Legenda aurea

 

 

 

 

/182b/[105] Sancta Sapientia

 

Sancta Sapiencia fonc nobla dona e fonc dona de Milas. E quant so marit fonc mortz, donet tot quant ac per Dieu. Et avia1 tres filhas, lasquals ensenhet sanctamen ha servir Jesu Christ, e mostret lor cant2 pauc valian las requisas d’aquest mon e que no lor fosso greus de layssar, quar los emix3 de Jesu Christ las avian layssadas e devisidas als paures /182c/de Dieu. La sancta dona am lagremas amonestet sas filhas et afranqui totz sos homes, que ero plus de ·x· melia. E pueys donet quant avia e o divisi tot per Dieu.

Et ela am sas tres filhas volgro anar en Roma, per so quar avian ausit que aqui eron los sanhs martiriatz per Dieu, e volgro anar per Jesu Christ mori. E las donas se·n anero vas Roma, lausan e pregan Jesu Christ. Sancta Sapiencia desia a sas filhas: «Non doptes quar desamparam lo mon, quar gran gasardo n’aurem el regne celestial». Et elas respondero: «Per Dieu volem lo mon layssar». E domentre4 que se·n anavo, sanh Raphael anava am lor que las gardava.

Et entre que anavo per lor cami, trobero ·v· orbs e ·v· lebroses5, e quiri[an] lor almorna. Et elas aven pietat, gitero si en oratio. E dissero: «Senher Dieus, que formetz Adam e·l doniest paradis, e saniest Naaman que era lebros, e deslieu/182d/rest Jonas del ventre6 de la balena, e·ls orbs illuminiest, e volguist paupramen naysser, Senher, se·t plas, sana los». E quant las sanctas donas agro finida lor oratio, e cascun foro guiritz e viro. Et adoncas els se meyro el cami amb elas e seguero las.

E quant foro pres de Roma, et elas ausiro una vos. E sanh Raphael venc lor davan am una crotz, son senhal. E la dona cant lo vi, ac molt gran gauch, e·l angiel dis: «Bela dona, segues mi, quar una dona veva vos [...] a vostra7 establida». Et el[s] se·n van al mostier de Sanh Peyre far lor oratio. Et entre que oravo8, venc lor osta que avia nom Tetsamina et adoret am lor. E aculhi las, e molt se·n alegret e lor venguda, e menet los en sa mayo. Tetsamina fonc dona riqua e de gran linatge de Roma. Et ac fort la fe en Dieu. Tetsamina dis: «Donas, molt mi ve en talan am vos Dieu /183a/servir».

9Sancta Sapiencia se mes en oratio e dis: «Senher, que fuist pelegris, et entries paure el ventre d’una verges per nostra salvatio, e deslieuriest Sidrac, Miseac ac Abdenago del foc, e gities Anna del crim, e Daniel del drac, e doniest pel corp ha Helias noyrimen e·l raubiest que encaras es vieus et en carn, Senher, dona nos victoria, se·t plas, e nos tramet lo Sanh Sperit, que puesco[m] nompnar lo10 tieu nom e virar aquesta gen a la ley dels crestias», e las gens se convertian, don las donas avian gran gauch e rredian gracias a Dieu.

Una nuech que las gens dormian, l’angiel am gran clardat lor amenet una genta e nobla dona e bela donsela, que la gitet del temple de las ydolas on11 servia mal grat sieu, per paor, a las ydolas, e dis autamen: «Vec vos una sor», e quant ho ausiro, mol gran gauch a/183b/gro las donas. Et ensenhero li a creyre Dieu Jesu Christ. E sanh Marcel, que era am lor, bateget la. La vergis fes sas colpas e preguet fortmen Dieu. Et ac molt gran gauch quant fonc am aytal companhia. E·l angiel quant fonc am lor, portet gran clardat e dis: «Bonas gens, pas sia am vos, quar ieu me·n torne an aquel que sey mi avia trames, e vosautres ajas cor ferm per recebre los turmens que vos daran los felos», e la virgis que adus l’angiel a·l mout gent apelat: «Creatura de Dieu, pueys que m’as tant acabat, pregua per me lo tieu Senhor que breumen me gete d’aquest segle. Quar iest mon companhs, te prec que dins vin jorns me menes layssus el regne celestial», e·l angiel respondet risen: «Tu e Tetsamina aves vostre temps acabat. E venetz ne ades, que·l regne de Dieu vos /183c/es12 aparelhatz». Ambedos traspassero, e las armas d’ambedos se·n anero en paradis. Et sancta Sapiencia remas am13 sas filhas, fasens mols miracles, que als orbs redian las vistas, e los contrahs redressavo, e·ls malautes sanavo, e moltas de gens convertian.

