1 En un loc apelat Amaurts ac
un noble home apelat Pons et sa molher (252v)
avia a nom Melhors. Et aquests
ero nobles de linatges, et segon lo mon la lor noblessa
mostravo en honestas costumas et en excercisses spirituals. Et els agro
dets enfans, tres filhs et sept filhas, de las quals n’i ac quatre
religieussas en lo Orde de san Johan de
Jherusalem. Et jasia que totas quatre
fosso de granda perfectio, empero aquela que avia a nom Flors en totas
virtuts flori et en excellenssa de perfectio.
En sa enfantisa fugia jox et solats de
enfans, mas que acompanhava sa mayre, que era femna de granda oracio, et
amb ela pauc et da pauc creyssia en lo
estudi et en lo excersisse de oracio; et mespresava las companhias enfantivols
et parlamens vas, et no semblava enfanta mas savia femna en ports et en
costumas.
Aquesta forec amb autres enfans et
enfantas mesa a letra per apenre, et ero ensemps de un linatge dets et
nau, sobres tots lous quals ela era apte en apenre, et avia entendement
penetratieu et, tantost que ela saup dire las horas, cascun dia devotament
las passava, et enaissi fortmen abrassec al commensament la (253r) virtut
de virginitat que a penes volia home veire ni ausir, et si del fach de
matrimoni hom agues parlamen, per re ela non ho volia escotar, mas se hom
parles de Dieu ou de la viergis sancta Maria o de qualque sanh, aquo am
granda ardor escotera. Et enaissi forec lo seu noyrimen
en lo hostal de son payre entruey al quatorzeme an.
2
Et coma aquesta fos enfanta sobresbela, son payre et sous
amicx tractavo cossi la maridesso; et tantosts que li·n parlero,
et ela lor dis que, se la amavo coma
filha, que may no li·n parlesso, car autra espous no volia mas Jesus
Christ et aquel ela avia espousat, et per so dis ela: «Pregue vous que me
metats en religio, per so que melhs ieu
pue[s]ca servir a Dieu». Et
coma en neguna maneyra no la poguesse a matremoni enclinar, dissero entre
lor: «Dieus la atira vas se. No la retragam nos del servici de Dieu et no
volham nos autras repugnar». Et enaissi [...] en un mostier de religio de
l’Orde de san Johan de Jherusalem, que es entre Figeac et Rocamado, apelat
l’Hospital de Belluoc de san Johan, sobre- (253v) -apelat de madona
Ayglina, en lo cal nombre de las virgis aqui a Dieu servisso.
Et
la virgis Flors, a Dieu devote, es aqui devotament intrada et resseubuda.
Et can fo vestida, las autras virgis la comensen a recgladament instruir
en lo office ecclesiastic, et ela am tota humilitat obedien
leugieyrament tot aisso aprendia. Et cant
ac aisso un petit acoustumat lo mostier que se conoc, vesen et cossiran
que las necessitats corporals tan abondosament li·n ero aqui
administradas, car aquel mostier ere adonc ric et ple et abondos de bes
temporals, et
ela aquesta abondancia coma enemiga de
virginitat molt o ayret, et dedins son cor doloyrosament disia enaissi: «O
caytiva, tu de abit secular desiravas venir en religio per far penedenssa
et, coma veses que en luoc de delectacio tu es venguda, que faras tu ni
cossi poyras a ton Senhor enaissi plaser?».
3
Et coma aytalas causas et semblans ela se emagenes tot jour am coratge
amar, et endevenc se que en aquel mostier [venc] un
reliegios de granda perfectio, vas lo cal
aquesta (254r) virgis se aprochet per causa de cofessar et de manifestar
li la amaretat de son coratge, et ela dis li que grand paor avia de
dampnacio, se perseverava en tan granda habundancia de causas temporals.
Et lo sain home respondet li enaissi: «Filha, non aias temensa, car
aquesta habundancia te sera en grand merit se a trempament et am temor de
Dieu tu ne prendes tas necessitats, mas ret ne gracias a Dieu que o dona,
car Dieus, a cui es cura de vos, per so dona soen habundancia dels bes
temporals, que per aitala habundancia los coratges dels malaudes, so es a
ssaber d’aquels que enqueras
no so be ferms en la amor de Dieu, ses gien et ses dificultat
persevero en servici de Dieu, et pauc da pauc
se escalfo en la soa amor, car [si] aitals servisso que habundancia
[n’]aguesso abans que l’amor de Dieu al cor lor toque, no perseverarian en
lo seo servici, et per so lor es necessaria habundancia, per so que
mespreso aquo et absteno de tout so que sento que es sobrefluitat, et,
contenen ab la soa necessitat, a ce meteys aprofiecho per (254v)
creycement de merit, et als autres donan yssimple de virtut».
Et adonc la virgis Flors, auzen aisso,
demorec consolada, et d’aqui en avant comenset may a creysser en la temor
de Dieu. Et, coma se non agues connoissensa de home ni de femna, a Dieu
tot sol son cors estudiet aissi perfiechament endressar
et en lui tant solament cogitar,
et enaissi volia esser solitaria en sanctas meditatios, perseveran coma se
negun temps en aquest mon no fos estada, mas coma se fos del cel
decenduda.
4
Et quant aquesta se fo enaissi retracha enaissi plus
plenieyrament a Dieu entendre, lo Enemic,
que es gilos de tota sanctetat, perforcet se cossi la pogues de bona vida
gitar et adordenet diversas temptatios contra ela.
Et premieyrement
comenset la a ttemptar blandemmen,
amonestan enportusamen en faych, cochadament a ela meten davan la
delectacio de la carn cossi es amadoyra, et de la procreatio dels enfans
cossi es plasen et delethabbla et desirabla. Et desia li lo malvat Ennemic
cossi aquo se podia far (255r) ses peccat, car Dieus dis premieyrament as
Adam et pueys a Noee et als seos filhs: «Cressite et multiplicamini, et
replete terram».
Et an ayso la virgis respondia: «Malvat
Demon, so que tu dises es permes als seculars, mas als religios, que a
Dieu an promes castedat, non tan solamen lor es defendut de far, an
es be abominacio solament lo cogitar. Mas a tu commande Dieus, sees
permissio del qual tu no podes re far, que tu cesses de me tentar».
5
Et quant lo malvat fals Ennemic se fo pro ensaghat
amb aytalas causas et semblans, et conoc la fermetat de la enfanta, que re
non acabava amb ela per blandimens, et ajustet als blandimens menassas et
espaurissamens, disen et affermam enaissi: «Certana sias que, si tu no
cossentes al daliech de la carn et a
perdre ta castedat, ieu te doneray tantas de turbatios et tans de mals am
las autras te mesclaray, que per grand dol que auras te faray desesperar,
et enaissi seras per touts temps dampnada. Et valgra te may que fesesses
lo peccat de la carn et pueys am digna (255v) penetensa lo lavesses, que
se ieu te fau per turbacios tombar en lo peccat de desesperacio, que es
major peccat que l’autre, car aquest es peccat contra lo sainct Esprit que
no se perdonne en aquest mon ni en l’autre».
6
Las cals causas ausen, la virgis Flors se senha del senhal de la crots, et
fugen et corren per lo mostier, et lous vuelhs et las mas levadas vas lo
cel requeria a nostra Senhor cosselh et ajuda, et d’aysso preguan la
virgis Maria et aquels sanhs que ela avia en devocio, et per special a
touts los sancts et sanctas de Paradis demandan misericordia. Et enaissi
aquesta dura batailha pausada, amaras
lagremas davant nostra Senhor ela escampava, las cals nostra Senhor
regardet, que lo Ennemic negun temps a son cossentiment tirar no la pot en
neguna maneyra. Et coma la enfante en trebalha pausada que soen segon la
ententio may s’estendia, et corria per la claustra et per lo mostier, las
mas et los vuelhs levats vas lo cel, ploran am amars souspirs, et a neguna
de las autras (256r) re d’ayso no disia per que suffria
aytale pene ni manifestava.
7
Et per aisso las autras, can la vesian enaissi anar, los
vuelhs et las mas vas lo cel levadas, corren et ploran, reputavo la et la
reputavo per fola, et cresian que fos fore de son sen et d’alcunas n’i
avia que la cochavo coma forcenada, et en public et en secret las autras
ne parlavo. Et cant los relegious ley
venian, las autras coma fola et desenada la tenian, et als relegious la
fasian blaymar. Et ela a negun no se desencusava ni a penas mot lor
respondia, mas davant Dieu coma la Magdelena
tout jour plorava, et enaissi pausada en lo miech de las temptatios
sa pessa vas Dieu tenia drecha et levada, et de negun se no de Dieu entre
totas en tot aisso consolacio ni remesi no podia trobar, car, coma dich
es, las autras la reputavo per issida de son cen, et
endenayssi per
vial la tenian, et la maltractavo am lous relegious et am lous
autres, et per aitala la fasian reputar.
Et tot aisso ela suffertava et lo demon li·n (256v)
procurava afin que la feses desesperar, coma li·n avia menassada.
8
Mas lo benigne Senhor, per amor del cal ela mot no sonava et sostenia tot
aisso, car el amorosament regarde sobre tots et sobre totas las creaturas,
specialmen an aquels que lo cor an vas lui et sosteno mal per ben far,
comenset per la soa amorosa dolsor la soa tant devota vergis Flors entre
tans de tribailhs consolar et confortar, car an aquel angial de la
claustra que ere pench, que es davant lo parlador sus en la cuberte de la
claustre, Jesu Christ lui apparec. So forec a la soa devote virgis Flors
contuniadement a l’enviro de tres mes enaissi que, don que ela vengues,
ela lo vesia aqui tout nafrat, et am care plorava. Et regardan ela et
metia li·n dedins lo seo cor so que el avia sostegut per touts nos autres
peccadors et peccayrits enaissi que, quant ela venia de
la glieysa o del dormidor o del refrecho
o don que vengues, ela vezia aqui son Senhor naffrat regardan ela am cara
lacrimosa, per compassio et (257r) per piatat del cal ela era enaissi
transportada que a vejayre lui era que son Senhor crucifficat am tota la
crots portes dedins son ventre; enaissi que semblava li·n que lous bras de
la crots que dedins lo ventre li·n fosse et li·n traucavo segon son
semblan lous costats seos; et adonc ela anava endenaissi enpachada, coma
se ela fos crucificcada, et de la dolor del dextre costat, lo cal li
semblava que lo agues traucat, et coma se agues rompedura soen ne gitava
sang per la boca. Et d’aquela dolor d’aquel costat pueys per sos dias
apres gran re de ans mori a Dieu devota.
9
Et enaissi la viergis Flors, aven conpassion de son Senhor crucifficat,
neguna causa no semblava que saubes, mas Jesus Christ et aquest
crucifficat et, gardan se dels barats de l’Enemic, estudiava se seclar son
thesaur, et aytan may coma sa devocio rescondia, aytant may de dolsors
secretas son esperit se adunplia, et soen, cant se aginolhava disen:
«Veni, Sancte Spiritus», era embrassada de tan granda ardor del Sanct
Esperit que perdia (257v) parlar et ausir, et may que en aquela fervor
ardia de desir, enaissi que [d’]amor et fervor arden coma del tot era en
son Senhor transformada.
Lo
desirier de la cal Nostra Senhor regardava: apres tant de trebalhs et
tentacios que durero atan longamen voc la de sas tentacios et melodiosas
dolsors refresquar, et de las sabours et sentimens spirituals recrear, car
las unas bets [de] fervor d’esprit, las
autras de dolsor[s] mentals, autras de sabors et de odors de meravilhosa
savisa corporal o de la illuminacio de l’entendement, so es de revelatio
de causas endevenidoyras et secretas encontinent per exces de pessa sobre
sse per esperit raubida et ela usava.
10
Las cals causas vesen, aquesta virgis, coma umial, voc esser selada et
secreta, et per so soen metia se en lo liech fengen malaudia
corporal, enaissi que sots cuberte de enfermetat corporal may secretamen
[pogues] assaborar las dolsors espirituals et en lo liech de sa pessa may
pausademen pocessis lo Rey celestial.
La cal causa vesen, lo Demon turbatios et
temptatios ces nombre li fasia. (258r) Mas lo misericordios Senhor, car la
vesia fisel per tot et ses variacio de coratge, ajudet li en tot et per
tot que temptatios ni trebulatios no la sobremontero, per que, per ben
dire so que es escrich, que frevol es lo nostre Enemic, que no vinsis home
se hom no vol.
11
Adonc apres lonc temps en que ac contra lo Enemic e
’ncontra sas temptatios batalhet, nostre Senhor, lo regart del cal es
benigne sobre touts aquels que se porto fiselmen, donec li victoria de las
temptatios per aquesta forma. Un jour, delmentre que estava en oracio de
ginolhs, en forme de un jovencel sobremeravilhos li estec decosta lo
angial de nostre Senhor, que li aportec un glavi polit et furbit, davas
cascuna part talhan et pougen, marguat de
vermelha marguadura.
Et cant ela lo tec, tenc se perfiecha et
segura contra totas temptatios et turbatios de l’Enemic que entruey adonc
la avia perseguida, car per so li forec donat aquel cotel que sobremontes
tota adversitat et obtengues victoria et no li feses hueymay paor son
Enemic, et que am lo cotel, so es assaber de la paraula (258v) divinal,
engualmen d’aqui en avan dels coratges dels autres pogues totas obras et
spaventamens diabolicals desgitar, et de la consolatio del Sanct Esprit
arosar. Et es cert que d’aquela hora en avant ela forec aissi ferma et
segura et de tota doctrina de gracia en tant que negun, per tant que fos
tentat o affligit, que a ela devotamen s’en retornes, a ela no s’en
tornaria desolat. «Esproat o avem moltes [vets] a ela venens, que la
gracia del Sanct Esprit per sos merits avem receubuda».
12
Aquest que parle aissi era son confessor, del scrich del cal aquest romans
es estat trach. An dic be et soy cert que gran re non podian ad ela venir,
mas li trametian las lors letras et per las oracios optenian las petitions
de nostra Senhor. D’aqui en avant ela forec plena engualmen
d’esperit de professia, so es que disia grand re de las causas que se
devian far et endevenir, et manifestamen vesia en esperit gran re de
causas quant se fasian, et las sabia, nonostan que ela no hi fos presen
(259r) corporalmen, et gran re de causas secretas conoyssia et
manifestava.
13
Unq
jour de Tots Sanhs, delmentre que cantava el cor disen: «Vidi turbam
magnam...ex(tr)a», et ela entenden que aquo se disia dels sanhs de
Paradis, elevada d’esperit, comensec a cogitar dels sanhs et de l’alegrier
en que los sanhs so en Paradis, on an complimen de tots bes et de tots
daliechts ses paor de may de faillir. Aquesta cogitatio am desirier de
veser aquela gloria tant fortmen ce espandit et cresquet dedins son cor
que vertadieyrament aquel gauch et aquela gloria una emagena
li·n forec donada a vezer et a regardar. D’aquela fervor et escalfamen
arden tout jour, et enflamada disia: «Domine, ante te omne desiderium
meum», so es a dire: «Senher Dieus, davan te es tout mon desir», car, que
que ela feses, estan, anan, parlan, ca[n]tan, ma[n]jan, beven,
oran, cogitan, meditan, contunhadamen [en] la gloria dels sanhs ela se
delechava, contunhan et perseveran en aquesta ardor de la dicha festa de
Touts Sanhs entruey a la feste de sancta Cesselia.
14
En la cal feste de sancta Cesselia, cant (259v) matines foron dichas et
las autras foron anadas pausar, et ela pregava, del desirier non poden
dormir, comensec a cogitar de la gloria en que era Cesselia et de la feste
que li·n fasian en Paradis, cal podia esser cant son espous la recebia
layssus en son palays. Et cant ac aysso comensat a cogitar, sopdamen forec
raubida d’esperit sus en lo cel, on vesia una meravilhosa virgis ornada de
meravilhos ornamens am sobregranda moutisa de autras virgis cantans et en
granda gloria alegrans. Et cant la virgis Flors vi aquestas am tantas
beltats et ausi la dolsor de lors cans, regardet la resplandor del[s]
ornamens et la lugor del luoc on ero, et meravilhat se car nul temps causa
semblan non avia viste, et demandet a l’angial que la guida que era aquela
tant gloriosa dona. «Aquesta - se dis l’angial - es sancta Cesselia que,
per la fe et per virginitat goardar, huey pres martire en terra et
gloria perdurabla en lo cel».
15
Et en aquesta contemplation raubida estec tro a la completa et, adonc
retornade que forec a ce, sa cosina madona Aycilina la amonestet (260r) de
manjar, et era no·n ac cura ni un bossi non manget ni o essaget, mas que
estec coma atrassida de las meravilhas que avia vistas entruey a la hora
de las matinas; las cals matinas, [cant] ela retornada forec, et dis
entieyrament, et pueys viro lo solelh levan per exces de pessa forec
raubida, et aqui perseveret entruey a vespres. Et adonc retornada a ce,
forec amonestada de penre vianda, et ela no se cossenti mas que, estan
coma enbalausida, ferven d’esperit, semblava que tota bulis per forssa de
la comial amor, de la cal ardor autra bets forec raubida contemplan los
secrets celestials.
16
Adonc forec vesitada per lo angial, que en forma de un bel
jovenssel li aportet en la ma un enap de aur ple de precios
abeuratge
et dis li: «Beu de ma ma de aquest abeuratge de salut, car temps es
que calque refectio aia lo cors». Et Flors prenden et beven, trobec aqui
tant granda et tant meravilhosa dolsor que ela non avia nul temps sentida,
et delmentre que ela ac enanssat de beure, et elle se pesset que regardes
qual era aquel que de tan preciosa causa la servia, (260v) et departi la
boca de l’enap, et comenset de avisar et regardar lo servidor. Et adonc el
pres li sopdamen lo enap de la ma, et may so que lui era sobrat dedins
gitet a Flors per la cara, et enaissi molhada et ela se retornet, et lo
jovencel desamparet la. Et enaissi estec per tres dias ses neguna vianda
penre, et disia que quinse dias et may estaria ses vianda penre et ses
mangar, se no que fos forssada per las autras, car fam ni set no
suffertava per raison de la dolsor esperitual.
17
Despueys que aysso forec, aquesta sancta virgis Flors, totstemps apres la
comunio del capela, ela raubia d’esperit, et estava entre ce atrassida el
cors entruey a las vespras. Et tota hora cumergava los dimenges et a las
grandas solempnitats et, tantost que receubut avia lo sanct sagramen, ela
era raubida a manjar la dolsor espiritual; en les cals
raubimens cantas causas secretas, presens, passadas, endevenidoyras,
juxtas ajustadas, ausidas et entendudas, so es cresensa, per aventura
seria may dictar, coma
ieu aia per general cofessio auzit (261r) tot lo cors de sa vida. Et tot
so que podia aver comes, no crese que al temps de sa vida aquesta pecques
mortalment ni nul temps autra tant elevada d’esperit no vi.
18
Et tantas et cantas gracias li fets Dieus que adonc apres aisso comensec
plus altamen a florir en virtut et resplandir per miracles et en les dos
del Sanct Esprit abondar; et era discreta en tot et per tot coma aquela
era plena de la gracia de Dieu, que tantas de causas ordenave en pes et en
nombre et en mesura. Et ela meteyssa am se se meravilhava cossi tanta de
gracia podia recebe ni tan granda forssa de la divinal amor suffrir ni
dedins son cors suffertar. Et apres aisso Nostra Senhor li·n mostrava soen
los ga[uc]hts de la sancta gloria de Paradis. Et pueys que, cant ela se
remembrava, et membrar ni recordar a penas podia de aquo ses raubimen
d’esperit, si que tantosts endevenia coma morta.
19
Una veguada Nostra Senhor lui demostrava la gloria et
l’orde de
Paridis en aquesta forma, que vesia en esperit un albre sobrebel,
de meravilhosas flors garnit, (261v) et la raïx partia de la terra, et la
sima atengia entruey al cel; en la cal sima avia una aigle am las alas
estendudas en maneyra de crots, et en lo piechts de aquela aigle aparia
une peyra preciosa sobrelusen, en la cal peyre, coma es un mirail
resplanden et clar, la
virgis Flors vesen et regardan aqui claramen la gloria et
l’orde dels angials et dels elegits,
raubida per esperit, saborosamen et dolsa se repausava. Et aqui lui forec
dit: «Vechas aquesta visio granda et meravilhosa, et fay ne gracias a
Dieu». En aqueste visio vi tan grandas meravilhas que de boca carnal nul
temps a penas recontar no podia que lo raubimen no li trenques las
palauras, et demorava ses acabar.
