Rialto

Poesia religiosa

 

    Santa Margarita

 

 

 

 

   

Apres la rezurexion (c. 23r)

   

et en aprop l’autension

   

de Iesu Crist lo piu, lo bo,

   

receupron mosts lur pacïon:

   

l[i] un foront per luy trencat

   

e li autres pres e liat,

   

e mantas donas eysament

   

reseupront mort e gran turment.

   

Li reys, li prinses des pagans

   

ausiziont tost los crestïans,

   

car non volien ashorar

   

lor ydolas ni tener car,

   

mas il n’agron de Damidieu

   

tan gran loguier e tan gran fieu,

   

que gauc durable lor promes

   

on non auran ni fam ni set.

   

Petit de gent crezie Dieus,

   

car lor ausizien los Juzieus;

   

las peyras mudas ilh colient,

   

car de Dieu els sans non avien; (c. 23v)

   

diables eron tant enginhos

   

que per tot eron sas honors;

   

plus hom Damidieu non colie,

   

mas solamens sa companhie;

   

tost sels que Damidieu crezien

   

las gens paganas ausizient.

   

En aquel temps fo .i. toza,

   

Dieus amava et a Dieus espoza; *

   

tot son coracge ella i avie,

   

totta sa cura i metie;

   

plus l’amava que nulha res,

   

servia li si con cove;

   

per luy servi si trebalhava,

   

quar aquest segle mesprezava.

   

Margarita fon apellada,

   

esta toza que ieu ay nomnada;

   

per Dieu vos prec aujas la vida

   

de madona Margarida,

   

com era pros e ben apresza,

   

savia, genta e cortesza.

   

Preguem la trastug per eygal

   

qu’el sel nos acapte hostal,

   

e clergues e donas eysament

   

preguem la tug cominalment,

   

que nos entendam la razon

   

si con sa vita ho espon,

   

qu’aysi venquet tot aquest mon

   

que l’esperit de tot confont,

   

qu’aysi venquet lo mal tirant

   

que era plen de maltalant,

   

e com venquet tot per razon

   

lo dïable en sa prezon.

   

Ayso e plus te comtara * (c. 24r)

   

sa vita celuy que l’aura;

   

vida durabla en aurem,

   

se i metem nostre entendement;

   

gran poder a la dona el sel

   

a Damidieu, ab sant Miquel,

   

[e]gaus midons santa Maria,

   

que es el sel am lhei reina,

   

am los apostols eysament,

   

am tost los sans cominalmens.

   

D’ayci enant comensarem

   

de luy la vita verament.

   

Tehodorus fon .i. pagans

   

mot deyleals e mot truans,

   

patriarca dels farizieus; *

   

Dieus reneguet e sos amicx. *

   

Aquest pagans ac .i. filha

   

que fon bella a meravilha;

   

Margarita fon apellada

   

esta toza que ieu ay nomnada;

   

cortesza fon, ben ensenhada,

   

e tantots can ella fon nada

   

a noyrisa fon comandada

   

[...]

   

pres d’Antihocha .i. jornada.

   

La donzella fon noyrigada

   

en .ja. sieptat de pagans,

   

mas son cors non era ges van:

   

Dieus servie de bon talant,

   

mot i metie grant afant.

   

Sos payres, cant vi qu’ella volrie

   

Damidieu amar qu’il crezie,

   

pezantsa n’ac e ira al cor: (c. 24v)

   

ayiret la ses nulh demor.

   

Plat Die que sa mayre murit.

   

La filha pres Dieus a marit

   

a qui altreget sa castetat,

   

son cors e sa vergenetat.

   

En aquel temps los sarazin,

   

li fers paia, †luy des† mastin,

   

en tost los luocs on encontravon

   

los sans de Dieu a mor lieyravon.

   

Quant il a vist los sans mori,

   

a tort trenchar, a tort ausir,

   

en Dieus pauzet tot son consir,

   

el Senher que non sap mentir.

   

Sa nuyrisa li comandet

   

sas fedas; ella las gardet;

   

sas fedas e sos montons

   

li gardet per los cams erbos;

   

els cams anava la mesquina,

   

mot era casta e fina; (- 1)

   

ab las autras totas d’entorn

   

las pastorgava tot lo jorn.

   

Un jorn pasava per la vie

   

Olimbres, qui Dieus maudizie;

   

cest era d’Azïa tirans,

   

Dieus reneguet e sos amant.

   

Ves Antiocha s’en pasava

   

destruyre sels que Dieus amava;

   

sos dieus volie asorar

   

e la ley de Dieu amermar. (c. 25r)

   

Gardet es cams: vec la mesquina,

   

que era bella a meravilha,

   

e quant la vi, voy la aver,

   

e promes li de son aver

   

per so que·n fezes son talant

   

e layces Dieu, son Payre gran;

   

si comandet a sa maynada,

   

que de sos fieus era gasada,

   

que els prezeson la donzella,

   

que era bella com estela.

   

«Sapchas – dis el – se a marit

   

o es deylieyra ses amic;

   

se el’a marit, per mon plazer

   

li daray tant de mon aver

   

que ieu l’en aia de planc grat,

   

si que fassa ma volontat;

   

si es deylieyra, a molher

   

la vuelh penre, que sos pron es».

   

Quant o a auzit lo preboct,

   

dreg a la dona s’en vay tost;

   

quant ella·l vi a si venir,

   

adonc gitet .i. gran sospir;

   

els la prezeron ses gandir,

   

si·l volgron al duc obezir.

   

Can ella vi que preza era,

   

ella clamet Dieu, que serva era:

   

que per toz nos volgis mal trayre,

   

aias merce d’aquesta toza,

   

que es ta serva et espoza;

   

non vulhas que ieu sie perduda

   

ni per aquest yeu sie vencuda. (c. 25v)

   

Eu soy donada a te servi,

   

a te amar, a te gauzir;

   

non vulhas vergenetat sie *

   

per aquest home ja aunida;

   

non vulhas mon sens sie mudat

   

ni mos cors sie orezat.

   

Senher, si a te plazie,

   

aquest don querre ti volrie:

   

que·m trametas angel del sel,

   

sant Gabriel o san Miquel,

   

que·m governe e me capdele,

   

[...]

   

e que el lo pusca desdire

   

e per dreyta razon escondire,

   

que yeu soy atreci con la feda

   

que entre·[l]s loups es em peleja,

   

e con l’auzels qu’es pres el bres,

   

que de nulh home no·s defent,

   

e con lo frus c’om pren el ram,

   

que no·s defent ni tan ni cant;

   

tot eysament soy preza yeu:

   

non ay defendedor may Dieus».

   

Quant ho auziron los sirvens,

   

tot dreg s’en van al mescrezens;

   

diyceron li que Dieus crezie,

   

lo filh madona santa Marie; *

   

sesta tosza qu’el cobeytava

   

nuhl autre mays Dieus non amava.

   

Olimbres [en] fon mot dolens,

   

si comandet as sos cirvens

   

que la li aduyseson tots;

   

el fant lo comandament al perboc.

   

Davant Olimbres venc la tosza, (c. 26r)

   

de Dieu sirventa et espoza;

   

cant el la vi, si·l demandet:

   

«Don ies ne de qual tera nasques?

   

Si as marit o ies mesquina,

   

ho ies comtesa ho reina?».

   

Li fiels dis: «Ara m[e] respont:

   

cal dieus cres tu ne com as nom?».

   

«Margarita soy apellada»,

   

so respon la benaürada,

   

«y[eu] cre en Dieu omnipotent

   

que nos fes trastos de nïent;

   

El fes la mar e los peysons.

   

Cest Dieus estay sus sobre nos».

   

«Cres tu sol», dis, «en aquel Dieus

   

que mezeron en cros los Juzieus?».

   

La santa dis: «Certas, ho ieu!

   

[...]

   

Mas els feron que trachors,

   

car mezeron en cros lur Senhor

   

que los sanava e·ls paycie

   

e los gardava de follie,

   

per so son els trastug perdut,

   

deseretat e confondut».

   

Quant ho auzi los mescrezent

   

irat fon e fort e dolent; *

   

si comandet a ssa maynada

   

que en sa quarce fos gitada.

   

Els feron son comandament,

   

non ho fazient lor ensient.