En apres venc hun ser l’emperador que avia nom Anthiochus e dis al emperayre Adria: «Senher, totz tos dieus e tas ydolas son tornatz a nien, que tota gens se part. Quar en la mayo de Tesemina es venguda una femna am tres filhas que ha, e predico hun dieu que fonc filh de Maria, e las gens batejo se e creso aquela error, que ma molher m’a tolta, e se·n es anada am lor. Senher rey Adria, so dis Anthochus, de aysso prendes cosselh, se que no, tota nostra ley es destrucha». E quant ho ausi Adria, fonc molt corrossatz. Et apelet ·iij· garsos que tantost anesso querre ·iij· femenas joves e la mayre, que es la quarta, e la mayo de /183d/Thesemina, e tantost las amenesso, si las ne podian trayre. Los sers se·n van lay tantost, e trobero ne tantas e tans am lor que cresero en Jesu Christ que hanc no y pogro tirar ni mayre ni filhas, e torneron se·n davan Adria: «Lains n’a tans que creso en aquel Dieu que nos no·n podem tirar neguna, e tuh an mort deservida. Rey14, pren cosselh, que tans n’i a que la mitat no·n podo caber dins la mayo». - «Baros, dis l’emperayre, lains vo·nh anatz et ardes los totz, mas que las filhas e la mayre amenetz». Los sers se·n van lay, es an fach son comandamen, et an los totz ars. E sanh Marcel era am lor. E pres mort am lor, e·ls speritz son anatz en repaus. E·ls sers preyro sancta Sapiencia e sas tres filhas, quant tres lors [los] autres foro ars. Las mas liadas e baten las, las an menadas davan Dria15, e dis ‹madis›: «Ay me, belas filhas, Jesu Christ fo16 per nos pres e liatz, e sse vos esprendetz per luy en passiencia, non vos [...] per albiretge ni vanesas, /184a/[be]las filhas, lo Sanh Sperit es am nos. E non dopdes, que ja martires non sera refudatz per nos».

Davan l’emperador las an menadas. E·l emperayre quant las vi, fes molt malvada cara e irada, mas de la lor beutat17 se donet grans meravilhas e demandet lor don eron ni de qual encontrada, e la mayre respondet: «Senher, de Milas nos em, e la ciotat fo mia. E quant mon marit mori, laysset mi aytal maynada, e tot quant agui doniey per Dieu et so ayssi venguda». E quant l’emperador ausi que de tan gran linhada eron, dis lor: «Si vos layssas d’aquela error, ieu vos faray cascuna regina e maritz vos donaray», e la dona dis: «Mala lengua, mala fust nada!», e quant Adria vi que re non acabava, comandet que hom las meses en carcer e que las meses hom en l’ostal de Palladi que era sos magers-dome. Los sers las menero en l’ostal de Palladi. E quant las donas foro lay amenadas, feyro /184b/ganre de miracles, per que moltas de gens se batejero.

18E sancta Sapiencia dis a sas filhas: «Non doptes menassas ni paors que·ls malvases homes vos fasson; a Dieu clames merce, que puescas venir davan lo Senhor que nos formet ni per nos19 pres mort». E quant Palladi ausi aysso, det si meravilhas. E venc a lor am totz sos [...], mas que no laysset molher ni petit efan, e batejet se, e totz feyro atretal. 20Sancta Sapiencia ac molt gran gauh e dis: «Amixs, pueys que vos layssatz21 lo diable e vos tornatz a Dieu, molt gran gasardo n’auretz». 22Et endevenc se que totas las ydolas tombero en terra e tornero en polvera, e pueys ausiro l’angil de Dieu am gran vos et am gran resplendor que lor dis: «Pas sia am vos»; e las donas estero ·viij· jorns en la mayo de Palladi. 23Et entre Palladi e las donas fonc gran l’amistat. E foron d’un cor e d’una fe, quar fonc a Dieu /184c/convert[it]z.