20
En lo mostier de aquesta virgis Flors se endevenc que ac un
home el monde ple del peccat de lagese carnal et d’aisso era coma
publicamen defamat. Et endevenc se que mossen Aymeric Fayzela, morgue del
mostier de Figiac, que era home de molt granda virtut et de granda
abstinencia, et era cosi (262r) germa de la dicha virgis Flors, venc en
aquel mostier. Et coma Flors apres la comunio fos raubida, ela vi en lo
cel et conoc aquo que en aquel jour se era fach en terra, car aquel jour
lo dich home nommiat Guillem era toquat
et ponch del Sanct Esperit: venc al dich morgue mossen Aymeric en sa
cambra am sanglot et am plor et am sospirs, et preguet lo que lo ausis de
cofessio. Et mossen Aymeric desencusava se et li·n disia: «Amic, ieu non
ay ges les cas evesquals ni es de costuma que nos autras cofessem persona
neguna foras que sia monge et de nostra mostier». Et lo home li [dis]:
«Per amor de Dieu me escotats, car a vejayre me es que, cant auray a vous
cofessat les meos pecats, per Dieu seray absolt». Finalment lo morgue, ple
et vencut de compassio de aquel home, el lo ausi et li empausset
penedensa. Et d’a[qui] en avan aquest home tenc bona vida et visquet en
bonas operacios.
21
Mas la vesio que la virgis Flors vesia en lo cel forec en aquesta forma,
que ela vesia los angials et los sanhs alegrar et far festa molt solempna
am ornamens meravilhos, et cantix dols et melodios. (262v) Et ela dis a
l’angial que enaissi la guidava: «Cala festa es aisso huey en lo cel que
en terra no selebram ges ni no fam ponch de mentio?». Et lo angial
respondet li: «Et non as tu ausit que grand gauch es als angials de
Dieu sobres un peccador, cant el se penet?». Et ela dis que aquo soen ela
avia ausit. Et lo angial dis li: «Huey s’es cofessat aquel peccador que es
apelat Guillem, et de mossen Aymeric morgue tots sos pecats a cofessats,
et Nostre Senhor a los li perdonats am penedensa que a receubuda del
cofessor, et per aisso nos autras fasem huey aitala festa per lui».
Et cant forec vespre, que Flors forec
retornada en son perpaus, et ela cogitava de la vesio se era vertadeyra,
et encontinen mossen Aymeric Faycela venc a ela. Et cant ela lo vi,
demandec li que avia fach el huey en aquel jour, et el lui respondet que
ausida avia la cofessio de Guillem aital home, de que molt era consolat,
car am granda penedensa et repentimen et contrictio et lagremas se era
cofessat. Et adonc ela forec certificada de la vertat de la vesio que ela
avia vista; empero non revelet ela donc re.
22
(263r) Et endevenc se una vets que la devota virgis Flors
intrec en lo liech fengen enfermetat, coma ela fasia soen, perque
may en pausa pogues a Dieu entendre, et comenset se lo esperit ad elevar
ses revelacio de l’uelh de l’entendemen et lo Creator de tot lo mon ela
comenset a contemplar, et vesia una granda causa et la grandesa de la cal
lo entendemen no podia compenre, ni may la cantitat ni la calitat ni lo
comensamen ni la fi ni la calor conoysser ni desernir ni triar no podia.
Et ela, tremolan et paurugosa per aquesta meravilhosa vesio dicha: «Et que
es aquesta causa que compenre ni desernir no se podia, que tan joiosa
aparia, tan meravilhos[a] et tan terrible?». Respos desia l’angial aiso:
«Sobre que te meravilhas? Aisso es la Sancta Divinitat, que per negun dels
mortals enaissi coma es no pot esser vista, mas a tu es donat que la veias
en espessia o en semblansa enaqui, coma Moyses vi dejos espessia de fuoc
arden en lo boysso». Et adonc Flors, de gran gauch que ac, comenset
a cantar en alta vots aquela antifena que cantam als martirs: «Gaudent in
coelis animae (263v) sanctorum...ex(tr)a», que vol aytan dire: «Alegro se
en lo cel las armas dels sanhs que an segudas las vias de Jesu Christ, car
per la soa amor an escampat lo lor sanc, per so que ses neguna fi am Jesu
Christ se alegresso».
23
Autra vets an aquesta sancta virgis, estan en oracio,
venguoro dos angials am vestimens molt precios, et feyro la levar d’em pes
et vestiro li aquels vestimens que ero de color vermeilla et foguenqua. Et
cant forec vestida, ela vi los vestimens de beutat meravilhosa, et
comenset s’en a donar gauch; et les angials dissero li que certanemen
aquels vestimens serian seos, se ela perseverava entruey a la fi. Empero
so dissero els: «Ret les nos, car plus segurament los te gardarem que tu
no farias». Et adoncas ela despolhet los vestimens, et els pleguero los am
granda reverencia et anero s’en amb els. Et ero enaissi a la soa faysso
mesurats, coma se fossa a la soa mesura tots compassats.
24
Autra veguada coma aquesta cogites son estamen en totas causas cossiradas,
se tegues per endigna de la gloria de Paradis, ferma empero et
meten sa esperansa (264r) en lo sang precios de Jesu Christ, et coma aisso
revolses dedins son coratge, sopdamen forec [raubida] en esperit, et un
angial menava la per la gloria de Paradis, et mostrava li·n las celestials
mancios cadieyras sobremeravilhosas, de preciosas peyras ornadas et de
resplandor que dire no se pot per negun home carnal, tan resplandens ero.
Et coma la vergis Flors am granda meravilha que se donava de la beltat
d’aquelas meravilhosas causas que vesia et gran re de autras vesia sezer
de personas, meravilhosamen molt relusens, et cant ela ac anada una pausa,
lo angial que la guidava entre las autras cadieyras mostret li·n una
sobreresplanden de meravilhosas odors ben olen, et lo angial dis li:
«Aquesta cadieyra que tan remires es toa, et acetja te en ela, car per
tots temps apres ta vida corporal per Nostra Senhor te es autrejada». Al
cal Flors coma humial respondet enaissi: «No sia pas fach que ieu, femna
nota pecayrits, tan gloriosa cadieyra ause usurpar.
(264v) No soy ieu ges digna d’aytala gloria
pocesir». Et, cant ac aquo dich, lo angial pren aquela cadieyra et portec
la en autra luoc plus aut et may glorios coma per lo espaci del trach de
una pauca peyra; et aqui lo angial aquela cadieyra colloquet. La cal causa
vesen Flors esser,
delmentre que aquel mudamen se fazia, ela se meravilhava, cant forec
retornada.
25
Et coma ela pueys tot aquel jour may d’aquela vesio se meravilhava cala
era estada ni se era segur que y dones fe, et endevenc se que adonc aqui
en lo mostier [venc] un maistre en teulogia, bon home et de granda
perfectio, que per devocio a vegadas ley venia vesitar, coma fasian gran
re de autras de diversas et de moltas parts. Et delmentre que ela et aquel
maistre parlavo ensemps , en lo nom de autras personas ela li·n demandet
d’aytala vesio se hom y devia ponch donar de fe, et contet li·n tota la
maneyra coma se a una autre fos endevengut. Et lo maistre conoc e
l’esperit que devia respondra et que ad ela meteyssa era estat mostrat, et
el respondet (265r) enaissi: «Sapchas, filha, que aquesta pot esser
vertadieyra, et li·n pot hom donar fe specialmen se per autra vesio se
confermava».
26
Et apres tres dias que el s’en forec anat, et forec raubida autra vets,
ela vi aquela vesio meteyssa que per aquel luoc meteys, et per aquel
angial era menada. Et cant foro en la cadieyra de que li avia dich que soa
era, et Flors meravilhava se de la beutat de la cadieyra, et lo angial la
pren et en autra luoc may meravilhos la cadieyra aloguet. Et cant Flors vi
aquo, et ela dis: «Et que vol dira aisso que tan soen se muda?». Respon lo
angial: «Aquesta cadieyra es toa et cant ieu la te aqui premierament
mostrada, tu te humilies et te reputies per endigna de tanta gloria. Et
Dieus voc que ta gloria fos acrescuda, et per so la cadieyra pres lo
prumer mudamen. Et pueys, car te es pueys may humiliada que ne as demandat
cosselh al maistre en teulogie, bon home et de granda perfectio, Dieus voc
que tu et ta cadieyra may [fossatz] exsalces et de Dieu may te aprochias.
Et per so non doptes, car enaissi estaras (265v) et en la companhia
d’aquels glorios sanhs et sanctas que aissi veses sera ton alegrer ses
fi». Et enaissi la virgis Flors, vingt ans avant que passes d’aquest
secgle, ela vi lo luoc et la compania que devia aver en la gloria de
Paradis.
27 Et las autas gracias que Nostra
Senhor mostret a sa devota virgis en aquesta vida presen, qui la poyria
recontar? Car ela vi Jesu Christ nostra Salvador, et la soa gloriosa
mayre, la virgis Maria; et so que ela lor demandava, ela empetrava. Que
plus per persona mortal saber se pot de la gloria de Paradis et dels
benaurats et de las penas de Purgatori et de la miseria dels dampnats et,
que es may, que aissi de la Divinitat, aquo que per los mortals, per gran
sen que aguesson, no se pot compenre, so que an aquesta virgis es estat
misericordiosament grandamen es demostrat; so es en ela estan en oracio es
estada aportada per los angials una crots de meravilhosa resplandor de
l’ordre de Paradis terrestre de Enoc et de Elias, que li [so] garda de
l’albre de sabor be et mal, et (266r) de l’albre de vida et de las autras
causas que en aquel Paradis terrestre so. Per lo Sanct Esperit forec
aquesta virgis ensenhada de las causas que en aquest mon
corrompabble se endeveno de las guerras, de las mortalitats, de las
pestilencias, et de las esterilitats de la terra et de semblables tot per
esperit de professia o premissia. Nulla causa
empero no desia asaber se no al sol Jesu Christ, et [a] aquel crucificat
fugia de certa orguelh et la tempesta de vana gloria, et humiliava se am
sanct Johan, disen aquesta paraula: «Pausat que nostra Senhor me aia
exausida, no me sembla que aia ausida ma vots».
28
Et enaissi abrassava humilitat, coma aquela que es garda de virginitat et
de totas sanctas obras, et mastre
et fundamen am tots aquests raubimens. Et las autras
autesas de que Dieus li fasia gracia enaissi se leva[va] que a
ssas bodas familiars, aquelas que la
governavo et la gardavo delmentres que era foras de se, no fasia a penas
re aparer cant es per paraula, mas tan coma se mostrava (266v) de fach que
non podia re respondre ni elas no li ausavo pas nomar que ela raubis, mas
que tot o apelavo «oracio» en disen: «Dona, cossi vos es anat en vostra
oracio?», aisso fasen et aquo et enaissi dessemblan, nonostan empero que
ela instruis be et las ensenhes d’autra maneyra, en tot so que conoyssia
que a elas era aprofiechable.
29
Et endevenc se que un jocglar de boca per devocio la venc
vesitar, et cant forec davant ela que adonc era en lo liech malauda, et
el, coma era de costuma d’aytals homes, voc la lausar de sas paraulas et
dis enaissi: «Madona, ave: anor et salut aiats en nostra Senhor,
car per certa ieu cresi que, se Jesu Christ agudas agues doas mayres, vos
forats la una estada». Et ela non respondet re. Et pueys lo jocglar,
enaissi coma era de ginolhs, autra vets dis: «Dona, per que no me
respondets? Ieu vos ay dich que, se fossa doas mayres de Dieu, vos forats
la una». Et ela enqueras no sonet mot coma humial, et adonc lo jocglar
s’en anet. Et coma ieu la represes cant non (267r) avia respondut alcuna
causa, et ela me dis: «Ieu sabia be que el era vengut a me per devocio.
Et, se a lui que era vengut per consolacio ieu agues respondut duramen, de
greu li foro estat; et, se li agues respondut malamen et plasen, semblera
li que a me plagues aquela lausor humanal, et fora nozen a me et a lui,
per que causi may del tot estar suau».
30
En la cal causa apar de la humilitat d’aquesta virgis et de la discrecio,
et nostra Senhor, que es garda dels humials, per so may la glorificava.
Car una vets, delmentre que ela era en aquesta presen vida, alcuns parlavo
de la soa meravilhosa vida, disen alcuns [...] se lo es et que miracles
faria, et les autras aven aquo en mesprets, disens lo contrari.
Especialmen ac hi un capela religios que dis que lo premier miracle que
ela faria, lo contraysses. Et la nueych meteyssa lo dich capela forec
palaticat, et dedins petits de dias miserablement mori, ni en sa malaudia
no podia manjar se no del briat. Et de la devota virgis et d’aqui (267v)
en avan non ausavo retrayre ni mal dire.
31
Et en lo comensament de sa conversatio aquesta virgis soen parlavo en
esperit am sanct Gabriel et am nostra Dona et am los apostols et am las
virgis et am sanct Nicholau, lo cal avia en special devocio e·n amor coma
amador special de virginitat et de humilitat; ac engalmen gracia de cura
et de sanar diversas maladias, car de l’orrible mal gran re foro per ela
sanats et de autras malaudias.
32
En la solempnitat de Nadal la virgis Maria li aparia am
l’enfan Jesu Christ, et lo enfant li presentava a portar sus en son col;
en la festa de la Candelieyra
la soa processio que aquel jour represente meravilhosamen regardava; en la
festa de la Resurectio am la Magdelena et am las autras donas nostre
Senhor resuscitan contemplava; et dejos la hora de vespras recordava
cossi forec nostra Senhor aquel vespre am sos disciples, mostran a lor tan
grands yssimples de humilitat et ensenhans de la soa amor, et pueys cossi
forec la nuech (268r) apres aquel tant meravilhos sermo que reconta san
Johan et liat et maltractat, aquesta virgis sobrefort era affligada
en tant que cridava: «A que auras m’en meno lo meu Senhor, segray lo ieu».
Et adonc, se las autras no la teguesso, volia corre per dolor et per
compassio. Et lo die del Venres Sanh, ela trasia tan gran turmen et la
mort et la Passio recordava que cridava, et del recordamen de la Passio
ela se dolia et las mas et los pes et los costats davan que se leves de sa
oracio. Et la festa de la Ascentio, vesen Jesu Christ montan et donan als
seos dos precios, et ela engalmen et aitan be do de gracia aptenia
special. Et a la Pantacosta, de gauch et de consolacio meravilhosa era
adumplida.
33
Et una bets, delmentre que cantavo en lo corn «Veni, creator Spiritus», en
presencia de tot lo conven forec raubida, et tot lo coven la vi enlevada
sobres la terra per dos coydats o plus. Et ela vi adonc una colomba volan
sobres las autras et repauset se sots la una. Et una devota dona de Figeac
la vi per un trauc (268v) per on regardava secretament dedins la soa
cambra se era raubida ni enlevada corporalmen sus terra: la viro dedins
las cortinas del liech, et adonc avia tanta de clardat dedins la cambra
que semblava que ardes. Et en las festas de nostra Dona am nostra Dona
can
parlamen meravilhos avia et parlan se alegravo, et enaissi segon la
vertat e las condicios de las festas de consolacio[s] melodiosas usavo.
Ipsa aliquando dulci sompno mentis, aliquando in mentis excessu, aliquando
mirabili scripturarum intelligencia, aliquando liquefactione animae,
aliquando jubilo, aliquando visionibus aliis mirabilibus, aliquando
sanctorum colloquio mirabiliter detinebatur, aliquando lacrimosis
suspiriis nunc pro compatione vulnerum Christi nunc pro compatione
peccatorum.
34
Las autras vegadas per las tribulacios de sos amix a son
espos Jesu Christ devotamen suplicava. Et de (269r) la multitut dels
miracles grands et manifests que Dieus hobrava per ela en sa vida et
apres, sa fama per tot a l’entorn acomolava et en gran re de luox
divulgava la devocio et la contemplacio
meravilhosa d’aquesta virgis. Et tota sa vida forec de tot fondada en Jesu
Christ et en la fe crestiana et en lo lum de virtut et de vertat, et en
granda et sobreaffectuosa devocio que ela avia en los sagramens de sancta
Glieysa; la cal causa manifestament apar
et se demostra en sept causas principalmen, de las cals diray de cascuna
un petit.
35
Premieyrament, ac granda devocio en lo segramen de cofessio, car de comu
cors cascun dia se cofessava am tanta humilitat et suptilitat que a
veguadas los grans clerx, sa cofessio ausen, no la podian entendre: am
granda subtilitat los pecats d’entre las virtuts detriava que a veguadas
aquo que semblava a la premieyra vista et justa virtut, et ela conogra
grand pecat. Soen, quand prendia la absolutio del capela, et ela raubia,
et non es dopte (269v) que per la devocio del sagramen et per la puritat
de la consiensa et humiliacio de ssa pessa aquest raubimen venia. Tots los
cofessors ela honorava et per affectio payrenal los amavo, et per els ela
fasia preguaria especial. Per que una vets ela raubida contemplavo la
divinal Magestat, et ela senti un gran do de novela gracia a ela esser
tramesa, et comandat per Dieu. Ela o apres per sos cofessors, los cals ela
reguardava jots se et de diversas vestimentas vestits cridet a nostre
Senhor en esperit, disen: «Plasia te, Senhor, que an aquests payres meos
alcuna partida d’aquesta gracia que a me es donada dones a els per ta
benignitat». La cala oracio facha, vist li forec que tots participavo del
do d’aquela gracia que, mudadas las vestimentas que davan portavo, de
novelas vestimentas els foro vestits et renovelats, exceptat un d’aquels
lo cal ela fets venir a ce apres lo raubimen, reprenden que no li semblava
que fos en bon estament. Et el am granda paor et temor, car sabia la
sanctetat de ela, non auset denear, an cofesset a ela se (270r) esser en
estamen de pecat. Et adonc ela amonestet lo que corregis sa vida, et el
forec li obedien d’aqui en avant, et en bonas obras et operacios viven.
36 Segondamen en lo segramen
de l’autar ela avia meravilhosa affectio que no se poyria explicar.
Tostemps cant ela ausia la messa, despueys que lo capela er’ a «Orate pro
me» o al comensament de la Perfasia, ela, senten lo advenimen del Rey
celestial, per tan de esperit se levava sus coma se fos foras de son sen;
perseveravo pueys tot lo proces de la messa, que soen en aquo raubia. Mas
cant devia cumergar, per tanta de ardor de la amor divinal bulhia en se
meteyssa, et de tan de exces de pessa, que tantosts raubia presa la
comunio, ni no podia esperar que preses vi ni may aigua apres la comunio,
mas que covenia que doas de las autras la presesso et la levesso de say et
de lay can cumergava, et puey que en son luoc la aloguesso ni, cant era
greument enferma, no cessava lo raubimen.
Apres la comunio alcunas vets disia a son cofessor que
fort se meravilhava cossi podia negun capela los divinals (270v) sagramens
manhar que tantosts no fos en exces de pessa, cujan que tots los autras,
majormen los capelas, enaissi coma ela aguesso pessa enlevada vas las
causas divinals. Et en aquest
sagrament li fasia Dieus gran re de gracias.
37
Una vets un frayre menor devot cantava messa el mostier d’als Fieus que
era lonh del mostier d’aquesta virgis a l’enviro de tres legas, et, com
pres lo Pater Noster aquest ac partida la hostia et l’a[c] mesa sus
la padena, tantosts la tersa part desparec, que anc aquel que
celebrava no saub on forec tenguda, car lo angial de nostra Senhor l’ac
presa et ac la aportada en comunio an aquesta sancta virgis et adonc en
son mostier estan en oracio.
Et lo frayre, non atroban la terssa part
de la sancta hostia, forec molt turbat et ac paor. Et complida que forec
la messa et tot deju, que no voc aqui manjar ni beure de paor et de
turbacio que avia, se mes el camy per venir an aquesta sancta
virgis, se pogra amb ela trobar consolacio d’aquel cas, car avia paor que
per alcun seo falimen aquo fos estat, (271r) et no sabia que se cogites.
