Legenda aurea
[86] [De sant Jeronime, vida
Sanh Jeronime vol aitan dire coma «vista de beutat», quar el vi en se beutat de vertutz e vi em parradis la beutat de Dieu.
Sanh Jeronime fo filh d’un home noble de Dalmes que avia nom Euzebi. E can era efan, fo menat a Roma per apenre del ebraic e·l grec e·l lati. E can ac aprezas aquestas letras, det se a teuligia emportada em philozofia.
1Una ves can estudiava en philozofia, quar teuligia no li plazia tan quar non parlava polidamen, venc lhi mortal malautia sopdamen a mieh caresme. E can hom aparelhava on hom lo sebelhis, lo sieu esperit fo raubitz davan una cadiera on sezia son metge Jesu Christ. E demandet lh’om de qual condicio era. Et el respondet que christia, e·l metge dis li que el mentia, ans era ben paguas, 2quar aqui on hom a son tezaur, aqui a hom son cor. Et el avia son cor els libres dels paguas. Adonc el estet coma mutz, e·l metge comandet que hom lo bates duramen. E can lo batio, el cridet: «Senher, ajas merce de mi!» 3Et aquels que estavo decosta lhuy preguero per lhuy, et el juret e promes que jamais non legiria libre de philozofia, mas en la ley de Dieu. Adonc el fo bayssatz, e tornet aisi meteis, e trobet se totz molhatz de lagrimas e totas las espallas blavas dels cops que avia pres; pueis estudiet en teulogia.
4E can ac ·xxxviij· ans, fo fah cardenal de Roma. E can lo papa fo mort, tot lo poble cridet que el era digne de papat. Quar el reprendia la malvasa vida dels iretges e dels autres, meiro li aguah. E un cer panero li la rauba. E can se fo anat jazer e durmia, pauzero lhi en loc de sa rauba la rauba d’una femna. Et el can se levet a matinas, a las quals el se levava quada cer, vestic la rauba de la femna, que cujet aver vestida la sua, e venc se·n al cor, que non se·n prendia guarda, e l’esquern se dreissa contra lhuy coma aquel que te femna en sa cambra; el adoncas5 fugic se·n de vergonha a Constantinoble, ad un avesque fort sanh e bon clergue, Gregori Nazarieu.
E pueis d’aqui anet se·n el dezert, on fazia tanta de penedensa que la soa carn era plus negra que de moro. E tot dia plorava. E can forsa de sobre-dormi lo sobremontava, el dormia sobre la terra. Et apenas de frevoleza se podia levar. De manjar ni de beure, no·n era compte, quar el dezert non pot hom aver pro d’aigua freja ni manjar aqui nenguna causa cueha. Ara negatz cum peccat de luxuria l’o podia hom repenre, quar mais estava de dias que non manjava ni bevia ‹que aquel que manjava›, mas que tot jorn prendia grans diciplinas. 6E soen quant avia plorat pro e dejunat, era lhi vejaire que el era en la balada dels angiels.
E can ac aqui facha sa penedensa ·iiij· ans, venc se·n en Bellem, el loc on Jesu Christ nasquet en la crupia, et aqui volc fenir sos dies, et aqui ajustet ganre de disciples am l’estudi, et am oratios estava tot lo jorn tro al vespre dedins, ...] tro al vespre dedins7. Et aqui estet traslatan los libres de grec et d’ebrayc e Dieu preguan8. E visquet ·xl· ans verges, tro a la mort, so·s troba. E venc a tant gran frevolesa ‹sen trebalh›. El se levava de cozens, per so que feses lo servizi que pogra a sso mostier.
