Rialto

323.20

 

Peire d’Alvernhe

 

 

 

 

L’airs clars e·l chans dels auzelhs,

la flors fresca e·l fuelha

que s’espan per los brondelhs

4

e·l vertz herb’a bruelha

mi mostra d’esser ysnelhs 

q’un vers non-clus cuelha,

tal que·l sos sia novelhs,

8

que·l chant qui ia·s vuella,

per qu’ara chanten cavallier:

que chans aporta alegrier, 

e pert de son segle lo mays

12

qui seguon sazo non es guays.

 

Qu’ira ni grans cossiriers

non obra boneza,

qu’ans es dans e destorbiers;

16

non obra proeza,

que, cum totz mals encombriers

mou de cobezeza,

atressi sortz totz faitz niers

20

d’embronquar, qui·l veza.

Doncx qui de gaug a dezirier 

tengua a dreyt so semdier 

e l’ira e l’avol parven lays

24

als malvatz ni als sers savays.

 

Mas dels dos ioys es ops sens

e reconoyssensa,

e l’us es abaissamens

28

e l’autre creyssensa.

E s’oms es lo mon seguens,

vir se on mais l’agensa,

qu’ayselh sos faitz es grazens

32

qu’es ses repentensa;

qu’aital es de gaug ufanier,

qui·lh sec e defug l’autr’entier,

cum del can cui cazec del cays

36

la carns, quan l’ombra el’aigua·l trays.

 

Per que qui del ioy munda

s’apropch’e ss’aferma

si: «era·l terras», non l’a,

40

que, quan creys mais, merma.

Quar s’amors fon bona ia

qui no·m pliu ni·m ferma

que no m’o menta dema?

44

Don l’amars s’azerma,

fors cum volv’a descordier, 

ieu no sai, e sent e quier 

l’amor on non a ren biays,

48

on ma bon’esperansa·m pays.

 

Que·l sieus ioys gensetz esiau

selhuy qui·l s’autreya

senes fenh’e ssemblant brau

52

e ses vair’enveya,

qu’ades a quasqun iornau

sai viu e verdeya

sa valors ab ver lonc lau,

56

cui totz pretz sopleya;

que, cum resplan roz’en rozier

gensetz d’autra flor de vergier,

sobra sobre totz ioys sos iays

60

del maior gaug qu’anc nasc ni nays.

 

Lo vers chant, qui·l sabra ses brays,

on mot mi platz de qui mas bays.

 

 

 

Testo: Fratta 1996 (XVII). – Rialto 20.vi.2003.


Mss.: C 180r.

Edizioni critiche: Carl Appel, Provenzalische Inedita aus pariser Handschriften, Leipzig 1890, p. 208; Rudolf Zenker, Die Lieder Peires von Auvergne, Erlangen 1900, p. 83; Peire d’Alvernha, Liriche, a cura di Alberto Del Monte, Torino 1955, p. 58; Peire d’Alvernhe, Poesie, a cura di Aniello Fratta, Manziana 1996 (Filologia, 1), p. 134. 

Altra edizione: Costanzo Di Girolamo - Charmaine Lee, Avviamento alla filologia provenzale, Roma 1996 (Studi superiori, 271), p. 117 (testo di Fratta).

Metrica: a7 b5’ a7 b5’ a7 b5’ c8 c8 d8 d8 (Frank 253:1). Cinque coblas singulars di dodici versi e una tornada di due: le rime c d sono uguali in tutte le stanze.

Nota: Vers di ortodossia marcabruniana che riprende, variandolo, il tema trattato in Marcabru, L’iverns vai e·l temps s’aizina (BdT 293.31): la differenza tra amor (bona, fina) e amar; anche se qui l’indagine riguarda il joi connesso alle due forme d’amore. Esso rivela affinità interessanti anche con Marcabru, Per savi·l tenc ses doptanssa (BdT 293.37).

[AF]


BdT    Peire d’Alvernhe