   

En la carce mezeron la toza;

   

laïns estet aquel jorn sola. (c. 26v)

   

Apres intret Olimbres (-1)

   

dins Antiocha, non target plus.

   

Aqui fes ajustar sa gent;

   

amb els voy far .i. parlament.

   

Quan los [ac] trastost ajostats,

   

en sa sella se n’es pujat;

   

comandet que aszoresont (- 1)

   

sos dieus e los sacrifiessont,

   

pueys lur comandet que·l amenon

   

la toza que en la carce tenon.

   

Els la·l aduzon davant luy;

   

sos cors no·s muda ni non fuy.

   

Olimbres, dos qu[e] el la vit,

   

plus que non sol la encubit.

   

So dis lo fals: «Que sola fas?

   

Car tu de te merce non as?

   

Aias merce de ta beutat,

   

de ton gen cor, de ta franquetat! (+ 1)

   

Si tu volies mos dieus creyre,

   

yeu ti daray tan gran aver

   

e pueys penray te per molher;

   

si non ho fas, tost dans cug que quiers.

   

Sy non o fas, yeu t’o vendray,

   

a gran dolor te penaray!».

   

La dona respondet breument

   

et ses lonc plag, ses tarzament:

   

«De ren que·m digas no·t creyray

   

ne de mos Dieus non partiray;

   

a Yesu Crist doniey m’amor,

   

que tenray tostemps per senhor. (c. 27r)

   

Ma vergenetat l’ay donada: *

   

si part de luy, ben soy aunida. *

   

El fes lo sel, la mar e·l vens

   

e tost los .iiij. elemens;

   

per luy vieu tota creatura,

   

mas tu·l vos tolre sa dreghura».

   

Lo fels respont e menasans

   

(lo cor ac plen de maltalant):

   

«Si mont dieus non voy ashorar,

   

yeu te faray el fuoc cremar;

   

aqui ardras, pos non vos vieure

   

ni de ton dieu non vos recreyre!».

   

La santa li dis: «So vuelh yeu!

   

Aquest martire quer a Dieu,

   

don say c’am las santas ceray,

   

se yeu per marturi muray.

   

En cros voc Iesu Crist muri

   

per nos salvar, per nos garir;

   

El sufertet la mort per me

   

e tu per luy donas la a me.

   

Per lhuy vuelh yeu que·m dons la mort,

   

qu’El me conduga a bon port».

   

Don fon irat lo fels dolens;

   

que sus en l’arc fos penduda (- 1)

   

am trencans vergas tota nuda.

   

Quant vi la dona lo turment,

   

si preguet Dieu l’omnipotent:

   

«En te, Dieus rey, ay ma fizansa, (c. 27v)

   

mon gauc e tota m’esperansa;

   

el tieu nom, Dieu, sient vencut

   

mieu enemic e confondut; *

   

el tieu noms es vencut lo diables

   

[...]».

   

Los vuelhs levet sus ves lo tron

   

e clamet Dieus lo piu, lo bos:

   

«Esguarda, Senher, ta sirventa

   

que sos corages no·l repenta!

   

Enquaras prec yeu per t’amor

   

que·m refreysseses ma dolor

   

e que·m deylieyres de las mans

   

d’aquest fers mesprezen pagans».

   

Aysi pregava la donzella

   

lo Salvador que era en ella;

   

mas li sirvent fort la trengcavon,

   

a las vergas els la pennavon,

   

si que lo sancs d’ela corrie

   

com rieus de font quan ten sa vie.

   

Quant vi lo fels que non crezie,

   

el vent a luy, si la castia:

   

«Mot fays que fola car non cres,

   

c’ades n’acreycera tos bes;

   

mot en serias plus amada

   

e plus jauzida e honrada».

   

Los bon homes que la gardavont

   

mot dousamens dels vuelh ploiravon;

   

so disz[i]on tuit li pluszor,

   

que n’avien el cor dolor:

   

«Grant perdoa es d’aquesta toza, (c. 28r)

   

car non vol ser del duc espoza».

   

D’aqui apres a luy venient

   

et en castians si li dizient:

   

«Mot fas que folla car non cres!

   

Si non ho fas, ton dan tu quers!

   

Aquest dux es plens de grant ira:

   

ausira te, si res li tira!

   

Prent l’a marit e grup tos dieus

   

e cre lo scieus e totz sos fieus!

   

Si non o fas, el t’aucira,

   

ja nulha res non t’en gara.

   

Mot nos pezara de ta mort,

   

quar tu muras aysi a tort».

   

La dona respont sospirant:

   

«Per Dieu, ayso non es niant.

   

Ja non creyray vostre conselh,

   

quar non val pas .i. gran de melh.

   

Si el m’auci, adonc muray,

   

que sus el cel m’ent montaray.

   

Si el cuda mon cor ausir,

   

l’arma de me non pot murir;

   

se yeu vostre conselh crezie,

   

ben say que perduda sarie».

   

Pueys lor a dig mot dolsamens:

   

«Crezes en Dieu l’omnipotent,

   

qu’El vos dara totz cant volres

   

e tostemps mays a luy vieures!

   

Laysas estar vostres dieus muts:

   

cels que los cre es [hom] perdut».

   

So dis li dona al tirant, (c. 28v)

   

que era plen de maltalant:

   

«Per re que·m digas no·t creyray,

   

quar en mon Dieu tot mon cor ay;

   

lo cors de me pos ben ausir,

   

aquel sap que non pot gandir,

   

mas de l’arma non as potder,

   

non la poot liar ni aver,

   

quar Iesu Crist l’a em baylia,

   

lo filh madona santa Maria. *

   

El la creet, El la formet,

   

e Luy mezeymes la eretet;

   

a Lhui mezeymes la comant

   

que El la defenda del satant,

   

que es cruel coma dragon,

   

coma serpens, coma leons,

   

que volon trastotz degastar

   

quant que podon apoderar.

   

Totz eysamens vos tu ausir

   

mas tu iras el fuoc durable:

   

lay te cruycerant los dïables».

   

[A]donc fon irat Olimbres;

   

si comandet qu[e] en l’arc sus

   

la santa dona fos penduda *

   

e aqui fos fort turmentatda *

   

am trenchans verjas per totz locs,

   

que lays estar totz aquest jocs.

   

Quant vi la dona qu’al non er,

   

ella esgardet lo turment fer;

   

si preguet Dieu, que soste·l tron,

   

que la defenda del felhon, (c. 29r)

   

so es lo diable, que atent

   

l’arma de luy al partiment:

   

«Senher, bel payre glorrïos,

   

altre don ti quier que mi dons:

   

una colomba que·m defenda

   

del dïable, que non mi prenda,

   

et del enemic esperital (+ 1)

   

et des trachos peccats mortals,

   

et que·m defendas del tirant

   

que no·m galie ne m’entgant.

   

Senher, si vens mon enemic

   

grant gauch n’aurant tug tieu amic.

   

Las vergenas que ho veyrant

   

en lor corage gauc n’aurant;

   

en te aurant major fiansa,

   

en te creyrant se[ne]s duptansa.

   

Oy Iesu Crist, reys sobeyrant,

   

deylieura·m, Senher, de las mans

   

d’aquest mescrezent traidor,

   

que·m fay murir a grans dolors.

   

Que l’ay forfagh, per Dieu, non say,

   

mas car li plas ausirre·m fay».

   

Cant ella mielh Iesu pregava,

   

sus en l’arc penduda estava;

   

los sirvens la batien fort,

   

per pauc aqui non pres la mort;

   

ongla[s] si feyron trencant de fers

   

am que la penavont li cers.

   

Per totz los luocs qu’ela avie

   

lo sanc vermelh foras salhie;

   

sos vuelhs am son mantel cubrie (c. 29v)

   

lo fals tirant, cant o vezie.

   

So diz[i]ont cels de viron:

   

«Toza, mot has lo cor felhon,

   

car tu non cres l’emperador

   

que te tengra tostemps as honor. (+ 1)

   

Don esperas aver ajuda?

   

Totta seras pervencuda! (- 1)

   

Ja lo tieus dieus non te tolra,

   

ja del perboc no·t defendra!».

   

So dis lo dux: «Mot es [tu] folla!

