Legenda aurea
[73] Sanh Julia, martir
Sanh Julia fonc evesque de Sena, et es dich que el fonc aquel que es lebros, loqual fonc sanat per Jesu Christ. Et fonc fach evesques de la cieutat de Sena1, elqual loc fonc molt devot per virtutz et ressucitet tres /119b/mortz. En apres el si repauset en Dieu. Aquest es aquel sanh Julia alqual demanda hom bon ostal, coma so aquels que van per cami, per so quar alberguet Nostre Senhor en son ostal. E qui dis hun Pater noster et una Ave Maria ad honor de Dieu et de la Verges Maria, lo jorn venra en bon ostal.
2Fonc autre Julia, que ausis son payre e ssa mayre que no·ls conoyssia, e coma lo davan dich sanh Julia, que ausis son payre e sa mayre, que era molt jove e molt noble, cassava3 hun dia et encalsava hun cervi que avia trobat, subdamen lo cervi se viret e dis: «Tu mi segues, que seras murtrier de ton payre et de ta mayre?» Et quant el ho ausi, molt fort fonc spaventat. Et per so que non li endevengues aquo que avia ausit dire al4 cervi, el va desamparar tota sa companha e tot secretamen se·n anet en una regio molt luenh. Et aqui el se estet am hun princip, loqual fonc molt abil et savi home en batalha, en los sieus palays. E quant lo princip lo vi, el lo fes cavalier e donet li una castelana que era veusa per molher, que·l va donar hun castel sieu en dot.
5Et endevenc se que·l payre e la mayre d’En Julia anavo per lo mon, fort dolens per lo perdemen6 de lor /119c/filh. Molt diligenmen sercavo lor filh e vengro al castel ont estava. Sanh Julia s’era partit del castel. E quant los vi la molher de Julia, ela los aculhi molt fort e va lor demandar qui ero. Et els contero li qui ero ni cossi lor era pres de lor filh, per que la dona entendet que aquo era lo payre e sa mayre, de so marit, d’En Julia7, per so quar aquo meteys avia ausit dire a son marit En Julia, per que los receup molt benignamen. E per amor de son marit, ela lor desamparet lo liech de son marit. E fes far liech en autre loc en que ela si colgues.
E quant fonc dias, la castelana se·n anet a la gleya, e mantenen En Julia venc mati et intret en la cambra, coma se volgues revelhar sa molher. Et en ayssi coma atrobet son payre e sa mayre dormen, el se va pessar que fos sa molher que jagues am qualque home, e tot suau, am lo cotel el los aucis ambedos. E quant yssi de la mayo, el vi sa molher que venia de la gleya, don fonc tot meravilhatz e demandet li qui ero aquels8 que dormien el sieu liech. - «Aquels so vostre payre e vostra mayre, que vos an lonc temps serquat. Et ieu fezi los colgar en la vostra cambra per honor de vos». E quant /119d/sanh Julia ho ausi dire, el cujet tornar fol, e comenset a plorar mot amaramen, e dis: «Oy caytieu, que faras, que tu as mort ton payre e ta mayre? Vec te haoras es complida la paraula que·t dis lo cervi, mas coma ieu me cuje esser gardat per mi, que en guisa de mesqui ho ay complit!
9Aras sias a Dieu, molt amada molher mia, quar sapjas que d’ayssi avan non pausaray entro que ieu sapja que Dieus aja receupuda la mia penedensa». E la soa molher li dis: «Non plassa a Dieu, senher marit mieu, que·m desempares ni que senes mi anes, mas ieu que ay aguda ma part del tieu gauch, seray participan de la toa dolor».
Et adonc els se·n anero latz hun fluvi de una aygua, en laqual moltas gens trebalhavo per hun gran perilh que hi sufrian. Et aqui els feyro hun gran ospital per so que hi fezesso penedensa, que totz aquels que hi volrian passar lo fluvi, que·l passesso en perdo, e que receupesso en lor ostal totz los paupres.
10Apres molt de temps, en la hora de mieja-nuech, que sanh Julia era tot las, et el se volc repausar. Et era en aquela hora l’aygua /120a/molt gelada. En ayssi coma el si pausava, el ausi11 una vos que mesquinamen se plorava e cridava molt greumen ploran sanh Julia que·l passes l’aygua. E quant sanh Julia ho ausi, tantost el se leva, e passa l’aygua gelada, e va trobar aquela persona que volia morir per frech, e portet la a la soa mayo, e fes li bon foc, e calfet lo diligenmen, mas coma el no la pogues escalfar, ac temor que moris, e portet la el sieu liech, e cubri la ben diligenmen. Et apres pauc de temps, aquel que ayssi era malautes coma lebros, sembla tot resplanden e va·s levar. E dis a sanh Julia: «Lo mieu Semhor Dieus m’a trames a te e dis te e te fa a ssaber que el ha receupuda la toa penedensa», don12en apres amdos pauc de temps se pausero am Dieu. Et en apres aquel home s’es[vani]13, e sanh Julia am la soa molher apres pauc de temps, ples de bonas obras, se repausero en Nostre Semhor.