Et apres l’emperayre mandet que hom l’amenes las donas, e los messatges dissero: «Belas donas, ajatz am mossenhor pas, quar el vos vol donar de sos grans dos». E quant sancta Sapiencia ausi parlar los trachors, dis a ssas filhas: «24Vosautras no vuelhas pas [ausir] aytals vanas paraulas. Quar lo primier hom n’issi de paradis: a vos, vos es redutz25». Et elas respondero: «Nos em aparelhadas de sufri per Dieu martiri».

Am tan so vengudas davan l’emperador, es a lor dich: «Domayselas, belas vos vech en vostras beutatz, no·s fan am autras, e sse renegas aquel Dieu que coletz et adoras los nostres pios e bos, per tostemps vos daray pro. E volh que sias mas filhas, et aures gran honor. E no y a tan ric cosselh ni cal que26 causiscas, que no lo vos done per marit. E tantost ca[u]ssetz lo tormen que vos aparelhatz, ho la gran riquesa e la honor que vos vulh far». E quant las /184d/ac amenassadas, elas, e feyro sobres lor lo signe de la cros. E dissero al rey trob malamen: «Vay te·n, que per prometemens que tu nos fassas, nos non partiriam de Nostre Senhor. Mas se tu ti27 batejas, e layssas lo diable, e fosses crestias, tu foras heretier am nos el regne celestial. E ssi non ho fas, iras en yfern, ont auras turmens e penas». E·l rey las regardet molt malvadamen e pueys parlet am la mayre e dis: «Digas mi de tas filhas de qual linatge son e diguas mi lor noms, cossi son apeladas». 28E sancta Sapiencia respondet: «Fe a nom la primieyra e non ha que ·xij· ans. 29Speransa ha a nom l’autra que fonc nada apres. 30La tersa a nom Caritat, que ha complitz ·viij· ans».

L’emperador apelet sancta Fe e dis li: «Bela filha, layssa te d’aquel que pres passio e pren te am los nostres [dieus] que son totz-poderos». - «Oy malastruc e fals, cum dises tan grans foldatz que ieu desempare aquel que per me pres passio e·m resemet de son sanc, per /185a/aquels dieus que re non valo ni non an negun poder?» Quant ho ausi l’emperador Adria, croyssi las dens. E fonc molt iratz e cridet: «Fassa mi hom venir ·xij· garsos mals e crusels, e cascu prengua rams pongens de galantiers ho d’albespi, e davan las gens despolhatz la tota nuda e bates la tant fort tro que lo sanc ne yesqua corren per totz los loxs. E quant aquels seran lasses, que autres ·xij· ne sian apelhatz, quar ieu vuelh que son tormen sia aytals». Et en ayssi coma ho comandet, fonc acabat, mas Nostre Senhor la gardet que hanc son cors no·n sufri plaguas ni naframens.

E quant vi l’emperador que re non acabava, apelet hun carnassier: «Tantost fay so que te comandaray: vesen tota la gen, trenqua li las tetinas». E quant ho ausi la sancta verges, que aytals tormens passaria, ela dis a ssa mayre: «Dona mayre, de mi nulh espaven no·us venha. Quar ja nulh temps non desempararay Jesu Christ lo mieu Senhor». Am aytan los sirvens la prendo. /185b/«E glotz, dis l’emperayre, trenquas li las tetinas del piehs!», e d’aqui ont foro mogudas ni hostadas, yssi lach en loc de sanc. E las gens quant viro lo miracle, cridero en auta vos e dissero: «Aquest tormen es sanh e bos». E ganre de gens se convertiro e·s redero crestias, quar Dieu lor avia donat poder de sufrir. E quant sancta Fe vi sas tetinas davan se, fes sa oratio e dis: «Dieus, Payre tot-poderos, tu que·m fezitz las tetinas, benesectas sian aquelas don tu prezis noyrimen. Senher Dieu, se a tu plas, quant ieu seray morta ni auray sufertatz totz los tormens ni las penas, Senher, plasse te que ieu aja totz mos membres», e pres sas tetinas e pausa las sus el piech am grans lagremas. Et hanc ponh non hi parec nafra ni plaga. E viret se en risen vas Adria e dis li: «Totz los membres mi trenquavas, no·m partiria de Dieu lo mieu Senhor, quar tostemps als sieus es31 en bon’ajuda».