Et cant se aprochet de la intrada d’aquel mostier on venia, la sancta
virgis Flors li venc al davan, vesen li·n turbat, sotsrisen dits li:
«Payre, no siats plus en turbacio, car l’angial de nostra Senhor m’a huey
aportada la terssa part de la vostra sancta hostia, et de sa ma ay presa
comunio». Per lo cal miracle lo dich frayre
demoret consolat en nostra Senhor.
38
Tersamen, forec sa devocio en la Passio de Jesu Christ, et
aquesta forec causa prencipal de tota sa fervor et amor divinal.
Sobretot en memoria et meditacio de la Passio prendia divinas consolacios
et acentidas soen esproadas de las dolors et de las naffras de Jesu Christ
sobresdoloyrosas, et specialment d’aquela del costat, coma forec dit al
comensament, en tan d’aqui a veguadas se dolia, que cuchava certanament lo
seo costat esser trenquat, et o fasia a ssas familiars tastar se o ero.
Soen, cant ausia parlar de la Passio, o ela ne parlava, o can ne vesia
parlar a aucuns senhals coma crots o clavels, ela raubia. (271v) Segon que
aisso moltas de las autras causas afermavo aver vist, disia aitan be l’Ordre
de la crots que fets mossen Bonaventura en memoria de la Passio.
39
Quartamen, forec fondada sa devocio en oracio et en lo
offici ecclesiastic, car tot son temps despendia en oracio, meditacio et
contemplacio, car anan, estan, trebalhan, pausan, didins o de
foras, enaissi era en oracio et atendia, que a penas d’aquela cessava
soven en la preonda nuech, et a veguadas per tota la nuech sa oracio
contunhiava.
Et
autra meravilha granda que forec un temps en que estet dos ans o tres que
non dormia se no segon la paraula de Jesu Christ, en tot velhava que fos
digna de fugi lo mal dels dampnats. En lo offici ecclesiastix era
atenduda et am cor atendut sas horas paguava et am tanta de devocio que a
veguadas raubia.
Una vets, en lo offici de cor cantava am la chantressa
aquel respos: «Vidi Dominum facie ad faciem», et ela raubi, vesen tot lo
coven. Et nul temps, per tant que dures (272r) lo raubimen - a veguadas
durava tot un dia, a veguadas lo miech - nul temps lo offici non
desamparava, an pueys tot o emendava, ni acosselhava que neguna no laisses
per causa que fos per Dieu vesitada.
40 Quintamen, fondet sa
devocio en obras de nostra redemptio. Aqui meditava, atendia, cogitava,
aquo de son poder sentia, et assaborava especialmen en la Anunciacio de
nostra Dona, en la cal Dieus s’en encarnet en lo seo ventre precios.
De meravilhos alegriers se alegrava
en contemplacio d’aquela preciosa unio et encarnacio, gracias et dos
divinals sentia ses neguna extimacio.
41
Lo seize, forec fondada sa devocio als sanhs, los cals coma
patros et ajudadors coma contunhiademen envocava, et specialmen a la
virgis Maria gloriosa, enaissi coma dessus es dich, et en sanct Johan
Babtista, coma cap et patro de sa religio. Et en los angials (272v) aitan
be ioyosamen se alegrava, los cals avia et tenia coma companhos et amix et
fameliars, et lor garda et deffensa sentia contunhadamen.
Una vets, parlan am son cofessor, centi
per special las vesitacios angelicals a l’entorn de se, et dis enaissi:
«Payre, no centets vos auras los angials viro vos?». En
les autras sancts aitan be granda devocio avia, especialmen en
sanct Peyre, coma premier vicari de Jesu Christ, et en sanct Frances, coma
aquel que [per] prevelegi secular forec en sa carn plaguat de las plaguas
de Jesu Christ per la sobregranda devocio que avia en Jesu Christ, et de
lui fasia comoracio especialmen cascun
dia.
42
Lo sept forec sa devocio fondada en desirier et en amor de
la gloria celestial, en tan que sa vida may semblava angelical que
humanal, et coma contunhadamen de contemplacio de las causas spirituals
era sa fruicio, desiran de yssir d’aquesta vida et en esser am Jesu
Christ.
Soven ausen
parlar (273r) tan solamen d’aquo celestial raubia, et aquo meteys, parlan
am son cofessor de las causas divinas, lui presen raubia, car de tot son
cor aquo anelava et desirava am grans sospirs, et en la mort, que es a
tots terribla, amava, et aquesta vida coma yssilh et coma carcer reputava.
Et per so Dieus en tantas de manieyras la consolava. Et soen en son
raubimen et davan et apres, a veguadas estan en oracio, era tot a l’entorn
se enrevironada de una meravilhosa clardat que se espandia a
l’entor d’ela per alcun espaci. Et an aquel regardamen seo que ela fets,
la Gloriosa nos done la soa gloria veyre in aeterna secula seculorum.
Amen. |
1 In un luogo chiamato Maurs
visse un nobile uomo di nome Pons e sua moglie si chiamava Melhors. E
costoro erano di lignaggio nobile e a detta di tutti rivelavano la loro
nobiltà nei costumi onesti e negli esercizi spirituali. E ebbero dieci
figli, tre maschi e sette femmine, delle quali quattro furono religiose
dell’ordine di san Giovanni di Gerusalemme. E sebbene tutte e quattro
fossero di grande perfezione, nondimeno quella che si chiamava Flora fiorì
in ogni virtù e eccelse in perfezione.
Nella sua infanzia rifuggiva i giochi e i divertimenti dei
bambini, pur di stare in compagnia di sua madre, che era donna molto
dedita alla preghiera, e con lei poco a poco cresceva nello studio e
nell’esercizio della preghiera; e disdegnava le compagnie infantili e i
discorsi vani, e non sembrava una bimba, ma una donna saggia per
atteggiamenti e maniere.
Costei fu mandata insieme con altri bambini e bambine a
scuola per imparare, ed era insieme a diciannove della stessa famiglia, di
tutti i quali ella era la più portata a imparare, e aveva un’intelligenza
penetrante e, non appena seppe dire le ore, ogni giorno devotamente le
ripeteva, e con tale determinazione sin dall’inizio abbracciò la virtù di
verginità che a malapena voleva vedere o ascoltare un uomo, e, se si
parlava di matrimonio, lei non voleva ascoltare per nulla, ma, se si
parlava di Dio o della santa vergine Maria o di qualche santo, questo
l’ascoltava con grande ardore. E così fu il suo nutrimento in casa di suo
padre fino all’età di quattordici anni.
2 E poiché era una fanciulla
molto bella, suo padre e i suoi amici discutevano di come l’avrebbero
sposata; e non appena gliene parlarono, lei disse loro che, se l’amavano
come una figlia, non gliene parlassero più, perché non voleva avere altro
sposo che Gesù Cristo e lui aveva sposato, e perciò disse: «Vi prego di
farmi entrare in convento, affinché io possa servire meglio Dio». E visto
che in alcun modo non la potevano inclinare al matrimonio, dissero tra
loro: «Dio la attira verso di sé. Non saremo noi altri a stornarla dal
servizio di Dio e a ostacolarla». E così [la misero] in un monastero
dell’ordine di san Giovanni di Gerusalemme, che si trovava tra Figeac e
Rocamadour, chiamato «l’ospedale di Belluogo di san Giovanni»,
soprannominato «di madonna Ayglina», nel quale numerose vergini qui
servono Dio.
E la vergine Flora, a Dio devota, vi entrò devotamente e vi
fu ricevuta. E quando fu vestita, le altre vergini cominciarono a
istruirla regolarmente nell’ufficio ecclesiastico, e lei, obbedendo con
molta umiltà, facilmente apprendeva ogni cosa. E quando si fu un poco
abituata al monastero, tanto che ci si orientava, rendendosi conto che le
esigenze del corpo le venivano qui tanto abbondantemente soddisfatte,
perché quel monastero era a quel tempo ricco, opulento e ben fornito di
beni temporali, lei cominciò a detestare molto questa abbondanza come
nemica di verginità, e in cuor suo con dolore diceva: «O infelice, tu
desideravi abbandonare l’abito secolare e venire in convento per fare
penitenza, e guarda in che posto di piacere sei invece venuta. Che farai?
E come potrai così piacere al tuo Signore?».
3 E mentre a tali e simili
cose pensava tutto il giorno con cuore amaro, accadde che in quel
monastero [venne] un religioso di grande perfezione, al quale questa
vergine si avvicinò per confessarsi e per manifestare l’amarezza del
proprio cuore. E gli disse che aveva molta paura di essere dannata, se
avesse continuato a godere di una così grande abbondanza di beni
temporali. E il sant’uomo le rispose così: «Figlia, non avere timore,
perché questa abbondanza sarà per te un grande merito se tu prendi ciò di
cui hai bisogno con moderazione e con timore di Dio, anzi rendi grazie a
Dio che la dona, poiché Dio, che vi ha a cuore, è per questo che elargisce
spesso beni temporali in abbondanza, affinché per tale abbondanza i cuori
dei malati, vale a dire di coloro che ancora non sono bene fermi
nell’amore di Dio, perseverino senza alcuna difficoltà nel servizio di Dio
e a poco a poco si scaldino nel suo amore. Se costoro non avessero
abbondanza prima che l’amore di Dio tocchi il loro cuore, non sarebbero
perseveranti nel suo servizio, e per questo è loro necessaria abbondanza,
affinché la disprezzino e si astengano da tutto ciò che sentono essere
superfluo, e, accontentandosi di ciò che è loro necessario, anche di
questo approfittino per accrescere il loro merito, offrendo agli altri
esempio di virtù».
E dunque la vergine Flora, udendo questo, si consolò, e da
quel momento in poi cominciò ad avere sempre più timore di Dio. E, come se
non conoscesse uomo o donna, a Dio solo rivolse tutta la sua persona così
perfettamente a lui solo indirizzata, e così desiderava starsene sola a
meditare piamente, perseverando come se mai fosse stata di questo mondo,
ma come se fosse discesa dal cielo.
4 E quando costei si fu in
questo modo ritirata per dedicarsi più pienamente a Dio, il Nemico, che è
geloso di ogni santità, si sforzò di allontanarla dalla retta via ed
escogitò crudeli tentazioni contro di lei.
E come prima cosa cominciò a tentarla blandamente,
istigandola di fatto in modo inopportuno, mostrandole prontamente come è
gradevole il diletto della carne, e come anche la procreazione dei bambini
allo stesso modo è piacevole, fonte di diletto e desiderabile. E il
malvagio Nemico le spiegava come ciò si potesse fare senza peccato, visto
che Dio disse in primo luogo a Adamo e poi a Noè e ai suoi figli:
«Cressite et multiplicamini, et replete terram».
E la vergine rispondeva così: «Demonio malvagio, ciò che tu
dici è permesso ai laici, ma ai religiosi, che hanno promesso castità a
Dio, non solo è loro proibito di farlo, ma è davvero abominevole anche
solo il pensarlo. Che Dio, senza permesso del quale tu non puoi fare
nulla, ti imponga di smetterla di tentarmi.
5 E quando il malvagio falso
Nemico ebbe ben provato con tali e simili cose, e si rese conto che la
fanciulla era molto ferma e che con le lusinghe non poteva ottenere nulla
da lei, aggiunse alle lusinghe minacce e intimidazioni, dicendo e
affermando così: «Sii certa che, se tu non cedi al piacere della carne e a
perdere la tua castità, io ti procurerò un tale turbamento insieme a tanti
mali, che per il grande dolore che avrai ti farò disperare, e così sarai
per sempre dannata, e sarebbe per te meglio commettere il peccato della
carne e poi purgarlo con la dovuta penitenza, piuttosto che io attraverso
il turbamento ti faccia cadere nel peccato di disperazione, che è peccato
maggiore dell’altro, perché è peccato contro il santo Spirito che non si
perdona né in questo mondo né nell’altro».
6 Udendo queste cose, la
vergine Flora si fece il segno della croce, e, fuggendo e correndo per il
monastero con gli occhi e le mani levate verso il cielo chiese a nostro
Signore consiglio e aiuto, per questo pregando la vergine Maria e quei
santi ai quali era devota, e soprattutto domandando misericordia a tutti i
santi e le sante del Paradiso. E una volta terminata questa dura prova,
davanti a nostro Signore versava amare lacrime, che vennero tenute in
conto da nostro Signore, così che il Nemico non la poté mai in alcun modo
piegare alla sua volontà. E anche se la fanciulla tormentata si
abbandonava più che sovente ai suoi trasporti, e correva per il chiostro e
per il monastero, le mani e gli occhi levati verso il cielo, piangendo e
sospirando amaramente, a nessuna delle altre non diceva nulla né spiegava
il motivo per cui soffriva tale pena.
7 E per questo le altre,
quando la vedevano andare così, gli occhi e le mani levate verso il cielo,
correndo e piangendo, la biasimavano e la consideravano folle, credendo
che fosse fuori di senno, e ce ne erano alcune che l’affliggevano come una
pazza, e le altre ne parlavano apertamente e in segreto. E quando i
religiosi venivano lì, le altre la trattavano come una folle e dissennata,
e ai religiosi la facevano biasimare. E lei non si scusava con nessuno e a
mala pena rispondeva loro una parola, ma davanti a Dio come la Maddalena
piangeva tutto il giorno, e così pur in mezzo alle tentazioni teneva il
suo spirito retto e levato verso Dio, e in tutto ciò non poteva trovare
consolazione e rimedio in nessuno se non in Dio, perché, come si è detto,
gli altri la consideravano come fosse uscita di senno, e per tale la
facevano considerare, reputandola villana, e la maltrattavano con i
religiosi e con gli altri.
Tutto ciò ella soffriva e il demonio glielo procurava per
farla disperare, come l’aveva minacciata.
8 Ma il benigno Signore, per
amore del quale lei non pronunciava parola e sopportava tutto, poiché egli
considera amorosamente ogni cosa e ogni creatura, e specialmente coloro
che rivolgono il proprio cuore verso di lui e sopportano il male per il
bene, cominciò con la sua amorosa dolcezza a consolare e confortare tra
tante pene la sua tanto devota vergine Flora: con l’aspetto di quel angelo
del chiostro dipinto davanti il parlatorio sopra la tettoia del chiostro
le apparve Gesù Cristo. La cosa capitò alla devota vergine Flora
continuamente all’incirca per tre mesi in modo che, da qualsiasi parte
andasse, lei lo vedeva qui tutto ferito, e con il volto piangeva. E
guardandola le infondeva nel cuore ciò che lui aveva sofferto per tutti
noi altri peccatori e peccatrici così che, quando lei veniva dalla chiesa
o dal dormitorio o dal refettorio, o da qualsiasi posto venisse, vedeva
qui il suo Signore ferito che la guardava con il volto lacrimoso, per
compassione e per pietà del quale ella era così trasportata che le pareva
di portare dentro il suo ventre il suo Signore crocifisso con tutta la
croce; così che le sembrava che le braccia della croce le fossero dentro
il ventre e le perforassero il torace; e dunque lei si muoveva così
impedita come se fosse crocifissa, e per il dolore del costato destro, che
le sembrava che lo avesse perforato, e come se avesse una ferita spesso le
usciva sangue dalla bocca. E per il dolore di quel costato in seguito dopo
molti anni finì i suoi giorni e morì a Dio devota.
9 E così la vergine Flora, per
compassione del suo Signore crocifisso, sembrava non conoscere nulla se
non Gesù Cristo e che Gesù era stato crocifisso e, guardandosi dagli
inganni del Nemico, si impegnava a celare il suo tesoro, e tanto più
nascondeva la sua devozione, tanto più il suo spirito si riempiva di
dolcezze segrete, e spesso, quando si inginocchiava dicendo: «Veni, Sancte
Spiritus», era avvinta da tanto grande ardore dello Spirito santo che
perdeva la facoltà di parlare e udire, e in quel fervore ardeva ancor più
di desiderio, così che ardendo d’amore e fervore si identificava
completamente nel suo Signore.
Il desiderio della quale il nostro Signore guardava: dopo
tante pene e tentazioni che durarono tanto lungamente volle rinfrescarla
con le sue tentazioni e melodiose dolcezze, e ristorarla con sapori e
percezioni spirituali: alcune volte lei assaporava fervore di spirito,
altre volte dolcezza mentale, altre sapore e odore di meravigliosa
saggezza corporale e illuminazione dell’intelligenza, vale a dire
rivelazione di cose future e segrete, improvvisamente per eccesso di
pensiero sopra sé rapita in spirito.
10 Le quali cose vedendo,
questa vergine, poiché era umile, volle mantenere il segreto, e per questo
spesso si metteva a letto fingendo di essere ammalata nel corpo, in modo
tale da [poter] assaporare più segretamente le dolcezze spirituali con il
pretesto dell’infermità fisica e possedere il Re celeste più pacatamente
nel letto del suo pensiero.
La qual cosa vedendo, il Demonio la turbava e la tentava in
continuazione. Ma il Signore misericordioso, poiché la vedeva fedele in
tutto e ben ferma nel cuore, la aiutò in ogni modo tanto che le tentazioni
e le tribolazioni non la sopraffecero, poiché, per ben dire ciò che è
scritto, debole è il nostro Nemico, che non vince nessuno, se non si
vuole.
11 Dopo aver combattuto a
lungo contro le tentazioni del Nemico, il nostro Signore, lo sguardo del
quale è benigno per tutti coloro che si comportano fedelmente, le consentì
la vittoria sulle tentazioni in questo modo. Un giorno, mentre stava
pregando in ginocchio, con la parvenza di un giovanetto meraviglioso le si
avvicinò l’angelo di nostro Signore, che le portò una spada pulita e
forbita, tagliente e affilata in ciascun lato, dotata di un’impugnatura
rossa.
E quando la impugnò, si considerò forte e sicura contro
tutte le tentazioni e i turbamenti del Nemico che fino ad allora l’aveva
perseguitata. Ed è per questo che le fu donata quell’arma, affinché
potesse avere la meglio su ogni avversità e ottenere vittoria, e affinché
non le facesse mai paura il suo Nemico e con la spada, vale a dire la
parola divina, da quel momento in poi potesse ugualmente cacciare dai
cuori degli altri tutte le opere e gli spaventi diabolici, annaffiandoli
con la consolazione del santo Spirito. Ed è certo che da quel momento in
poi ella fu talmente ferma e sicura di ogni dottrina di grazia che
nessuno, per quanto fosse tentato o afflitto, che a lei si rimettesse
devotamente, se ne sarebbe tornato da lei desolato. Lo abbiamo provato
molte volte venendo da lei, perché per i suoi meriti abbiamo ricevuto la
grazia del santo Spirito.
12 Chi parlava così era il suo confessore, dallo
scritto del quale è stato tratto questo racconto. E sono anzi certo che
molti non potevano venire da lei, ma le inviavano le loro lettere e grazie
alle preghiere ottenevano ciò che chiedevano a nostro Signore. Da questo
momento in poi ella fu ugualmente piena di spirito di profezia, vale a
dire che diceva molte cose che dovevano accadere, e con chiarezza vedeva
in spirito molte cose quando si svolgevano, e le sapeva, anche se non vi
aveva assistito di persona, e conosceva e manifestava molte cose segrete.
13 Un giorno di Ogni Santi, mentre cantava nel coro:
«Vidi turbam magnam...ecc.», intendendo che ci si riferiva ai santi del
Paradiso, elevata di spirito, cominciò a pensare ai santi e alla loro
allegria in Paradiso, dove godono alla perfezione ogni bene e diletto
senza paura che mai vengano meno. Tale pensiero insieme al desiderio di
vedere quella gloria si espanse e crebbe nel suo cuore tanto fortemente
che davvero le fu donata un’immagine di quella gioia e di quella gloria da
vedere e da guardare. Ardendo tutto il giorno di quella fervente passione,
diceva infiammata: «Domine, ante te omne desiderium meum», vale a dire:
«Signore Dio, davanti a te è ogni mio desiderio», poiché, qualsiasi cosa
facesse, mentre stava, andava, parlava, cantava, mangiava, beveva,
pregava, pensava, meditava, continuamente nella gloria dei santi si
dilettava, e rimaneva di continuo in tale ardore dalla menzionata festa di
Ogni Santi fino alla festa di santa Cecilia.
