Legenda aurea

 

 

 

 

[57] Sanch Christofol

 

Sanh Chritolfol era per linatge de Cananea et avia trop ferotja cara e trop gran. Et avia de lonc ·xij· coydes. Et estava am hun rey, que·l servia, e quant hac hun temps servitz, venc li en cor que serques hun rey plus poderos am cuy servis e que fos plus poderos del mon. E quant ac pro anat, venc ad hun rey que el mon no·n avia plus poderos ni plus nomnat. E quant aquel rey lo vi, receup lo alegramen e preguet lo que estes am luy.

Et ende/93d/venc se hun dia que venc hun joglar en la cort del rey, e cantet una canso ont era soen nompnatz lo demoni. E quant lo rey, que era crestia, ausia lo diable mentaure, a cascuna ves fasia lo senhal de la cros en sa cara. E sanh Cristofol ho vi e meravilhet se fort per que1 lo rey se senhava tan soen. E preguet lo rey que·l dices per que ho fasia. Et hanc lo rey non l’o volc dire. E sanh Cristofol dis li que se non l’o desia, el si partiria de luy. E quant lo rey vi que layssar lo volia, dis li que totas ves que ausia lo demoni nompnar, fasia lo senhal de la cros en sa cara per so que·l diable no·l tegues dan. E sanh Cristofol dis li en ayssi: «Pueys que tu as paor que·l demoni te tengues, doncas, el es majers que tu e mays poderos. Doncas, ieu non vuelh plus estar am tu, quar non iest ges lo plus poderos hom2 del mon, e per so /94a/a Dieu ti coman, quar ieu vau querre lo demoni dema, quar es may poderos que tu, et serviray luy».

E domentre se·n anava sols per una forest, vi una gran companha de cavaliers. Et hun d’aquels era trop negres e trop fers. E venc vas luy e demandet li ont anava, et el respos que anava querre mossenhor lo demoni quar servir lo volia, e·l cavalier dis li que el era el. E sanh Cristofol ac gran gauh e mes se en son servisi. E quant amdos se·n anavo, trobero el cami una cros gran et auta. E quant lo demoni la vi, fugi sse·n3 tantost, e laysset lo cami pla, e dis ha sanh Cristofol que·l segues. E quant agro la cros passada, tornero el cami. E quant sanh Cristofol4 vi aysso, demandet per que avia layssada la bona via ni la plana. Et hanc lo diable non l’o volc dire. Et sanh Cristofol dis li que si non l’o desia, tantost lo desamparia, en tan que lo demoni l’o dis, qu’el avia desamparada la cros quar us hom que avia nom Jesu Christ era estatz sus levatz e per so, /94b/quant la vesia, avia gran paor e sse·n fugia. E quant sanh Christofol ausi aysso, dis li en ayssi: «Aquel Jesu Christ que tu temes es plus poderos, donc, que tu, et ieu ay trebalhat debadas, per que ieu ti desempararay e vau querre Jesu Christ».

E quant ac pro anat serquan Jesu Christ, venc ad hun ermita5, loqual li mostret la via de salut. E l’endresset en la fe de Dieu. E dis li que lo rey que el sercava se·l volia servir, lo convenria soen a dejunar. E sanh Christofol respos li que tota autra causa li faria se non aquela, quar ges non podia dejunar. E·l ermita adonc dis li que ganre de oratios li convenria a far e dir. E sanh Christofol dis li que re non sabia que oratio. E quant l’ermita ausi aysso, dis li que anes ad hun gran fluvi, on ganre de gens perian tot dia. E anet se·n lay, e dis li l’ermita que s’estes al port e que passes totas las gens que volrian passar, quar gran e fortz era. E sse ho fasia, el trobaria aquel que anava sercan. /94c/E sanh Christofol dis que aquo faria voluntiers. E anet se·n al fluvi e quant fonc al port, fes aqui una maysoneta. E pres una pergua am que se sostenia quant passava las gens, ayssi que tota persona que volgues passar passava.

