Legenda aurea

 

 

 

 

[99] Sancta Cecilia, virgis

 

Sancta Cecilia fonc /154d/de noble linatge, verges de cor e de pessa, e demas ac conoyssemen, pres se a Dieu temer et onrar, en tant que dia ni nuech no finava de Dieu lausar, e preguava Dieu que·l gardes sa virginitat; ayssi que quant fonc grans, spozet la hom en hun jovencel que avia a nom Valeria. E quant lo dia de las nossas fonc assignatz, ela venc vestida1 de hun aspre celici a la carn, e desobres fonc vestida de fis draps dauratz, et ayssi quant cantavo am las orguenas et am los esturmens, ela pregava Dieu tot suau en son cor en ayssi: «2Senher Dieu, garda me de tot pecat, e de tota malvestat, e de confusio».

E quant lo dia fonc vengutz que dec anar jaser am so marit e foro amdos e la cambra, et ela dis a son marit en ayssi: «Lo mieu car espos, ieu ti diray hun secret, se me prometes que non ho digas a nulha persona», e quant l’o ac promes ni jurat que re no·n diria, ela dis li que ela avia per amic hun angil de Dieu que la menava e la /155a/gardava trob fortmen. «E sapjas per cert, so dis ela, que se el ho sap, que tu me ames d’avol amor ni·m vuelhas tolre ma virginitat, el te ferira e te aussiria, mas se conoys que tu me ames de bona amor non-corumpuda, el te3 amara ayssi cum fa mi e mostrara te la gratia de Dieu». E quant Valeria ausi aysso, ayssi cum Dieus adordenet respos li e dis en ayssi: «Se vols que ieu creza en so que dizes, mostra mi l’angil, e sse ieu vech que sia verays angil, ieu faray so que tu demandas e sse aquest que te ama es hom, ieu aussiray tu e luy». E sancta Cecilia respos li e dis que se el cresia, ela li mostraria l’angiel. En tant que el se autrejet. E quant ho ac autrejat, ela dis li que se·n anes foras de la viala una legua, en hun loc sauput, e que disses als paupres que trobaria aqui, de part luy, que·l mostresso sanch Urba, quar alcunas /155b/causas secretas li volia dir, e que quant auria trobat sanh Urba, ni seria fach a luy batejar, ni l’auria comtat cum li era pres, ni pueys seria arreyres tornat a luy, ela li mostraria l’angiel.

E quant ela li ac comandat aysso, el se mes el cami. Et ha una legua de la viela, el va trobar sanh Urba que estava rescost els vazes dels mortz coma ermita. E quant l’ac trobat, comtet li tot cum li era pres. E quant sanh Urba ho ac ausit, levet las mas vas lo cel e dis en4 ayssi: «5Seher Dieu, Jesu Christ, semenayre de bon cosselh, recep la semensa que as en Cecilia semenada6. Senher Dieu, la tua sirventa te servis nuech e dia, quar son spos que avia pres que era coma leo, ha tornat coma anhelh7».

E quant Valeria [estava] davan sanh Urba, aparec li hun prosom tot blanc, am la rauba blanca coma neu, am hun libre scrich /155c/tot de letras d’aur. E quant Valeria8 ausi aquel proshom, tombet en terra coma mort. E·l proshom, aquel blanc, levet lo de la terra e dis li que legis en aquel libre, et el trobet en ayssi scrich: «Us Dieus es, et una fes, et hun babtisme». E quant aquo ac legit, lo proshom li demandet si creyria en Dieu ni si doptava encaras. E Valeria cridet e respondet que re tam be no fa [a] creyre cum que hun Dieu fos, tot-poderos. E tantost aquel proshom desaparec.

E Valeria batejet se de sanh Urba, e pueys tornet se·n en la viala, e trobet l’angiel de Dieu am sa molher e la cambra, que estavo am Dieu en oraso. E·l angiel tenia en la ma doas coronas fachas de rosas e de lilis, e baylet la una a sancta Cecilia e l’autra ha Valeria, e dis lor que las gardesso am netesa de cors, quar el las lor avia de paradis aportadas, e que negun temps no secarian ni perdrian lor odor, e may que negus hom non las poyria veser /155d/se non castes e de sancta vida. «E per so, so dis l’angiel a Valeria, quar tu as cresut ha bon cosselh, demanda so que volras». E Valeria respos li que re non desirava tan coma lo sieu frayre que avia conogues la vertat coma el fasia, e·l angiel respos li que lo sieu desir era drechurier, e per so era yssausitz, e que Nostre Senhor volia que el e sso frayre venguesso en paradis per via de martir.

