Rialto

330.6

 

   

Peire Bremon Ricas Novas

 

 

 

 

   

En la mar major sui e d’estiu e d’invern,

   

e sai tant de la mar per c’adreich mi govern;

   

e ja gerrier q’ieu aia non cuich qe·m descazern

4  

de la mar que doutz m’es, e no·m part de l’estern.

   

E lausengadors ren als diables d’enfern,

   

q’ieu no·ls tem ni no·ls blan una rusca de vern;

   

q’eu·n sai un qe·is nafret tant laich qan fetz l’esqern

8  

no l’en gerrion tuich li metge de Salern. 

   

 

   

Mas ar vei q’al Sordel es pojat sus el cap

   

ab los sieus sirventes don fai tan gran aclap:

   

ben par c’ab broc los vers e qe·ls mesca en enap,

12  

pero tuit semblan motz siei dit aprop en cap.

   

E pos tant arditz es, Dieus don qe·l no m’arrap,

   

q’el fetz tal ardimen q’entre·ls Lombartz non cap;

   

e·ls baros conois totz de Trevis tro a Gap,

16  

e pois d’aqels d’Espaigna trop conois e trop sap.

   

 

   

En Sordel vuoill pregar, car ditz q’es mos amics,

   

que si·m faill En Barrals ni·m ven tant grans destrics,

   

que m’enseing on tenrai, car sap totz los abrics.

20  

Mas no·m mand ad aquel que fo sos enemics           

   

que la mula no·il det, dond el fo tant enics:

   

mout la·il ques francamen, mas no·il en valc prezics.

   

Mas dels autres dos ac qan venc d’Espaigna rics,

24  

et apres en Peitau cum dav’En Savarics.

   

 

   

Anc En Sordels non fo, que ten hom per rainart,

   

cavalliers per ma fe: so·m dis ad una part

   

Joanetz d’Albusson – s’el ditz ver, el s’o gart –.

28  

Mas si d’entre·ls Lombartz fos el issitz plus tart,

   

ja mais a Cananillas non vengra far issart;

   

e si ben si feing drutz, fols es qui l’en regart,

   

que s’aisi son tuit freich cum el l’autre Lombart,

32  

non son bon ad amor: per mon Rainier, m’en part.

   

 

   

Anc mais nuill temps, so cre, tant non nivet ni ploc,

   

pois q’ieu fui entaulatz del joc d’amor no·m moc;

   

anz sai ab cavailler gen jogar et ab roc,

36  

et anc nuills hom sa dompna genseitz gardar non poc; 

   

mas En Sordels joguet a guisa de badoc

   

qan si mezeis aduis e la fersa el deroc:

   

adoncs fon del joc matz, qe·is vestic de laich floc 

40  

e puois del joc d’amor non saup mais tener toc. 

   

 

   

Del seignor de Leon dis aquel mal que poc

   

En Sordels, tan l’es greu qand qer c’om non ditz d’oc.

 

 

 

Testo: Di Luca 2008 (XXI). – Rialto 10.xii.2009.


Mss.: A 210r, C 345v (trasmette solo i primi tre versi in calce a BdT 293.24, attribuita ad Elias Fontsalada), D 141r, M 234r, R 28v.

Edizione diplomatica: Arthur Pakscher - Cesare De Lollis, «Il canzoniere provenzale A (Codice Vaticano 5232)», Studj di filologia romanza, III, 1891, pp. j-xxxij e 1-670, p. 649.

Edizioni critiche: Henri Pascal de Rochegude, Le Parnasse occitanien, ou Choix des poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux, Toulouse 1819, p. 210; Giulio Bertoni - Alfred Jeanroy, «Un duel poétique au XIIIe siècle: les sirventés échangés entre Sordel et P. Brémon», Annales du Midi, 28, 1916, pp. 269-305, p. 293; Paolo Di Luca, Il trovatore Peire Bremon Ricas Novas, Modena 2008, p. 291.

Altre edizioni: Carl August Friedrich Mahn, Die Werke der Troubadours in provenzalischer Sprache, 4 voll., Berlin 1846-86, III, p. 254 (testo Rochegude); Jean Boutière, Les poésies du troubadour Peire Bremon Ricas Novas, Toulouse-Paris 1930, p. 68 (XVIII; testo e traduzione Bertoni - Jeanroy).

Metrica: a12 a12 a12 a12 a12 a12 a12 a12 (Frank 5:2). Sirventese composto da cinque coblas singulars di otto alessandrini, più una tornada di due alessandrini. Per la derivazione dello schema si veda la voce metrica di BdT 330.14.

Note: Terzo sirventese di Ricas Novas contro Sordello, composto in risposta a Sol que m’afi (BdT 437.34). – Il sirventese è denso di riferimenti alla vita di Sordello. Viene descritto l’errare di quest’ultimo per varie corti subito dopo la dipartita dall’Italia e prima di stabilirsi definitivamente in Provenza. L’itinerario del mantovano è ridisegnato in maniera scrupolosa: si allude alle tappe intermedie di Treviso e Gap; al suo soggiorno in Spagna presso la corte di Ferdinando III di Castiglia, che apparentemente si mostrò poco prodigo nei suoi confronti, tanto da negargli il modesto donativo di una mula; alla protezione che trovò presso Savaric de Mauelon, siniscalco del Poitou; al castello che gli fu conferito da Raimondo Berengario a Chérenilles, coronamento della sua ascesa sociale alla corte provenzale. Questo vagare senza posa del trovatore viene ovviamente rievocato ai fini dell’invettiva: Sordello, accusa Ricas Novas, non è un vero trovatore, in cerca di gloria ed onore, ma piuttosto un giullare a caccia di ricchezze che spaccia la sua rozza arte per vera poesia pur di ricavarne un guadagno personale. A questo scopo viene anche chiamato in causa Joanet d’Albusson, giullare con cui Sordello scambiò una tenzone alla corte estense fra il 1226 e il 1230, Digatz mi s’es vers (BdT 265.1a = 437,10a), nella quale egli tacciava il mantovano di non essere un vero cavaliere e di essersi votato alla joglaria essenzialmente per un bisogno materiale.

[PDL]


Premessa

Traduzione

BdT    Peire Bremon Ricas Novas