Legenda aurea

 

 

 

 

[102] Sanch Ambrosi

 

Sanh Ambrosi fonc filh de Ambrosi que era prebosc de Roma, e fonc gran doctor de Sancta Gleya. Hun dia, quant era el bres, hun yssam d’abelhas venc sus la sua cara e cobri lo tot, que intrava en sua boca e yssia·n coma el bornho. E quant agro hun gran1 temps estat sobres el, voleron se·n tantost, que nulhs hom no las poc veyre. E quant lo payre vi aysso, dis: «Per cert, se aquel efan vivia, el seria gran hom ho seria de gran merit».

E quant sanh Ambrosi fonc hun pauc crescut ni vi cum sa mayre ni sa sor, que era virgis, baysavo la ma del capela a la gleya, et el lor aparelhava la sua ma que la·lh bayzesso e dezia lor que encaras seria capela el. En tant que elas l’avian per efan. E ostavo li la ma sua.

Ayssi que quant el ac [a]pres en /164b/l’escola, et el fonc trames per Valenti a rregir la prohensa de Biguina. E quant se·n anava, que fonc a la cieutat de Mediola, aqui non ac ges de evesque, mas que tota la viela era en contrast qual ne fezesso. E ayssi quant estavo en aquel contrast, et hun efan cridet que hom ne fezes Ambrosi. En tant que totz hi cossentiro. Et eligiro lo per evesque. E quant el ho vi, montet en la cadieyra2 e menasset al poble per so que·l desamparesso, mas hanc per so no se·n layssero e feyro lo evesque, don el fonc fort torbatz. En tant que fes a ssa mayo venir las avols femnas comunas del segle per so que·l poble lo desampares. E quant vi que re non acabava, fugi se·n de nuech. E quant cujava anar en una viela que a nom Tici, et el venc, quant ac tota nuech anat, a ssa porta, de la viela dont era yssitz, de Mediola. E quant lo mati lo poble lo trobet a la porta de /164c/la viela, preyro lo, e rregardero lo, e mandero al emperador que trobat l’avian; e mentre que lo gardavo, escapet lor e fugi se·n, quar non volia esser avesque, enpero trobat fonc e levatz sus la cadieyra evescal mal grat sieu.

3E quant ac aqui estat ·iiij· ans evesques, anet se·n a Roma veyre sos amix. 4E quant cantava hun dia messa, sa sor, que era sancta dona e virgis, li bayset la ma, ayssi que el5 ris e dis li: «Sor, ieu ti avia ben dich que enquaras mi baysarias la ma».

6De sanh Ambrosi se endevenc hun dia que fonc anat per far hun evesque en una cieutat. E quant fonc aqui, l’emperayre e·ls autres yretges contradicero li quar volian que el[s] ne fesesso de lor secta, ayssi que una femna dissoluda hun dia, quant el estava en la gleya, lo pres per la rauba e tiret lo vas lo loc de las donas, per so que las donas se irasquesso contra luy quar era trop jolis ad elas, e que·l batesso, e que·l gitesso /164d/de la gleya. 7E sanh Ambrosi dis li: «Femna, jassia que ieu sia pecayre, tu non devias ges tas mas sobres mi pausar ni mi tocar, per que ieu ti dic que a Dieu desplas so que tu as fach, e penra te·n mal», ayssi que aquela dona mori l’endema. 8E cant lo poble ho vi, agro totz gran paor.

Et el tornet se·n, quant ac aqui fach l’avesque, en sa viela, a Mediola, ayssi que l’emperayre li fes metre espias per aucire luy. Et escomoc tota la viela don era evesques contra luy. En tant que hun home de la viela entre los autres fes9 decosta la gleya sua una mayo. Et aparelhet una carreta per so que de nuech ne portes sanch Ambrosi en loc ont nulhs hom mays no·lh vis. E quant venc la nuech, Dieu adordenet que l’om aquel fos mes sus la carreta, e la carreta portet l’en, que hanc pueys no fonc vist.

10Endevenc si una autra11 ves que hun mal e trob dur yretges ausi predicar sanh12 /165a/Ambrosi, e vi que l’angiel li disia a la aurelha tot so que desia al poble. E quant lo yretge ho vi, tantost converti se a Dieu e prediquet la paraula de Dieu.

13Autra ves s’endevenc que hun encantayre trametia los demonis ha sanch Ambrosi que l’aucizisso. E quant los demonis eron costa lo sanh, tantost tornavo arreyres al encantayre e desian li que els no·lh podian dan tener, al sanh, ni propjar de luy, quar tan gran foc environava la mayso sua que totz los ardia de lonlh. 14Endevenc se que aquel encantayre fonc pres per lo jutge per mal que avia fach. E cant hom lo tormentava15, el crida que sanh Ambrosi lo tormentava.

16Autra ves s’endevenc que l’emperayris ac logat hun murtrier17 que aucizes sanch Ambrosi. E quant lo murtrier fonc costa lo sieu liech ni hac la ma levada que·l feris am hun glasi, la ma sequet li, que hanc poder no·n ac que la mogues.

18Autra ves s’endevenc que sanh Ambrosi se·n anava per la viela, et encontret dos homes anans per la viela, ayssi que l’un d’aquels tombet en la fangua, e·l au/165b/tre pres si a rrire. E sanh Ambrosi dis li que el se preses garda que non tombes atretal, quar avia ris del autre. Et hanc no l’o ac dich, que aquel que avia ris tombet.