En ayssi coma parlavo amdos, Tiburci so frayre, de Valeria9, intret per l’ostal e ssenti trop gran dolsor de lilis. E dis a sson frayre cum en aytal ostal ni en aytal temps podia aver lains tan odor de rosas e de lilis, cum fos en yvern, e dis li may, a sson frayre, que per la bona odor que sentia, lo sieu cors era tot mudatz. E Valeria dis li que el e ssa10 molher avian coronas de rosas e de lilis, lasquals el non podia per re veser se no·s convertia a Dieu, e que en ayssi coma per la sua preguaria el avia sentida la /156a/odor, en ayssi, se·s volia convertir, poyria veser de sos huelhs las coronas. E adonc Tiburci demandet se parlava per trufa o per daveras. E Valeria dis li que el avia estat en gran error tro haoras, «mas haoras conoysse la vertat». E Tiburci demandet li en qual manieyra, e Valeria respos li que l’angielh li avia mostrada la vertat, per que el aytambe lo podia veser se·s covertia a Dieu.

E quant Valeria ac parlat, sa molher mostret a Tiburci cum las ydolas que el adorava ero11 mudas e que no vesian ni ausian. E Tiburci respos a luy que tot hom que non creses so que ela desia era piechs que bestia. Adonc sancta Cecilia fes gratias a Dieu e dis en ayssi: «Benesecte sia lo nom de Dieu, quar ieu l’ay fach mon veray conhat12», e dis que se·n anes am so frayre e que·s batejes, per so que pogues veser los angiels cum ela fasia.

Et adonc el se·n anet ha son frayre Valeria e preguet li fort que·l menes aqui ont lo13 volia menar. E Valeria dis li que anes ha sanh Urba que era evesque, e Tiburci demandet /156b/li si el lo mandava anar ad aquel Urba que era yssilhatz de la terra [... hom l’ardria] e tot home que am luy parles. «Per so, dis Tiburci, se ieu vau a luy ni hom mi troba am luy, ieu seray ars». Adonc sancta Cecilia prediquet lo fort e·l cofortet, per so que ley anes, e·l mostret cum Nostre Senher era mortz per nos. En tan que Tiburci ac gran cor que hy anes e preguet son frayre que l’i menes, quar no sabia re on era sanh Urba. E sso frayre menet l’i. E quant foro ha sanh Urba, Tiburci batejet se de luy. E quant fonc batejat, tantost vi los angiels de Dieu tam be cum so frayre. E tot quant demandava a Dieu tantost acabava.

Ayssi que amdos menero sancta vida. E donero tot quant avian per Dieu. E sebelhian totz los cors dels martirs que fasia aucire hun mal princip que avia nom Almachi. Ayssi que quant aquel princip ho saub, mandet los e demandet lor per que sebelhian els aquels que hom aucisia per lo defalhimen que avian fah. E Tiburci respos li que el /156c/volgra esser sirvens en merit d’aquels que el apelava dampnatz, quar els, so dis Tiburci, avian mespresat lo mon per Dieu gasanhar. Adonc lo princip dis a Tiburci: «Ieu no·m pesse que tu parles per daveras». E apelet Valeria e dis li en ayssi: «Ton frayre parla folamen, e per so tu respon mi saviamen, quar ieu so sertas que vosautres vos pecas trob en vostre sen quar vos mespresas so que degras presar14». Adonc Valeria respos li e dis en ayssi: «Nos sostenem en aquest mon trebalhs e tribulatios. Et en l’autre, aurem gloria et alegrier.

E vosautres, tot lo contrari!» Et adonc lo princip respos en ayssi: «Vos non es pas nobles, que ans es be vilas».

Adoncas lo princip dis lor ad ambedos, a Valeria e a Tiburci, que sacrifiquesso a las ydolas, et el layssaria los anar ses tot mal. Et els respondero li que els sacrificarian a Dieu tot-poderos. E·l princip demandet lor si Jupiter non era dieu de tot lo mon. E Valeria respos li que Jupiter era estatz malvatz /156d/ribaut. Adonc lo princip dis li que se era15 en ayssi, tot lo mon avia errat e errava encara, so que el non cresia ges, ans cresia be mielhs que los sanhs erresso.

E quant lo princip vi que no los podia convertir, baylet los ad hun que avia nom Maximi en garda. E quant aquel los vi tan nobles e tan bels efans, dis lor en ayssi: «O bels efans e cars frayres, e per que voles tan morir per vostre Dieu?» E Valeria respos li e dis li que se el volia creyre en Dieu, que apres la lor mort, el veyria la lor gloria. Et adonc Maximi16 dis en ayssi: «Mal foc me arda se ieu non crese el vostre Dieu, se ha fah tant que ieu veja la gloria que vos dises», e acabero ho. E adonc Maximi e tot son ostal e totz los cavaliers se van batejar de la ma de sanh Urba, que venc rescostamen.