E quant vi que sa ley non volc layssar, fes aportar hun gran fer e fes /185c/far tan gran foc que tot32 lo fer fonc bolhens. E fes lo metre sus. E quant la virgis fonc sus, ela comandet que hom fezes major foc. Aqui la gardet Dieu que hanc pel non s’usclet, e dis en auta vos33: «Senher Dieus, no·m dezempares ni no·m laysses da tu parti, per turmens que·l rey mi fassa».

E quant ho ausi l’emperayre, fes la sus levar de pes, e fes una gran caudieyra aportar, e fes la tota umplir de sera e d’oli e de goma, e fes gran foc far, tro que tot ho fes bulhir. Quant la sancta ho vi, levet los huelhs vas lo cel, e fes la cros sobre se, e va sautar el payrol, enans que ho volgues l’emperayre, et ins estet ses sufrir dolor.

E quant l’emperayre vi que non la podia aussire per turmens, fes li metre lo cap en hun estrech loc e fes li gitar plom bulhem per la boca. E la virgis quant ho vi, dis ad Adria: «Fort mi voles servir, mas ges aquest beuratge no mi tol set, mas escan aquel de yfern», e·l rey li fes gitar /185d/gran colp de plom en la boca ‹eviratz lo›. E la domaysela va tan luenh escupir que ganre dels grans trachors ne van caser e mori. E quant la vi que per turmens non podia mori, pres cosselh que hom li ostes la testa.

E quant sancta Fe ho ausi, que sa34 mort era prop, fes venir sa mayre e sas sors. E quant las vi vengudas, totas las va bayssar en la boca e dis: «Belas e caras sors, nulhs tormens que ajas vistz a me passar no vos fasso nulha paor: sias fermas en Dieu Jesu Christ, Nostre Senhor». 35Al carnassier se·n volc tost anar. La mayre e las domayselas lausero Dieu molt humielmen e dissero li en auta vos: «Vay ades e pren lo loguier que t’es aparelhatz, quar aytal volem far, e pregua Dieu per nos que totas nos giete d’aquest mon». 36Sancta Sapiencia l’a amenada al carnassier am gran gauh e dis en ayssi: «Senher Dieus, tu comandiest la Vergis, ta mayre, ha sanh Johan: a tu comande ieu a/186a/questa efanta». Et apres ela l’abrassa e dis al carnassier: «Dieus ti perdo aquest pecat e may los autres». 37E sancta Fe dis al carnassier: «Amix, hun pauc d’espasi mi dona, tro que aja Dieu pregat que aquesta mort me sia d’ifern defendens». 38Et el donet li l’espasi. «Senher Dieus, dis la pieusela, laus e gratias ti fa la pecayris, e membre te, Senher, d’aquels que per nos so vengutz a crezensa, que lors sias d’ifern defendens, et a me perdona mos peccatz et aquels que ay de ma dona mayre. 39Senher, tu volgues esser paures, e prediquiest sajos, e de ·v· pas e ·ij· peyssos sadoliest ·v· melia homes, part femenas es efans, e rressu[ci]tiest lo Lazer, e fesitz mols de miracles, e ploriest, e fezistz grans meravilhas, e pueys fuist levatz en cros entre ·ij· layros, e·l us clamet ti merce, e tu, glorios Senher, dissi[s] li que am te seria en paradis. Jesu Christ, Senher, se·t plas, ressep /186b/mon sperit». 40E quant la virgis ac finida sa oratio, lo sers la pres et a la descapitada, e·ls angiels preyro l’arma am cans et am lausors, e la mayre pres lo cors am las sors, ses bruch ni ses cridar, e la mayre mes si costa luy e dis: «Aquesta es anada en paradis. E vosautras fares41 aytal si am aytals turmens podes finir ni issir de vida».

42En apres lo rey comandet que hom l’amenes l’autra sors domentre que era espaorsida et spaventada de la mort de sa sor, e creyria als sieus43 dieus, o perdria la vida44. Sancta /186c/Speransa li an amenada, e·l emperayre li dis: «Filha, molt m’es la tua amor intrada el mieu cor. Ieu ti pregue que tu laysses aquel Dieu que per los juzieus pres mort, et adora los nostres, e tostems auras honor». E la virgis dis: «Trop gran foldat m’as dicha, quar ieu non45 laysseray nulh temps lo mieu Senhor Jesu Christ, que an vole ben segre la via de ma sor. E dona mi turmens aytals cum te plazera, quar la pena que tu mi donaras me tornara en gran gauch».