[... «Christofol, passa me oltra!»] E sanch Christofol levet se del liech e quant fonc al port, non trobet nulh home. E quant se·n fonc tornatz jaser, ausi autra ves la vos et issi foras. Et hanc non trobet nulh home e tornet se·n. Et ausi la tersa veguada la vos e issi foras. Et vi hun efan latz lo port. E·l efan preguet caramen sanh Christolfol que·l passes. E sanch Christofol pres aquel efan al col e pres sa perga. E quant se fonc mes en l’aygua, l’aygua cresquet trop fort, e·l efan comenset a pezar coma plom. E on may intrava en l’aygua, l’aygua cressia, e·l efan pesava may, ayssi que sanh Cristofol ac gran paor de negar. E quar am grans penas fonc passatz, pauset l’efan a la riba e dis li en ayssi: «Efan, en gran perilh m’as mes, /94d/quar se ieu agues tot lo mon sobres mi portat, non crese que mi agues may lo col cassat que tu m’as». Et adonc l’efan respos li: «Christofol, no·t meravilhes pas d’aysso, quar tan solamen non as agut lo mon sobres tu, qu’ant as ben6 agut lo creayre de tot lo mon. E sapjas que ieu so Jesu Christ, aquel a cuy desiras servir, e per so que me·n cresas, quant te·n seras tornatz oltra, fiqua per terra ton basto davan la mayo, e·l mati trobaras lo florit e que aura fructificat». E tantost l’efan desaparec. E quant sanh Christofol fonc d’oltra, fiquet sa pergua per terra. E quant venc lo mati, trobet la que ac mes bels datilhs.

E parti se d’aqui e venc se·n en Dacia. E quant fonc aqui, non poc ges entendre lor lengatge. E quant s’estava en oratio, aquels de la viela van se·n pessar que fos fols, quar non parlava. Et empetret am Dieu que·l fezes entendre lor lengatge et anet se·n aqui ont turmentavo los crestias. E quant los vesia aucire, confortava los que aguesso passiencia. E quant hun dels jutges \95a\ho ausi, donet li una gautada. Et adonc sanh Christofol dis que se el no fos crestias, el se velguera tantost de luy quar l’avia ferit. E tantost sanh Christofol pres son basto, e fiquet lo en terra, e preguet Dieu que·l feses flori per so que·l poble se convertis. E tantost lo basto flori. E quant lo poble ho vi, convertiro se ·viij· melia homes.

E quant lo rey ho ausi, trames lo quere per ·ijc· cavaliers, e trobero lo Dieu pregan. Et hanc no·l ausero mot sonar de paor. E quant lo rey vi que non venia, trames n’i autres ·ijc· cavaliers. E quant aquels foro a luy ni·l viro Dieu preguar, meyro se en oratio am luy. E quant sanh Christofol ac Dieu pregat7, levet se de pes e demandet lor que voliau8. Els respondero que·l rey los avia a luy trameses qu’els lo·lh amenesson. Et sanh Christofol respondet lor que se·s volia, ja no·l poyron menar, liat ni desliat. Els dissero li adonc que se·n anes, se·s volia, ont que·s volgues et els dirian al rey que ges non l’an trobat9, et el respos lor que ans venria be am lor al rey. E quant anava /95b/per la via, el dis lor e lor preguet que·l liesso las mas tras l’esquina. Et els feyro ho. Et el tot dia predicava lor e·ls estruia en la fe, ayssi que finalmen, enans que no fosso al rey, los ac totz convertitz.