Endevenc se una ves /134d/quant era sas, que quant cesia9 am sos frayres per escoltar la laysso de la vibla que fasia legir davan se, hun gran leo intret pel mostier. Cum sanh Jeronime e·ls frayres lo viro, tuch fugiro, sal sanch Jeronime que anet vas luy, e·l leo mostret li lo pe, et el conoc10 que mal hy avia. E comandet que hom lo·lh laves e rregardet so que hy avia. E trobero aquels que·l lavero lo pe que una spina s’i avia ficada, et el fes ne trachar tro fo guerit. Et hanc pueys lo leo de lains no volc yssir ni partir, mas que estava entre lor coma hun lebrier. E sanh Jeronime conoc que ges tan solamen Dieus no lo avia trames pel profiech del leo, mas per lo lor. E comandet li l’ase en garda que lor portava la lenha del bosc, e·l leo menava l’ase al bosc, e·l forestia cargava lo11, e·l leo tornava [l’en cargat]; e ayssi tenc lonc temps, fasen sas jornadas coma hun hom. E menava lo lo ser paysser12 quant devia.
Et hun dia, quant l’aze payssia, lo leo s’anet dormir lonh del ase. Et adonc endevenc se que mercadiers passavo per aqui, e viro l’ase bel e gran ses garda e meneron l’en am camels que menavo carguatz. E pueys, a cap13 de temps, /135a/lo leo se revelhet et anc son aze non trobet. E comenset a corre say e lay rogen, se poyria trobar l’aze. E viro lo vespre, tornet se·n totz vergonjos al mostier. Et hanc no ley auset intrar, mas que speret deforas a la porta per veyre se li darian re a manjar. E quant li frayre viro que plus tart era vengut que non solia e sses l’aze, cujero14 se que l’agues manjat per fam. Et hanc no·lh volgro donar la portio que solian, mas que·l desian: «Vay manjar so que t’es sobrat del aze e complis ta glotonia!» E quar non era sert, yssiro foras, se [ho] avia fach ho no, per serquar se·n trobarian negun senhal. E quant agro pro serquat e re non trobero, dissero ho a sanch Jeronime. Et el comandet que [hom] fezes far al leo lo mestier del aze. Et hun forestier cargava lo leo. Et el carguat, carregava la lenha pacienmen el loc del aze.
E quant ho ac tengut gran temps, hun dia, quant ac facha sa jornada, yssi se·n foras pels camps. E comenset a corre pels puechs e per cumbas, per veyre se ja trobaria entressenhas del ase. E de hun aut puech, vi /135b/venir mercadiers am camels cargatz d’oli e sson companh l’ase tot primier, am una corda al col en laqual li camel eron estacatz, hun aprop autre. Quant ganre de camels van essemps, per so que segon plus drech, lor met hom hun aze davan am una corda al col ont elh so lia[tz] per segre15 l’ase. E desse que lo leo conoc son companh l’ase, comenset a rrogir coma fol e correc vas lor abrivadamen, e tot home fugi se·n al may anar. E·l leo quant fonc latz los camels, rugen cruselmen feria am la coa per la terra, e totz los camels spaventatz menet ne davan se al mostier am son aze. E quant sanh Jeronimi16 ho vi, conoc que mercadiers venian apres per demandar lor mercadaria. E comandet que hom aparelhes de manjar. E·l leo tot alegre gitava se als pes dels17 frayres e fasia festa de se meseys. E pueys vengro li mercadiers, e demandero perdo de ginolhs, e trobero lo. E pueys preguero sanh Jeronimi que preses per almorna la mitat del oli. E apenas volc ho far. Pueys promeyro que tostemps /135c/cascun an l’en trametrian atrestan et ho farian tener a lors heretiers.
Et el adordenet lo Gloria Patri en la fi dels verses del salteri, e quals18 evangelis dices hom als dimergues, e·l remanen que hom dis en cantan el cor ses nota.
El fes far son tombel a la boca del sepulcre de Jesu Christ, Nostre Senhor. E aqui fonc sebelhitz quant ac viscut ·c· e ·x· ans e ·vj· mezes.
Testo:
Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der
«Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer,
1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262),
pp. 333-336. – Rialto
7.ix.2002.
[pdl]
