Legenda aurea
[85] Sanch Miquel
La festa de sanh Miquel ha ·iiij· noms. Lo primier es la festa de la Aparicio, e troba se que el aparec una ves en Polha en aquesta manieyra: Era hun hom que avia nom Guarga, et avia gran bestial e tenia lo per paysser en hun puech que avia nom Gargua. Et hun seras remas hun taur, quant l’autre bestial tornet al hostal, e pueys aquel hom anet lo serquar am dos homes. E quant ac molt sercat per aquel1 puech, trobet lo al us de una caverna e vay gitar hun dart everenat contra lo taur, tot irat, e desse lo dart torna arreyres e va feri l’ome que·l l’avia gitat. E totz agro grans meravilhas e van ho contar al avesque, e·l avesque dis que hom dejunes ·iij· dias, e Dieus revelaria per que era estat fach. Et al ters /134b/dia, aparec sanh Miquel al avesque e dis li per sa voluntat aquo era estat fach, quar el gardava aquel loc. E no volia que hom hy feses obra, mas lo servisi de Dieu, que lor ajudes. Aquesta aparitio fonc l’an de Nostre Senhor ·iijc·xix·.
2Autra ves aparec3 l’an de [Nostre Senhor ·vijc·x·]4, en hun loc que avia nom Tomba, al avesque de la cieutat e comandet li que hom feses memoria de luy e festa en aquel loc Tomba, coma fa el puech Gargua, e que·l bastisso gleya; e·l avesque demandet hon volia que hom la feses, et el dis que aqui ont hom trobaria hun taur rescost per layros. E pueys demandet quant volia que agues de lonc ni d’ample, e·l dis que aytant quant duravo las pesadas del taur. E quar dins aquelas pesadas avia doas roquas tan grans que per obra d’ome negus no las pogro moure ni ostar, et sanch Miquel comandet ad hun home que se·n anes lay e que ostes las roquas; e va se·n lay e ostet las aytant leu coma se fosso pluma. E pueys quant la gleya fonc facha, quar hi avia sofracha d’aygua, el /134c/comandet que hom fezes [...] en una peyra que avia delatz. E tantost yssi ne aygua viva.
En aquel loc ont era aquesta gleya ‹esso lains› devos totas partz de la mar, e doa ves part se la mar sobre·l dia de la festa. Es hun dia, entre los autres quant las gens anavo a la gleya, ac una femna prenh, e domentre que ero en la via5, venc la mar, e totz fugiro, sal la femna, e l’aygua va la claure; mas sanh Miquel l’aparec6 e la gardet com a7 hun bel banh. E aqui ela efantet, e alachet l’efan en sos brasses, tro que la mar autra ves s’ubri, e yssi foras am l’efan salva e sana.
A Costantinoble ha una gleya de sanh Miquel.8Et endevenc se que hun home fonc malautes, e·ls metges dero li yssarop, loqual el gitet. E pueys tot quant manjava el gitava. E fes se aportar en aquela gleya, e quant fonc prop9 [...]
Testo:
Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der
«Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer,
1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262),
pp. 331-332. – Rialto
7.ix.2002.
[pdl]
