Legenda aurea
[87] Sanch Remigi
Sanh Remigi fonc filh de una sancta dona que avia nom Alina1 e fonc gran doctor. Et en aquel temps, enans que el nasques, per tota Fransa avia grans guerras e grans percussios en la Gleya de Dieu. Et en la terra avia hun ermita orb, que era fort bos hom e sanch, e preguava tot dia Dieu per la pas de la Gleya. Et hun cer l’angil respos li que una dona que avia nom Alina auria hun efan que auria nom Remigi, que metria bona pas en la Gleya de Dieu. E quant venc l’endema, l’ermita se·n anet /135d/an aquela dona. E comtet li so que l’avia dich l’angiel. Et ela respos que no·s podia far, cum ela fos vielha e ssos maritz may. Et adonc l’ermita dis li que sertanamen en ayssi seria e per so, quant alachava l’efan, que am lo sieu lach li onhes los huelhs, e veyria.
E quant sanh Remigi fonc natz ni fonc hun pauc crescut, fugi se·n e mes se reclus. E quant ac aqui estat hun gran2 temps ni ac ·xxij· ans, lo poble ausi sa vida e ssa santetat. Et eligero lo en evesque, e vivia tant sanctamen que los passeretz venian a ssa taula e prendian li las brias de la ma.
3Endevenc se hun dia que anava per son cami, que venc albergar am una bona dona. Et anc en tot lo selhier non ac se non que hun pauc de vi en hun cubel. E quant sanh Remigi ac senhat lo cubel ni facha sa oratio, tantost lo cubel sobremontet e·l vi anet se·n per lo selhier.
4Et endevenc se en aquel temps que·l5 rey de Franssa - que non era ges crestias, e ssa molher que era6 crestiana no·lh podia covertir - ac gran guerra am los Alamans, e vodet /136a/a Nostre Senher que se·l dava victoria d’aquels Alamans, que el seria crestia veray, ayssi que ac victoria dels Alamans. E tantost trames quere sanh Remigi e batejet se. Et una columba venc del cel que aportet en son bec una caneta plena de crema. Et am aquela crema, sanh Remigi enoys lo rey. Et aquela crema es encaras el mostier de Rems. Et am aquela enonh hom totz los reys de Fransa.
7Et endevenc se en apres hun pauc de temps, cum hun gran valens hom que avia nom Genebal agues la boda de sanh Remigi per molher e de cossentimen de luy e de lhies se fosso amdos despartitz per prepausamen de intrar en religio, que sanch Remigi fes8 son bot evesque de Lendu, so es a ssaber Genebal. E quant l’ac fach evesque, lo dit Genebal sofri que sa molher que solia esser vengues soen parlar am el, ayssi que lo diable temptet lo que ac talan de lhies. En tant que enprenhet la de hun filh. E quant ela conoc que cosseuput avia, mandet ho al avesque. Et el comandet /136b/lhi que el volia que l’efas agues nom Layro, quar de layronissi era estat conceuputz. E per so que hom no·s pesses ni agues hom mala suspitio de luy, mandet a la dona que vengues parlar am luy coma avia acostumat9. En tan que autra ves l’enprenhet d’una filha. E quant ac aguda la filha, mandet ho al avesque, et el mandet a lieys que·l mezes nom Volp.
E quant l’avesque se albiret que avia fach, ac gran dolor en son cor10. Et anet se·n ha sanh Remigi. E preguet li am grans lagremas qu’el desampares l’avesquat, quar non era ges dignes que fos plus evesques. E quant sanch Remigi ausi la sua humilitat e·l sieu repentimen, reclaus lo en una petita cambreta. E comandet li que estes aqui ·vij· ans11.
Et quant12 aquels ·vij· ans foro passatz, lo derrier dia, l’angiel aparec al avesque que estava reclus e dis li que totz sos pecatz l’ero perdonatz. E comandet li que yssis foras de la cambra. E sanh Genebal respos li que non podia pas yssir /136c/de layns, quar sanh Remigi l’avia aqui mes et avia la porta sagelada am son sagel. Et adonc l’angiel dis li que el lo trayria de lains e que l’us remanria sarratz, quar Nostre Senher lo volia recebre sus el cel. E tantost l’angiel toquet l’us, e ubri se. Et adonc l’avesque dis que per nulha re no·n ysseria tro que sanh Remigi l’o comandes, que l’avia aqui mes reclus. E quant sanch Remigi ho ausi, que l’angiel l’o ac annunciat lay ont era, tantost venc e gitet lo de la cambra, ayssi que d’aqui evan l’avesque fonc bos hom et sanch. E quant fonc mortz, so filh que avia nom Layro fonc evesques apres luy e fonc prosom e sanch, et el temps de luy, sanh Remigi fonc ples de bonas obras e de virtutz.
Testo:
Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der
«Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer,
1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262),
pp. 336-338. – Rialto 7.ix.2002.
[pdl]