E quant Adria ho ausi, fonc fort iratz e molt corrossat, e demandet hun payrol, e fes lo umplir de goma, e de lartz, e de solpre, e de perroyna, e de sera. E quant tot aysso fonc fondut ni bulhen, comandet que hom la gites ins. E la virgis intret hi ses tota paor, e la sancta que era morta la va apelar e dis li: «Bela sor, non doptes aquest turmen, quar ieu hy intraray am tu, quar /186d/am me es la companhia dels angiels que te spera». Sancta Fe intret ins tota primieyra am los angiels et am los archangiels, e los sirvens prendo sancta Speransa per gitar el turmen; e·l payrol fondet e tornet en nien, e las causas que eron dins se escampero e ganre ardero e deliro46 d’aquels que ero deviro. E quant l’emperayre ho vi, fonc molt iratz e comandet que hom47 li ostes la testa tost.

E quant ho ausi sancta Speransa, que ayssi soptamen morria48, tost a sa mayre correc, e baysa la e l’abrassa, e dis en ayssi: «Dona mayre, pas te don Dieu, que ieu me·n vau lay ont la companha de Dieu m’aten». Aqui hont sancta Fe jay morta, ela·n va e baysa. Et apres correc ha sancta Caritat, sa sor menor, e baysa la, et en risen li dis: «Tu es menre de nos e may de joven as, sec mi e ta sor sancta Fe que t’aten», e la mayre la regarda e dis: «Filha, am alegre coratge vay penre mort per /187a/Dieu49, quar el ne pres per nos, e de mi, que so ta mayre, ajas remembransa». E va se·n vas lo carnassier ses demorar e fes sa oratio vas lo Payre tot-poderos, disen en ayssi: «50Senher Dieus, que per salvar nos venguist, e volguist penre mort per nos en la cros e per l’umanal linatge que era perdutz, e fust pausatz el monumen de Jozeph, e las tres Marias que·t anavan sercan quant l’angiel lor dis que tu eras ressucitatz, e trenquiest las51 portas d’ifern, e·n trayssis los tieus amix, et apres apareguist en Galilea, ont te viro los tieus discipols, e las portas clausas, intriestz entre lor, e Thomas toquet tas plagas que dopdava, Senher52, se·t plas, recep la mia arma el cel am los tieus amix».

Al carnacier triguet quar tan demorava. Per miech los pels la pres es ostet li la53 testa, e la mayre pres lo cors; latz sancta Fe l’a pausada. Et e miech de lor se mes e bayset la soen. /187b/Pueys venc vas la menor am cara alegra e dis: «Filha, prometemens ni menassas no·t fassan sonar martiri, quar per aquel aurem ieu e tu salvamen».

Apres Adria fes Caritat amenar, que era la menor, e dis li: «Se·m crezes, aquela error layssaras e colras nostres dieus, que son de gran bontat», et ela respos: «De gran folor te deslieura54, quar aquelas que so mortas so mas sors, et en hun ventre forem55 totas, et ieu volgra esser aoras am lor. Hun maistre aguem totas tres, que nos ensenhet la ley de Jesu Christ, Nostre Senhor».

E quant Adria ho ausi, fonc fort iratz e cossiret qual dolor ni cal martiri li dones. En barras de coyre la fes liar am grans liamens e pueys comandet que fosso ·x· que am grans verguas de ferre trenquans la batesso tant fort que los denozedors dels osses si rompesson. Si que tota la gen ho vi. Et entre que la batian, dis: «Malas gens, en va perdetz vostres trebals e vostra susor, /187c/que ieu non sente lo colp ni la pesor del fer». Las donas sors que eron mortas vengron e Tetsamina que fo lor osta; trenquero las cordas am que era liada. Sancta Caritat lor dis en risen: «Del martiri que·m datz, trachors, no·n senti dolor ni pena».