14Fonc hun autre Julia, que fonc de gran linatge, mas plus nobles fonc per fe e per desirier de martiri, quar el si lieurava15 e·s mostrava als perseguedors. En apres En /120b/Cripi que era cossol hi trames hun sieu16 ministre, que·l mandet aucire. E tantost coma ho saup, sanh Julia yssi deforas per voluntat de Dieu. E va se·n fugir a Brieude. Et aqui els lo seguero e trobero lo en una cabana. Et sanh Julia yssi foras e va lor dire, als perseguedors: «Que voles? Trobat m’aves! E vosautres mi dares la corona de paradis». Et els aladoncas tolgro li lo cap e tornero se·n a Viana am el. Et aqui es lo cap am sanh Feriol, aytal coma lo primier dia, e fa virtutz Dieu per luy. E lo cors es a Brieude, e·l cap de sanh Julia am lo cors de sanh Feriol meyro en hun vas. Et apres mols ans, sanh Mamet, que era evesque de Viana, trobet lo cap de sanh Julia entre las mas de sanh Feriol ayssi tot entier coma se aquel dia fos sebelhit ni del cors partit.
17Els miracles de sanh Julia si sol comtar coma hun diaque raubes18 las fedas d’una gleya de sanh Julia, los pastors de part sanh Julia comandero que no·n toques19 deguna, per que el lor respondet que sanh Julia non manjava fedas. Et apres pauc de temps, gran febre lo pres que·l costreys senes tota mesura, per que cofesset aquo que avia fah. E fes gitar aygua sobre se am que s’esfreges, mas tan/120c/tost yssi del cors tan gran20 fum que totz aquels que estavo deviro fugiro, es apres el mori.
21Fonc hun autre Julia, que fonc frayre de sanh Juli, et aquetz ·ij· frayres foro vengutz al emperador En Theodosi, que era fort bon crestia, e dissero li que lor dones poder que destruisso los temples de las ydolas lay ont las trobarian e que poguesso bastir gleyas ad honor de Jesu Christ, laqual causa lor autriet l’emperador molt voluntiers. E pueys lor donet hun previlegi que totas las gens del emperi lor obezisso e que lor ajudesso, en pena del cap perdre.
E coma sanh Julia e sanh Juli fezesso una gleya en hun loc que es apelat Gaudia e totz aquels que passavo venguesso a l’obra, per lo mandamen del emperador, per so que lor ajudesso, 22endevenc si que·n passava una companhia am una carreta, e vay dire entre lor: «Canha desencusansa poyrem nos aver per so que totz puscam passar e que non siam desturbatz en aquela obra?» Dis hun que n’i ac: «Venetz ne, e pausem hun de nos sobre la carreta, e cobrirem lo, e direm que hun home mort portam sobres la carreta. Et en ayssi nos passarem francamen». E tantost meyro hun home sobres la carreta de jazen e dissero li: «Tu no /120d/sonaras mot entro que siam passatz e jayras en guiza de mort». E coma els lo cobrisso en guisa de mort e venguesso als sanhs baros, sanh Julia et sanh Juli dicero a lor: «Sirvens de Dieu, filhs, hun pauc vos aturas e ajudas nos hun pauc a l’obra». Et els respondero: «Sapjas que nos non podem ayssi estar, per so quar nos portam en la carreta hun home mort», alsquals sanh Julia dis: «Per qual raso mentes?» - «Senher, an es en ayssi coma dizem, que no·n mentem pas», don sanh Julia lor dis: «Segon la veritat del vostre dich, ayssi vos endevenha23!», per que els passero los buous e van passar oltra. E quant els foron foras del loc, els pojero en la carreta, e van cridar al companho, e l’apelero per son nom, a luy disen: «Vay ssus!», e toguero los buous per so que tost pacesson. E coma el no·s mogues en neguna guisa, els li cridero autra ves dizens: «E que hi ponhas? Vay ssus e toca los buous!», et el non sonet24 mot. Et els anero a luy, e descubriro lo, e van lo trobar mort, don foro tant fort espaventatz que hanc apres negus non auset25 mentir als sanhs baros de Dieu.
Testo:
Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der
«Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer,
1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262),
pp. 291-295. – Rialto
7.ix.2002.
[pdl]
