.

E quant els agron repausat,

aysso fu ben myech jort pasat,

adonques Blandinet a dich:

«Che faren nos, Guiloth Ardit?

Voles che repaussen aysi

aquesta nuch tro lo matin?»

Respon Guilhot et a li dich:

«So che plara a vos, amy».

Adonc parlet tot lo linage,

disson: «Cavaliers de parage,

volres vos en tantost annar

che non voles plus reposar?

Per amor e per cortessia,

per Dieu, senhors, aquo no sia

che nos fassas tal desonor

car nos [en] morian de dolor.

Repausas vos un mes o dos,

tant quant playra a vos, senhors,

e dal castel las claus p[re]nes

e si vos plays, senhors sares».

Respon Blandin: «Gentils senhors,

si a vos plays, perdonas nos,

car nos non poden remanir

e conven nos a despartir

[car] nos sem cavalliers d’Orien,

sercan avantura veramen,

e conven la nos a sercar

per lo desert senza tardar,

ch’aotrament non serian preisat[s]

ni bons cavalies reputa[t]s;

per que reges vostre castel

car, per ma fe, el es mout bel,

e dic vos que·l podes gardar

a tot lo mont per bataglar.

E randes graties a Dieu

che vos [a] ajudat, non pas jou».

Ares parlaron las donzellas

gratïosamen a merveilhas.

Ausen che non volian remanir

en sospiran elas van dir:

«Gentils cavaliers de parage

che nos amas de fin corage

che·us en vulhas tantost annar?

Per ren del mont non se pot far,

nos vos pregon, gentils senhors,

che remangas per nostra amor

aquesta nuch tro lo matin

e puis tenres vostre camin».

Las donzellas tant los pregeron

che aquella nuch remangeron

e puis quant vench lo dia clar,

els panseron de cavalcar.

Lur camin tengron vers Orient

andos [ensems], vera[ya]men,

e van parlan de l’avantura

che entr’andos era venguda.

E quant furon lunch del castel,

els van ausir un can d’aossel

chi [lor] dissia en son cant:

«Gentils senhors, annas avant,

e atrobares un grant desert;

intras vos [en] ben [et] apert

e quant seres jus un bel pin

che trobares en lo camin,

la un tenga a la part drecha

per una cariera estrechia

e l’autre tenga a l’autra man:

aventura trobares gran».

Adonc si van mereviglar

quant ausiron l’aussel parlar,

so dis Guilhot : «Aves aussit

d’ayssel ausel che vos a dich?»

Respon Blandin: «Hoc veramen,

de que so merveillat fortmen,

mas per tot sert nos sercaren

l’avantura si trobar la porrien.

Per so pensen de cavalcar,

veyrem si la poyrem trobar».

Els cavalcheron tot apert

tant che atroberon lo desert.

Apertamen escavalcheron

tro che lo pin trobat agheron.

Adonc[has] dis lo bon Blandin:

«Gui[l]hot Ardit, ve vos le pin.

Ayssi coven ayan conselh

de so che nos a dich l’ausel;

ayam lo bon, si nos poden

consy gouvernar nos poyrem».

Desot lo pin descavalqueron

e aqui lor conselh tengeron.

So dis Blandin: «Che cogitas

Guilhot Ardit, ni vos penssas?

De dos camins la un prenes,

aquel che mais vos amares,

car forza es che anem sercar

l’avantura si la poyren trobar».

Respon Guilhot e va li dir:

«Mout irat suy dal departir,

totas las ves che nos voliem,

.....

pus che avantura vol ayssim,

jou vol tenir lo gran camin

e diray vos che nos faren:

si a vos plais, nos enpenren

en qual loch nos poyren trobar

che non nos qualha fort sercar».

Respon Blandin: «Per sen Tomas,

Guilot Ardit, aysso me plas!

Troben nos [de] jus aquest pin

lo jort apres de sent Martin».

Adonch els si van abrassar

e en la bocha estrech bayssar;

ploran, planhen se despartiron

lo cada un de dol che agron.

La via estrecha teng Blandin,

Guiloth Ardit lo gran camin.