   

Non cudar ges que yeu te cola!

   

Enquaras ti prec que crezas mos dieus (+ 2)

   

e grup tos dieus e totz sos fieus.

   

Si non ho fas, yeu ti cut ventdre,

   

d’ayso no·t pot ton dieus defendre.

   

Totta viva t’escorgaray,

   

las cars de tu sus aut pendray;

   

si dirant tugh que grans drests es,

   

car tu mos dieus ne mi non cres».

   

La santa li dis: «Per ma fe,

   

nualh non pres tots dieus ne te.

   

Ars fosont els e miegh de .i. fuoc!

   

Tornat o ant en grant enuegh;

   

malastrusc es qui en els si fia:

   

mut e sort sont, non auzon miga!

   

Sel que orb es, con pot guidar

   

ni a se ni as autre ajudar?

   

Com cuda hom aver ajuda

   

del fust ni de la peyra muda?

   

Quant tu los pregas eysament (c. 30r)

   

sort son, que non auzon nient.

   

Tu dis viva m’escorgaras:

   

maldig sies tu, si non ho fas,

   

que yeu n’auray de Die guiszardon,

   

que tostemps es, ers e fon!

   

L’arma de me non pot tochar,

   

non la pos penre ni menar»

   

Qant vi lo fel c’als non vol far,

   

ins en son cor grant ira n’a;

   

si comantdet c’om la mezes,

   

o li pezes ho li plages,

   

en carce en prion luoc,

   

hont no·s vis solhel ni fuoc.

   

Els la mezeron la jus priont,

   

non la layceron tro al fons.

   

Ben say dire qual hora fon

   

cant la meyron en la preyzon:

   

dos que la dona la jus fora,

   

del jorn fon la setena hora;

   

e tantost quant la fon intrada,

   

levet la man, si c’es senhada

   

el nom de Dieu lo salvador

   

que nos rezemet totz per s’amo[r];

   

pueys lo preguet mot dolsamens,

   

mas gran dolor en son cor sent,

   

que forment l’an los cers batuda,

   

la carnt crebada e rompuda.

   

So dis la dona: «Ay, Iesu Crist, (c. 30v)

   

Senher payre c’an[c] non mentis

   

et conoyces lo drest e·l tort,

   

que per nostres peccast fus mort,

   

e que sap ben tot so que es,

   

que las rescostas cauzas ves,

   

capdels dels desaconcelhast,

   

esperansa dels desperats,

   

oy Senher payre dreyturie,

   

que veys et sap los lauzengiers

   

et a poder en tot quant es,

   

payre, capdels dels orfanels,

   

sana·m, Senher, de las dolors

   

que yeu sofert per la tieu’amor;

   

sana·m mas plagas eysament,

   

que mot mi dolon ferament;

   

non vol vezer mon carnals payre,

   

car yeu no vuelh en sos dieus cre[yre]; *

   

mieu parent tugh m’an airada,

   

per so quar de vos soy privada.

   

Tu es mon payre e ma mayre,

   

Tu es ma sorre e mon frayre;

   

ja non auray marit carnals,

   

mays vuelh aver l’esperital;

   

saïns estauc preza per te:

   

aias merce, Senher, de me!

   

Si tu defals, non ay amic

   

en tot lo mont, paure ni ric.

   

Oy Iesu Crist, rey glorïos,

   

altre don quer que tu mi don:

   

que ieu veja certament (c. 31r)

   

mon enemic apertament.

   

Qual es aquest que mi guereja? *

   

Vezer lo vuelh yeu miels en sa facia * (+ 1)

   

e pueys lo vuelh vezer, si·s plas. *

   

Re non say per que mi guereja. *

   

Peza me ce non lo vezie *

   

[...]

   

Tu jujas antre me e luy:

   

qui aura tort, selhuy destruy!».

   

Quant ac sa orazon fenida

   

et acabada e complida,

   

sa nuyrisa li aportet

   

pan et ayga qu’ela manget.

   

Uns diaques tot ho auzie

   

que sas orazos escrivie;

   

cest diaque deforas estava,

   

per .i. veyrial l’esgardava.

   

Dieus amava hon plus podie,

   

que sos bon cor lo i aduzie;

   

leals homs fon e crestïans,

   

Dieus amet mot entre·ls pagans.

   

Sas horazos es elegida,

   

que la dona a Dieu queria:

   

a Dieu queric que·l demostres

   

son enemic e que·l venques.

   

Esgardet e vi .i. dragon

   

que fon plus fers d’un gran leon,

   

e fon lains que la spaventet,

   

mas Iesu Crist la confortet;

   

tengh era de mantas colors,

   

flamas gittet am grans ardors; (c. 31v)

   

deyguizat fon per totz luocs,

   

sieu pels ardien coma fuoc;

   

las dens de luy eron d’acier,

   

los uelhs de luy semblon d’or mer,

   

las nars de luy gran fuoc gitavon,

   

calor de fornas rescemblavon;

   

la lenga gitet fuoc ardent;

   

en sa man tenc .i. lonc cerpent;

   

en l’autra tenc .i. glazi fort

   

dont la menasava de mort.

   

Tan gran pudor hac en la carce,

   

non es hom que la puesca pa[r]cer;

   

e fora mot grant si de s’alt, *

   

ves la dona fes .i. gran salt

   

[et] en la carce, el mieg luoc,

   

ac aytal resplandor del fuoc

   

que nulhs homs non sabrie contar,

   

si trop non i volie ponhar.

   

Quant ela vi la resplandor,

   

el’a en se mot gran pavor;

   

a la terra es trabucada

   

si com morta tot’es pla[s]mada;

   

de la pavor s’es hoblidada,

   

no·n ac major pueys que fon nada.

   

Dieus non la mes ges en hoblit,

   

quant li donet so que·l queric:

   

quis li avie que·l demostres

   

son enemic e que·l venques.

   

Enans lo pas d’aqui levet, (c. 32r)

   

las mans vers lo cel estendet

   

[...]

   

e preguet Dieus, que serva era:

   

«Oy Dieus payre», dis la pieuzella,

   

«que per totz nos nasquies en terra,

   

per totz receupis aqui mort

   

a grant peccat et a grant tort;

   

apres la mort resucities,

   

los tieus amix de ufern gities,

   

pueys t’en monties amont el cel

   

am la companha des fizels,

   

pueys tramezis a ta maynada,

   

que tu avies ensenhada,

   

Sant Esperit que·ls confortet

   

e·us lengatges lor ensenhet;

   

tener venras ton jujament

   

al tieu segont aveniment,

   

dont triaras los mals de[ls] bons:

   

los mals iran en ufern jos,

   

los bons iran el gaugh durable,

   

yamays non dottaran lo dyable.

   

Si con es vers so que ieu dic,

   

tu vencques, Senher, l’enemic.

   

Oy Dieus Senher qu’estas el tron,

   

dona·m vencer aquest dragon

   

que·m vol sobir e degastar,

   

en sa fosa pr[i]on gitar».

   

Qan ella ac fagha sa orazon,

   

ve vos ve luy lo fer dragon;

   

sa guelha tenc sobre la toza.

   

Quant ella·l vi, no·n fon joyoza! (c. 32v)

   

Am sa lengua l’a traida

   

et en son ventre l’a essorbida;

   

mas la santa cros la garit,

   

que·l dragon es per miegs partit.

   

La dona es del ventre yescida

   

si qu’anc dolor non ac sentida:

   

la santa cros la defendet,

   

que lo dragon per miegh fendet.

   

Tot lo devezi en dos parts,

   

ans re no·i val engent ni art.

   

D’aqui apres ella c’estava

   

totta sola e cossirava;

   

gardet ves la senestra part:

   

vi .i. dïable de mal art.

   

Cest era companh del dragon;

   

plus era ardens de .i. tizon.

   

Sezie si, sol era a vist, *

   

mas mot avie fer lo vist;

   

plus era negres en totz luocs

   

non fora si l’agues art fuoc.

   

Vejayre·l fon qu’am corejadas

   

ac as ginols las mans liadas.

   

Des que Margarita s’ho vic,

   

en son corage si gauczit

   

e lauzet Dieu que mot amava

   

e cu[y] servie e cuy duptava.