14 Nella quale festa di santa Cecilia, quando fu
detto il mattutino e le altre furono andate a riposarsi, e lei pregava,
non potendo dormire per il desiderio, cominciò a pensare alla gloria in
cui era Cecilia e alla festa che le facevano in Paradiso, quale poteva
essere quando il suo sposo la riceveva lassù nel suo palazzo. E quando
ebbe cominciato a pensare questo, all’improvviso fu rapita in spirito su
nel cielo, dove vide una meravigliosa vergine ornata di meravigliosi
ornamenti tra una grandissima moltitudine di altre vergini che cantavano e
si rallegravano in grande gloria. E quanto la vergine Flora vide costoro
così belle e udì la dolcezza dei loro canti, guardò lo splendore degli
ornamenti e la luminosità del luogo in cui era, e si meravigliò perché mai
non aveva visto una cosa simile, e chiese all’angelo che la guidava chi
era quella donna tanto gloriosa. «Costei - questo disse l’angelo - è santa
Cecilia, che, per conservare fede e verginità, ha oggi preso martirio in
terra e gloria eterna in cielo».
15 E rimase rapita in questa contemplazione fino a
compieta e, ritornata che fu in sé, sua cugina madonna Aycilina la esortò
a mangiare, e lei non se ne curò e non mangiò né assaggiò nulla, ma rimase
come ipnotizzata per le meraviglie che aveva visto fino all’ora del
mattutino; il qual mattutino, quando fu tornata in sé, disse interamente,
e poi, intorno al sorgere del sole, fu rapita per eccesso di pensiero, e
in questo stato rimase fino a vespro. E una volta ritornata in sé, fu
esortata a prendere del cibo, e lei non vi acconsentì ma, come sbalordita,
fervendo nello spirito, sembrava tutta in ebollizione per la forza del
comune amore. Da questo ardore altre volte fu rapita a contemplare i
segreti celesti.
16 Fu visitata allora dall’angelo, che con l’aspetto
di un bel giovinetto le portò in mano una coppa d’oro colma di una
preziosa bevanda e le disse: «Bevi dalla mia mano di questa bevanda di
salvezza, perché è tempo che il corpo abbia qualche sostentamento». E
Flora prendendone e bevendone vi trovò tanto grande e tanto meravigliosa
dolcezza come mai aveva provato, e mentre era andata avanti a bere, pensò
di guardare chi era colui che la serviva di una cosa così preziosa, e
allontanò la bocca dalla coppa, e cominciò a guardare il servitore. E
allora egli le prese all’improvviso la coppa dalla mano, e gettò sul volto
di Flora ciò che vi era rimasto dentro, e così bagnata lei si girò, e il
giovanetto la lasciò. E così stette per tre giorni senza prendere nessun
cibo, e diceva che sarebbe stata quindici giorni e più senza prendere cibo
e senza mangiare, se non fosse stata forzata dalle altre, perché non
sentiva fame né sete a causa della dolcezza spirituale.
17 Dopo che accadde ciò, questa santa vergine Flora
andava in estasi subito dopo la comunione del cappellano, e rimaneva
fisicamente stordita fino al vespro. Di domenica e durante una solennità
faceva la comunione ogni ora e, non appena aveva ricevuto il santo
sacramento, andava in estasi a mangiare la dolcezza spirituale; nei quali
rapimenti quante cose segrete, presenti, passate, future, riunite vicino,
udite e intese, lo si creda, forse sarebbe troppo raccontare, come io
abbia per generale confessione udito in tutto il corso della sua vita. E
qualunque cosa possa aver commesso, non credo che durante la sua vita
costei peccò mortalmente né mai si vide un’altra tanto elevata di spirito.
18 E Dio le fece tante e tali grazie che dopo ciò
cominciò più altamente a fiorire in virtù, a risplendere per miracoli e ad
abbondare nei doni dello Spirito santo; e riusciva a comprendere ogni cosa
come colei che era piena della grazia di Dio, che tante cose ordinava in
peso, in numero e in misura. E lei stessa si meravigliava di poter
ricevere tanta grazia e di poter tollerare l’enorme forza del divino amore
nel suo cuore. E dopo ciò nostro Signore le mostrava spesso le gioie della
santa gloria di Paradiso. E poi, quando si riprendeva, a mala pena poteva
ricordarsene senza andare in estasi, così che subito diventava come morta.
19 Una volta nostro Signore le mostrò la gloria e
l’ordine di Paradiso in questo modo, che vedeva in spirito un albero
bellissimo, guarnito di fiori meravigliosi, e la radice partiva da terra,
e la cima arrivava fino al cielo. In questa cima c’era un’aquila con le
ali aperte a mò di croce, e nel petto di quell’aquila c’era una pietra
preziosa lucentissima, dove, come in uno specchio risplendente e chiaro,
la vergine Flora, contemplando qui chiaramente la gloria e l’ordine degli
angeli e degli eletti, rapita in spirito, si riposava deliziosamente e
dolcemente. E qui le fu detto: «Guarda questa visione grande e
meravigliosa, e rendine grazia a Dio». In questa visione vide meraviglie
così grandi che con la bocca umana non poteva cominciare a raccontarle
senza che il rapimento non le troncasse le parole, e rimaneva senza
finire.
20 Nel monastero di questa vergine Flora giunse un
uomo del mondo gravemente macchiato del peccato di sudiciume carnale e per
ciò era come pubblicamente diffamato. E capitò che monsignor Amerigo
Fayzela, monaco del monastero di Figeac, che era uomo di grande virtù e
astinenza, e era cugino germano della menzionata vergine Flora, venne in
quel monastero. E quando Flora dopo la comunione cadde in estasi, vide in
cielo e seppe ciò che quel giorno era accaduto sulla terra, poiché quel
giorno quel uomo di nome Guglielmo era stato toccato e punto dallo Spirito
santo: andò dal menzionato monaco monsignor Amerigo nella sua camera in
singhiozzi, in lacrime e sospiri, e lo pregò di confessarlo. E monsignor
Amerigo si schermiva e gli diceva: «Amico, non ho (l’autorizzazione per) i
casi episcopali e di solito noi non confessiamo nessuno se non è monaco e
del nostro monastero». E l’uomo gli disse: «Per amor di Dio, mi ascolti,
perché credo che, quando avrò confessato a voi i miei peccati, sarò
assolto da Dio». Alla fine il monaco, vinto dalla compassione per
quell’uomo, lo ascoltò e gli impose penitenza. E da allora in poi
quell’uomo si comportò bene e visse rettamente.
21 Ma la visione che la vergine Flora vide nel cielo
si presentò in questa forma, che lei vedeva gli angeli e i santi
rallegrarsi e celebrare una festa molto solenne con ornamenti
meravigliosi, e cantici dolci e melodiosi. E lei chiese all’angelo che la
guidava: «Qual’è la festa che oggi c’è in cielo che sulla terra non
celebriamo e neppure menzioniamo?». E l’angelo le rispose: «Non hai
sentito dire che gli angeli di Dio provano grande gioia per un peccatore
che si pente?». E lei rispose che l’aveva sentito dire spesso. E l’angelo
le disse: «Oggi si è confessato quel peccatore di nome Guglielmo: ha
confessato tutti i suoi peccati al monaco monsignor Amerigo, e nostro
Signore glieli ha perdonati con la penitenza che ha ricevuto dal
confessore, ed è per questo che noi altri oggi facciamo una tale festa per
lui».
E quando fu vespro e Flora fu tornata in sé, si chiedeva se
la visione fosse vera, e all’improvviso monsignor Amerigo Faycela venne da
lei. E quando lei lo vide, gli domandò che cosa aveva fatto quel giorno, e
lui le rispose che aveva ascoltato la confessione di quel tale Guglielmo,
cosa che l’aveva molto consolato, perché si era confessato con grande
penitenza, pentimento, contrizione e lacrime. E allora a lei fu confermata
la verità della visione che aveva avuto, ma non rivelò nulla.
22 E avvenne una volta che la devota vergine Flora
si mise a letto fingendo di essere malata, come faceva spesso, per poter
rivolgersi a Dio più in pace, e lo spirito cominciò a elevarsi senza
rivelazione dell’occhio dell’intelligenza, ed ella cominciò a contemplare
il Creatore di tutto il mondo, e vedeva una grande cosa, la grandezza
della quale l’intelligenza non poteva comprendere, né poteva discernere e
conoscerne la quantità, la qualità, l’inizio, la fine e il calore. E lei,
tremante e timorosa per questa meravigliosa visione: «Che è questa cosa
che non si poteva comprendere e discernere, che appariva tanto gioiosa,
tanto meravigliosa e terribile?». L’angelo rispose: «Di cosa ti meravigli?
Questa è la santa Divinità, che nessun mortale può vedere così come è, ma
a te è dato di vederla qui in parvenza e sembianza, come Mosé la vide
sotto specie di fuoco ardente nel cespuglio». E allora Flora, per la
grande gioia che ebbe, cominciò a cantare ad alta voce quella antifona che
cantano i martiri: « Gaudent in coelis animae sanctorum...ecc.», che vuol
dire: «Si rallegrino nel cielo le anime dei santi che hanno seguito la via
di Gesù Cristo, perché per il suo amore hanno versato il loro sangue, per
rallegrarsi in eterno con Gesù Cristo».
23 Un’altra volta a questa vergine, mentre stava in
preghiera, vennero due angeli con vesti molto preziose, e la fecero levare
in piedi e la vestirono di quelle vesti che erano di colore vermiglio e
brillante come il fuoco. E quando fu vestita, vide le vesti
meravigliosamente belle, e cominciò a darsene gioia; e gli angeli le
dissero che certo quelle vesti sarebbero state sue, se lei perseverava
fino alla fine. Però dissero: «Rendicele, perché noi le conserveremo più
sicuramente di quanto non farai tu». E allora lei si spogliò delle vesti,
e loro le piegarono con grande reverenza e se ne andarono con esse. E le
cadevano a pennello, come se fossero state confezionate sulla sua taglia.
24 Un’altra volta, mentre meditava alla sua condotta
in tutte le cose considerate e si reputava indegna della gloria del
Paradiso, riponendo tuttavia fermamente la sua speranza nel sangue
prezioso di Gesù Cristo, e mentre nel suo cuore rifletteva a questo,
all’improvviso andò in estasi, e un angelo la portava nella gloria del
Paradiso, e le mostrava nelle dimore celesti sedie meravigliose, ornate di
pietre preziose e di uno splendore che nessun essere umano potrebbe
esprimere, tanto splendenti erano. E mentre la vergine Flora, con grande
meraviglia suscitata dalla bellezza di quelle meravigliose cose che vedeva
e da molte altre, vedeva sedere delle persone, meravigliosamente
rilucenti, quando ebbe camminato un po’, l’angelo che la guidava tra le
sedie gliene mostrò una risplendente e profumata di meravigliosi odori, e
le disse: «Questa sedia che tanto ammiri è tua, sieditici pure, poiché ti
è accordata da nostro Signore per tutto il tempo che seguirà alla tua vita
terrena». Al quale Flora rispose umilmente così: «Non sia mai che io, nota
donna peccatrice, osi usurpare sedia tanto gloriosa. Non sono per nulla
degna di possedere tale gloria». E, dopo che ebbe detto ciò, l’angelo
prese questa sedia e la portò in un altro luogo più alto e più glorioso
come per lo spazio del getto di una piccola pietra; e qui l’angelo collocò
quella sedia. La qual cosa vedendo, Flora rimase in estasi mentre veniva
compiuto quel mutamento, e, quando fu tornata in sé, se ne meravigliava.
25 E siccome poi per tutto quel giorno con ancora
più meraviglia si chiedeva di quella visione cosa era stato e se fosse
sensato crederci, avvenne che in quel momento capitasse qui nel monastero
un maestro in teologia, uomo buono e di grande perfezione, che la veniva
talvolta a visitare per devozione, come facevano molte altre persone da
numerose parti diverse. E mentre lei e quel maestro parlavano insieme, in
nome di altre persone lei gli domandò se si doveva prestare fede a questa
visione, e gli raccontò tutto l’accaduto come se fosse capitato ad
un’altra. E il maestro trovò dentro di sé cosa doveva rispondere e capì
che era stato mostrato a lei stessa, e le rispose così: «Sappi, figlia
mia, che questa visione può essere veritiera, e le si può dare credito
soprattutto se è confermata da un’altra».
26 E dopo tre giorni che se ne fu andato, fu rapita
un’altra volta, ed ebbe la stessa visione nello stesso luogo, ed era
guidata da quel angelo. E quando furono all’altezza della sedia che le
aveva detto che era sua, Flora si meravigliava della bellezza della sedia,
e l’angelo la prese e la mise in un luogo ancora più meraviglioso. E
quando Flora vide ciò, disse: «E cosa significa il fatto che tanto spesso
cambia posto?». Rispose l’angelo: «Questa sedia è tua, e quando io te la
mostrai per la prima volta, tu ti sei umiliata e reputata indegna di tanta
gloria. E Dio volle che la tua gloria fosse accresciuta, e per ciò le
sedia fece il primo spostamento. E poi, poiché in seguito ti sei
ulteriormente umiliata chiedendo consiglio al maestro in teologia, uomo
buono e di grande perfezione, Dio volle che tu e la tua sedia foste più
esaltate e che tu ti avvicinassi di più a Dio. E per ciò non dubitare,
perché starai così e in compagnia di quei gloriosi santi e sante che così
vedi sarà la tua beatitudine senza fine». E così la vergine Flora, venti
anni prima di dipartire da questa vita, vide il luogo e la compagnia che
doveva avere nella gloria del Paradiso.
27 E chi potrebbe raccontare le alte grazie che
nostro Signore mostrò alla sua devota vergine in questa vita presente?
Perché lei vide Gesù Cristo nostro salvatore, e la sua gloriosa madre, la
vergine Maria, e ciò che lei chiedeva loro, lo otteneva. Che ciò che a
questa vergine è stato misericordiosamente mostrato ampiamente è più di
quello che può sapere un essere umano della gloria del Paradiso e dei
beati e delle pene del Purgatorio e della miseria dei dannati, e, ciò che
più conta, della Divinità, ciò che i mortali, per quanta intelligenza
abbiano, non possono comprendere; cioè in lei, mentre stava in preghiera,
è stata portata dagli angeli una croce di meraviglioso splendore
dell’ordine del Paradiso terrestre di Enoc e di Elia, che là custodiscono
l’albero del bene e del male, e l’albero della vita e delle altre cose che
sono in quel Paradiso terrestre. Dal santo Spirito fu a questa vergine
insegnato per quali motivi in questo mondo corruttibile avvengono guerre,
epidemie, pestilenze, carestie della terra e cose simili tutto per spirito
di profezia o penetrazione. Nulla cosa però non lasciava trapelare se non
al solo Gesù Cristo, e con lui crocifisso fuggiva da orgoglio certo e la
tempesta di vana gloria, e si umiliava con san Giovanni, dicendo queste
parole: «Posto che nostro signore mi abbia onorata, non mi pare che abbia
udito la mia voce».
28 E così abbracciava umiltà, come colei che è
baluardo di virginità e di ogni santa azione, signore e fondamento con
tutte queste estasi. E si elevava al punto che alle nipoti che la
servivano, a quelle che la governavano e la sorvegliavano mentre era fuori
di sé, delle altre virtù che Dio le concedeva a malapena non faceva
apparire nulla a parole, ma di fatto mostrava che non poteva rispondere e
loro non le osavano dire che era andata in estasi, ma tutto ciò lo
chiamavano «preghiera», dicendo: «Signora, come è andata durante la vostra
preghiera?», facendo questo e quello e così dissimulando, nonostante il
fatto che istruisse bene e insegnasse loro in altro modo, in tutto ciò che
sapeva che a loro era utile.
29 E avvenne che un giullare che cantava la venne a
trovare per devozione e, quando fu davanti a lei che in quel momento era
malata a letto, costui, come erano solite fare le persone di questa
professione, volle lodarla a parole sue e disse così: «Signora, ave: onore
e salute abbiate in nostro Signore, poiché credo per certo che, se Gesù
Cristo avesse avuto due madri, voi sareste stata una di loro». E lei non
rispose nulla. E allora il giullare, così com’era in ginocchio, disse
un’altra volta: «Signora, perché non mi rispondete? Io vi ho detto che, se
ci fossero due madri di Dio, voi sareste una di loro». E lei di nuovo non
proferì parola per umiltà, e allora il giullare se ne andò. E come se la
riprendessi in quanto non aveva risposto nulla, lei mi disse: «Sapevo bene
che era venuto da me per devozione. Ma, se a lui che era venuto per
trovare consolazione io avessi risposto duramente, gli sarebbe pesato
molto; e se invece gli avessi risposto malamente e dolcemente, gli sarebbe
sembrato che quella lode umana mi era piaciuta, e sarebbe stato nocivo a
me e a lui, per cui ho preferito tacere del tutto».
30 In questa circostanza si manifesta l’umiltà di
questa vergine e la sua discrezione, e nostro Signore, che è baluardo
degli umili, per questo la glorificava di più. Poiché una volta, quando
lei era in questa vita presente, alcuni parlavano della sua meravigliosa
vita, dicendo alcuni [...] e che avrebbe fatto miracoli, mentre altri
disprezzavano ciò e dicevano il contrario. In particolare ci fu un
cappellano che disse che il primo miracolo che lei avrebbe fatto, lui lo
avrebbe confutato. E la notte stessa il cappellano rimase paralizzato, e
nel giro di pochi giorni morì miseramente, e durante la sua malattia non
poteva mangiare se non della zuppa. E della devota vergine da questo
momento in poi non osavano criticare né dire male.
31 All’inizio della sua conversazione questa vergine
spesso parlava in spirito con san Gabriele e con nostra Signora, con gli
apostoli, con la vergine e con san Nicola, verso il quale nutriva speciale
devozione e amore in quanto amante speciale di verginità e umiltà; ebbe
ugualmente la grazia di curare e di sanare diverse malattie, perché molti
furono sanati grazie a lei dall’orribile male e da altre malattie.
32 Nella solennità del Natale la vergine Maria le
appariva con Gesù bambino, e le offriva il bambino da tenere in braccio;
nella festa della Candelora, ella guardava la sua processione, che quel
giorno la rappresenta meravigliosamente; nella festa della Resurrezione
contemplava con la Maddalena e con le altre donne nostro Signore che
resuscitava; e verso l’ora del vespro ricordava come nostro Signore fu
quella sera con i suoi discepoli, mostrando loro tanto grandi esempi di
umiltà e insegnamenti del suo amore, e poi come dopo quel sermone tanto
meraviglioso che racconta san Giovanni la notte fu legato e maltrattato,
(cosa per cui) questa vergine era estremamente afflitta, tanto che
gridava: «In qualunque momento il mio signore mi venga a prendere, io lo
seguirò». E allora, se le altre non la trattenevano, voleva correre per il
dolore e la compassione. E il giorno di Venerdì santo, lei era così
tormentata ricordando la morte e la Passione che gridava, e per il ricordo
della Passione provava dolore alle mani e ai piedi e al costato prima di
alzarsi dalla preghiera. E nella festa dell’Ascensione, vedendo Gesù
Cristo che saliva e donava ai suoi doni preziosi, lei ugualmente e tanto
bene otteneva dono di grazia speciale. E a Pentecoste era piena di gioia e
di consolazione meravigliosa.
33 E una volta, mentre cantava nel coro «Veni,
creator Spiritus», in presenza di tutto il convento andò in estasi, e
tutto il convento la vide alzarsi da terra di due cubiti o più. Ella vide
allora una colomba che volava sopra le altre e si riposò sotto l’ontano. E
una devota donna di Figeac la vide per un buco attraverso il quale
guardava segretamente dentro la sua camera se era in estasi e levitava con
il corpo da terra: la videro dentro le cortine del letto, e c’era tanta
luce nella camera che sembrava che ardesse. Nelle feste di nostra Signora,
quando aveva meravigliose conversazioni con nostra Signora e, parlando, si
rallegrava, secondo la verità e le condizioni delle feste godeva così di
consolazioni melodiose. Ipsa
aliquando dulci sompno mentis, aliquando in mentis excessu, aliquando
mirabili scripturarum intelligencia, aliquando liquefactione animae,
aliquando jubilo, aliquando visionibus aliis mirabilibus, aliquando
sanctorum colloquio mirabiliter detinebatur, aliquando lacrimosis
suspiriis nunc pro compatione vulnerum Christi nunc pro compatione
peccatorum.