Guiloth pensa de cavalcar

apertamen senza tardar,

e intra s’en per lo desert

cum bon cavalier e apertz.

E·l primier hom che el trobet

so fu un pastre, aqui dinet

e Guiloth li va demandar:

«Digas pastre, as che mangar?»

Respon lo pastre: «Dieu my don

hoc jou, un cartier de monton

che un mien frayre m’a trames,

bel e rostit, si en volles

e mangias en, si a vos plays,

car per ma fe, gran gauch n’array».

Adonc Guilhot descavalchet

e an lo pastre se dinet.

E mentre che els se dinavam

e lur novas aqui contavam,

viron venir un mesagier

mot fort coren per lo sandier,

et davant els aqui passet,

che anc mot el non lur sonet.

Adonc Guillot si va levar

e al mesagier va cridar

e dis: «Amic, tornas atras,

si ti plais am mi parleras».

Adonc lo mesagier va cridar:

«Gentil senhor, laysas m’anar

car tant grant es la coch[a] che ay

che per ren dire non la say».

Respon Guiloth: «Si choja as

tol la penras, ben a de pas,

digas me ta mesageria

sinon dire la ti faria».

Adonch respon lo mesagier: v

«Jou suy dal negre cavaller

che es mot san et [tot] apert,

e esta en garda d’un desert,

e deman deu aver batalha

an dos cavaliers de Cornialha.

Per so, sengor, el my tramet

a un syen fraire, Leonet,

chi li trameta son caval,

car lo sien, senhor, tan non val».

So dis Guilloth: «Encara mais

[tu] me diras se a ti plais.

Digas, lo negre cavalier

che tu me fas tan bon guerrier,

en cal loch lo porray trobar

car, per ma fe, la vuelh annar».

Adonc respont lo mesagier:

«Vos, senhor, noble cavaller

lo trobares en un desert

che hon appella Claus Cubert.

Mais volgra vos aconselhar

che per ren no·i vogeses annar,

car totz aquels che passon lay,

per lo desert ont el istay,

tos, senhor, i los fa langir

e a mala mort [fa] morir».

Respont Guilhot: «No t’a que far

si fa langir o·m fa pennar;

aras t’en va en non de Dieu

car, se Dieu plais, tal faray jou».

Adonch Guillot pren son arnes

e cumïat dal pastre pres,

e cavalchet trestout apertz

tant che atrobet aquel desert.

E intret s’en am bon corage

com bon cavalier de parage.

E quant el ac gran temps anat

per lo desert e cavalcat,

el va trobar un gran vergier

ont avïa trop bel pesquier,

cubert era d’un pavaglon

trestot entorn en l’aviron.

Adonc fort se meravilhet

quant tal pesquier aqui trobet,

en mentre ch’el istava rigardan

aquel pesquier et remiran,

el vi venir lo cavalier

che li ac dich lo mesagier,

venc sus un gran caval corrent

d’arnes cubert, vera[ya]ment,

e dis: «Cal sies tu, cavalier,

che sies intrat en mon vergier?

Pensa tantost descavalcar

e de tot ton armes layssar,

car, per ma fe, tu penras mort

pus che sies intrat en lo mien ort.

Per sert jou te trayray los feges

.....

e te faray mangar a cans,

a mos mastins et a mos alans».

Adonc Guiloth enfla las narres

et cruys las dens entre las beres

e dis: «Cal sies tu, tant malvat,

che tant vil[a]ment m’ais parlat?

Jou non te presse un boton,

an[s] ti rumpray ton pavalhon

e si tu abre i voles far

pensa tantost de batalhar.

Per so che as dich, jou lo rompray,

e ges per tu non estaray».

Adonc[has] el s’en va anar,

e·l pavalhon li va trinchar.

Adonc lo negre cavalier,

che era in garda del paschier,

fo mout irat et fort felon

quant vi romput son pavalhon,

e devers el s’en va venir

e tan gran colp lo va ferir

sobre la penna de l’escut

che ben dous pals l’en a romput.

Apres Guillot lo va ferir

de colp de lansa, sans mentir,

che tot l’escut li va trenchar

e mot greument l’anet nafrar.