   

Los huels del cors ves luy tenet

   

e mot pïament lo preguet:

   

«Oy Iesu Crist, Dieus, rey del[s] angels,

   

de las profetas e dels arcantgels, (c. 33r)

   

de las patriarcas atresci,

   

que per totz sufertie martir,

   

comensament de sabieza,

   

fontdament de tota fermeza,

   

que as poder en tot cant es,

   

te queri gracias e merces,

   

[...]

   

quar tu m’as creysut mos bens:

   

tot m’as donat cant ti queric

   

e tot quant de bon grat volgui;

   

am l’enemic mi combatiey,

   

am lo tieu nom si lo venquiey;

   

per lo miegh luoc lo desparti

   

am la cros qu’el tieu nom fezi;

   

dïables mis sos mos pes jos:

   

si tot s’es mals et ergolhos,

   

anc contra me no·s poc defendre,

   

ans lo fezi per miegh luoc fendre.

   

Mot demenava gran pudor,

   

mas yeu non senti anc flayror;

   

per so non era apellat

   

Rufo, que avie mal art

   

en luy e tota sa maleza

   

que avie per lo mont compreza.

   

M’arma se n’es mot esgauzida,

   

quar tolgui al satan la vida;

   

tot degastava cant podie,

   

qu’el cegle grant poder avie;

   

mot es gran gauch e gran fisansa,

   

grans segurtat e gran speransa

   

[a] la[s] vergenas que ho auzirant (c. 33v)

   

que yeu ay ventcut aquest satan,

   

et ara non firra mays res,

   

que yeu vey florrida es ma fes.

   

Una colomba ay aguda

   

que del cel es saïns venguda

   

per me defendre del tirant

   

e de Rufo, lo mal sathant;

   

so que queric tot ay agut

   

e lo dïable ay ventcut.

   

Dieus fasa de me so que li plazera, (+ 3)

   

ja re huey mays no·m tirara.

   

De Iesu Crist ay nom mortals,

   

reys dreghuries e reys reals,

   

que es durables e governayre

   

e de ttot lo mont emperayre,

   

refudes de tots peccadors,

   

Senher del pauc e dels majors,

   

colopna de grant altesza

   

e port de grantda fortalesza

   

e cahaps de grant refectïon,

   

[qu]e nos donas lo pauc e·l pron,

   

que conduzes a gaug tos amixc

   

et a perdoa tos enemixc».

   

E menttre qu’ela Dieus pregava

   

et ayci gent s’arazonava,

   

lo diables em pes si levet

   

e ves la dona ce approchet;

   

per miegh la man a pres la tosza,

   

que non es ges de Dieu dopthoza, (c. 34r)

   

pueys li a digh: «Hoy, Margarita,

   

mot es santa la tieua vida;

   

mot es santa ta orazon,

   

lo cors de tu es purs e bons;

   

preguar ti vuelh: dis, dona bona,

   

non forsa ren a ma persona;

   

grant mal me fays, laysam’estar,

   

prec ti de mon cor non tocar.

   

Mon frayre te tramis Rufo

   

en semblansa de un fer dragon,

   

qu’el t’eyssorbes e degastes

   

e ins en ufernt t’en portes,

   

que·t tolgues ta vergenetat

   

e que destruyces ta beltat,

   

e ta mentbransa te tolgues,

   

mas de tot so no·l fonc anc res;

   

[...]

   

mas comparti te cudies de luy; *

   

mas Dieus non i voc consentir.

   

El nom de Dieu tu l’aucizis

   

et haras vos mon cors delir

   

am las horazons que t’auzi dir,

   

mas yeu ti prec que non m’auniscas

   

ni non m’afolles ne·m delisquas!».

   

Adonc la dona·l sobrepres

   

pels cabels a sos pes lo mes;

   

adonc lo mes contra la terra *

   

am los dos pes aqui l’abauzet; *

   

sos pes li pauzet sobre·l col,

   

pueysas li dis: «Ben t’ay per fol, (c. 34v)

   

quar tu me volies enganar

   

ni ma chastetat vïolar!

   

Maclinne, gart, laysam’estar!

   

No·m pot noze ni ajudar,

   

quar Dieu del cel, qu’es mos salvayre,

   

mos defendeyre e mos gardayres,

   

me gardara, que n’ha poder,

   

non t’ent dara Dieus nul lezer!

   

El me defent, El me capdela

   

con la cieua quitia pieuzella;

   

non ay defendedor mays Lhuy,

   

El ama me et yeu ben Lhuy.

   

Laysam’estar, cruel dïable,

   

tost temps ardras el fuoc durable!».

   

Quant ho ac dig, vi resplandor,

   

pueys que nasquet no·n vi major;

   

totta la carce resplancdi

   

plus que solhelh cant reluzis.

   

Sobre son cap .ia. cros vi,

   

que era de Dieu qui servi.

   

Una colomba em pes estet

   

sus en la cros cant lhy parlet; *

   

plus era blancqua d’una flor,

   

semblava de grant dolsor. (- 1)

   

So li a dig, tot en parlant:

   

«Non doptar mingua lo tirant,

   

que yeu ti dig ben sertament

   

que Iesu Crist del cel entent.

   

Tu l’as amat e deszirat, (c. 35r)

   

tu l’as servit, tu l’as honrat;

   

tu l’as gardada ta chastetat (+ 1)

   

ton cors e ta vergenetat;

   

la gloria t’es aparelhada

   

que tu avies tan dezirada:

   

recep lo gauc de paradis

   

ont cera tostemps pas e fins;

   

aqui vieuras am grant deport,

   

per so non deus doptar la mort!».

   

«Oy Dieus», dis la benaürada,

   

«qui ay cervit pueys que fuy nada,

   

ti queri gracias e me[r]ces,

   

quar tostemps m’as creysut mos bens».

   

Pueys se viret ves lo satan,

   

si·l demantdet en contrastant:

   

«Don yes, diables, ni don venes?

   

Digas mi qui say t’a trames!

   

So que·t querray respont a me,

   

garda·t non me·n mentir de re!».

   

Lo dïable respont em pas:

   

«Tot diray, dona, aquo que·t plaz!

   

Mas d’una ren ti vuelh pregar

   

e no m’ent layces fadiar:

   

leva·m lo pe de sobre·l col!

   

Tant m’as estregh que fort mi dol!

   

Tot cant ay fagh te comtaray,

   

tottas mas hobras ti diray;

   

tot quant anc fezi ni diyci,

   

per que comhat ayci vengui».

   

Adonc la dona[·s] refrenet; (c. 35v)

   

lo pe de sobre·l col l’ostet,

   

car vi e sap que mal li dolie,

   

si que parlar petit podie.

   

«Belsebuc soy apellat,

   

anc non agui trega ni pas;

   

apres Belsabuc soy senher yeu,

   

en tot peccat yeu ay mon fieu;

   

most bons homes ay fagh pecar,

   

neguns homs no·m pot contrastar.

   

Tostemps ay guerra am los dreghuries

   

et am bons homes vertadies;

   

cant yeu los ay vencut trastotz,

   

yeu los en meni jus el pos.

   

Hanc non pogui celuy trobar

   

que pogues am me contrastar

   

mas te, que m’as tot debrizat

   

e de mon chap los huelhs gitast;

   

tottas m’as toltas mas vertust,

   

tot soy cassat e cofondut.

   

Tu m’as mon frayr Rufo delit

   

e me mezeys forment aunit;

   

so que ti plas pos far de me,

   

quar Iesu Crist hobra per te;

   

El te dona tot cant tu vols

   

per so car l’as amat e colt;

   

En te El perman, en te renha,

   

El te defent et El t’ensenha;

   

quant Ïesu non era en te,

   

non avies ges poder e me;

   

quant eras terra e caytivier,

   

fems e cenres e poyridier, (c. 36r)

   

mot eras de flebla natura,

   

mas aras ies nepta e pura

   

et ar as ton cors ben mudat,

   

non ha en te crim ni peccat.

   

Tals hora fon tu eras mia,

   

aras non vos ma companhia;

   

Dieus es am te, que t’ama mot,

   

per so·m fas tremolar trastot.

   

El t’a donat entendement,

   

los pes e la[s] mans eysament;

   

El t’a donat so que tu as,

   

ren d’altruy may de luy non as.