E quant lo rey vi sanh Christofol tan gran, ac gran paor, que tombet aval de la cadieyra. E quant fonc resperitz, demandet li de qual terra era ni cum avia nom. Et sanh Christofol respos li que enans10 que fos convertitz a Dieu, avia nom Rebat, mas aras avia nom Christofol, e·l rey adonc li dis que avol nom se avia mes, quar en so nom s’era nompnat Christ, aquel que era agut crusifiat quar el non avia pogut tener profiech a sse meteys, e per so non podia profiech tener a luy. Et en apres lo rey li dis que tost sacrifies als sieus dieus. E sanh Christofol adonc li dis que el avia drechurier nom, so es a ssaber Dagus, quar era comissaris dels demonis, e·ls sieus dieus /95c/eron diables yfernals. Adonc lo rey dis li que el parlava coma hom nessi salvatge, e per so el li preguava que el adores los sieus dieus, et el faria lo major apres [se] de son regne, e sse no·ls adorava, faria lo aucire. E quant lo rey vi que non ho volia far, fes lo metre en mala carcer. E totz los cavaliers que avia convertitz fes descapitar.

Et en apres el fes metre en la carcer am luy doas trob belas donselas e promes lor que se·l podian far pecar am lor, que el lor daria grans dos. E quant sanch Christofol las vi, gitet se en oratio. Et elas vengro se·n tantost vas luy et abrassero lo. Et el aladoncas demandet lor que volian ni per que ero vengudas a luy. E quant elas viro la sua cara resplandir, tantost dicero li que agues merce de lor, e que pregues lo sieu Dieu per lor, e que agues merce de lor. E quant lo rey ho ausi, deforas las fes apelar e demandet se ero crestianas. E quant saub que hoc, juret /95d/que tantost no sacrificavo a las ydolas, el las faria aussire. Et adonc elas dicero al rey que se volia que adoresso las ydolas, que fezes denegar totas las plassas e tot lo poble ajustar el temple. E tantost fonc fach, e quant elas foro el temple, preyro lor senturas, e meyro las als cols de las ydolas, e tirero vas lor, e gitero las a terra. E vengro totas en pessas. E quant ho agro fah, decero al poble que aguesso metjes e que fezesso guerir lor dieus. E quant lo rey vi aysso, comandet11 que la una que avia nom Aquilina pendes hom e que hom li meses als pes hun gran cayre. E quant fonc morta, comandet lo rey que sa companhieyra Nicea ardes hom, e fonc fach. E quant fonc el foc, lo foc escanti se. E quant lo rey ho vi, fes la descapitar.

Et apres fes davan se amenar sanch Christofol e comandet que hom lo bates am verguas de ferre, e que hom li meses sus el cap hun elme12 arden, et en apres que·l lies hom en hun banc de fer, e que mezes hom en hun gran foc; e quant fonc el foc, lo foc s’escanti, e·ls liams /96a/rompero. E quant lo rey ho vi, mandet lo liar am hun albre es ha ·xl· cavaliers traucar am sagetas. E quant trazian las sagetas, remanian en lo ayre ficadas e no·l tocavo sol, e adonc13 lo rey cridet als cavaliers que mal trazian, e quant cridava, una sageta venc vas luy, e feri lo en l’uelh, et ostet li l’uelh. Et adonc sanh Christofol dis li que dema devia morir, e per so, que prezes del sieu sanc e que·n molhes l’uelh, e guerria, jassia aysso que el fos malvat rey e malvat carnacier. 14Adonc lo rey comandet que hom lo descapites. E quant ac facha sa oratio, ostel li hom lo cap. E tantost15 lo rey pres del sieu sanc, e lavet ne l’uelh, e dis en16 ayssi: «El nom de Dieu e de sanch Cristolfol lave mon17 huelh», e tantost fonc gueritz. E quant vi aquest miracle, el creset Dieu e comandet que totz hom que dices mal de sanh Christofol ni·l renegues, tantost l’aucizes hom.

 

 

 

Testo: Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der «Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer, 1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262), pp. 233-238. – Rialto 7.ix.2002.


[pdl]

Prosa religiosa    Legenda aurea

[56] Sanch Jacme    [58] Sancta Martra