Aqui ben myech jorn combateron

che conquistar non se pogheron.

Apres si van tals colps donar

che per terra se van tombar

la un de sa, l’autre de la

cambas enversas s’en vira.

Esteron [y] tots amortitz,

per miech del sol e esbaït,

e ges levar non si podian

per los grans colps que pres avian.

A cap de temps si van levar

e torneron a batalhar.

Al primier colp che si doneron

adonc las espasses romperon.

Adons, furon ben comminals

e meron mans per les ponhals

e trop greumens els se nafreron

e [mout] gran sanc andos perderon.

E Guiloth vi che mal annava

car tot son sanc el escampava;

an gran corage so es pres

che tot son coltel li a mes

per miech del col ly a donat

e per terra el l’a tombat.

Adonc Guilhot sus ly montet

e hostet li son bacinet,

e dona li per miech la gorja

che semblet manescalc en forja.

E nafra lo per miech lo col,

che encar rendre non se vol.

So dis Guiloth: «Tu te rendras

e per tot sert aras moras».

Adonc le cavalier va dir:

«Jou suy venzut, sensa mantir,

e preg te che·m dones un don

pus che tu veses che mort son:

un pauch a beure my daras

car, per ma fes, marsi n’aras».

So dis Guiloth: «Che ty daray?

Che vin ni ayga jou non ay!»

Respon lo negre cavaler:

«Das my de l’aiga del paschier».

Respon Guilhot de bon talen:

«Aquo farai jou veramen».

Adonc Guilhot s’en va anar

e de l’ayga li va portar.

En mentre d’ayga li donava

aquel cavalier s’en passava.

Achi morit el verament,

de que Guilhot fu mot dolent

car mais amera che visches

e a marse el l’ages pres.

Adonch [li] dix lo bon Guillot:

«Dieus ti perdon, chi faire o pot,

ayssi non pode alre far,

prec Dieus che·n vulha perdonar».

Adonc el pris le cavallier

e gitet lo en lo peschier

per so che chins non lo mangesson

ho aotres besties che venge[s]son.

D’aqui·s partit lo bon Guilloth

sus son caval tot de gran trot;

apert s’en va [tres]tot nafrat.

En son camin el a trobat

un saint armita, verament,

che l’aculhi payssiblament

en son hostal el lo menet

e en son liech el lo co[l]get.

De so che Dieus ly a donat

le bon prodom l’a confortat;

achi e[l] lo va desermar

e sas plagas li va megar.

Adonch [li] dis lo bon prodons:

«Digas, vos, noble gentil hom,

cal es aquel che·us a nafrat

ni chi tant mal vos a adobat?»

Respond Guilhot e va li dir:

«Aysso a faich, senssa mantir,

un noble cavallier apert,

................................................

e per so car jou [m’en] pa[ssa]va

per lo desert ont el [e]stava.

Podes vesser com m’a adobat

per sert el no a ren gassagnat

car, per ma fe, [j]e l’ay tot mort

dins un peschier, en lo sien ort».

Dis l’ermita: «Dieu n’aya grat!

Che ben set ans y a histat

gardant lo bosch e lo vergier,

a mort trop nobles cavaliers.

So era hom de gran corage

e atressis de gran lingnage.

Per so, senhor, avissa[s] vos

car sos parens son grans sengnors

e poyriam vos far otrage

o per avantura dar dampnage,

car sapias qu’els ho saveran

e puys tantost vos serqueram;

per so, senhor, se m’en crezes,

de mon hostal non yssires,

car els volran tan[to]st serca[r]

en loech si vos poyran trobar».

Respon Guiloth: «Si my van sercant

en vostre hostal my trobaran

car, per ma fe, non fugeray,

per tot quant son, non m’en yrai;

car jou my sente tal corage

che non feran ges poinch d’autrage

e si ho fan, nos bateren

e sus los camps batalharen.

Mas preg vos che·[m] vuelhas pensar

e faich viandes leu comparar.

Ve vous ayssi d’aur e d’argent,

despandes pro apertament

per so che sia tost garit

lo bon Guilhot Ardit;

e puys vengon ardidament

tos sos parens apertament».