   

Si tu de mi ayso agueces,

   

l’erguelh que fas ja non fezeces,

   

per so non ay yeu potestat

   

que yeu t’abatta em peccat.

   

Sobre ton cor non ay poder

   

ni non ay forsa ni leszer,

   

si Iesu Crist non la mi dona

   

que tost los sieus amixc corona.

   

Mot as en Dieus ferm lo coracge,

   

per so non pos penre damnatge.

   

El nom de Dieu Rufo ventquies,

   

el nom de Dieu tu me lhies.

   

Yeu hay mostz homes trebalhasts

   

e most caytieus encarserrasts;

   

[...]

   

tost los mange dedins lo cors;

   

pueys los mange autra vegada,

   

que aytal es ma destinada.

   

Am dreyturies ay ma batalha,

   

tot cant els fan mal ieu meti en talha; (+ 1) (c. 36v)

   

pechar los fauc en tot engens:

   

premieyramens lus tol lo sens;

   

peccar los fauc am molheradas

   

et am moynas santifiadas,

   

e de rauba los meti envie *

   

e frange gleyras e mostirs. *

   

Quant els dormon, yeu los reycide

   

e d’autruy molher los convide;

   

quant yeu non los puec reycidar,

   

aqui mezeus los fauc pechar:

   

per trop dormir e per deliegh

   

los fauc pechar ins en lur liegh;

   

per sonolensas eysamens

   

los fauc pechar tot en durment.

   

Homes fauc ausir e trenquar,

   

las terra[s] e·ls sans deraubar;

   

quant yeu non poc ren d’ayso far,

   

los sans de Dieu lor fauc jurar;

   

pueys mi viri ves autra part,

   

quar yeu say pron d’engent e d’art.

   

De clau[s]tras fauc morgues yeci,

   

homes lur fauc trenquar et ausir;

   

per aver fauc messas cantar

   

e gleyras vendre e comprar;

   

enpenre fauc tota clercie

   

e mortal crim de ssimonie:

   

simonïat son los avesquest,

   

los abatz e los arcivesques,

   

et atretal an [li] lhach preyre,

   

li chapellan e lhi preveyre.

   

Dieus fauc comprar e Dieus fauc vendre, (c. 37r)

   

nulh hom no·s pot de mi defendre

   

mas solamens las bonas gens,

   

qu’ant en Dieus lus entendemens,

   

que son per luy pres e liat,

   

batut e mort et escorgat

   

si com ies tu, cant ies batuda

   

am trencans vergas tota nuza.

   

Per so no ay poder en te,

   

major poder as tu e me;

   

e mos amixs ay ieu poder,

   

mas ens autres non ay lezer;

   

non lus puec rendre gisardon

   

mas d’engant e de trascïon.

   

Quant els son mort, ieu los emmene

   

ins en ufern: aqui los pene,

   

en luoc puden los fauc cezer,

   

el lhiegh ardent los fauc jascer;

   

jamays .i. jorn non dormirant,

   

jamays .i. jorn ben non aurant;

   

tostems mays ceran em pudor:

   

aytal loguier an per m’amor;

   

aytal loguier an mieu fizels,

   

ja non auran lo gauc del cel;

   

ja non aurant gauch ni clardat,

   

tostemps seran en escurdat.

   

Tu m’as vencut, don soy irat:

   

non m’ausizas, dona, si·s plas!

   

Plus soy irat et esperdut

   

quar yeu per femna soy vencut

   

non fora ce .i. homs mi venques,

   

que me lies la[s] mans e·[l]s pes;

   

quar tu es femna, so me pesza:

   

mot en pres mens nostra proesza, (c. 37v)

   

mot en pres mens nostra vertut,

   

quar .i. femna m’a vencut;

   

et d’ayso soy ieu plus dolens

   

quar non vos segre tos parens:

   

quant els moron, ieu los guovern,

   

a me los me[ne] en ufernt;

   

lay los mene, lay los ausi,

   

jamais .i. jorn non aurant fin.

   

Mot es ayso grans merravilha:

   

som payre a vencut la filha!

   

Ventcut a veramens son payre

   

e sa ceror e pueys son frayres;

   

tot son lh[i]nghage a vencut

   

e·ls diables fay estar mut;

   

dïable ausi e destrenh,

   

Dieus es am luy, ges non s’en fenh;

   

tot quant si vol pot de me far

   

e negus non li pot contrastar;

   

en luy non ay dregh ni razon,

   

Dieus la defent, que tostemps fon.

   

Tostemps mays soy yeu enhantat,

   

quar hanc per femna fuy lhiat.

   

Mala nos fon aquelha hora

   

en que nasquet aquesta toza

   

que·ls dïables lia e prent

   

e los encaucsa eysament!».

   

La santa dona, quant ho aus,

   

am lo sathant parla tot suau:

   

«Diias», so dis, «qui t’engendret

   

ni aquest mestier ti donet:

   

armas penar, homes ausir

   

ni tot ayso que yeu ti au dir.

   

Mot ti donet avol mestier,

   

qu’el ti lieuret a caytivier». (c. 38r)

   

Lo satant dis ingnellament:

   

«Digas mi tu premieyramens

   

dont as hagut aquest poder

   

que de me fasas ton poder,

   

ni com Iesu intret en te,

   

que·t fa far so que·t plas de me.

   

De nos pos far tot quant ti vols,

   

bons es lo Senher que tu cols;

   

dïables prenes e fas fugir

   

e los lias e·[l]s fas murir.

   

Pueys ti diray tot eviat *

   

e tost mos dist e tost mos fast».

   

Li dona dis: «So non covent,

   

que yeu de Dieu te diga ren;

   

so non coven ni non se thagh

   

plus que maracdes en estagh;

   

non vol davant los porcs pauzar

   

margarita que hom ten quar,

   

ni aur en femoras tener,

   

quar tu non as sen ne saber;

   

non ies dighnes que aujas ma vos:

   

tostemps seras lay ins el pos!

   

Pero so dic ieu verament:

   

en Dieus ay mon ententdeme[n]t».

   

Des que la dona so layset,

   

lo dïables apres parlet:

   

«Saphas legir», dis, «l’escriptura

   

que ti dira la vertat pura,

   

dont trobaras nostre linhacge,

   

nostra perdoa, nostre damnage.

   

Sathanas non es comandayres,

   

car Iesu Crist maudis, lo payre,

   

cant lo gitet de paradis

   

on avie son hostal pris.

   

Sest fes pecar Adam et Eva,

   

sest quazex del cel en la terra. (c. 38v)

   

Mas ieu non auze ab te parlar,

   

quar Iesu veg ab te estar;

   

El te defent, Ell es ab te,

   

El t’ensenha, El te chapten.

   

Grant pavor me fay quant lo vey,

   

mot lo doptam ieu e li mieu;

   

per l’ayre anam ieu e mieu par

   

quar non podem per terra anar;

   

nos em maclingne esperit

   

q’anam sautan com fay quabrit;

   

mas de .ia. ren ti vuelh pregar:

   

que me layces .i. pauc parlar;

   

relargua me, que trop me dol,

   

pueys ti diray so que dire vuelh».

   

Li samta dona lo amplet;

   

lo dïables apres parlet:

   

«Eu te conjur», dis lo sathans,

   

«el nom de Dieu, que es senher gran,

   

et el nom de santa Maria,

   

qu’es de Iesu Crist mayre e filha,

   

d’ayci enant no·m demantdar

   

del chaytivier que ieu ay fagh,

   

ni des las armas con las pene

   

ni en ufern am me las mene,

   

mas envia mi en tal terra

   

que ieu non pues[ca] fayre guera

   

ni te ni altre trebalhar

   

ni las armas justiciar.

   

Ayso m’es pena et afant

   

et a totz jors me creys mos dans;

   

mot volgra mays ayci estar

   

qu’armas penar ni trebalhar.

   

Donc Salamons cant el renhava

   

et son regisme governava,

   

nos siam claus en .i. vaycel, (c. 39r)

   

en que estem grant temps for leu;

   

ges grant mal non sofertavam,

   

quar encarcerat aqui ciam.