34 Altre volte pregava devotamente il suo sposo Gesù
Cristo per le sofferenze dei suoi amici. E per la moltitudine dei miracoli
grandi e manifesti che Dio compiva attraverso di lei durante e dopo la sua
vita, la sua fama aumentava tutto intorno e in molti luoghi divulgava la
devozione e la contemplazione meravigliosa di questa vergine. E tutta la
sua vita fu in tutto fondata su Gesù Cristo, sulla fede cristiana, sul
lume di virtù e di verità, e sulla grande e affettuosissima devozione che
lei aveva per i sacramenti della santa Chiesa; la qual cosa manifestamente
appare e si dimostra principalmente in sette cose, delle quali dirò un
poco di ciascuna.
35 Per prima cosa ebbe grande devozione nel
sacramento della confessione, perché prontamente ogni giorno si confessava
con tante umiltà e sottigliezza che a volte i grandi chierici, udendo la
sua confessione, non la potevano capire: con grande sottigliezza
distingueva i peccati tra le virtù che a volte in ciò che sembrava a prima
vista una giusta virtù lei vi riconosceva grande peccato. Spesso, quando
riceveva l’assoluzione dal cappellano, andava in estasi, e non c’e dubbio
che questo rapimento le veniva per la devozione del sacramento, la purezza
della coscienza e l’umiliazione del suo pensiero. Onorava tutti i
confessori e li amava con affetto paterno, e per loro recitava una
preghiera speciale. Una volta che lei, rapita, contemplava la divina
maestà, sentì che le veniva trasmesso un gran dono di nuova grazia per
volere di Dio. Ella lo apprese attraverso i suoi confessori, che guardava
sotto di sé vestiti di abiti diversi, e gridò a nostro Signore in spirito
dicendo: «Concedimi, Signore, per tua benignità di dare a questi miei
padri una parte di questa grazia che a me è data». Dopo questa preghiera
vide che tutti partecipavano del dono di quella grazia poiché, cambiati
gli abiti che prima portavano, essi furono rivestiti di nuovi abiti,
all’eccezione di uno di loro che lei fece venire a sé dopo l’estasi,
biasimando il fatto che non le sembrava che fosse in una buona condizione.
E lui con grande paura e timore, poiché conosceva la sua santità, non osò
negare, anzi le confessò di essere in stato di peccato. E allora lei lo
esortò a correggere la sua vita, e da quel momento in poi lui le obbedì,
compiendo in vita buone opere e azioni.
36 Secondo lei nutriva nei confronti del sacramento
dell’altare un meraviglioso affetto che non si potrebbe spiegare. Ogni
volta che udiva la messa, quando il cappellano era a «Orate pro me» o
all’inizio del Prefazio, lei, sentendo l’arrivo del Re celeste, per tanto
di spirito si levava su come se fosse fuori di senno; continuava poi nel
corso di tutta la messa, tanto che spesso andava in estasi. Ma quando
doveva fare la comunione, per tanto ardore dell’amore divino divampava, e
per tanto eccesso di pensiero andava in estasi non appena presa la
comunione, e non poteva sperare di prendere vino o acqua dopo la
comunione, ma bisognava che due delle altre la spingessero e la facessero
levare di qua e di là quando faceva la comunione, e poi che la mettessero
al suo posto e, quando era molto ammalata, l’estasi non cessava.
Dopo la comunione qualche volta diceva al suo confessore
che si meravigliava molto di come nessun prete poteva mangiare i divini
sacramenti senza andare subito dopo in eccesso di pensiero, in quanto
pensava che tutti gli altri, soprattutto i cappellani, avessero lo spirito
elevato verso le cose divine così come lei. E in questo sacramento Dio le
faceva molte grazie.
37 Una volta un devoto frate minore cantava messa
nel monastero di Fieux, che era lontano dal monastero di questa vergine
all’incirca tre leghe, e come al momento del Padre Nostro costui
ebbe diviso l’ostia e l’ebbe posata sulla patena, subito la terza parte
sparì, senza che colui che celebrava sapesse dove fosse andata, poiché
l’angelo di nostro Signore la prese e la portò in comunione a questa santa
vergine, mentre in quel momento stava in preghiera nel suo monastero.
E il frate, non trovando la terza parte della santa ostia,
fu molto turbato ed ebbe paura. E una volta che fu finita la messa, tutto
digiuno, che non volle qui mangiare né bere per la paura e il turbamento
che aveva, si mise in cammino per venire da questa santa vergine, [per
vedere] se poteva da lei trovare consolazione di quel caso, poiché aveva
paura che ciò fosse capitato per qualche suo errore, e non sapeva cosa
pensare. E quando si avvicinò all’entrata di quel monastero dove andava,
la santa vergine Flora gli venne davanti e, vedendolo turbato, gli disse
sorridendo: «Padre, non siate più turbato, poiché l’angelo di nostro
Signore mi ha oggi portato la terza parte della vostra santa ostia, e
dalla sua mano ho preso la comunione». Per il quale miracolo il detto
frate rimase consolato in nostro Signore.
38 Terzo la sua devozione fu riposta nella Passione
di Gesù Cristo, e questa fu l’aspetto principale di tutto il suo fervore e
amore divino. Sopra tutto in memoria e meditazione della Passione prendeva
divine consolazioni e faceva spesso esperienza dei dolori e delle ferite
dolorosissime di Gesù Cristo, e specialmente di quella del costato, come
fu detto all’inizio, e tanto qui a volte si doleva, che pensava che
davvero il suo costato fosse trafitto, e lo faceva toccare ai suoi
famigliari se lo era. Spesso, quando udiva parlare della Passione, o lei
ne parlava, o quando ne vedeva alcuni segni come croci o chiodi, andava in
estasi. Tenuto conto che affermava di aver visto molte delle altre cose,
diceva tanto bene l’Ordine della croce che mossen Bonaventura fece
in memoria della Passione.
39 Quarto la sua devozione era fondata sulla
preghiera e sull’ufficio ecclesiastico, perché trascorreva tutto il suo
tempo in preghiera, meditazione e contemplazione: mentre si muoveva, stava
ferma, era occupata, si riposava, dentro o fuori, si dedicava alla
preghiera, tanto che spesso a malapena smetteva a notte fonda, e a volte
continuava la sua preghiera per tutta la notte.
Altro grande motivo di meraviglia fu una volta che stette
due o tre anni senza dormire se non secondo la parola di Gesù Cristo:
sempre vegliava per essere degna di fuggire il male dei dannati. Si
impegnava nell’ufficio ecclesiastico e e adempieva alle sue preghiere con
cuore assorto e con tanta devozione che a volte andava in estasi.
Una volta nell’ufficio del coro cantava con la cantante
quel responsorio: «Vidi dominum facie ad faciem», e andò in estasi in
presenza di tutto il convento. E mai, per quanto durasse l’estasi - a
volte durava un giorno, a volte la metà - mai smetteva di recitare
l’ufficio, anzi poi lo rammentava tutto, e consigliava che nessuna
smettesse qualunque cosa accadesse, anche se fosse visitata da Dio.
40 Quinto fondò la sua devozione nelle opere della
nostra redenzione. Qui meditava, pregava, rifletteva, sentiva ciò con
tutte le sue forze, e assaporava soprattutto l’Annunciazione di nostra
Signora, nel ventre prezioso della quale Dio si incarnò. In contemplazione
di quella preziosa unione e incarnazione si rallegrava di meravigliosa
allegria, sentiva grazie e doni divini inestimabili.
41 Sesto la sua devozione fu fondata sui santi, i
quali invocava in continuazione come patroni e intercessori, e
specialmente la vergine Maria gloriosa, come è stato detto sopra, e san
Giovanni Battista, quale capo e patrono della sua religione. E si
rallegrava tanto bene gioiosamente degli angeli, che aveva e teneva come
compagni, amici e famigliari, e la cui guardia e protezione sentiva
continuamente.
Una volta, mentre parlava con il suo confessore, sentì in
modo speciale la visita degli angeli intorno a sé, e disse così: «Padre,
non sentite ora gli angeli intorno a voi?». E negli altri santi aveva
altrettanta grande devozione, soprattutto in san Pietro, quale primo
vicario di Gesù Cristo, e in san Francesco, come colui che per privilegio
secolare fu nella carne piagato delle piaghe di Gesù Cristo per la
grandissima devozione che aveva in Gesù Cristo, e lui specialmente
commemorava ogni giorno.
42 Settimo la sua devozione fu fondata sul desiderio
e sull’amore della gloria celeste, in tanto che la sua vita sembrava più
angelica che umana, poiché continuamente godeva della contemplazione delle
cose spirituali, desiderando uscire da questa vita e essere con Gesù
Cristo.
Spesso
anche solo udendo parlare di qualcosa di celestiale andava in estasi, e
ciò stesso, mentre il suo confessore parlava delle cose divine, in sua
presenza andava in estasi, poiché con tutto il suo cuore anelava a questo
e lo desiderava con grandi sospiri, e la morte, che per tutti è terribile,
amava, e reputava questa vita come esilio e carcere. Ed era per questo che
Dio in tanti modi la consolava. E spesso nel suo rapimento e prima e dopo,
a volte mentre era in preghiera, era tutta intorno a sé avvolta da una
meravigliosa luminosità che si espandeva intorno a lei per un certo tempo.
E con la vista di ciò che ella fece, la Gloriosa ci doni di vedere la sua
gloria in aeterna secula seculorum. Amen.
|
1
L’an mial quatre cens cinquoante sieys et endevenc se que a
una nobla dona li venc una malaudia diversa, coma se fos tocada del mal de
san Nauffari, et may que era a la vets enfantastica et coma se fos foras
de son sen, enaissi que un relegios, lo cal era son parent, lo cal sabia
la vida de madona Flors, vodet la a Dieu et a madona Flors sa emagena de
sera (273v) et que fos sa romiava. Et apres pauc de temps et ela gueri et
forec sanada de sa diversa malaudia ad honor de Dieu et d’aquesta
sancta dona madona Flors.
2
Una autra dona li avenc una sobragranda malaudia en sos vuelhs, que pauc
ni pro no vesia, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava
sanetat de sos vuelhs, ela venria romiava a sa tomba am vuelhs de cera. Et
tantosts que ac vodat, et ela conoc que mielhs ne vesia, et apres pauc de
temps ela gueri de sos vuelhs et ad honor de Dieu et d’aquesta dona madona
Flors.
3
Una paura femna, la cala era acusada de gran crim et de mal, et vodet se a
Dieu et a madona Flors que, se li redia sa bona fama, ela venria a la soa
tomba am son estedal de cera. Et apres pauc de temps ela proet sa bona
fama et forec absolta d’aquel crim que (274r) lui era alevat.
4
Endevenc se que un baro d’aquest pais avia tant granda
dolor en son cap que non podia trobar negun remesi, et vodet se a Dieu et
a madona Flors son estedal de cera, et tantost el forec guerit de la soa
dolor.
5
Endevenc se que un home d’aquest pais forec pres per les Angles et forec
en cas que lo volian ausire, que lo tenian lo cotel sobres se, et el vodet
a Dieu et an aquesta sancta dona madona Flors que, se lo layssava escapar
d’aquel perilh, el li portaria son estedal de cera. Et tantost que o ac
vodat, el escapet de las lors mas ses negun mal.
6
Endevenc se que un macip jove, lo qual era de Lauressas, era pres per los
Angles et que avia afinat doutse floris d’aur, et estava pres en fers
nuech et dia, enaissi que el avia una cosina que estava a l’Ospital et
sabia lous miracles (274v) que Dieus fasia per aquesta sancta dona madona
Flors, et vodec lo a Dieu et a madona Flors que, se lo layssava anar
d’aquelo priso ses paguar finansa, que ela diria tot l’an ad honor de Dieu
et de la virgis Maria et de madona Flors sept veguadas cascun jour la
Ave Maria, et may li faria venir son romiau am una emagena de una
liura de cera. Et apres lo jour que ac vodat, la nuech el yssi dels fers
on era pres et de la tor et didins los murs que ero grans, et anet s’en
sens negun mal que no se fets, et s’en tornet a son hostal ses pagar la
finansa.
7
Endevenc se que un gran senhor li venc tanta de dolor el
cap ses negun remesi estet tota una nuech en un bos, coma aquel que es
forcenat, et remenbret li d’aquesta dona virgis madona Flors, de las
gracias que Dieus li fasia, et vodet se a Dieu et a madona Flors. Et
tantots que se foret vodat, et el tornet en son bon sen et en sa bona
memoria (275r) ad honor de Dieu et a las preguarias d’aquesta sancta dona
madona Flors.
8
Et may un filh que avia aquest dich senhor que avia granda
malaudia en son vuelh, que non fasian conte mas de lo perde, et vodet se a
Dieu et a madona Flors, et tantost forec guerit.
9
Endevenc se que un cavalier parlava am madona Flors dels fayts de nostre
Senhor, et lo dich cavaler vi dos angials estar decosta aquesta sancta
dona madona Flors. Et apres, cant ela foret passada d’aquesta vida, lo
dich cavalier o revelet a gran re de bonas gens.
10
Un relegios que parlava una vets am madama Flors, lo dich relegios vi
tomba del cel carbos ardens sus en lo ceu cap, que li forec a vejayre que
tot lo cor li ardia.
11
Et una persona que avia fach un (275v) gran acces que sos
amix meteys l’avian juchada a mort, et reclamet se fort per aquesta sancta
dona et escapet d’aquel perilh ses mort.
12
Un home que les Angles lo tenian, que lo volian aucire, et reclamet se
fort per Dieu et per aquesta sancta dona virgis. Et escapet de las lors
mas ses mort et ses re que no li costet.
13
Una femna que era en sas fasendas vengro lo Angles, et preyro la et la
estaguero. Et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se Dieus la laissava
escapar de las lors mas ses mal et ses vituperi que no li fesesso, ela
intraria de ginolhs de las portas de l’Ospital entruey a la soa tomba am
sa emagena de cera de una liure. Et tantosts que o ac vodat, et ela se
destaguet et escapet de las lors mas ses negun mal ni dampnatge que no li
feyro.
14
Un homa que avia sobregrand dolor el cor et li avia durat grand temps, que
no podia gueri, et vodet se a Dieu et a madona (276r) Flors que, se li
donava sanetat, que el intraria de las portas de l’Hospital de genoilhs
entruey a la soa tomba am son estedal de cera. Et tantost que o ac vodat,
et el conoc que el era amelhurat de sa malaudia et enfermetat.
15
Un home d’Aychandalut que avia estat tres jorns sobres la mort et li venc
en devocio en son coratge que si vodes a Dieu et a madona Flors son
estedal de cera. Et encontinen amellhuret d’aquela malaudia ad honor de
Dieu et a las preguarias d’aquesta sancta dona virgis.
16
Un donat de l’Ospital que avia estat nau jours ses maniar
et vodec se a Dieu et a madona Flor son estedal de cera, et tantosts gueri
et amelhuret de sa malaudia.
17
Aquel meteys donat forec pres per les Angles a Fons, et mes en un cubel
tota una nuech, et vodet se a Dieu et a madona Flors sa emagena de cera,
et aquela nuech meteyssa yssi de prio.
18
Una femna d’Aychandalut que los (276v) Angles passavo per los mas on ela
estava, et vodet a Dieu et an aquesta sancta virgis son marit et sos
enfans, per cascun dos deniers tornes, se Dieus la laysava escapar de
perilh d’aquelas gens, et escapet de lor ses negun mal.
19
Una femna que avia son sol en lo cal s’era pres fuoc de torn et de viro
et, am granda paor que ardes tout son blat, vodec a Dieu et a madona Flors
una carta de sivada, se li gardava son blat. Et encontinen que ac vodat,
lo fuoc se escanti et no li donec ponch de dampnatge.
20
Un home de la parroquia de Ysandaluc, al cal home endevenc
que un loup rauchos lo gafet, enaissi que apres pauc de temps al dich home
endevenc que perdet son sen et foret raugos, que gafava las gens et se
meteys, enaissi que lo jorn de Pasquas venc a la
glieysa d’Issandalut
cridan et braman coma
aquel que es forcenat, et las gens preyro lo, et lo estaguero las mas et
tot quant que avia, que no podes donar dampnatge. (277r) Et una dona dis
li que reclames per Dieu et per madona Flors. Et encontinen que aquest
home o ausi, et el cridet que hom lo menes a la soa tomba d’aquesta
gloriosa virgis. Et las gens, vesen la soa
granda devocio, menero lo a l’Ospital, el mostier on ela es sebelida
aquesta sancta dona madona Flors. Et
el, cridan et braman coma home fol, dis que hom lo meses dormir sus la
tomba. Et tantosts que aquest home se adormi, apres una granda pausa, et
quant aquest home se revelhet, et hom li demandet cossi li estava, et el
respondet que be, Dieu merce. Et aquesta gloriosa dona Flors tornet lo
home en son bon sen et en sa bonna memoria. Et fets aqui sa novena ad
honor de Dieu et d’aquesta sancta dona, et redet son estedal et sa emegena
de una liura de cera, et gueri de la diversa malaudia a las preguarias
d’aquesta gloriosa dona madona Flors virgis.
21
Un cavalier d’Alvernhe avia un filh (277v) que era tocat del mal de san
Nauffari, et venc ne demandar cosselh; et ela el preguet tant
que
li dones sanetat et li·n ajudes am nostre Senhor. Et apres pauc de temps
lo dich filh foret guerit et sanat d’aquela diversa malaudia a las
preguari[a]s d’aquesta sancta dona.
Et aisso meteys endevenc se a grand re
d’autras personas toquadas d’aquel mal, que venian an aquesta dona, et
san[av]o et guerian d’aquela mala et laja maladia et enfermetat.
22
Un castel d’aquest pays que era vendut als Angles et devia esser pres lo
cer de san Johan Baptista una dona de l’Ospital vodet a Dieu et a madona
Flors que, se no lo prendian, ela li donaria una castel de una liura de
cera, enaissi que los dichs Angles y vengro be, mas anc no y pogro
intrar ni dampnatge donar. Et la dicha dona redet son castel de cera
sobres la soa tomba.
23
Un home lo cal era jutgat a estar en la (278r) carcer de
l’evesque de Caurts a pena perpetual, lo cal homa avia un frayre que
conoyssia aquesta dona madona Flors et sabia de sa vida, dis li que se
vodes a Dieu et an aquesta gloriosa virgis. Et lo dich home, que avia long
temps estat en la carcer que no y avia mas del morir, vodec se a Dieu et
an aquesta sancta dona. Et apres pauc de temps el yssi de la priso.
24
Un relegios que estava a Monpelier, que forec fort malauda jusques a la
mort, et promes se a Dieu et a madona Flors. Et apres pauc de temps el
foret guerit et sanat de sa malaudie.
25
Aquo meteys endevenc a gran re de autras personas de
Monpelier et d’autras luox, que ero pausats en granda enfermetat, que se
vodavo, et amelhuravo et guerian de las lors enfermetats per la gracia de
Dieu et de madona Flors et virgis.
26
Un autre relegios que li venc tant granda dolor en son
brats, et vodet se a Dieu et a madona Flors. Et encontenen forec
amelhurat, et promes a Dieu que el canteria una messa ad honor de la Mayre
de Dieu et d’aquesta virgis madona Flors.
27
Une mayso que ardia el dich luoch de l’Ospital et avia ne una autra mayso
decosta aquela que ardet tota. Et una dona vodet aquela mayso a Dieu et a
madona Flors una mayso de cera se goardava aquela que era decosta aquela
que ardia. Et per veray Dieus et madona Flors gardet la, que non pres
negun mal ni ardet ponch.
28
Un monge de Maurts que se deportava am la darda am alcunas gens, enaissi
que se endevenc que trasia la darda, et lo dich morgue va ferir un home en
mescap en tal maneyra que tota la darda li passet per la espalla, et lo
home tombet coma mort, et estet tot un dia et una nuech que no parlet. Et
al dich monge venc en devocio, que avia ausit dira los miracles que Dieus
fasia ad honor de madona Flors, promes et vodet lo dich home que (279r)
era coma mort a Dieu et a madona Flors [...].