Aqui s’estet Guilhot Ardit r

tro che fu sanat e goarit

e puys un jorn pris cumïat

del sante ermita ond hestat.

D’aor e d’argent el li donet

et en la bocha [lo] baysset,

per so car l’avïa servit

dins son hostal et acuglit.

Adons l’armita lo va sengnar

e·l bon Guilhot s’en va annar.

Guillot s’en va sus son caval

e va sercant d’amont, d’aval;

e tot un jorn el cavalchet

che anc avantura no atrobet.

E puis, quant vench l’autre matin,

el encontret en son camin

un cavaler armat de negre

che menava mot gran begre

cridant mout fort: «Las! che faray?

De grant dolor per sert moray,

si no trobe lo cavallier

sel chi a mort lo bon garier!»

Adonc Guilhot lo saludet

e de noves li demandet

e dis: «Cavallier d’avantura,

de que menes tan gran rancura?

Demandas vos sel cavalier

che a mort l’autre al peschier?»

Respond l’autre: «Hoc verament,

de que suy plen de mariment

car lo myen fraire [el] m’a mort

e faich morir a mala sort;

per so lo vo[l]gra fort trobar

e amb el volgra bataglar».

Respond Guilhot apertament:

«Trobat l’aves v[e]rayament

car hieu suy sel che·l vos a mort

per gran batalha dins un ort».

Adonques l’autre cavallier,

che era frayre del mort primier,

anet gitar un fort grant crit:

«Sies tu aquel che l’as aosit?

Pensa tantost de batalhar

car tu non podes escampar.

Sies tot sert che ares moras

per lo mien fraire che mort as».

Respon Guilhot: «Jeu non ho say

se per avantura jou moray».

Adoncha [els] s’en van intrar

en un bel camp per batalhar;

l’un ver l’autre s’en van venir,

de colp de lansa se van ferir.

E Guilhot li va tal donar

che de part en part le va passar,

adonch lo cavallier, de contrent

tombet de son caval ferit,

che anc [un] mot non poch parlar

per ren che Guilhot poges far.

E Guilhot vi che mort jassia,

sa lanza pren et teng sa via.

Apertament va cavalchar

tro che fo hora de dinar.

En una font che el trobet,

sus un bel prat el se dinet,

e tantost quant el fo dinat,

ni sus son caval fu montat,

el vi venir gran cavalcada

de cavaliers per miech la strada

cridant mot fort an gran rimor:

«Mora, mora lo traydor!»

E Guilhot vi tanta de gent

che contra el venium corrent,

son bon caval el [va] brochar

e a una part se va tirar.

Adonch vengron dos cavaliers

al bon Guilhot che se randes.

Respos Guilhot tot corrozat:

«No ho feray ges de bon grat,

car non es de bon cavallier

che se renda al colp primier.

Mas se aotrage me volles far,

pansas tantost de batalhar».

Adonc dison los cavalliers:

«Tu ho veyras tantost ades».

E tornen s’en apertament

vers lo senhor, veray[a]ment,

e disson li: «Senhor cortes

non se vol rendre per nulla res».

Adonc lo senhor va comandar

che tos l’anesson batalhar.

D’aqui partiron .xxiij.

che·l bon Guilhot menasson pres;

e Guilhot chi los vi venir

brocha·[l] caval et va ferir;

per miech de tos el va passar

e dos per terra en fa tombar.

Aqui se portet com un leon

Guilhot Ardit lo bon baron,

mais contra tos el non podia

car de grans colps el rezevia.

Adonc el, la lansa al punch,

tiret s’atrays, un paoch lunch

e va cridar aytam com pot:

«Un per un venes a Guilhot

e non vengas tots avissas

car semblant es paor ayatz».

Adonc respont un cavallier,

cossin german del mort primier:

«Tu sabes ben per veritat

che gran dampnage n’as donat,

per so seras ho mort ho pres,

si nos poden per nulla res».

Et Guilhot vi ch’elos venian

encontra luy tan com podian;

una autra ves el va ferir

per miech de totz, senssa mantir,

e lo primier che el encontret

de colp de lanza a mort lo met.