E quant l’emperayre vi que·l tormen del cors non es dopdatz ni dampnatz, comandet a sas gens que fezesso hun gran cal-forn e que·l fezesso ·iij· jorns ardre. E quant l’emperayre vi que lo cal-forn fonc be alucatz, et el li dis: «Adora los nostres dieus e layssa aquel que es faytz en trinitatz, ho ardras ins el foc». La virgis li dis: «Pauc as acabat, be iest56 fols que ho diguas». Et enans que l’emperayre comandes, ins el foc fonc saltada. E quant la sancta virgis fonc ins saltada, lo foc se levet tant que correc, vesen tota la gen. Tant que mial d’aquels felos arcero e cremero, et ela anet pel foc, que hanc nulh mal no·n senti. E quant l’emperayre ho ausi, fonc molt iratz. Et apres, quant li venc /187d/per plaser, trames per sancta Caritat, e·ls messatges la trobero el foc ins, am tres efans am blanquas vestimentas, et resplendiro coma lo solelh et anero per lo foc am sancta Caritat, e los sers tombero en terra quant ho viro, de gran espaven que agro, e pueys apelero la virgis. Et ela venc a lor, et an la davan lo rey amenada.

57Adonc l’emperayre Adria dis: «Hun fort turmen m’ay pessat: aures de fer cal e trauqueretz li lo piechs, e las espallas, e·l ventre, e·l costat». Et els feyro lo comandamen, tant que tot lo cors de la virgis an trauquat; lo blanc fer li an passat en ·xx· locx per lo cors, que an sa cara no·n mudet.

Quant Adria ho vi, que per aquo non re acabava, fes fondre plom e fetz lo·lh gitar per la boca. Et ela ho sufertet, lausan Jesu Christ.

Pueys Adria l’emperayre fes amassar de totas las manieyras que hom poc trobar de serpens, et umpli ne una cuba cobortoyrada58, e fes metre ins la virgis. E quant fonc ins, la virgis preguet59 Dieus /188a/[e] dis: «Bel Senher Dieus, que·l poble de Israel ostiestz del poder de Pharao, et a Moysen l’en fesist menar, e·l paguist ·xl· ans el desert, pueys pequero vays tu, e tramesitz lor serpens que los destruan, e·ls devoravan, pueys preguet te Moysen que del poble agues merce, Senher, se·t plas, osta mi aquestas serpens». E quant ac facha sa oratio, la cuba se desliet, e totas las serpens se·n son anadas et an mortz ganre dels mescrezens en aquel dia.

E quant l’emperayre ho vi, parlet am luy ses cara irada e dis en risen: «Caritat, ieu ti lausera que als nostres dieus sacrifiesses», e la virgis respondet: «Cosselh vuelh tro a dema. E pueys sacrifiaray [a] tos dieus a ma guia». E·l emperayre lo·lh donet, que·s cujet que60 fos mudada, es a·l lo terme donat tro al endema. Mas ela non ac ges lo cor qu’el se pessava. E quant venc lo bo mati, l’emperayre non si tarset61 gayre. Quant jorns [venc], venc a luy e dis li: «Filha, anem adorar nostres dieus, que molt /188b/so pios e bos», e la filha respos li e dis: «Ma mayre vuelh que ane am nos e tota l’autra gen». - «Be mi plas», dis l’emperayre. Et el se mes primiers. E cant foro al temple, mes la ha oratio e dis: «Adora nostres dieus e fay lor sacrifizi aytal coma cove a far». - «Malastruc, dis la doymaysela, ben traydor vas a Dieu, ades veyras se ges tos dieus an re de poder, que ieu los ti faray anar a destructio, si Jesu Christ ho vol e no s’aten als tortz que ieu ay am Dieu, veyras ades». E fes sa oratio, e leva los huelhs vas lo cel, e dis: «Dieus, que tans de demonis de cors d’omes as gitatz, es ha tans de homes orbs as reduda la vista, et tans62 dezapoderatz as dressatz e guiritz, et a tans malautes sanetat as donada, tu que neguies Pharao en la mar Roga, quant Moysen fonc passatz d’oltra cum lo poble, Senher Dieus, tu peris totz aquetz dieus en aquestas [ydolas], que jamays nulhs hom adore63». E quant ho ac dich la virgis, las ydolas /188c/que estavo en aut son tombadas en terra, e tot l’aur es totz pessejatz. E quant l’emperayre ho vi, no saub que·s fezes e dis: «Aquesta encantayris beuria may de plom bulhen que ieu de bo vi. Quant li done turmens ni fau batre ni liar, hon may piechs li fau, adonc es plus en patz. Quar los mieus amix destruis, hosti li hom la testa».

