Legenda aurea
[93] Las ·xje· melia virgis
La festa de las ·xje· melia verges fonc per so adordenada e trobada, quar en Bretanha ac hun rey que era crestia e bos hom, que avia nom Conogut. Et hac una filha, que·l mes nom Orceta, et era trob bela e trob savia. Et endevenc se que·l rey d’Enclaterra1, que era molt poderos et avia conquistadas moltas terras, e volc aver aquela donsela ha son filh per molher, que no·n avia mas aquel. E·l jovencel atressi volia la fort, tant que lo rey d’Enclaterra trames messatges nobles al payre de la donzela. E promeyro li grans dos se s’i acordava e menasseron li fortmen /143b/se no s’i acordava, tant que·l payre fonc en gran cossirier: e per razo quar ela era crestiana e colia Dieu e·l rey d’Enclaterra2 non ho fasia ges, e per raso que sabia que la donsela non volia ja marit per nulha re, e per raso de la paor que ac del rey.
E quant la efanta vi que son payre era en3 gran dolor, dis li que s’autreges espert en aquel mariatge, am aquesta conditio que·l rey li bayles ·x· verges fort belas que·l fezesso solas, e que ad ela e an aquelas ·x· ne bayles mial per servir a lor, e que·lh des hom tres ans d’espasi, e que sempre·s4 fezes lo jovencel, so es lo filh del rey, batejar, e que hom l’esenhe5 a la fe de Dieu. E quant lo filh del rey ausi aysso, plac li trastot. E volc que fos tot fach cum ela volia e fes se batejar, ayssi que·l payre de la donsela adordenet que ela agues donsels que servisso a sa filha et a tota sa companhia. E quant las gens de la terra ausiro aysso, amassero se en sa companhia, am mols de evesques /143c/que hi ac. Et ac hun evesque que las menet a Roma. E pueys se·n tornet am lor, e foro martiriatz.
Endevenc se que la regina de Cecilia, que avia son marit convertit de mal en be et era sors de la mayre de sancta Orceta, e desamparet son regne ad hun de sos filhs, et anet se·n am quatre filhas suas, e venc aribar ad Enclaterra, et encontret se am sancta Orceta, et ac apeladas am se moltas de verges de diverses regnes que menava am se, e mesclet se en la companhia de sancta Orceta; ayssi que tota la terra venia veyre tota la companhia de las donselas verges, en tant que sancta Orceta converti a Dieu totas aquelas virges6. E volc Dieus que foro hun dia ha Bolonha. E quant foro aqui, l’angiel de Dieu dis a sancta Orceta que ha tornar los covenia totas essemps e anar en paradis per via de martiri.
E d’aqui vengro se·n a Roma, e quant l’apostol[i]7 ausi dire que tan bela companhia [venia], cum el /143d/agues8 entre lor ganre de cozinas germanas, yssi9 las aculhi am gran gauch am totz sos clergues e capelas fort onradamen. En aquela nuech fonc revelat al apostoli10 per Dieu que el sostenria martiri am aquelas verges. Ayssi que quant venc l’endema, el no volc re dire ha nulh home, mas que batejet alcunas d’aquelas verges que non ero encaras batejadas. E quant ho ac fach, davan totz el resignet l’apostoliat, ayssi que tuh cridero, e specialmen li cardenal, quar sabian que segre volia11 aquelas verges, e preguero li que non desampares l’apostoliat per fadas femnas. Et hanc no los volc creyre, mas que giqui en son loc hun sanh home. E quant lo poble ni·l cardenal viro que l’apostoli12 se·n anava, ostero lo sieu [nom dels noms] dels autres apostolis. E quant ·ij· princips de Roma viro que tot lo mon e·l apostoli13 es autras gens seguian aquelas verges, agro paor que la crestiandat se multiplies trob per lor. E trameyro messatges /144a/al princip d’Alamanha que quant serian vengudas a Bolonha, que el las fezes totas aucire.
Et endevenc se que·l marit de sancta Orceta, que era fach rey apres son payre, ausi dire que sa molher que devia esser anava am tal companhia, desamparet son regismen14 per revelatio de Dieu, e venc se·n ha Bolonha am sa mayre que el ac convertida et am sa sor, e trobet sa molher, e mes se am ela en sa companhia; ayssi que quant li barbari15, que agro preza tota la terra, viro veni tan gran companhia de femnas e de homes, corregro contra lor coma lops. Et aussiro totas aquelas verges am tota lor companhia, tan que sancta Orceta remas viva. E quant li barbari la viro tan bela ni·l princip de lor la vi, fonc totz estabozitz, e conortet la fort, e dis li que no·lh desplagues lo martiri de sas companhieyras, quar el la penria per molher. Et ela refudet lo. Et escupi li en /144b/la cara. E quant el ho vi, ac gran anta, e trays li una sageta, e passet la·lh pel cors. Et ausi la.
16Et endevenc se quant hom aucisia aquelas donselas, que una se·n fugi, e mes se en mar, mas l’endema se penedet, e tornet penre martiri am sas companhieyras.
17Endevenc se que hun abat demandet a l’abadessa de Bolonha ont jazo aquestas verges e volc aver una de las verges, e promes li que el la metria en una bela cayssa d’argen. E quant l’ac en so mostier, mes la jos l’autar en una cayssa de fust. Et hun ser, quant l’abat ni·l coven cantavo matinas, aquela virges yssi de la cayssa et anava pel mostier, vesen dels monges. E quant era davan l’autar, fasia hi una gran reverencia e partia18 se del mostier, vesen dels monges. E tantost l’abat venc se·n a Bolonha a l’abadessa, e comtet li cum li era pres de la verges que·lh avia dada, e anet se·n al vas don l’avia tracha19, e trobet la hom ins; e·l a/144c/bat preguet autra ves que hom la·lh redes, et anc l’abadessa no la volc redre.
20Autra ves endevenc se que hun religios avia en devotio aquestas verges. E fonc hun dia malautes fortmen. Et aparec li una de las virges trob bela e demandet li se la conoyssia, ayssi que el fonc estabozitz quant la vi, e dis li que ja no la conoyssia. Et ela dis li: «Ieu so una de las vergis en que tu as tan gran devotio. E per so sapjas21 per cert que se per reverencia de nos, tu dizes la oratio dominical ·xje· milia veguadas, nos per tu serem totas ad hajudar a te al ponch de la mort». E tantost aquela vergis desaparec, e·l religios tantost pres se a dire la oratio, aquela dominical, e apelet l’abat, e fes se enoliar. E quant l’abat lo enoliava22, et el cridet aut e dis al abat et als monges que fesesso loc a las ·xje· melia virgis que ero a23 luy vengudas. E quant l’abat li demandet que volia dire, et el li comtet tot so fach, et /144d/hanc l’abat ni·ls monges non pogro veyre las verges. Et el mori se entre aquela bela companhia, e la sua arma anet se·n en paradis.
Testo:
Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der
«Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer,
1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262),
pp. 352-355. – Rialto
7.ix.2002.
[pdl]