Adonques totz lo[s] cavaliers

li van venir davant dariers

e disson ly: «Ren ti, ren ti!

si non per sert tu penrras fin».

Respont Guilhot: «Jou dich vos ay

che de bon grat non my rendray.

Si per forssa penrre my podes,

puys en fasses so che volres».

Adonques un li vauc detras

e pres lo fort atros de bras,

e puis un autre s’avansset

e son caval el ly nafret.

Lo caval se senti nafrat

e per terra el es tombat.

Adonch Guilhot fon esperdut

e rendet se coma vensut.

Adonch[as] els lo van liar

e en lor castel lo van menar

e en fort preson lo messeron,

che nulla merssi non agheron.

Ares es Guilot pressoner,

Dieus l’ajut che ben li fa mester!

D’aqui se part lo bon Blandin

e va ss’en per l’estrech camin,

e intra s’en per lo boscage

com bon cavallier de parage.

Apertamen el va sercar

avantura, si la porria trobar.

E quant el ac un temps anat

per lo boscage ont era intrat,

el va vezer una donzella

mout gratïosa a maravilha,

che goardava, en un [bel] prat,

un caval blanc tot ensellat,

e cantava joliamen

un cant d’amors, veraiament.

E quant Blandin vi la donzella,

apertamen s’en va vers ella

e bellament la saludet

e d’amors [el] li demandet

e dis: «Donzella de parage,

com es ayssi en tal boscage?

Ai! De qui es tam bel caval?

Preg Dieus che lo garde de mal,

car, per ma fe, el es mout bel

a cavalchar a tot donzel».

Adonc la donzella respondet

cortessament a Blandinet

e dis: «Senhor, per veritat,

diray vos atot de bon grat.

Jou suy donzella d’otra mar

che avantura vaoc sercar,

e [jou] vuelh penre ma dinada

an mon chival per esta prada,

si dinar am mi vos plaissia,

per ma [fe], gran gauch n’auria,

car de viandes ay abastament

a mi e a vos verament».

Blandi[n], quant aossi la cortessia

che la donzella li dissia

respondet li corteissament

com bon cavallier verament

e dix: «Donzella de parage,

jou penseria de far aotrage

si plus avant jou cavalchava

et jou am vos non mi dinava.

Si lo convit jou non prenia

per sert faria gran vilania.

Per vostra amor jou lo penrray,

e an vos jou me dineray».

Adonc Blandin descavalchet

e la donzella acompanhet.

La donzella mes tantost taula

de jus l’ombra de un bel sausse,

[e] estandet blancha toagla

davant Blandin de Co[r]nivalha,

e commanseron a dinar,

e leur viandes a mangiar.

Adonch[as] Blandinet parlet,

a la donzela demandet,

e dis li: «Franch[a] creatura,

preg vos che·m digas l’avantura

che vos disses che annas cerchan.

Digas m’o leu de bon talan

car, sus ma fe, prometeray

che de bon cor vos serviray».

Dis la donzella: «Gran merces

de so, senhor, que dich aves

car vos non podes ajudar

a ma [a]vantura sercar,

mais an per ho dinaren nos

et puysses [jou] diray la vos».

Aqui dineron franchament

andous ensems, verayament

et quant agron de tot dinat v

deportant se per miech lo prat.

Adonc Blandin ac gran tallent

de [s’en] dormir, veray[a]ment,

e dis: «Donzella, sans mentir,

grant tallent ay d’un pauc dormir

preg vos che aysi nos repausen

per aquest prat et dormiren».

Dis la donzella: «En non de Dieu

car atressi gran sompn ay jou».

Adonquas el[s] s’en va[n] annar,

sot un bel pin s’en van paussar.

Aqui dormi lo bon Blandin

sus lo bel prat, desot un pin.

E la donzella quant sentit

che Blandinet fon adormit

tot [de] plain ella se levet

e pres lo caval Blandinet.

Apertament sus va montar

e mot corrent s’en va annar.

Va s’en fugent per lo camin

an lo caval del bon Blandin

e layssa·l sien per mich del prat

desot un arbre estachat;

e torna ss’en apertament

ver sa maysson, verayament.