   

Apres sa mort grant fuoc n’ieyci,

   

que anc major hom non [en] vic,

   

d’aquel vaycel en que nos ciam,

   

mas ges eysir nonc ne podiam,

   

dos que de Babilonia ventgront

   

homes que aquel camin tengron;

   

viront lo fuoc d’aqui eysir,

   

enqueront se de nos salhir: *

   

cuderont aqui aur trobar.

   

Lo vaycel comenson a espesar, (+ 1)

   

frayceront lo, c’anc ren no i remas (+ 1)

   

liams ni davant ni detras.

   

Quant lo vaycel fon deyliat,

   

caschun de nos fon deylieurat;

   

per tot lo mont anam vazent, *

   

pueys avem penat motz chaytieus». *

   

Quant aus la dona la razon

   

del diable, non li sap ges bon:

   

«Pat aias mays d’ayci avant»,

   

dis la dona, «que ieu t’o comant,

   

car tot es faulha e chansons

   

tot quant tu dis ni cant espon;

   

d’ayci avant non vuelh auzir

   

de la[s] paraulhas que ieu t’augh dir;

   

razon·t rendra, ben o saphas,

   

Dieus dreyturie que tu enganas».

   

Pueysas anet per miegh la carcer,

   

que plus non es volguda pa[r]cer.

   

En .i. angle lo fes venir,

   

pueys a ffagh la terra partir.

   

Adonc lhi dis: «Vay, satanas,

   

ins en ufern qui serviras!».

   

Lo satanas s’en vay brugent (c. 39v)

   

am los autres ins en ufern.

   

Mas lo perboc l’endeman vay

   

[e] davant se venir la fay;

   

la bona toza Margarida,

   

que era mot de bona vida,

   

giteron la de la preyzon.

   

Dos que la dona fora fon,

   

sas mans sobre·l sathan levet, *

   

de la santa cros si cenhet.

   

Totta la gent d’aquela terra

   

son vengut vezer la guerra

   

que lo perbocs amb ela avie

   

ni con el la destrenhie. (- 1)

   

La[s] cieutas que eron entorn

   

vengron eygardar aquel jorn

   

lo torment qu’ela recebie,

   

quar del torment era ben fia.

   

Comencet aqui amonestar

   

e per mot giens as ensajar,

   

e lhi promes argen et aur,

   

e lhi promes [un] gran thesaur,

   

e lhi promes polpra, sendat,

   

palafres e mulhs sojornast.

   

Ella respont: «Non hay enveja

   

de ton aver ni cobeeza.

   

Ieu te dic per atrazagh: (- 1)

   

mot en aurie malnat plagh,

   

se ieu perdie mon Senhor

   

per haquesta vana ricor,

   

quar tot ayso defalhira,

   

mas Iesus tostemps sera.

   

[...]

   

Per Dieu, ti prec que non las colas,

   

quar elas son sordas e mudas:

   

savis ceras, si las refudas.

   

Ayso qu’es mut non pot valer

   

ni ce ni altre chaptener; (c. 40r)

   

laysa estar totz dieus muts: * (- 1)

   

ieu cre lo mieu e sos amixcs. *

   

Ieu te dic ben: ce non o fas,

   

malvat conselh, saphas, creyras».

   

Ar es irat lo fels perboc; *

   

si comandet que sus en l’arc *

   

fos la santa dona penduda

   

e despulha[da] tota nuda;

   

lampas ardens fes alumnar,

   

si fes lo cors de luy cremar.

   

Son cors lieyret a fals turment

   

la dona, ci con trobam li[g]e[n]t;

   

la charnt de luy fon fort cremada,

   

que era tenra e delgada

   

«Deus», dis la dona, «te ashor

   

coma payre e coma senhor;

   

ges no·m peza ni·m desagrada

   

si ma carns es marturiada,

   

an[s] soy alegra e gauzi[on]da,

   

car del peccat vuelh eser monda».

   

So li a dig lo mal thirant:

   

«Cre me, folha, fay mont thalant!

   

Cre e mes dieus e giec los tieu!

   

Si non o fas», so dis lo fel,

   

«en .i. gran vaycel ti metray

   

plent d’ayga: haqui·m venjaray».

   

La santa dis: «Non concentray,

   

li tos dieus muts no azoraray;

   

ja non creyray peyras ni fust:

   

cel que ayso cre es malastruc!

   

E me non a poder los diables

   

ne tu, que ies sos covenhables,

   

ne mi potz vencer, ni el ne tu:

   

laysam’estar tot a estru!

   

Iesu m’a fort asegurada,

   

vida durabla m’a donada;

   

El me defent am sa corona,

   

que es dighna, santa e bona;

   

davant Iesu mos vuelhs auray (c. 40v)

   

tant qu’en asquest cegle vieyray.

   

Ieu soy la cieua Margarita,

   

de lhuy no·m partiray a ma vida».

   

Olimbre lor demantdet (- 1)

   

un grant vaycel que om l’aportes;

   

d’ayga lo fes tot implir, (- 1)

   

quar aqui volc la dona aucir;

   

lhiar lhi fay·[l]s pes e las mans,

   

mas Dieus, lo Senher sobeyran,

   

non volc que fos adonc venjada,

   

aquesta ves l’a respitada.

   

So que el dis sieu homes feron:

   

el plen vaycel la dona mezeron. (+ 1)

   

La toza Iesu Crist preguet,

   

los vuels del cap ves lhuy levet:

   

«Oy Senher Dieus, que tostemps duras,

   

que formies totas creaturas,

   

d’aquest liam vuelh eser lhieyra:

   

tu me salva e m’en deylhieura!

   

Aquesta ayga quer que me munde,

   

de mos peccats mi lave e me munde, (+1)

   

e que me cie alhumnamens,

   

salut et santificaments,

   

batismes e fons de vertust,

   

e que·m don forsa e vertut

   

que ieu m’ent puecca anar am te

   

quant l’arma partira de me.

   

Una colomba volgra aver,

   

si·u[s] vengues, Senher, a plazer

   

que fos del Sant Esperit plena,

   

que·m defendes d’aquesta pena,

   

et aquest’ayga santifia *

   

et a l’arma don pas e fin. *

   

Defent me, Senher, de foldat

   

e de l’enemic que·m combat;

   

estegh [en] me trastot peccat,

   

erguelh e tota malvestat; (c. 41r)

   

humilitat, bel Payre,·m dona

   

et am las verges mi corona,

   

que agront am lor paciensa,

   

homelitat et obediensa,

   

et am los martirs eysament,

   

que receupront mort e turment.

   

Forma·m mon sen e mon saber

   

e fay de mi tot tom plazer.

   

Anquaras quier que cie monda

   

per lavament d’aquesta unda,

   

e per batisme quier que·m valha,

   

quar ay tragha mot grant batalha.

   

Conduy me, Senher, al tieu rengne *

   

on non a negun homs †aimansa† ». *

   

Ve vos la santa deylhieurada;

   

en aquesta aygua es mondada

   

e nom de santa Trinitat: *

   

tot donet Dieus cant demandet. *

   

Lo cels e·l firmament viret

   

e la terra de sot tremolet,

   

trastugh conogront lhealment,

   

de grant elays bufon los vens.

   

Una colomba venc del sel

   

que Dieus trames a sa fiel;

   

una corona d’aur portet,

   

sobre la dona la pauzet;

   

e tant tots quant l’ac pauzada,

   

ve vos la santa deylhieurada:

   

los pes deylion e las mans,

   

lo cors de luy remas tost sans.

   

De l’aygua yes la dona fors,

   

mot s’alegra en Dieu son cors.

   

Dieus benezit e Dieu lauzet,

   

gracïas e merces li rent: (c. 41v)

   

«Oy Senher Dieus, port de [sa]lut

   

l’onor que·m fazies non refut.

   

En ton amic non ha poder

   

dïables, forsa ni lezer».

   

Vay la colomba e parlet,

   

que sobre·l chap de luy estet:

   

«Oy dona bona glorïoza,

   

de qui Iesu a fagh s’espoza,

   

receup lo rigeme del sels.

   

[...]

   

Vergenetat as deszirada,

   

per so yes tu benaürada.

   

Anc non falhis ves ton marit,

   

ben ies donc digna de l’envit.

   

Jhesus ton espos te envida

   

al gauc del cel et a la vida».