29
Un home de Maurts que avia fach
murtre, que avia aucit dos homes son corps deffenden, et forec
acusat per la senhoria temporal, et vodet se a Dieu et a madona Flors son
estedal de cera. Et escapet et s’en anet ses negun mal a las preguarias
d’aquesta sancta dona.
Et
gran re d’autras miraclas semblans an aquest que Dieus a fach a gran re
d’autras personas a las preguarias d’aquesta gloriosa virgis madona Flors.
30
Una femna d’Aina que los Angles avian pres son filh
et avia grand temps estat pres, et vodet lo a Dieu et a madona Flors. Et
apres pauc de temps lo dich filh escapet de las mas dels dichs Angles, que
re no li costet et ces neguna finansa et negun mal. Et la dona sa mayre
promes que tostemps fos son romiau sus la soa tomba, et aportet son
estedal de cera et una liure d’oli.
31
Un home de Sarlat que les sirvens de (279v) Caurts lo ne menavo arrestat
et li·n portavo gran re desobres, et aisso per deude que devia. Et a un
amic seo vengro letras que enaissi era son fach promes, et vodet lo a
madona Flors; et venc als sirvens, et trobet lo dich home et may tots sos
bes ses negun dampnatge a las preguarias de madona Flors.
32
Un home de Cornac que avia granda dolor en son ponch et el
costat, que no podia guerir ni metges no li·n podian pro tener, vodet se a
Dieu et a madona Flors que fos son romiau et degues tot temps lo
jor de son obit dejunar. Apres pauc de temps lo dich home amelhuret
et de sa malaudia a las preguarias d’aquesta sancta dona, et aportet son
estedal et son mole de cera. Et gran re d’autras de personas trobo remesi
per aquesta semblan maneyra desus dicha.
33
Una dona de Cornac que trebalhava de enfan et que hom non
tenia conte de ela ni de l’enfan, enaissi que madona Catherina de Cornac
vodec la a Dieu et a (280r) madona Flors que li dones salut et al fruch
que portava. Et encontinen delhiuret se ad honor de Dieu et de madona
Flors, et trames son estadel de cera an aquesta sancta dona. Et a d’autras
donas gran re de vets a fach per semblan meteys.
34
Una dona que avia un frayre que avia dos castels, et vodet los a Dieu et a
madona Flors que los gardes dels Angles, car prop d’aqui ero, et promes
que ela faria dos castels de cera de duas liuras. Et per sert Dieus gardet
los dichs castels de las lors mas, et la dicha dona redet son vot enaissi
coma promes o avia.
35
Un home que era donat de l’Hospital avia gran mal en sa
camba, que no podia ponch anar, et vodet se a Dieu et a madona Flors que,
se li donava sanetat, que el venria a la soa tomba am son estedal de cera.
Et per cert, tantosts que o ac promes, el conoc que guerit era et a las
preguarias d’aquesta dona madona Flors virgis.
Et
d’autras miraclas gran re fets Dieus semblans an aquests sobresdichs a las
(280v) preguarias d’aquesta dona madona Flors virgis.
36
L’an de nostre Senhor que hom conte mille tres cens sixante una dona de
l’Hospital que avia grande dolor en son costat et per tout son corps, et
avia estat en aquela pena quinse dias et may, que no trobava neguna
persona que d’aysso li pogues donar remedi, et vodet se a Dieu et an
aquesta virgis, et fets se aportar sobres la soa tomba. Et encontinen que
ela forec dessus, et ela conoc que Dieus li fasia gracia et se adormi, et
avia estat de dormir tan can avia malavechat. Et Dieus donet li sanetat a
las pregarias de madona Flors virgis.
37
Una borgesa de Figac avia estat may de tres mes el liech
que no se podia virar, tan era contrancha dels pes et de las cambas, et va
se vodar a Dieu et a madona Flors sos pes et sas cambas doas liuras de
cera. Et encontenen et ela forec amelhurada et redet son vot an aquesta
virgis a madona Flors.
38
(281r) Et una filha del senhor de Gordo que era malauda pres de mort et
vodera la a Dieu et an aquesta virgis son susari. Et encontenen conoc
amelhurier.
39
Un gran senhor de Guascuenha, que era evesque de Santas, forec acusat de
grans crims et de mals, que no podia escapar ses mort o de perdre tot
quant el avia, et reclamet se per Dieu et per aquesta virgis per los
miracles que avia ausits dire que en sa vida que apres sa mort. Et cant se
foret reclamat per ela am granda devocio, et el non trobet home que lo
acuses de re, et aysso el meteys aferma en sa
cociencia, et may que disia que aissi no calia ges de escrich, car
seria lonc a escrieura.
40
Un escudier del senher de Gremat et de sa terra venc li granda enfermetat
en son cap et en son cors, et vodet se a Dieu et an aquesta virgis. Et
encontinen trobet remesi et may sanetat.
41
Un escudier del castel de Gramat que ac granda febra
contunhadamen, que los metgues non fasian conte, et vodec (281v) se
a Dieu et an aquesta virgis que el vengues tornejat en lo col un estedal
et am son susari. Et nostre Senhor donet li sanetat et el redet li son vot
que avia promes.
42
Una femna de Gramat que avia son enfan malauda, et vodet lo a Dieu et an
aquesta virgis. Et nostre Senhor donet li sanetat, et [a] gran re d’autras
donas per lo cas meseys la meteys[a].
43
Una dona de Guascuenha que forec malauda en granda enfermetat entruey a la
mort, et vodec se a Dieu et an aquesta virgis. Et Dieus donet li sanetat,
et redet li lo vot et mole de cera.
44
Una autra dona de Guascuenha que avia son filh que sos malsvolens lo li
plaguero el costat, que neguna persona que lo vises non fasia conte, et sa
mayre vodec lo a Dieu et an aquesta virgis que ela lo li menaria et fos
son romiau, et que nul temps no manges carn jusquas que li agues menat son
filh. Et nostra Senhor donec li sanetat et madona Flors virgis.
Et gran re d’autras (282r) personas que era
malaudas et encarceradas et en lo poder dels Angles et dels Frances que se
so vodats, que a las preguarias de Dieu et d’aquesta virgis trobavo
sanetat et amelhuravo, et escapavo de preso aquels que ero preses et
encarcerats per los sobredichs.
45
En l’an de nostre Senhor que hom conte mille tres cens
sixante per la gracia de Dieu, so es assaber aquesta bonaurada virgis
madona Flors, a la cal
en sa vida et apres en sa mort nostre Senhor a fayts gran re de miracles
et de meravilhas, las cals no sabem ges nos contar, mas fam vos assaber
que lo jour de san Barnabe mossenhor l’abat de Figeac la translatet et la
mudet en autra luoc. Et sapchats que cant ac ubert lo vas, gran re de
personas sentiro gran re de bonas odors, las cals ero seculars et
regulars, et diso en lor cossiensa que nul temps no sentiro sa par odor
que fos semblan an aquesta.
Et a gran re de personas nostra (282v)
Senhor fets gran re de gracias sperituals et corporals, que ero en gran re
de tribulacios que nostre Senhor lor ne ajudet a las preguarias d’aquesta
bonaaurada virgis madona Flors.
46
Lo sapde apres sanct Barnabe una femna de la parroquia
d’Aynac avia estat duos mes que non avia vist de sos vuelhs, et avia tan
granda dolor en son servel que el’ero fora de son sen, segon que el disia
[...] ni las personas que la servian. Et venc li en devocio que se
reclames per Dieu et per madona Flors, et vodet se una garlanda de cera.
Et encontinen nostra Senhor redet li sa vista
et sa memoria a las preguarias d’aquesta virgis.
47 Un home de la parroquia
d’Aynac era en sa arada, et venc li una aventura que li era a vejaire que
calque causa lo tenia a la gola coma se lo volgues estrangolar, ni no
layssava pauc ni pro parlar. Cant
estava be coma mort, et sa molher va lo vodar a Dieu et an aquesta (283r)
virgis son estedal de cera. Et may encontinen el trobet sanetat, et aisso
els affermavo a lor sagramen et a lor cossiencia.
48
Un homa de la parroquia d’a Bia que avia estat ses veyre un
mes et may que non avia vist. Et reclamet se a Dieu et an aquesta virgis,
et nostre Senhor donet li sanetat.
49
Una femna de la parroquia d’Issandalut avia estat gran temps am granda
dolor que avia el cor, que no trobava negun remesi, et va se vodar a Dieu
et an aquesta virgis una sencha de cera, et encontinen trobet sanetat.
50
Una borgesa de la parroquia d’a Lobersat, que avia un enfan que li era
venguda tan granda enfermetat que negun que lo vis non fasia conte, cant
li·n avian alucada la candela benecha, et dedins la glieysa a la messa
vesen del pobla, ela lo va vodar a Dieu et an aquesta virgis madona Flors
son susari et son estedal que, se lo li restaurava, que ela lo li meneria
son romiau. Et encontinen (283v) que ela lo li ac vodat, el forec sanat et
guerit, et paguet son vot.
51
Un escudier de Limosi que avia estat un an en lo liech et may de temps
passat contranch, que penava en cada luna coma femna quant pena de enfan,
et vodet se a Dieu et an aquesta virgis son molle de cera et que lo agues
redut dedins la octava de sanct Berthomiau. Et tantost nostra
Senhor donet li sanetat a las preguarias d’aquesta sancta virgis.
52
Una femna que era de la parroquia de Soanac que avia sa
filha que avia estat tres dias ses parlar, que hom non fasia conte, et
vodet la a Dieu et an aquesta virgis. Et encontinen conoc li sanetat, et
d’aysso affermavo a ssa consiensia.
53
Una femna que avia mal en sa ma tan gran que no trobava remesi, et vodec
se a Dieu et an aquesta virgis una ma de cera et tantost ela amelhuret.
54
Una femna de la parroquia de Rosieyras que (284r) penava d’enfan que avia
sept dias sobres sa pena, et vodet se a Dieu et an aquesta virgis. Et
tantosts et ela se deliuret et redet son vot.
55
Una femna gential de Rouergue que penava d’enfan coma l’autra dessus
dicha, et aportet li una entorta de una liura de cera sobres sa tomba
[...].
56
Una femna de Figeac que avia tan gran mal et dolor en son vuelh, et
encontinen coma una bona dona de Figeac li·n ac passat un osset del cors
de madona Flors, et ela forec guerida et sanada.
57
Una autra dona del dich luoch de Figeac que avia granda enfermetat, et
passet li·n hom de la vestimenta soa de la dicha virgis (una autra
persona per son vuelh), et encontinen que li·n agro passada, ela forec
guerida.
58
Una monghe de Leime que avia granda enfermetat en son cors
que no fasia conte en se meteyssa, et encontinen, coma ac aguda de la
vestimenta ni passada per son cors, tantosts forec guerida a las
preguarias de Dieu et de madona (284v) Flors virgis.
Gran re de personas semblans an aquestas
enfermetats et d’autras malaudias desobresdichas encontinen come passavo
de las vestimentas ou de autras causas, encontinen trobavo sanetat am lo
ajutori de Dieu et d’aquesta virgis madona Flors.
59
Un fraire del dich luoc de l’Hospital que avia estat miech an el liech
malaude, que no se podia ajudar de un de sos bras, et vodet se a Dieu et
an aquesta virgis que la premieyra messa que el diria de Puer natus est
et proferria a honor de Dieu et de ela un bras de cera. Et encontinen
nostra Senhor donet li sanetat.
60
Un escudier de la parroquia de Corn de san Laurens que avia granda
enfermetat de febre contunhablemen et avia estat un dia ses conoysser re,
et neguna persona non fasia conte en sa vida. Et sa sor et sa molher et
sas filhas vodero lo a Dieu et an aquesta virgis que ela li aportesso un
ciri cascuna de miecha liura (285r) de cera et la una emagena de cera
entruey a doas liuras de cera, et venguesso tots pes nuts a la soa tomba.
Et encontinen coma els agro vodat, el parlet et ac conoyssensa et am
granda devocio, et el lor autreget lo vot et lor dis que el volia anar
paguar lo vot.
61
Una femna d’Albiac que era empachada d’enfan vieu, que avia
trabalhat nau dias de l’enfan, et vodec se a Dieu et an aquesta virgis son
susari, et encontinen l’enfant nasquet et ac arriva a las pregarias
d’aquesta virgis.
62
En l’an de nostra Senhor mille tres cens quarante sept, lo premier jour
que anec d’aquesta vida, nostra Senhor fets gran re de miracles ad honor
de ela. Premierament gran re de personas viro grande resplandor sus en la
soa cara en sa fi, et gran re de bonas odors meravilhosas coma de rosas et
de lilis vertadieyramen sentiro. De peyries que ero d’Avalhac, que obravo
aqui pres (285v) de l’Hospital, viro lo jour que passet d’aquesta vida tot
lo jour estar un capela revestit sobres lo luoc de l’Hospital.
Lo
jour meteys que foret sebelida endevenc se que alcuna persona avia panada
una tassa de argen el dich luoc de l’Ospital, et aquel que l’avia perduda
vodet la a madona Flors que li plagues per aquel poder que ela avia am
nostre Senhor que la li redes, car el la li faria pesan de cera en molle
sobres la soa tomba. Et tantost que o ac vodat, la tassa se trobet et
forec reduda an aquel de cui era, et aquel que l’avia no pot passar lo
luoc de l’Hospital entruey que ac reduda la tassa.
63
Endevenc se que alcun relegieu, lo cal se esforcet de desfamar et de
mespresar sa vida, et aparet una bouts al dich relegios que li dis que
l’arma d’aytala dona, de la cal el avia mespresada: «Tu estaras tostemps
may en diversa malaudia», et si foret tant cant visquet.
64
(286r) Endevenc se que un home de l’Hospital li endevenc
una diversa malaudia, de la cal perdet lo parlar, et que de l’home no fets
hom comte de sa vida; et al dich home venc una devocio en son cor que se
vodes a Dieu et a madona Flors que, se Dieus li donava sanetat d’aquela
malaudia, que el venria a la soa tomba am son susari. Et per cert, tantost
que o ac promes, Dius lo seucor[s], el cobret lo parlar, et foret guerit
et sanat. Et tot aisso foret dedins la octava.
65
Una dona de l’Hospital, la cala foret fort malauda que hom non fets conte
de sa vida et los metges avian la desamparada, una dona, que era fort sa
amigua, vodet la a Dieu et a madona Flors que, se Dieus li donava sanetat,
ela venria a la soa tomba am son estedal et am son susari.
[Et encontinen] que ela la ac vodada, ela foret amelhurada et sanada. Et
aysso foret dedins la octava de la dicha madona Flors.
66
Una autra dona li endevenc per aquel semblan meteys; et avia una soire et
vodet la a Dieu et a madona (286v) Flors son estedal et son susari. Et,
tantost que ela la ac vodada, conoc que ela amelhurava, finalmen que ela
gueri et forec sanada d’aquela malaudia.
67
Una autra dona que era fort malauda jusques a la mort et
avia granda devocio en madona Flors, et ela meteyssa vodet se a Dieu et a
madona Flors son estedal et son susari. Et tantost gueri et amelhuret
d’aquela malaudia.
An aquela meteyssa dona endevenc autra veguada per la
semblan maneyra meteyssa dessus dicha.
68 Una femna la cal era
secular et era toquada de diversa malaudia, la cal estava
lo
mieytat del dia enblaymada, et presumia que fos tocada del mal de san
Nauffari, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se Dieus li donava
sanetat, que ela venria romiava sus en la soa tomba et dejunaria tostemps
may lo jour de son obit. Et tantosts
que ela y forec venguda, ela foret guerida et sanada de la dicha malaudia.
(287r)
69
Aquela meteyssa femna, la cal era d’a Maurts, anava de Figeac a Maurts de
nuech am may companhia que anaba amb ela. Et endevenc li el cami que li
aparec un mal esperit coma una granda umbra, enaissi que anc tanta
de paor non ac que an per pauc perdet tot son sen, et sovenc li so que li
avia fach davant madona Flors, et donec se a la dicha madona Flors son
estedal, et que vengues a ssa tomba. Et encontinen que o ac vodat, venc
tan granda clartat que era meravilhas, vesen dels autras que ero amb ela,
et que lo maligne esperit desparec tantost, et aquela clardat que era
meravilhosa, vesen los autras que ero amb ela, et aquela clardat los menet
entruey al dich luoc de Maurts.
70
Aquela meteyssa femna l’an de la mortalitat ac diversa
malaudia de las bossas, et ela era prenh, et que non fasia hom may conort
se no de mort tan solamen may que de vida. Et ela vodet se a Dieu et a
madona Flors que, se Dius li donava sanetat ni donava arma a l’enfan que
ela portava, ela anaria a la soa tomba pe nuda am son estedal. Et ela
amelhuret, et lo enfan que portava nasquet et foret bategat certanamen.
71
Un cavalier, lo cal es pres d’aissi, forec fortmen malaudo et pres de mort
may que de vida, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava
sanetat, que el venria am son susari a la soa tomba. Et lo dich home
amelhuret et gueri.
72
Una dona del dich luoc de l’Hospital que era fort malauda jusques a la
mort, et ela vodet se a Dieu et a madona Flors son susari, et ela
amelhuret et gueri d’aquela malaudia.
73
Una autra dona li endevenc per semblanssa meteyssa que era
malauda pres de la mort, et ela se vodet a Dieu et an aquesta virgis
Flors, et encontinen forec guerida. Et tost aquest miracle fora (288r)
fach didins l’an que anet d’aquesta vida.
74
Un escudier d’aquest pays forec pres per les Angles a
Cusorn, et forec li donada sentencia que devia perdre la teste, car los
Frances avian penduts quatre homes dels Angles et per amor d’aco els lo
volian descapitar. Et vodet se a Dieu et an aquesta dona madona Flors que,
se li plasia que lo delhiures d’aquela priso dels Angles, el venria a la
soa tomba am uns fers de cera. Apres pauc de temps el escapet d’aquela
priso, et lo dich dessus paguet son vot.
75
Un autra home de pres de l’Hospital forec pres per les Angles et, cant vi
turmentar los autras prisoniers, el ac sobresgranda paor, et venc li en
devocio que se vodes a Dieu et a madona Flors una emagena a la soa faissia
et semblanssa de cera. Et ces negun mal et ces negun dampnatge et ses
afinansa Dieus aordonet que el escapet de las lors mas ses negun perilh
(288v).
76
Dos escudiers de Gordones foro pres per los Angles et vodero se a Dieu et
a madona Flors lors estedals de cera. Et apres pauc de temps els escapero
de la priso ses negun mal que no agro et ces negun tort. Et gran re de
autres que ero pres que se vodero et escapero per lo semblan meteys.
77
Una dona de l’Hospital, la cal era greumen malauda de mala
febre, que persona del mon non fasia conte de sa vida, et venc li en
devocio que se vodes a Dieu et a madona Flors. Et tantost que se forec
vodada, et ela conoc que ela era guerida et sanada.
78
Una dona de Figeac, la cala avia granda malaudia en sa teste ses negun
remesi, et venc li en devocio que, se ela agues calque drap d’aquels que
portava madona Flors sobre se, ela fora guerida. Et hom li aportet un drap
dels seos et, encontinen que lo ac sobres se, ela forec guerida et sanada.
79
Una (289r) nobla dona de Lemosi que avia estat sieys ans
que re non avia ausit, que avia perdut lo ausir, et vodet se a Dieu et a
madona Flors son estedal et am aurelhas de ceras. Et apres pauc de temps
ela cobret lo ausir entieyramen coma avia de davant.
80
Una autra dona que avia granda malaudia que era toquada d’aquela malaudia
que se apela de san Nauffari, et venc li en devocio que se vodes a Dieu et
a madona Flors que, se li donava sanetat, ela li redria sa emagena et son
estedal de cera. Et tantost que se forec vodada, et ela foret guerida et
sanada d’aquela malaudia et enfermetat.
81
Autres dos homes et gran re may [de autras personas] que
ero toquadas d’aquela laja malaudia que se vodero, et tantost que se
vodero et se vodats se foro, els ero guerits et sanats.