E quant Blandin ac pro dormit

apert se leva tot ardit.

Cuget trobar la compagnia

che el de primier avia,

e non la trobet verament

de que fu merveilhat fortment.

E regardet d’amont d’aval

aytan pauch vi lo sien caval,

mais vis aquel de la donzella

che sus lo dos porta la ssela.

Adonquas el s’en va annar,

e apertament sus va montar.

E quant el fon desus montat

en un bel camp el l’a menat

e aqui el lo asaget

e vi che trop ben si portet.

Adonch el dis: «Se Dieu m’ajut,

aotre trobat per un perdut».

Apres tantost d’aqui partit

quays tresque tot e[n]felonit,

e va jurar sobre sa testa

che non colra nulla festa

tro son caval aya trobat

e sella che l’en a mennat.

E intre ss’en per lo boscage

com bon cavalier de parage

e va sercan de la donzella

apert si en trobera novella.

E ben tres jours el cavalchet

che anc avantura no atrobet.

E puis quant venc lo quart matin

el encontret en son camin,

un escuder tot cavalchant

che venia mot fort plorant,

cridant : «Catyeu! Las! Che faray?

De grant dolour per sert morray».

Adonc Blandin lo saludet,

e de novas li demandet

e va li dir de que plorava,

ny per che aytal dol menava?

Adonc respondet lo scuder:

«Diray vos o, bon cavalier.

Debes saber, per veritat,

che mon maystre a batalhat

per una dona encantada

che en esta terra s’es trobada,

que goardon .x. bons cavaliers

en un castel che es ayssi pres.

E chi podia conquistar,

los cavalliers per batalhar

dis si que aurie hom la donzella

che es mot gratïosa e bella.

E mon maystre, per amor,

che gazanhes pres e honor,

volc combatre an los cavaliers.

Mais, per ma fe, mal li n’es pres,

q’assi quant el la vol[c] intrar

dins lo castel, per bataglar,

los cavaliers tos se leveron

chi, senhor, a mort lo meteron.

Per zo, senhor, yeu vaoc plangent

la siena mort verayament».

Respont Blandin de Cornialha:

«Non vos plores, se Dieus vos valha,

car hom deu penrre bon conort

d’un homme quant lo vey mort;

mas faich ayssi quant vos diray:

an my yres, si a vos plays,

e lo castel my mostrares

e la donssela, si podes.

Apres sares mon servidor

et jou seray vostre senhor;

car jou feray verayament,

che vos en tenres per content.

E si aysso vos plays a far,

digas cum vos faich appellar».

Adonc respondet lo scuder:

«Aquo feray mot volentiers,

e [jou] dic vos per veritat

che Peytavin soy appellat».

Adonques els trestot corren

s’e[n] van al castel veramen;

e quant foron sus al portal

Blandin densent de son caval

e Peytavin el l’avisset

e son caval li comandet

e va ly dir: «Esperat my

apertamen tro lo matin

e plus avant no m’esperes

car vos novellas en sabres».

Adonc Blandin s’en va anar

e al castel s’en va intrar.

E aqui trobet .x. cavaliers

che apparrian bons guerriers,

[e] tos armats de fina malha

com valens gens, se Dieu mi valha.

E ayssi come el volc intrar

los cavaliers si van levar

e disson li: «Atras!, atras!

car aysi tu non interras».

Respon Blandin: «Si Dieu m’ajut,

non vol ma lanssa ni mon escut,

che jou torne atras per nulla res,

an verray com vos defandares

[car] per tot sert jou interrai

e per tot quant es non isteray».

Adonques un gran chivaler

avanset se trestot primier

e vers Blandin s’en va venir,

e tan gran colp lo va ferir

d’una destral sul basinet

che fuoch e flamma en gitet.

Adonch Blandin s’enfelonit

quant aquel l’ac ayssi ferit,

[e] devers el s’en va anar,

et tam gran colp li va donar

d’una lanssa per la peytrina

che un palm l’en passa tras l’esquina

e tombet lo tot estandut,

en terra mort sus son escut.