   

Aytant tost en Dieu crezeront

   

mays de .M. homes que aqui eront,

   

esties las femnas e·ls enfans

   

e las pieuzellas de .x. ans;

   

per lo mirracle que agron vist

   

layseron totz lor dieu gur[p]is;

   

en Dieu pauzeron totz lur sens,

   

lur cor e lur ententdement.

   

Olimbre, quant ayso vi ( -1)

   

per pauc d’ira non muri. (- 1)

   

Pauzet s’actendensa sobre els,

   

los renegast, lo mal feels;

   

tots los comandet degolhar,

   

car els [ays]o auzeront far.

   

So dis lo fels: «Ben son ardist,

   

car an mos dieus e me grupit!». (c. 42r)

   

Tugh foron mort e degolhat

   

e, pueys qu’el o ac comantdat,

   

anc non i remas pauc ni grant,

   

quar aysi ho voy lo tirant.

   

Dins Armenia prezeront la mort,

   

a grant pecchat et a gran tort,

   

aquestas gens benaüradas

   

que Dieus avia espiradas.

   

Mot era richa la cieutat,

   

clauza de murs e de fossasts,

   

que .x. cieutast sot ce avie,

   

dont hom lo tezaur li rendie.

   

Quant Holimbres ac aco fags,

   

si comantdet breumens ses plags

   

qu’el carnifex la dona auzie,

   

quar el’ac la gent convertia;

   

e pueys qu’el ho ac comantdat,

   

getont la fors de la cieuptat;

   

fors la gitavon los sirvents,

   

lo chap li tolgron verament.

   

Quant ella yci de la cieutat,

   

si a am luy Malcus parlat:

   

«Estent lo chap, tolray lo te,

   

mas de me prec aias merce;

   

amb aquest glazi lo·t tolray,

   

quar de comantdament ho ay,

   

mas ieu ti prec, per ta dousor,

   

que aias merce d’est peccador,

   

quar ieu say ben que tot auras

   

quant a ton payr Iesu queras,

   

que yeu lo vegh am tu estar:

   

per so lo deus tu miells pregar.

   

El es am te e tugh sieu angel

   

e sos benaürat arquantgels». (c. 42v)

   

So li a dig la sancta toza:

   

«D’ayso qu’as dig soy mot joyoza.

   

Ves tu am me Iesu estar?».

   

«Oy ieu», so dis, «se Dieus mi gart!».

   

«Ara·m pars donc e nom m’aucir,

   

laysa·m ma orazon fenir.

   

Mon esperit comandaray

   

a Dieu, qu’aytal honor me fay.

   

El lo·m prenda que lo·m donet

   

mas al dïable lo devet;

   

El lo meta on hon repaus,

   

que de paradis ten las claus».

   

Malscus li a digs: «Fay so que vols

   

[...]».

   

La santa comencet a orar

   

e Iesu Crist fort a lauzar:

   

«Oy Senher Dieus, rey glorïos,

   

que ies lo firmament e·l tron, *

   

que fezes lo cel e la terra

   

e nos deylieures de guerra

   

don eravam tug encolpat,

   

pel premier home que hac pecchat,

   

e fezis la mar prihont,

   

e fas i vieure los peyssons,

   

aujas, Senher, ma orazon

   

e ma preguieyra e mon cermon:

   

a cels que mon libre legirant

   

ni ma gesta escoltarant,

   

ni mon libre volran portar

   

ni ma pacïon escoltar,

   

aytant tost totz los peccast

   

lus s[ï]on a totz perdonast, (c. 43r)

   

dont aura[n]t preza penedensa

   

ses doptansa et ces falhensa.

   

Anquaras te quier, Senher bon,

   

un don que volray que me don:

   

cels que ma gleyra alumnarant

   

de l’aver que de dreg aurant,

   

lor peccast non sien comdat

   

ni d’aqui enant comandat.

   

Dona me, Senher, aquest don:

   

qu’aytal n’aion lo guisardon.

   

Anquaras ti queray, Senher, mays: (+ 1)

   

prec ti que fadiar non m’en lays

   

sels que serant en jujament

   

o en grant plag o en content;

   

qui membrara de Margarida

   

e de la mieua aspra vida,

   

defent lors, Senher, dels turmens

   

e de grans plast descovenens.

   

Anquaras ti quier altre don,

   

mas no·t quier fieu ni mayzon,

   

alot ni terras ni aver,

   

ni manentie de poder,

   

ni que viva loncguament

   

ni·m deylieure d’aquest turment,

   

mas tost aquels que m’amarant

   

et en honor de me bastirant

   

gleyras ni altar ni clochier

   

o chapella o grant mostier

   

de l’aver que aurant gazanhat

   

ses grant tort e ses gran peccat, (c. 43v)

   

e sels que mon libre farant

   

de l’aver que de dreg aurant,

   

e cels que ma gesta en trayrant

   

et am lur mans las escreurant,

   

pueys la tenran en lur mayzon

   

per amor de ma pacïon,

   

defent los, Senher, de foldat

   

e deylhieura los de pecchat;

   

perdona lor so que aurant fagh

   

e fay en lor fin e pas; (- 1)

   

en lor mayzon ti quier, si·t plas,

   

que non nascha enfant contrag,

   

ni mut que non puecca parlar,

   

ni sex que non puecca esgardar,

   

ni sort que non puecca auzir,

   

ni tals dont non puesca issir

   

diables, pueys cera batejat;

   

tot so e mays ti quier, si·t plas:

   

que perdones a tost pechadors,

   

[...]

   

Ayso e plus ti quier que·m dones,

   

Dieus salvayre, rey glorïos

   

Quant la sancta ac tot querit

   

[...]

   

e tantost vi lo cel hubert;

   

Iesu Crist li a sa cros mostrada,

   

dont la dona s’es alegrada.

   

La colomba am luy parlet

   

si que la gens la entendet;

   

tugh los homes que auziron la vos (+ 1)

   

a terra quazegron tost; (- 1)

   

la colomba gitet clardat

   

major que solhel en estat.

   

La santa dona chay en terra

   

davant Iesu qui serva era; (c. 44r)

   

la colomba am luy parlet,

   

que sont convine[n]t li afermet:

   

«Oy Margar[i]ta, dolsa res,

   

mot es ferma la tieua fe;

   

sacphas qu’ent tot aquest rennat

   

non a femna de ta bonta.

   

Entre las santas yes coma[n]dada,

   

santa dona benhaürada;

   

sapchas que grant sens fezis, (- 1)

   

quant a Iesu merce quezist

   

deus pecchadors que t’amarant

   

ni·t servirant ni t’ontrarant:

   

most pechadors cerant salvat

   

que foron perdut e damnat.

   

Sapchas ben que Iesu Crist

   

t’a tot donat cant li as quist;

   

lo tieu salvayre a auzidas

   

tas horazons et eycernidas;

   

El me trames sa jus a te.

   

Ieu ti promet, e nom de fe,

   

que bent pos veramens saber

   

que tot quant ieu ti dic es ver;

   

so te dic bent serta[na]mens:

   

mot quezist a Dieu bon covent,

   

quant quezist merce des pechadors; (+ 1)

   

bont fon ton prec e ta clamor.

   

Sapchas, mot ies benaürada,

   

car en tas penas t’es nembrada

   

de tost aquels que t’onrarant

   

ni en lor bezonha·t pregarant.

   

Dieu del cel ti mantda per me,

   

que tot quant es conoys e ves,

   

qu’en tots aquels luocs hon serant (c. 44v)

   

reliquias, d’aysi enant,

   

del cors de te serta[na]ment,

   

si que non aion falhiment,

   

a tostz aquels que pregarant

   

de bon cor e de bont talant

   

que los salvas e lus ajut,

   

saras ajuda et salut.

   

Anquaras mays Iesus, (- 2)

   

que deu venir a te desus:

   

sels que aurant ta pacïon

   

ni la tenrant en lor mayzon,

   

si layson tot pechat mortal,

   

per tu serant garit e sals.

   

Nuls homs non es tant encolpat

   

ni de pechast envolopast,

   

si el en vol a tu venir,

   

que Dieus no·l fasa convertir.

   

Ja non querras ren de bon cor

   

que non o aias ses demor.

