Legenda aurea

 

 

 

 

[55] Sancta Christina

 

/88d/Sancta Christina fonc de noble linatge es era fort bela de gran meravelha, ayssi que quant ac conoyssensa, desamparet la malvada ley que son payre e sson linatge tenian. E volc Dieu temer et onrar. Ayssi que quant lo payre ho conoc, fes la metre en una gran carcer am ·xij· servicials e fes metre ins ydolas d’aur e d’argen. Et ela era tan bela que totz los pagas senhors la volian per molher, mas los parens no la volian a negu autriar, que volian que tostemps servis et adores las ydolas. Empero, ayssi cum lo Sanh Sperit li avia ensenhat, reneguava e maldisia aquelas ydolas.

Et endevenc se apres hun temps1 que·l payre de ela la volc veser. E quant fonc vengutz en la tor, aquelas2 servicials dissero li que la filha non volia adorar las ydolas, ans las menesprasava e las escupia, et adorava Dieu del Cel, et desia [esser] crestiana. E quant lo payre ausi aysso, preguet la am belas paraulas que adores las ydolas, et ela respos li e dis: /89a/«No·m vuelhas apelar ta filha, mas apela mi filha d’aquel a cui es tota honor e tota reverencia, quar sapjas que ieu temi es adore Dieu, lo mieu Payre, et renegue e mesprese tas ydolas». 3Adonc lo payre dis li: «No fassas sacrifici tan solamen ad hun dieu, quar los autres dieus se corrossarian», et ela dis li: «Bona paraula as dicha, per que sapjas que ieu adore lo Payre, e·l Filh, e·l Sanh Sperit». - «Demas que tu adoras aquels, per que aytambe non adoras los autres?» Et ela respos: «Aquels tres so hun Dieu». E quant lo payre ausi aysso, parti se de luy. E tantost ela pres las ydolas d’aur e d’argen, e trenquet ho tot, e va ho donar tot als paupres.

E apres hun temps, lo payre tornet a luy per veser si·lh poyria far Dieu renegar e sserquet sas ydolas per sa mayo. E quant vi que no las trobava, demandet las a las servicials de sancta Christina. E quant lor ausi dire que trencadas l’avia, [fonc] forcenat e dis hom que la despolhes e que ·xij· homes la maquesso tan cant poyrian. E adoncas ela dis ha son payre: «Hom [ses vergonha]4 es honor es /89b/endiablat5, be veses que aquels qui mi baton defalho. Demanda als tieus dieus per que an tant pauc de virtut». Adonc lo payre comandet que hom la lies am grans cadenas e que hom la meses en la carcer.

E quant la mayre de sancta Christina ausi comtar aysso, rompet sa rauba de ira que ac, e venc lo cors6 en la carcer, e gitet si als pes de la filha, e dis li en ayssi: «La mia filha Christina, lunieyra dels mieus huelhs, ajas merce de mi», et ela respos li: «Per que m’apelas ta filha, no sabes be que ieu ay lo nom del mieu Dieu?» E quant la mayre vi que re non acabava, tornet se·n ha son marit e dis li [la] resposta que l’avia facha sa filha.

E quant lo payre ho ausi, comandet que hom la menes davan se e dis li en ayssi: «Tantost cove que sacrifies, quar se non ho fas, ieu te faray tormentar en moltas manieyras, e ja non seras apelada ma filha». Et ela respos li: «Gran gratia m’as facha quar no m’as apelada filha de diable, quar so que nays de diable es diable, e tu es payre /89c/de demoni». E quant lo payre ausi aysso, fonc fort irat e comandet que hom li rases la carn tro als osses e que hom li trenques los membres. Adonc sancta Christina pres ela meseyssa una pessa de la sua carn, e gitet la en la cara del sieu payre, e dis li en ayssi: «Malvat7, malvat carnacier de la carn que tu as engenrada, pren la e manja la!» Adonc lo payre comandet que hom la mezes sobres una roda e que hom li meses desobres foc et oli bolhen, e tantost una gran flamma yssi d’aquela roda et aussis mial e ·vc· homes. E quant lo payre vi aysso, pesset se que ela obres am art del [de]moni8. E dis que hom la tornes en la carcer.

E quant fonc nuechs, el comandet que hom li lies al col hun gran cayre e que hom la gites en la mar. E quant aysso fonc fach, tantost los angiels preyro la de la mar, e Nostre Senher venc hy en sa persona que la batejet e dis li en ayssi: «Ieu te bateje el nom del mieu Payre, e del mieu nom, son Filh, e del Sanch Sperit». E quant l’ac batejada, comandet la a sanh Miquel /89d/que la tornes a terra. E quant lo payre ausi dire que viva era, det se de las mas sul fron e dis li: «Am quals encantamens fas tu aysso?» Ela respos li: «O malvat e fol, Dieu m’a donada sa gratia». Adonc lo payre dis que hom la tornes en carcer e que hom l’endema li ostes la testa.

Et endevenc se que aquela nuech, que son payre Urba mori, e laysset en son loc hun jutge que avia nom Dia. E aquel fes aparelhar hun vaycel de fer arden, tot ple d’oli bolhen e de goma, e comandet que hom meses aqui sancta Christina e que la vires hom say e lay per l’oli, per so que moris pus tost. Adonc la sancta se pres a lausar Nostre Senhor e far grans gratias. E quant En Dia9 lo jutge vi aysso, comandet que hom la gites d’aqui, e que hom li rases lo cap, e que hom la menes per tota la viela, tro una ydola que avia nom Apolle. E tantost coma ela vi la ydola, conjuret la de part Dieu, e mantenen la ydola tombet e tornet tota en polvera. E quant lo jutge ausi aysso comtar, ac trop gran temor, ayssi /90a/que tombet en terra mortz.

Apres luy ac hun jutge que ac nom Julia, loqual fes aparelhar una fornas e fes gitar ins sancta Christina, e aqui va estar ·v· dias, e los angiels menavo per la fornas cantan et alegran, ayssi que no·n ac usclat pel que agues. E quant lo jutge ausi dire que no·n avia mal, cujet se que ela obres am encantamens e comandet que hom li amenes doas serpens e dos colobres tantost; e las serpens no·lh feyro autre mal que·l lequero los pes, e los colobres environero li lo col e lequero10 li la suzor. 11Adonc lo jutge dis al encantayre que menava las bestias aquelas12: «Comanda a las bestias que la devoro», e quant aquel lor ac comandat, tantost las serpens e·ls colobres vengro vas luy e devorero lo. E quant ho agro fach, sancta Christina comandet a las serpens e als colobres que se·n anesson el desert e rreviscolet lo home que avian mort. Adonc lo jutge13 fonc trop irat e comandet que hom li trenques las tetinas, e quant ho agro fach, yssi lach en loc /90b/de sanc. Adonc lo jutge [... jutge, ayssi que l’olh li trays. Adonc lo jutge] fonc molt irat e donet li am una sageta pel costat, es am autra pel cor14. E adonc ela redet l’esperit a Dieu.

 

 

 

Testo: Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der «Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer, 1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262), pp. 224-227. – Rialto 7.ix.2002.


[pdl]

Prosa religiosa    Legenda aurea

[54] Sanch Apollinari    [56] Sanch Jacme