Adonc los aotres chivaliers

li van venir davant derriers,

e van lo tot environnar

et de gran colp li van donar.

Adonc Blandin ac gran corage,

com bon cavalier de parage

brandet l’espassa et va ferir

un cavalier sensa mentir,

e det li tal sul bacinet,

che entro el manton lo fendet

e tombet lo tot estendut,

en terra mort sus son escut.

.....

Mot corayos et fort sobrier

devers Blandin s’en va anar

et tant gran colp li va donar

d’una jusarma sus l’escut

che ben dous palms l’en a fandut.

Adonc Blandin fu fort irat

quant aquel l’a ansy tochat,

e tan gran colp el ly donet

entre·l camalh e·[l] basinet,

che la testa ly va talhar

et per terra lo fy tombar

e tombet lo tot [e]standut,

en terra mort sus son escut.

Adonch lo senhor del castel

mot corrosat s’en vench vers el

e va lli dir fellonnament :

«Aras moras verayamens,

plus che m’ais mors mos cavaliers

che eron tam nobles guerriers».

Adonques el lo voch ferir

d’un colp de lansa, sans mantir,

mas che Blandin s[e] avisset

et en lo [e]scut lo paret.

Adon[c] Blandin, lo bon baron,

vers el s’en va come fellon

et tant grant col[p] li va donar

che las jambas li va taglar

et tombet lo tot estandut,

en terra mort sus son escut.

Adonch los autres chivaliers

che vinien trestos derriers,

viron aqui lor senhor mort

e van penrre trop mal conort,

e commansseron a plorar

et mot gran dol aqui mennar.

E quant Blandin vi che ploravam

e tam fort se desconfortavam,

apertamens s’en va ver els

e voch combatre mais amb els.

E·ls cavaliers lo viron venir

e commanseron a fugir

e intren s’en trestot fugent

per lo castel, verayament.

E Blandinet l’escut al bras

apertament los sec detras.

Enmentre che els s’en intravan

[a] Blandinet ensems cridavan:

«Gentil senhor, subre la fey,

per Dieu, nos prenes a merce,

car nos faren com bonna gent

trestot vostre commandament».

Respont Blandin: «Per veritat r.

aquo feray jou de bon grat,

sy sus la fey mi prometes

che lialtat vos my tenrres».

Respon[don] els: «V[e]rayament

d’aquo faren bon sacrament

che lialtat nos vos tenrrem

e de bon cor vos servirem».

Adons els se van desarmar

e sobre sans li van jurar

che els lialtat ly terrien

e de bon cor lo servirien.

Adonc Blandin pres lo sacramen[t]

de .vj. che eran, verayament,

e [apres] trestoz el los botet

en una presson che atrobet.

Apres tantost s’en va anar

e per lo castel s’en va intrar,

e va sercan de la doncella

apert si en trobera novella.

En mentre che el va regardan

per lo castel e remiran,

un gran vergier el atrobet,

[e] tantost el dins s’en intret.

Lo vergier era gratïos

e de ramage ben fulhos.

Aqui avïa tant d’auzels,

mot mer[a]vilhos et bels

che cantavon mot doussament

en lor langage, veramen.

E quant Blandin los va ausir

tantost el si vol adormir

per lo gran plasser che prennia.

.....

Adonc[has] el s’en va annar,

sot un arbre s’en va pausar.

En mentre che el estava escoutan

aquels ausels che van cantan,

e regardet tot devant el

e vi un gratïos donzel

che si estava jus un pomier

e al poinch tenia un esparvier.

Adonc Blandin se va levar

e devers el s’en va annar;

cortessament lo saludet

et de novas li demandet,

e dis [li]: «Donzel gratïos,

preg vos che·[m] digas per amors,

si sabes per esta encontrada

una donzella encantada,

car jou, donzel, la va[u]ch sercar

e [la] vogra fort de[s]liurar».

Adonc lo donzel respondet

cortesament a Blandinet

e va li dir: «Bon cavalier,

.....

aquella che vos demandas

ma sorre es, si a vos plas,

e e[s] dedins aquel pallais

d’aqui no pot ysir jamais,