   

Ja lo malingne non venra

   

aqui vont ren de tu aura;

   

non aura forsa ni poder

   

[...].

   

Mas aqui es tostemsps vertat

   

e jauc e pas e caritat.

   

Ja non aurant ren mas dreghura,

   

ja de foldat non aurant cura,

   

ja enfant muts non naycera

   

ni cex ni contrag non sera,

   

ni endemoniat eysament

   

ni femna non aura torment;

   

ja l’enemic non veyra[s] (- 1)

   

quant †pertendras† vertus faras.

   

Dona, mot ies benaürada:

   

el luoc en que seras pauzada (c. 45r)

   

saphas benhaürat cerant

   

sils que creyre per tu voran;

   

Dieus lur promes tant quan vieurant

   

que ja sofracha non aurant.

   

Receup la mort de bont talant

   

e de bon cor, que ieu t’o comant.

   

Non fayre semblant que te enuge *

   

qui que ostar lo cap thi vulha; *

   

mot es la mort benaürada,

   

per que auras vida durabla,

   

vida durabla que es plena *

   

e cel, am la real companha; *

   

am los angels t’en montaras

   

el rengne Dieu, hon serviras».

   

Margarita, cant ayso aus:

   

«Oy Senher Payre, tu en laus!».

   

Pueys ci viret deves la gent,

   

si lor a dig cominalment:

   

«Hoy, belas cerors e bels frayres,

   

ieu vos convit per Dieu lo Payre

   

que vos membre de Margarita,

   

cui lo dux vol tolre la vida.

   

So cudet far que non fara,

   

que lo dux am luy no·m tolra. *

   

Comantdet plus non vieuray (- 1)

   

et ieu per vos Dieus pregaray.

   

Dieu prec per vos, lo mieu Senhor,

   

que vos perdone per s’amor

   

e vos fassa sos ereties

   

sus el cel am los dreghuries,

   

e vos don vezer la clardat:

   

queres la tugh per sa bontat. (c. 45v)

   

Lauzat cïe, quar m’a donat

   

lo gauch del cel et autreghat.

   

Somni non ay, qui que m’aucisza,

   

quar say que uberta es ma via».

   

Levet lo cap ves lo cirvent

   

et a li dig alegrament:

   

«Bel frayre, ara·m tol la testa

   

en revembransa de ma gesta;

   

ieu ay ventcut totz aquest mont,

   

que destruy home e confont».

   

El li dis: «Dona, que faray?

   

Murir puec, ja non t’auciray!».

   

Lo sirvent non la vol ausir,

   

enans en vol pena sufri:

   

«Dieus es am tu, que m’aucirie,

   

si la testa ieu ti tolie».

   

La santa dona respondet:

   

«A dïables t’arma devet!

   

Ieu ti dic bent, ci non m’aucis

   

ja non venras en paradis».

   

El sirvent non ho tarzet mays,

   

am grant pahor lo glayzi trays;

   

a la dona lo chap talhet.

   

Quant o ac fag, Dieu reclamet

   

qe non l’o comtes en pechat,

   

quar mot en hac lo cor irat.

   

Tal pavor ac, tot tremolet;

   

de la pavor que ac esblaymet

   

denant luy a la destra part.

   

Dieus Iesu Crist, si·l plas, lo gart.

   

Abtant es la benaürada

   

d’aquest mal cegle trespasada.

   

Angels del cel vengron chantant,

   

tot dregh al cor de luy s’en vant;

   

am novel quant la beneziront (c. 46r)

   

e·l dïables, quant o auziront,

   

grant dolors n’agront, los caytieus,

   

maldigcient lo filh de Dieu.

   

Els guerejon sas creaturas,

   

quar els non an de son bens cura;

   

†laon† lo cors sa profecion feyron (+ 1)

   

et ent alta vos els crideront:

   

«Bons es lo Dieus de Margarita,

   

mot l’a plagut la cieua vita

   

et en aquest cegle l’a onrada

   

et en l’autre vida durabla.

   

Mot a grant poder aques Dieus,

   

quar enayci nos tol nostres fieus». (+ 1)

   

Tugh los malautes de la terra,

   

cascun dizent que mortals era,

   

si fazient aqui aportar

   

per esperansa de sanar.

   

Anc non remas ni sex ni mut

   

ni endemoniat ni esperdut

   

ni contrag que non pot anar

   

que no·s fezes aqui aportar.

   

Quant agront lo sans cors tochat,

   

avant de .i. pas foront sanast,

   

e quant los angels l’ant portavont,

   

en auta vos Iesu lauzavont.

   

Anc Dieus non fes nul esturment

   

que hanc cantes tant dousamens.

   

Prezeron l’arma de la donzella, (+ 1)

   

el cel s’en monteron amb ella.

   

L’arma portavont en cantant,

   

trastugh cantavont novel quant.

   

Ayci lauzavon novel angels,

   

el cieus benaürat arquangels:

   

«Benezet cie, reys †altimens†,

   

que fas tombar el fuoc los diables, (c. 46v)

   

que ies .i. Dieus en Trenitat,

   

que non as sans de falcetats,

   

que fezis lo cel e la terra

   

e deylieuries homes de guerra

   

en que los avie mes Adam,

   

que hanc non agront cet ni fam.

   

Benezecte sie qui ti crey

   

e cel que au tieu sant nom vent».

   

Los dïables, quant o auziront, *

   

mot grant pezantsa en agront; *

   

pres de lo cors de luy estavont,

   

mas apropiar non s’ent auzavon.

   

Li malaute aqui venient,

   

de lurs malauties els garient.

   

Veronizus hac lo cor pres,

   

en .i. escrinh hobrat lo mes;

   

fagh era tot de margaritas,

   

de grant peyras e de petitas,

   

de maracdes e d’estopacis

   

[...]

   

e d’altras peyras entalhadas

   

qu’eron gent aqui obradas;

   

puey en apres si l’ant porteron,

   

dins Antihocha la pauzeront

   

en la mayzon de una matrona,

   

qe era mot santa e bona;

   

Sistella era apellada,

   

mot era de bon’hora nada.

   

Teotimus ho fes aysi:

   

Dieus lo conduys a bona fin;

   

so font lo diagues que escrivie

   

las horazons que ella fazie,

   

que per .i. pertus la esgardava

   

quant la dona preza estava.

   

Aquest escriys tota la batalha

   

e ses mesonia e ses falha, (c. 47r)

   

con venquet lo mont e·l tirant

   

e con venquet lo mal satant.

   

Ben vos say dir en qual termini

   

receup la dona son martiri

   

quant los .xx. dies foron anast

   

del mes de jul e trespassast,

   

al vinten jorn receup martiri,

   

si con es escrigh el saltiri.

   

Pero dic vos, nembre vos en,

   

honras lo jornt, quant i sserem.

   

Preguem aquesta glorrïosza,

   

que lo dux volgra a esposza,

   

que Dieus amava plus que ren,

   

qu’am luy nos achapte merce.

   

La pas esperital nos don

   

Cel que enans lo cegle fon,

   

pel prec de santa Margarita

   

que demenet mot aspra vita.

   

Horem la tugh de bont talant

   

e preguem la cominalmens,

   

[...]

   

que ella nos fassa hereties

   

sus am los angels vont es Dieus,

   

lay hont hom ses falhensa vieu

   

am Iesu Crist lo Payre e·l Filh

   

[...]

   

Aysi fenis sa pacïon

   

d’aquesta dona e·l cermont.

   

Dieu Iesu Crist sie lauzat

   

e pregem lo tugh, s’a luy plas,

   

qu’a las armas donc gauc e pas

   

qu’am los angels agron solas.

 

 

 

Testo: Manetti 2012. – Rialto 7.8.2012.


Ms.: Firenze, Biblioteca Medicea Laurenziana, Ashburnham, 40a (anc. 105, puis 44), cc. 23r-47r.

Edizioni critiche: Vladimir Fedorovitch Chichmarev, «Vie provençale de sainte Marguerite», Revue des langues romanes, 46, 1903, pp. 545-590; La passione di santa Margherita d’Antiochia. Testo occitano del XIII secolo, a cura di Roberta Manetti, Firenze 2012.

Metrica: Distici di ottosillabi a rima baciata.

Nota:

[RM]


Poesia religiosa