82
Una autra femna del barri de l’Hospital que avia un enfan que li venc un
grand acciden que era coma mort, (289v) que persona del mon no li
conoyssia vida, et preguet a Dieu et a madona Flors que, se li donava
sanetat, ela li portaria son susari. Et tantost que li o ac vodat,
vesen de gran re de personas, el forec guerit et sanat.
83
Una femna que penava de enfan, que era sobres la mort, et venc li en
devocio en son couratge que, se ela agues calque drap d’aquels que ero
estats de madona Flors, ela fora tantost deliurada. Et hom aportet una de
las soas guonelas, et tantost que ela la ac sobres se, et ela se delhiuret
et l’enfan nasquet et foret batejat.
84
Una autra femna endevenc per la semblanssa maneyra que se vodec a Dieu et
a madona Flors son estedal de cera, et que non fasia hom conte de l’enfan
ni de ela. Et tantost que se forec vodada, et ela se delhiuret am gran
gauch et alegrier que ac.
85
Una autra femna que passava per son (290r) cami, et per cas
de accident tombet et trenquet se la camba, et may era prenh, et vodet se
a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat de sa camba et li
donava gauch de so que portavo, el li redria son estedal et sa camba de
cera, et gueri de sa camba et encontinen delhiuret se am grand gauch de
aquo que portava am se.
86
Una autra femna que avia son enfan sobremort et vodet lo a
Dieu et a madona Flors son estedal de cera. Et tantost que lo ac vodat,
forec amelhurat et guerit. Una autra femna endevenc per la semblan
maneyra.
87
Un senhor que avia a nom Phelip Johan, lo cal era pausat en
greu malaudia, que los metges lo avian desanparat, et que hom no fasia
conte de sa vida. Et venc li en devocio que se vodes a Dieu et a madona
Flors, la cal era anada d’aquesta vida, que, se li donava sanetat, el li
portaria una emagena (290v) de sieys liuras de cera. Et apres pauc de
temps el gueri et foret sanat de sa malaudia, et el li redet son vot. Et
aisso foret l’an que ela anet d’aquesta vida.
88
Una femna paura, la cal era contrancha, et vodet se a Dieu et a madona
Flors son molle de cera, et apres pauc de temps ela forec sanada et
guerida.
89
Una autra dona d’a l’Hospital, que era fort malauda, et
vodet se a Dieu et a madona Flors. Et tantost et ela conoc que ela era
amelhurada et sanada de sa malaudia.
90
Una autra dona, que avia grande febre, et vodet se a Dieu et a madona
Flors per la maneyra dessus dicha. Et apres pauc de temps et ela forec
guerida.
91
Madona l’abadesse de Leyme, que era fortamen malauda, et vodet se a Dieu
et a madona Flors sa emagena de cera. Et tantost que se forec vodada, et
(291r) ela conoc qu’ela gueria de sa malaudia.
92
Una dona secular que non podia aver ges d’enfan, et vodet
se a Dieu et a madona Flors que, se ela li donava enfan, et ela li
portaria una emagena de cera de l’enfan. Et avans que fos lo cap de l’an
et ela ac agut enfan bel et onrat.
93
Un senhor de Lemosi, lo cal era pres per les Angles et no podia escapar,
et avia una sorre a l’Ospital, et vodet lo a Dieu et a madona Flors. Et
apres pauc de temps el escapet de la priso.
94
Una dona que avia mal en sa camba que li avia durat may de un an, que
metges ni re no la·n podian guerir, et vodet se a Dieu et a madona Flors
que, se li donava sanetat, et ela li redria una camba de cera. Et apres
pauc de temps et ela foret guerida. Una autre done endevenc li per
la semblansa maneyra coma dessus es dicha.
95
Una dona que avia perdut son enfan en lo bos, que avia estat tres nuechs,
(291v) que no fasia hom conte, que cuchavo que los loups lo aguesso
manjat, et vodet lo a Dieu et a madona Flors sa emagena de cera. Et trobet
son enfan que avia estat perdut ses negun mal a la requesta d’aquesta
virgis.
96
Una dona vodet un castel que los Angles lo devian escalar, et vodet se a
Dieu et a madona Flors que, [se] gardava aquel castel dels Angles, que ela
li redria una escala de cera de una liura de cera. Et Dieu merce et els
pecquero se que anc no y pogro intrar.
97
Un home, lo cal avia perdut un bou, que avia be estat
perdut tres sepmanes que no lo trobavo, et vodet lo a Dieu et a madona
Flors que, se li redria lo buou, el li redria buou de cera. Et encontinen
et el trobet son buou ses negun mal que agues.
98
Una persona et gran re de autras personas que avian perduda una tassa
d’argen et anels et vergues de argen, et vodero a Dieu et a madona Flors
que, se lor o redria, que els li redrian molles de cera et a la faysso. Et
per cert trobero (292r) so que avian perdut ses neguna fauta.
99
Una autra dona que avia estat gran temps de enfan que non podia ges aver,
et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se ela avia enfan, que ela li
redria enfan de cera. Et apres pauc de temps et ela ac enfan, et aquo
meteys se es estat endevengut a gran re de autras donas per semblan meteys
cas.
100
Una autra femna secular que avia mal en son vuelh, que no fasia conte se
no de lo perde, et ela vodet se a Dieu et a madona Flors, et promes que
ela dejunaria tostemps a sa vida los venres. Et apres pauc de temps et ela
gueri de son vuelh [a] las preguarias d’aquesta virgis.
101
Un autra home que avia gran mal en sa testa, que no y
trobavo remesi, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava
sanetat, que el li redria son estedal de cera, tantost et el amelhuret.
102 Una dona de l’Hospital que
ac una bossa dejos la gola, que non fasia hom (292v) conta ni metge no li
podia pro tener, et vodet se a Dieu et a madona Flors.
Et tantost forec sanada et guerida de la
dicha malaudia.
103
Una autra dona que una boba li·n era intrada en l’aurelha, que li dolia
tan que anaba coma raugosa, et venc sus en la soa tombe et aqui se adormi,
et preguet Dieu et la gloriosa dona madona Flors, et tantost et la boba
yssi de l’aurelha et ela forec guerida.
104
Autras doas personas que avian gran mal en lo cap, et vodero se a Dieu et
a madona Flors, et tantost foro gueridas. Gran re d’autras personas
guerian per les miracles semblans an aquest de vots et de susaris et de
emagenas de cera, et de autras causas que aissi no so escrichas, car trop
seria lonc a escriure, que la dicha dona madona Flors a fachas en sa vida
et apres sa mort, los cals miracles so grans et meravilhos, que no les
poyria hom contar ni retraire ni dire.
105
Endevenc se en la vida d’aquesta virgis madona (293r) Flors
que ela [s’en anava] per una parroquia que se apela Sandaulut, que y avia
una filha que era endemoniada, et los parens de la dicha filha menero la
an aquesta sancta dona madona Flors. Et la dicha dona dis li lo evangeli
de san Johan sus en lo ceu cap am gran re d’autras gracias et, vesen gran
re de bonas personas et de relegios que ero aqui presens, la dicha filha
forec guerida et deliurada d’aquel maligne esperit a las preguarias
d’aquesta dona madona Flors. Et aquesta filha estet nau jours ses parlar
et ses manjar, et apres aisso, avans que passes la
glieysa, et ela parlet et manjet et forec
guerida.
106
Endevenc se que a son comensamen et a sa devocio que una persona li donava
grandas turbacios, et fasia sos esquerns a la estigacio del Demon, et
mespresava sas oracios et sa devocio. Et apres pauc de temps ela conoc
que, per les escarnimens et per las turbacios que ela avia donadas an
aquesta sancta dona, Dieus li donec gran re de mals et (293v) de malaudias
de que mori, so es assaber del fuoc de mossenhor sant Anthoni, car nostre
Senhor punia be aquels que li·n fasian enuech.
Et ela no deserava nul temps vengansa, an disia be a tota
persona que, se volia re de nostre Senhor, que nul temps no desires
venganssa.
107 Endevenc se que aquesta
virgis s’en anava a Figeac per veyre et per visitar un fraire que ela
avia, lo cal era malaude. Et cant foro al rieu d’al Borc, lo Enemic li va
dire que aras la avia aqui on el la volia, et va la penre, et va la gitar
en l’aygue, et may ela meteyssa e la vestia en
que cavalguava. Et encontinen et ela
se va senhar del senhal de la crots, et va issir de l’aigue et de foras,
que anc pauc ni pro ela no se foret molhada ni rauba que portes,
mas las vestias que menavo. Et aisso claramen aquels et aquelas que anavo
amb ela o viro, et venc tan granda clardat del cel que tota la cubria,
vesen de tots.
108
Endevenc se que dos fraires menors de (294r) estranch pais passavo a
l’Ospital, et can foro de drech la porta del mostier, et la un dis a
l’autre que calque causa lo tirava et lo costrengia que no podia plus
anar. Et aquesta gloriosa virgis dis a una dona de leyns que lor anes dire
que vengossa parlar amb ela. Et el respondet que el no podia plus anar,
que convenia que intres, et ac aqui amb ela sa consolacio. Cala
forec la consolacio? Aquo sap Dieus.
109
Endevenc se que una bona femna pregava am sa companhia, et
s’en anava romiava et passava a l’Ospital; et aquesta sancta dona fets la
venir am se parlar, et demoret aquela nuech. Et cant se venc la nuech que
jasia a l’Hospital, et un home li panec son trossel, en que portava
so que avia et los deniers et sas causas que li ero fort necessarias a far
sas romesias. Et l’endoma matin, cant se forec levada, et ela va conoysser
sa perda, et va cridar et plorar greument, et va s’en an aquesta sancta
dona, et dis li que sos deniers et aquo (294v) [que ] portava li avia hom
panat, et va li dire que li plagues que pregues nostre Senhor que li o
redes. Et ela li va dire que no menes bregua ni se plores, que Dieus li
podia be redre, et parti se d’aqui. Et cant forec a miech cami de
l’Hospital et de Gramat, et ela va trobar lo laire que li o avia panat, et
conoc son trossel et aquo que era seo, et va li dire que gran peccat avia
fach, que granda turbacio li avia donada. Et el li va respondre que o
preses se era seo, que aitan pauc no podia anar plus, que semblava que lo
agues encantat.
Et enaissi aquesta paura femna cobret so
que era seo a las preguarias d’aquesta sancta dona, et la dicha femna venc
ne redre gracias a Dieu et a madona Flors.
Gran re de autras miracles et gran re de autras gracias
fets nostre Senhor ad honor d’aquesta sancta dona en sa vida et apres sa
mort, que no so ayssi escrichas. |
1 Nel 1456 avvenne che una
donna nobile fu colpita da un’orribile malattia, come se fosse stata
contagiata dal male di san Nauphary, perché era alle volte delirante e
come fuori di senno, tanto che un religioso, che era suo parente e che
conosceva la vita di madonna Flora, consacrò a Dio e a madonna Flora il
proprio cero filato e fece il voto che sarebbe andata in pellegrinaggio da
lei. E dopo poco tempo guarì e fu sanata da questa orribile malattia ad
onore di Dio e di questa santa donna madonna Flora.
2 Ad un’altra donna capitò una
gravissima malattia agli occhi, che non ci vedeva né poco né molto, e fece
voto a Dio e a madonna Flora che, se le avesse donato la salute agli
occhi, lei sarebbe andata in pellegrinaggio sulla sua tomba con degli
occhi di cera. E non appena ebbe formulato questo voto, si rese conto che
vedeva meglio, e dopo un po’ di tempo gli occhi guarirono ad onore di Dio
e di questa donna madonna Flora.
3 Una povera donna che era
accusata di una grande crimine, fece voto a Dio e a madonna Flora che, se
le fosse stata restituita la sua buona reputazione, sarebbe andata sulla
sua tomba con il proprio cero filato. E poco tempo dopo dimostrò la sua
buona reputazione e fu assolta da quel crimine che le era imputato.
4 Avvenne che un barone di
questo paese aveva al capo un dolore così grande che non poteva trovare
alcun rimedio, e offrì in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero
filato, e subito fu guarito dal dolore.
5 Avvenne che un uomo di
questo paese fu preso dagli Inglesi, e si giunse al punto che lo volevano
uccidere e gli tenevano sopra il coltello, e fece il voto a Dio e a questa
santa donna madonna Flora che, se lo avessero lasciato scappare da quel
pericolo, avrebbe portato loro il proprio cero filato. E non appena lo
ebbe promesso, riuscì a scappare dalla loro mani senza alcun male.
6 Avvenne che un ragazzo di
Lauresses, che aveva concordato (come riscatto) 12 fiorini di oro puro,
era stato preso dagli Inglesi e stava incatenato notte e giorno. Costui
aveva una cugina che stava all’Ospedale e che conosceva i miracoli che Dio
faceva attraverso questa santa donna madonna Flora, e fece voto a Dio e a
madonna Flora che, se lo avessero liberato da quella prigione senza pagare
il riscatto, lei avrebbe detto per tutto l’anno sette volte al giorno
l’Ave Maria a onore di Dio, della vergine Maria e di madonna Flora e
inoltre che lui sarebbe andato in pellegrinaggio con un effige (del
prigioniero) da una libbra. E il giorno dopo che fu formulato il voto, la
notte riuscì a liberarsi dalle catene e a uscire dalla torre all’interno
di grandi mura, e se ne andò senza che gli venisse fatto alcun male, e se
ne tornò a casa senza pagare il riscatto.
7 Avvenne che ad un gran
signore venne tanto dolore al capo che stette tutta una notte nel bosco
senza alcun rimedio, come un forsennato, e si ricordò di questa vergine
madonna Flora e delle grazie che Dio le faceva, e si votò a Dio e a
madonna Flora. E non appena si fu votato, gli tornarono senno e memoria a
onore di Dio e per le preghiere di questa santa donna madonna Flora.
8 E inoltre questo stesso
signore aveva un figlio con una grave malattia agli occhi, che non
facevano conto se non di perderlo, e si votò a Dio e a madonna Flora, e
subito fu guarito.
9 Avvenne che un cavaliere
parlava con madonna Flora dei fatti di nostro Signore, e vide due angeli
stare al fianco di questa santa donna madonna Flora. E poi, quando ella fu
dipartita da questa vita, il cavaliere lo rivelò a molta brava gente.
10 Un religioso che una volta
parlava con madama Flora vide cadere dal cielo carboni ardenti sul suo
capo, tanto che gli parve che tutto il corpo le ardesse.
11 Una persona che aveva avuto
una accesso così forte che i suoi stessi amici l’avevano considerata ormai
morta, invocò forte questa santa donna e scampò a quel pericolo senza
morire.
12 Un uomo prigioniero degli
Inglesi, che lo volevano uccidere, invocò forte Dio e questa santa donna
vergine. E scampò alle loro mani senza morire e senza che non gli costasse
nulla.
13 Da una donna che era
impegnata nelle sue faccende vennero gli Inglesi, la presero e la
incatenarono. E lei fece voto a Dio e a madonna Flora che, se Dio l’avesse
lasciata scappare dalle loro mani senza che le facessero male o la
disonorassero, sarebbe entrata in ginocchio dalle porte dell’Ospedale fino
alla sua tomba con il suo simulacro di cera da una libbra. E non appena
ebbe formulato il voto, si liberò e scappò dalla loro mani senza che le
facessero alcun male o danno.
14 Un uomo che da tempo aveva
un grande dolore al cuore e non poteva guarire, fece voto a Dio e a
madonna Flora che, se gli avesse donato la salute, sarebbe andato in
ginocchio dalle porte dell’Ospedale fino alla sua tomba con il proprio
cero filato. E appena ebbe fatto questo voto, si accorse che era
migliorato dalla sua malattia e infermità.
15 Un uomo di Aychandalut era
stato tre giorni in punto di morte e in cuor suo pensò per devozione di
offrire in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato. E subito
migliorò da quella malattia a onore di Dio e per le preghiere di questa
santa donna vergine.
16 Un donato dell’Ospedale che
era stato nove giorni senza mangiare, offrì in voto a Dio e a madonna
Flora il proprio cero filato, e subito guarì e migliorò dalla sua
malattia.
17 Questo stesso «donato» fu
preso dagli Inglesi a Fons e messo in una tinozza tutta una notte, e offrì
in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato, e quella notte
stessa uscì di prigione.
18 Una donna di Aychandalut,
una volta che gli Inglesi passavano per le fattorie dove lei stava, offrì
in voto a Dio e a questa santa vergine due denari tornesi per suo marito e
ciascuno dei suoi bambini, se Dio la lasciava scappare da quella gente, e
scappò dalle loro mani senza alcun male.
19 Una donna nella cui aia era
divampato un incendio e aveva molta paura che si bruciasse tutto il suo
grano, offrì in voto a Dio e a madonna Flora una misura di avena, se
avesse protetto il suo grano. E non appena ebbe formulato il voto, il
fuoco si spense e non le procurò alcun danno.
20 Un uomo della parrocchia di
Ysandaluc, al quale capitò di essere morso da un lupo rabbioso, tanto che
poco tempo dopo perse il senno e divenne rabbioso al punto da mordere la
gente e se stesso, il giorno di Pasqua venne nella chiesa di Ysandaluc
gridando e urlando come un pazzo, e la gente lo prese e gli legarono le
mani e tutto quello che aveva, affinché non potesse arrecare danno. E una
donna gli disse di invocare Dio e madonna Flora. E non appena quest’uomo
udì ciò, gridò che lo si portasse alla tomba di questa gloriosa vergine. E
la gente, vedendo la sua grande devozione, lo portò all’Ospedale, nel
monastero in cui è seppellita questa santa donna madonna Flora. E lui,
gridando e urlando come un pazzo, disse che lo si mettesse a dormire sulla
sua tomba. E non appena si addormentò, dopo lungo tempo, quando si
svegliò, gli si chiese come stava, e lui rispose che, grazie a Dio, stava
bene. E da questa gloriosa donna Flora l’uomo tornò una volta rinsavito. E
qui fece la sua novena a onore di Dio e di questa santa donna, e portò il
proprio cero filato e la propria immagine di una libbra di cera, e guarì
dalla terribile malattia per le preghiere di questa gloriosa donna madonna
Flora.
21 Un cavaliere d’Alvernia
aveva un figlio colpito dal male di san Nauphary, e venne a chiedere
consiglio; e la pregò che gli donasse salute e lo aiutasse insieme a
nostro Signore. E poco tempo dopo il figlio fu guarito da quella terribile
malattia per le preghiere di questa santa donna.
E la stessa cosa avvenne a molte altre persone colpite da
quel male, che venivano da questa donna, e guarivano da quella cattiva e
laida malattia.
22 In un castello di questo
paese che era stato venduto agli Inglesi e doveva essere vicino alla cima
di san Giovanni Battista una donna dell’Ospedale promise in voto a Dio e a
madonna Flora che, se non l’avessero preso, lei avrebbe loro portato in
dono un castello di una libbra di cera, così che gli Inglesi ci vennero,
ma non vi poterono entrare né fare danni. E questa donna portò il suo
castello di cera sopra la sua tomba.
23 Un uomo che era stato
condannato a stare nel carcere del vescovo di Cahors a vita, aveva un
fratello che conosceva questa donna madonna Flora e sapeva della sua vita,
e gli disse di votarsi a Dio e a questa gloriosa vergine. E quest’uomo,
che era stato tanto a lungo in carcere che non poteva far altro che
morirvi, si votò a Dio e a questa santa donna. E poco tempo dopo uscì di
prigione.
24 Un religioso di
Montpellier, tanto gravemente malato da essere sul punto di morire, si
votò a Dio e a madonna Flora. E poco tempo dopo guarì dalla sua malattia.
25 La stessa cosa avvenne a
molte altre persone di Montpellier e di altri luoghi, che erano gravemente
ammalati: si votavano, miglioravano e guarivano dalle loro infermità per
grazia di Dio e della vergine madonna Flora.
26 Un altro religioso che
aveva un grande dolore al braccio, si votò a Dio e a madonna Flora. E
subito migliorò e promise a Dio che avrebbe cantato una messa in onore
della madre di Dio e di questa vergine madonna Flora.
27 C’era una casa che bruciava
lì all’Ospedale e ce n’era un’altra vicino a quella che bruciò tutta. E
una donna offrì in voto a Dio e a madonna Flora una casa di cera se
preservava quella che era vicina a quella che bruciava. E invero Dio e
madonna Flora la protessero, che non subì alcun danno né bruciò per nulla.