E quant ho ausi sancta Caritat, que ades la covenia mori, drech a ssa mayre se·n va anar, e de cor ela la vay abrassar64, e dis: «Dona mayre, a Dieu mi comandas, pelqual ieu penray mort. Et anem, que no vuelh plus demorar. Mas pietat mi pren de vos quar demoras sola». - «Filha, no fassa ges, mas quant veyras mas filhas, totas tres pregas Dieu que tost mi oste d’aquesta vida». E comjat prendo amdoas, los huelhs levatz vas lo cel, e·l carnassier que ho vi cujet se ataynar contra ela. Et ela dis li: «Bels amixs, merce te quier que·m laysses hun pauc Deu preguar, e·l pecat que hy faras que ti sia perdonatz», /188d/e·l carnassier dis: «Amigua, non hi ponhes gayre». Ela dis: «Dieus ver, Jesu Christ, que levatz fuistz en la cros, es iest Sancta Trinitat, e fuistz traucatz pels pes e per las mas, e de spinas coronatz, e de fel abeuratz, e batutz, es escupitz, e de la lansa traucatz, don yssi sanc et aygua, don Longi cobret sa vista quant n’ac sos huelhs torquatz, e quant fuistz sus en la cros, fesist terra-tremol e escurdat granda, las peyras e las roquas per miech se partiro e fendero, e·ls monumens se obriro, e ganre de mortz ressucitero, Senher, recep m’arma e prendetz breumen ma dona mayre».

E quant hac sa oratio facha, lo carnassier la descapitet. E quant la virgis fonc morta, una columba yssi del sieu cors e dis en auta vos: «Ieu so lo Sanh Sperit, que l’ay capdelada», e la mayre la pren et ha la portada lay a las autras sors, am gran gauch que·s donet quar en ayssi son finidas. Aqui plorero moltas de gens convertidas, e la mayre anet tost al emperador e dis li: «Emperayre malvatz, ieys /189a/d’aquesta error, e·ls turmens e la mort que as donatz a mas filhas seran te perdonatz». Adria l’emperayre li respon: «Vielha, non ho diguas ges, per so que ja martiriada non seras huey per me, qu’ant morras am langor. E quant las filhas foro de noble linatge, per so vuelh que sian sebelhidas». Quant la dona vi que ac comandamen de sebelhir, es se molt alegrada. E va se·n a Palladi, e Palladi fes las sebelhir e ssosterar en hun mostier.

E quant venc al ters dia, la mayre se·n anet al monumen de lor am ganre de donas crestianas. E quant fonc al monumen, la mayre apelet sas tres filhas, cascuna per son nom: «Fe, filha que primieyramen presitz martiri, e tu, filha Esperansa, e tu, Caritat, de la ma de Dieu65 senhada, fort volgra morir e d’aquest segle passar et am vos, belas filhas, esser, quar soy meza am estranha gen sola. Dieu mieu, Jesu Christ veray66, se te agrada, geta me tost d’aquest mon. Empero peza me quar per martiri non /189b/ieyssi de vida. Senher, se·t plas, recep mon sperit», e quant ho ac dich, l’esperit se·n anet; l’angiel e la sancta companhia resseupro l’arma sus el cel.

Quant la dona fonc morta, al emperayre67 Adria venc malautia tan gran que los pelos dels huelhs li tombero, e perdet la vista e totz fonc ples de verms e de grans plaguas. Totas las carns li tombero, que negun caytieu nulh temps tan gran pena non ac. E cridava: «Dieus, per que no mi aucizes? Dieu de las tres sors, per que t’es avengut que la crusel mort que ieu lor doniey, que tu la vengues sobre me mesqui?» Am gran plor et am gran dolor mori68 Adria, e la sua arma ne portero los demonis en yfern, ont may tostemps aura pena.

69Ducunt in bonis dies suos, et in puncto70 ad inferna descendunt. Mols so que despendo lor temps e lor dies els plasers /189c/et els solasses d’aquest mon. Et en hun ponch, qu’ant hom dis en hun momen, dissendo se·n el pos d’ifern. Aysso es al ponh de la mort, que lor ve soptomen quar no se·n prendo garda. Garde nos Dieus de aytal perilh.

 

 

 

Testo: Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der «Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer, 1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262), pp. 428-439. – Rialto 7.ix.2002.


[pdl]

Prosa religiosa    Legenda aurea

[104] De las letanias    [106] Sanch Johan l’Almornier