E quant lo princip ho saup, fes penre Tiburci e Valeria et sancta Cecilia e fes los metre en carcer. E quant hi agro estat la nuech, quant fonc alba, sancta Cecilia cofortet fort so marit e sson conhat e dis lor en ayssi: «O cavaliers, no volhatz /157a/aver paor, ans ajas be paciencia de mal que ho[m] vos fara en aquest dia». E quant fonc dias clars, hom17 menet los dos frayres davan las ydolas per so que las adoresso. E quant lo princip vi que non las volian adorar, fes los tolre las testas. Et en la hora que hom las lor ac ostadas, Maximi, que s’era per lor convertit, vi de son ostal que los angiels las lors armas am grans cans en la gloria del cel, am grans lausors, en paradis ne portavo.

Et apres lo princip fes apelar Maximi e preguet li caramen que tornes a la sua fe e que adores las ydolas. E quar no l’en volc creyre, fes lo tan macar am plombadas tro que fonc mortz. E desse coma fonc mort, sancta Cecilia pres lo sieu cors e ssebelhi lo latz son marit.

E quant tot aysso ac fach, lo princip mandet venir davan si sancta Cecilia. E quant hi fonc venguda, preguet la molt caramen que sacrifiques a las ydolas, quar se non ho fasia, la faria aucire coma avia fach los autres. E quant los jovensels e l’autra gen viro /157b/que no volia creyre lo princip, mas que desirava fort la mort, els ploreron fortmen. E preguero li fort que tan nobla e tan bela donsela coma ela era no·s laysses en ayssi perdre. Et ela respos lor que ges no·s layssaria perdre, qu’ant se layssava be gasanhar. Et era certa que paradis era ubert a luy e totz aquels que volrian morir, ni volrian creyre lo sieu Dieu, ni volrian morir per luy. E quant lo poble ausi que ela desia aquestas paraulas, convertiro se ·iiij· homes. E trameyro per sanh Urba e batejero se de luy.

E quant lo princip Almachi ausi aysso, fes venir davan se sancta Cecilia e demandet li de qual conditio era. Et ela respos que nobla femna era. Et el dis li que no·l demandava ges de qual linatge, mas qual dieu cresia. Et ela respos li que coma fols hom demandava. Et adonc el demandet li cum ausava tan rigorosomen parlar am luy, cum el agues /157c/tan gran poder. Et ela dis li que·l sieu poder era nien e re non presava son poder ni luy. Et adonc lo princip dis li se tenria gayre de luy dire vilanias. [... vilanias,] mas pura vertat. E·l princip demandet li autra ves cum ausava parlar am luy tan rigorosamen. Et ela respos li que non parlava ges rigorosamen, mas ayssi cum devia. Et el demandet li se no sabia be que el la podia far aucire e la podia layssar anar. Et ela respos li que el li podia ostar la vida del cors, e non pas aquela de l’arma. Et el dis que non parles plus tan folamen et non remens que adores las ydolas. Et ela respos li que fort se meravilhava cum avia ayssi perdutz lo huelhs, quar aquels que el apelava dieus non ero mas peyras e coyre. E lo diable que habitava ins.

Et adonc lo princip fonc trob iratz e comandet que hom la meses en aygua bolhen per so que moris. E tantost cum fonc ins, aquela aygua fonc tota freja. E quant lo princip ho ausi, comandet que en l’aygua li tolgues hom la testa. E /157d/hanc lo carnacier no·lh poc en tres colps lo cap trencar. E quar non era acostumat que hom feris lo quart colp, laysset la estar mieja viva. E fonc tota cuberta de sanc e visquet18 en ayssi ·iij· dias. Et en aquels ·iij· dias, adordenet19 e fes donar tot so que avia als paupres. E comandet ha sanh Urba que totz aquels que avia convertitz, que los agues en sa garda e que del sieu noble ostal feses far una gleya ad honor de Dieu. E quant ac tot aysso dich, redet l’arma ha Nostre Senher. E tantost sanh Urba pres lo sieu cors e sebelhi lo aqui ont ero sebelhitz los evesques. E tantost, ayssi cum ela avia pregat, vendet son noble ostal e fes ne far una gleya ad honor de Dieu.

 

 

 

Testo: Monika Tausend, Die altokzitanische Version B der «Legenda aurea» (Ms. Paris, Bibl. Nat., n. acq. fr. 6504), Tübingen, Niemeyer, 1995 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, 262), pp. 376-382. – Rialto 7.ix.2002.


[pdl]

Prosa religiosa    Legenda aurea

[98] Sanch Bres    [100] Sanch Clemens