19Autra ves endevenc se que sanh Ambrosi anet al palays del emperayre per pregar l’emperayre de hun home que avia pres. E quant l’emperayre lo vi venir, fes li sarrar las portas. E quant sanch Ambrosi ho vi, el dis al emperayre20: «Enperayre, ieu ti dic, en ayssi cum ieu non puesc intrarportas clausas en la tua mayo, en ayssi tu non poyras intrar en la gleya las portas ubertas». E quant l’emperayre venc l’endema a la gleya21, non poc hanc intrar, e que las portas eron ubertas, e que·l seguia hom detras per aucire.

22Troba hom que sanh Ambrosi fonc de gran abstinencia que tot dia dejunava, exceptad23 las grans festas e·ls dimergues, es /165c/era tan larcs que tot quant avia donava als paupres. Fonc de tan gran compassio que quant los pecadors se cofessavo a luy, el se plorava, per so que feses els plorar de lor peccatz. Fonc de tan gran pietat que quant ausia dire que degun capela ho evesque era mortz, se plorava tant fort que hom no·lh podia refrenar. E quant hom li demandava per que plorava, el desia que per los bos homes quant morian. Et el respondia que no·s plorava ges quar morian, mas quar se·n anavan davan luy en paradis e quant lo mon remania ses bos homes. Et era aytambe de tan gran cor e de tam bo que los emperadors e·ls grans senhors reprendia davan totz quant los vesia pecar.

24Et endevenc se que hun malvas pecayre e trob fers fonc a luy amenatz que lo absolves. Et el dis an aquels que·l menavo que covenia que·ls diables lo tormentesso hun brieu per los pecatz que avia fachs. Et hanc be non ho ac dich, que·ls diables lo tirero /165d/e·l cors turmentero trop fort hun brieu.

25Una autra ves s’endevenc que sanh Ambrosi anava en Roma, que alberguet hun ser am hun prome, e demandet li de son estamen, e respondet li que son estamen era aytals que el avia tot quant volia, fos aur ho argen, ho efans e maynada, e tot quant se volia, e nulhs temps non avia agut hun desplaser. 26E quant sanh Ambrosi ho ausi, senhet se e dis ha sa companhia que yssesso tost de lains, quar Dieu non era pas en aquel hostal. 27E tantost coma foro foras d’aquel hostal, tantost la terra s’obri, e tot l’ostal intret se·n vays terra am totz aquels que ero dedins, que hanc pueys no·n vi hom brisa. En tant que encaras par aqui la fossa.

28Troba se que sanch Ambrosi quant ac gran temps viscut e vi que en gran perilh vivia tot hom en aquest mon, et una vos respos li del cel e dis li que aytal dia morria. Et adonc el ac gran gauh29, e dis ha sos canonges que breumen devia morir, e mes se el liech. Et apelet lo vicari, ayssi que·l /166a/vicari vi sobres luy venir hun foc en forma de scut luzen que l’entrava per la boca. E vi que sanh Ambrosi hac la cara plus blanca que neu hun gran temps. Et apres tornet li30 en la color acostumada.

E quant lo comte de Ytalia ausi dire que sanh Ambrosi se moria, e apelet ha se totz los nobles, e dis lor que gran perilh e gran dampnatge era ha tota la terra que ta valens homs ni tan sanh coma era sanh Ambrosi moris, e per so el los avia apelatz que l’anesso preguar que empetres am Dieu que visques may hun temps. E quant foro a luy vengutz, et el lor respos que al sieu Senhor plasia que el moris aras e que trop era las de vieure, e torneron se·n. Et apres ajustero se ·iiij· diagues e parlero entre lor quals seria bos apres luy en son loc. Et eron lon de luy, quar de luy si gardavo. E quant desian tot suau entre lor, que apenas podia ausir l’us l’autre, que fezesso evesque Simplicia, e sanh Ambrosi, que /166b/era delon de lor, cridet que vielhs era per ofici, empero sanh home era e bos. E quant els ausiro cridar sanh Ambrosi, fugiron se·n totz ·iiij·. E quant sanh Ambrosi fonc mortz, feyro Simplicia evesque.

E quant sanh Ambrosi volc morir, una vos venc del cel ad hun evesque que avia nom Onrat, que era son visi, e dis li que anes tost cumergar sanh Ambrosi quar moria se. E tantost cum l’ac cumerguat, sanh Ambrosi estendet las mas sobre se en cros e rredet l’arma a Nostre Senhor, lo ser de Paschas. E quant hom ac portat lo cors sieu a la gleya, seguero lo ganre d’efans. E alcus d’aquels efans vesian lo vieu que se cezia en la gleya, e·ls autres vesian sul fron una bela estela resplanden, e mostravo ho a lors payres e a lor mayres. Empero los autres non ho podian ges veyre.

31Autra ves endevenc se que hun capela era en hun covit, e dis mal de sanch Ambrosi, ayssi que fonc repres /166c/per los autres, e dis l’us que hun capela ne era mortz breumen quar avia dich mal de sanh Ambrosi, en tant que hanc non se·n32 cesset, e sopdamen venc li malautia, e mori. Aquel miracle se troba de sanh Ambrosi e mols d’autres.

 

 

 

Testo: Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der «Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer, 1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262), pp. 394-399. – Rialto 7.ix.2002.


[pdl]

Prosa religiosa    Legenda aurea

[101] Sancta Katherina    [103] La Sagraso de la Gleya