Legenda aurea
[95] Sanch Quinti
Sanh Quinti fonc da Roma, de noble linatge, e venc se·n [...]1, ont fes ganre de miracles, ayssi que·l prebost lo fes penre e batre tant tro que aquels2 que·l batiau defalhiron. Et apres fes lo metre en carcer, mas lo cer venc l’angiel e trays lo d’aqui, et anet se·n per miech lo loc de la viela, predican al poble.
E quant lo prebosc ho saup, fes lo penre autra ves e fes lo batre, que·l rompero totz los nervis e las venas. E apres fes li gitar sobres si oli bolhen per las spallas. E quant hom fasia aquo, et el scarnia lo jutge. E quant lo jutge ho vi, gitet li en la boca cals am vi agre et am serbe. E quant vi que re non acabava, fes li ficar ·ij· clavels pel cap tro jos a las coyssas, e·l fes tolre la testa, e fes gitar lo sieu cors en mar.
Et a cap de ·lv· ans, trobet lo una dona sancta, quar hun cer /147c/estava en oratio et ausi una vos del cel que·l dis que se·n anes en tal loc, ont trobaria lo cors de sanh Quinti, e que·l sebelhis hom onradamen. Ayssi que ela se·n anet lay am gran companha. E quant fonc latz lo fluvi, gitet [se] en oratio.
E vi lo cors de[l] sanh nadar sus per l’aygua3, que fonc totz entiers, ho olc trob noblamen, et sebelhi lo mot onradamen; e per so ela cobret la vista, quar orba avia estat gran temps.
Testo:
Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der
«Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer,
1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262),
pp. 360-361. – Rialto
7.ix.2002.