28 Un monaco di Maurs si
divertiva con un dardo insieme ad alcune persone, tanto che avvenne che
lanciò il dardo e ferì malamente un uomo in modo tale che il dardo gli
perforò la spalla, e l’uomo cadde come morto, e stette tutto un giorno e
una notte senza parlare. E a questo monaco venne in mente che aveva
sentito parlare dei miracoli che Dio faceva in onore di madonna Flora, e
fece voto per quest’uomo che era come morto a Dio e a madonna Flora [...].
29 Un uomo di Maurs che aveva
commesso un omicidio, perché aveva ucciso due uomini per difendere la sua
persona, fu accusato dal potere temporale, e offrì in voto a Dio e a
madonna Flora il proprio cero filato. E riuscì a scamparla e se ne andò
senza alcun male per le preghiere di questa santa donna.
E molti altri miracoli che Dio ha fatto a molte altre
persone per le preghiere di questa gloriosa vergine madonna Flora [sono]
simili a questo.
30 Una donna di Aynac alla
quale gli Inglesi avevano preso il figlio ed era stato a lungo loro
prigioniero, lo votò a Dio e a madonna Flora. E poco tempo dopo questo
figlio scappò dalla mani degli Inglesi senza alcun riscatto e alcun male,
e non le costò nulla. E sua madre promise che sempre sarebbe andato come
pellegrino sulla sua tomba, e portò il proprio cero filato e una libbra di
olio.
31 Un uomo di Sarlat era stato
arrestato dai funzionari di giustizia di Cahors e in più, a causa di un
debito che aveva, gli avevano portato via molto. E a un suo amico
arrivarono delle lettere che assicuravano la sua proprietà, e lo votò a
madonna Flora; e andò dai funzionari, trovò l’uomo menzionato e tutti i
suoi bene senza alcun danno per le preghiere di madonna Flora.
32 Un uomo di Cornac che aveva
un grande dolore al pugno e al costato, che non poteva guarire né i medici
gli potevano essere utili, promise a Dio e a madonna Flora che sarebbe
stato il suo pellegrino e avrebbe digiunato sempre il giorno
dell’anniversario della sua morte. Dopo poco tempo costui migliorò dalla
malattia per le preghiere di questa santa donna, e portò il proprio cero
filato e la propria figura di cera. E molte altre persone trovarono
rimedio in questo stesso modo appena detto.
33 Una donna di Cornac era in
travaglio e nessuno faceva alcun conto di lei e del bambino, tanto che
madonna Caterina di Cornac invocò Dio e madonna Flora che donassero salute
a lei e al frutto del suo ventre. E subito partorì a onore di Dio e di
madonna Flora, e fece avere il proprio cero filato a questa santa donna. E
ad altre donne molte volte ha fatto la stessa cosa.
34 Una donna che aveva un
fratello che aveva due castelli, pregò Dio e madonna Flora che li
proteggesse dagli Inglesi, che erano lì vicino, e promise che avrebbe
fatto due castelli di cera di due libbre. E per certo Dio protesse i due
castelli dalle loro mani, e la donna tenne fede al voto come aveva
promesso.
35 Un uomo che era «donato»
dell’Ospedale aveva molto male alla gamba, tanto che non poteva camminare,
e promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se gli avesse restituito la
salute, egli sarebbe andato sulla sua tomba con il proprio cero filato. E
per certo, non appena lo ebbe promesso, capì che era guarito per le
preghiere di questa donna, la vergine madonna Flora.
E Dio fece molti altri miracoli simili a questi raccontati
per le preghiere di questa donna, la vergine madonna Flora.
36 Nell’anno di nostro Signore
1360 una donna dell’Ospedale che aveva un grande dolore al costato e in
tutto il corpo, ed era stata in quella pena 15 giorni e più senza trovare
nessuno che le potesse trovare un rimedio, si votò a Dio e a questa
vergine, e si fece portare sopra la sua tomba. E non appena vi fu giunta
sopra, capì che Dio le faceva la grazia e si addormentò, e aveva smesso di
dormire per tutto il tempo in cui era stata ammalata. E Dio le donò la
salute per le preghiere della vergine madonna Flora.
37 Una borghese di Figeac che
era stata tre mesi senza potersi muovere, tanto aveva i piedi e le gambe
paralizzate, andò a offrire in voto a Dio e a madonna Flora due libre di
cera per i suoi piedi e le sue gambe. E subito guarì e mantenne il voto
fatto a questa vergine madonna Flora.
38 Una figlia del signore di
Gourdon che era malata in punto di morte, offrì in voto a Dio e a questa
vergine il suo sudario. E subito migliorò.
39 Un grande signore di
Guascogna che era vescovo di Saintes fu accusato di aver commesso grandi
crimini e malvagità, tanto che non poteva scamparne senza morire o perdere
tutto quanto aveva. E invocò Dio e questa vergine per i miracoli che aveva
udito raccontare su di lei sia durante la sua vita che dopo la sua morte.
E dopo averla pregata con grande devozione, non trovò nessuno che lo
accusasse di qualcosa, e ciò lo afferma lui stesso in coscienza, e in più
diceva che non si preoccupava dello scritto, in quanto sarebbe troppo
lungo da scrivere.
40 A uno scudiero del signore
di Gramat e della sua terra venne una grande infermità al capo e al corpo,
e si votò a Dio e a questa vergine. E subito trovò rimedio e più salute.
41 A uno scudiero del castello
di Gramat all’improvviso venne la febbre alta, che i medici non ne
facevano conto, e promise in voto a Dio e a questa vergine che sarebbe
andato con un cero filato intorno al collo e con il suo sudario. E il
nostro Signore gli donò la salute e lui mantenne il voto che aveva
promesso.
42 Una donna di Gramat che
aveva il suo bambino ammalato, lo votò a Dio e a questa vergine. E nostro
Signore le donò la salute, e a molte altre donne per la stessa situazione
la stessa (cosa).
43 Una donna di Guascogna che
fu malata e gravemente inferma fin sul punto di morte, si votò a Dio e a
questa vergine. E Dio le donò la salute, e le portò come voto uno stampo
di cera.
44 Una donna di Guascogna
aveva un figlio i cui nemici lo avevano ferito al costato, tanto che
nessuno che lo vedeva ne faceva conto, e sua madre promise in voto a Dio e
a questa vergine che lei l’avrebbe condotto là e sarebbe stato suo
pellegrino, e che mai avrebbe mangiato carne fino a quando le avesse
portato suo figlio. E nostro Signore e madonna Flora gli donarono la
salute.
E molte altre persone che erano ammalate e in carcere, o in
mano degli Inglesi e dei Francesi, che si erano votate, per le preghiere
di Dio e di questa vergine recuperavano la salute e miglioravano, e coloro
che erano catturati e incarcerati scappavano dalla prigione grazie a loro.
45 Nell’anno di nostro Signore
che si conta 1360 per la grazia di Dio, si deve sapere che questa vergine
benedetta madonna Flora, per la quale durante la sua vita e dopo la sua
morte nostro Signore ha compiuto molti miracoli e meraviglie, che non
sappiamo neppure raccontare, ma vi facciamo sapere che il giorno di san
Barnabè monsignore l’abate di Figeac la traslatò e la spostò in altro
luogo. E sappiate che quando ebbe aperto la bara, numerose persone, sia
laici che monaci, sentirono molti buoni odori, e dissero in loro coscienza
che mai sentirono un odore che fosse simile a questo.
E a molte persone che avevano grossi problemi nostro
Signore fece molte grazie spirituali e corporali, e li aiutò per le
preghiere di questa vergine benedetta madonna Flora.
46 Il sabato dopo san Barnaba
una donna della parrocchia di Aynac era stata due mesi senza vedere, e
aveva un dolore così grande al cervello che era fuori di senno, secondo
ciò che diceva [...] e le persone che la servivano. E per devozione invocò
Dio e madonna Flora, e fece voto di una ghirlanda di cera. E subito nostro
Signore le restituì la vista e la memoria per le preghiere di questa
vergine.
47 Un uomo della parrocchia di
Aynac era nei suoi campi arati, e gli capitò un’avventura che gli sembrava
che qualcosa lo teneva alla gola come se lo volesse strangolare, e non lo
lasciava parlare né poco né molto. Quando stava come morto, sua moglie
offre in voto a Dio e a questa vergine il proprio cero filato. E subito
trovò salute, e ciò lo affermavano sotto giuramento e in coscienza loro.
48 Un uomo della parrocchia
d’Albiac era stato un mese senza vedere e non aveva visto più. E invocò
Dio e questa vergine, e nostro Signore gli donò la salute.
49 Una donna della parrocchia
d’Issendolus era stata a lungo con un forte dolore al cuore senza trovare
alcun rimedio, e offrì in voto a Dio e a questa vergine una cintura di
cera, e subito recuperò la salute.
50 Una borghese della
parrocchia di Loubressac che aveva un bambino al quale era venuta una
malattia talmente grave che nessuno che lo vedeva ci faceva conto, quando
le avevano acceso la candela benedetta, nella chiesa durante la messa di
fronte alla gente, lei decise di offrire in voto a Dio e a questa vergine
madonna Flora il suo sudario e il proprio cero filato, e promise che, se
glielo salvava, lo avrebbe condotto in pellegrinaggio da lei. E non appena
ebbe fatto il voto, egli fu sanato e guarì, e mantenne il voto.
51 Uno scudiero del Limosino
che era stato più di un anno a letto paralizzato e ad ogni luna soffriva
come una donna in procinto di partorire, promise in voto a Dio e a questa
vergine che avrebbe portato la propria figura di cera nell’ottava di san
Bartolomeo. E immediatamente nostro Signore gli restituì la salute per le
preghiere di questa santa vergine.
52 Una donna che era della
parrocchia di Sonac che aveva una figlia che era stata tre giorni senza
parlare tanto che nessuno ci faceva conto, la votò a Dio e a questa
vergine. E subito guarì, e questo lo affermava in sua coscienza.
53 Una donna che aveva un
dolore così grande alla mano che non trovava alcun rimedio, offrì in voto
a Dio e a questa vergine una mano di cera, e subito migliorò.
54 Una donna della parrocchia
di Rosières soffriva perché era da sette giorni in travaglio, e si votò a
Dio e a questa vergine, e subito si sgravò e mantenne il voto.
55 Una donna nobile del
Rouergue che soffriva per il travaglio come l’altra sopra menzionata, le
portò un cero di una libbra sopra la sua tomba [...].
56 Una donna di Figeac aveva
un terribile dolore all’occhio, ma non appena una donna buona di Figeac le
ebbe passato sopra un ossicino del corpo di madonna Flora, fu guarita e
sanata.
57 A un’altra donna della già
menzionata località di Figeac che era molto ammalata venne fatto passare
sopra un pezzo del vestito della vergine (e a un’altra persona per il suo
occhio), e non appena fu fatto passare, guarì.
58 Una monaca di Leyme aveva
una grande infermità che non faceva conto di se stessa, e immediatamente,
come le fu passato sul corpo il vestito, subito guarì per le preghiere di
Dio e della vergine madonna Flora.
Molte persone che avevano infermità simili o altre malattie
sopra menzionate, non appena passavano su di loro vestiti o altre cose,
subito recuperavano la salute con l’aiuto di Dio e di questa vergine
madonna Flora.
59 Un frate di questo luogo
dell’Ospedale che era stato a letto mezzo ammalato, perché non riusciva a
fare nulla con una delle sue braccia, promise in voto a Dio e a questa
vergine che nella sua prima messa in cui avrebbe pronunciato il Puer
natus est avrebbe offerto a onore di Dio e di lei un braccio di cera.
E subito nostro Signore gli restituì la salute.
60 Uno scudiero della
parrocchia di Corn di san Lorenzo aveva continuamente la febbre molto alta
ed era stato un giorno senza conoscenza, e nessuno faceva conto della sua
vita. E sua sorella, sua madre e le sue figlie promisero in voto a Dio e a
questa vergine che le avrebbero portato ciascuna un cero di mezza libbra e
una statua di cera fino a due libbre, e sarebbero venute a piedi nudi
sulla sua tomba. E non appena ebbero formulato il voto, parlò, recuperò la
coscienza con grande devozione, e assicurò loro il voto e disse che lo
voleva andare a mantenere.
61 Una donna d’Albiac che era
gravida di un bambino vivo ed era stata nove giorni in travaglio, offrì in
voto a Dio e a questa vergine il suo sudario, e subito il bambino nacque e
venne alla luce per le preghiere di questa vergine.
62 Nell’anno di nostro Signore
1347, il primo giorno in cui se ne andò da questa vita nostro Signore fece
molti miracoli in suo onore. Come prima cosa molte persone videro un
grande splendore emanare dal suo volto nel momento in cui spirava, e
sentirono veramente molti buoni odori meravigliosi come di rose e di
gigli. Dei muratori di Vaillac che lavoravano qui vicino all’Ospedale, per
tutto il giorno in cui dipartì da questa vita videro un cappellano vestito
a nuovo stare sopra il luogo dell’Ospedale.
Il giorno stesso in cui fu sepolta avvenne che qualcuno
aveva sottratto una tazza d’argento all’Ospedale, e colui che l’aveva
persa supplicò madonna Flora che per favore per il potere che aveva con
nostro Signore gliela restituisse, e lui gliene avrebbe offerta una di
cera dello stesso peso sopra la sua tomba. E non appena ebbe pronunciato
il voto, si ritrovò la tazza e fu restituita al proprietario, e chi
l’aveva presa non se ne poté andare dall’Ospedale senza prima averla resa.
63 Capitò che a un religioso
che si era sforzato di diffamare e mettere in cattiva luce la sua vita
apparse una volta l’anima della donna che aveva disprezzato, che gli
disse: «Tu sarai sempre terribilmente ammalato», e così fu per tutto il
tempo in cui visse.
64 A un uomo dell’Ospedale
venne una terribile malattia, per la quale perse la parola e nessuno
faceva più conto della sua vita; e a costui venne per devozione l’idea di
promettere in voto a Dio e a madonna Flora che, se Dio lo faceva guarire
da quella malattia che gli aveva fatto perdere la parola, egli sarebbe
andato sulla sua tomba con il suo sudario. E per certo, non appena lo ebbe
promesso, Dio gli fece recuperare la parola, e fu guarito e sanato. E
tutto ciò accadde entro l’ottava.
65 Una donna dell’Ospedale era
gravemente ammalata al punto che non si faceva conto della sua vita e i
medici l’avevano abbandonata, e una donna, che era una sua cara amica,
promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se Dio le donava la salute,
lei sarebbe andata sulla sua tomba con il proprio cero filato e il suo
sudario. E non appena ebbe formulato il voto, migliorò e guarì. E la cosa
capitò entro l’ottava della menzionata madonna Flora.
66 A un’alta donna capitò una
cosa molto simile, e aveva una sorella e offrì in voto a Dio e a madonna
Flora il proprio cero filato e il suo sudario. E non appena ebbe formulato
il voto, seppe che migliorava, fino a che guarì e fu sanata da quella
malattia.
67 Un’altra donna che era
gravemente ammalata in punto di morte e aveva grande devozione per madonna
Flora, votò lei stessa a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato e il
suo sudario. E subito guarì e migliorò da quella malattia.
A quella stessa donna capitò un’altra volta una cosa simile
a quella sopra descritta.
68 Una donna laica era colpita
da una terribile malattia e stava per metà del giorno priva di sensi, e
pensava di essere colpita dal male di san Nauphary, e promise in voto a
Dio e a madonna Flora che, se Dio le donava la salute, lei sarebbe andata
in pellegrinaggio sulla sua tomba e avrebbe sempre digiunato il giorno
della sua morte. E non appena che ci fu andata, fu guarita e sanata dalla
malattia menzionata.
69 Quella stessa donna, che
era di Maurs, andava da Figeac a Maurs di notte con altra gente insieme a
lei. E capitò durante il cammino che le apparve uno spirito cattivo come
una grande ombra, al punto che mai ebbe tanta paura, che anzi per poco ne
perdeva il senno, e le venne in mente ciò che le aveva fatto prima madonna
Flora, e donò a madonna Flora il proprio cero filato, e [promise] che
sarebbe andata sulla sua tomba. E non appena ebbe formulato il voto, in
presenza degli altri che erano con lei si sprigionò un chiarore tanto
grande che era una meraviglia, e il maligno spirito sparì subito, e quel
chiarore meraviglioso, in presenza degli altri che erano con lei, li
condusse fino al menzionato luogo di Maurs.
70 Quella stessa donna
nell’anno dell’epidemia ebbe la terribile malattia dei bubboni, e era
incinta, tanto che non ci si riusciva a confortare se non solamente con la
morte più che con la vita. E lei promise in voto a Dio e a madonna Flora
che, se Dio le restituiva la salute e donava un’anima al bambino che aveva
in grembo, lei sarebbe andata alla sua tomba a piedi nudi con il proprio
cero filato. E migliorò, e il bambino che aveva in grembo nacque e fu
battezzato di certo.
71 Un cavaliere che era di qui
vicino fu gravemente ammalato e più vicino alla morte che alla vita, e
promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se li avesse donato la
salute, sarebbe andato con il sudario sulla sua tomba. E costui migliorò e
guarì.
72 Una donna del menzionato
Ospedale che era ammalata in punto di morte, votò a Dio e a madonna Flora
il suo sudario, e migliorò e guarì da quella malattia.
73 Ad un’altra donna avvenne
in modo simile che era ammalata sul punto di morte, e si votò a Dio e a
questa vergine Flora, e subito fu guarita. E questo miracolo fu fatto
proprio nell’anno in cui dipartì da questa vita.
74 Uno scudiero di questo
paese fu preso dagli Inglesi a Cuzorn, e fu emessa la sentenza che doveva
perdere la testa, perché i Francesi avevano impiccato quattro Inglesi e a
causa di questo lo volevano decapitare. E promise in voto a Dio e a questa
donna madonna Flora che, se lo avesse liberato da quella prigione degli
Inglesi, sarebbe venuto sulla sua tomba con una catena di cera. Poco tempo
dopo scappò da quella prigione, e tenne fede al suo voto.
75 Un alto uomo di vicino
dell’Ospedale fu preso dagli Inglesi e, quando vide tormentare gli altri
prigionieri, ebbe un’enorme paura, e pensò per devozione di votare a Dio e
a madonna Flora un’immagine di cera con il suo aspetto e sembianza. E
senza alcun male e senza alcun danno e senza riscatto Dio fece in modo che
scappasse dalle loro mani senza alcun pericolo.
76 Due scudieri di Gourdon
furono presi dagli Inglesi e promisero in voto a Dio e a madonna Flora i
loro rotoli di cera. E poco tempo dopo scapparono dalla prigione senza
riceverne alcun male e alcun torto. E molte altre persone catturate che si
votarono, scapparono allo stesso modo.
77 Una donna dell’Ospedale che
era gravemente ammalata di una brutta febbre, che persona al mondo non
faceva conto della sua vita, pensò per devozione di votarsi a Dio e a
madonna Flora. E non appena ebbe formulato il voto, si accorse che era
guarita e sanata.
78 Una donna di Figeac, che
aveva una grave malattia alla testa senza alcun rimedio, pensò per
devozione che, se lei avesse avuto qualche indumento di quelli che
indossava madonna Flora sopra di sé, sarebbe guarita. E qualcuno le portò
uno dei suoi indumenti e, non appena lo ebbe sopra di sé, fu guarita e
sanata.
79 Una nobile donna del
Limosino che era stata sei anni senza udire nulla tanto che aveva perso
l’udito, votò a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato insieme a
delle orecchie di cera. E poco tempo dopo recuperò completamente l’udito
come l’aveva in precedenza.
80 Un’altra donna che aveva
una grave malattia, che era colpita da quella malattia che si chiama di
san Nauphary, pensò per devozione di promettere in voto a Dio e a madonna
Flora che, se le dava la salute, le avrebbe portato la sua immagine e il
proprio cero filato. E non appena ebbe formulato il voto, fu guarita da
quella malattia e infermità.
81 Altri due uomini e molti
altri ancora che erano colpiti da quella laida malattia, che si votarono,
non appena ebbero formulato il voto, furono guariti e sanati.
82 Un’altra donna del sobborgo
dell’Ospedale aveva un bambino al quale capitò un grave incidente che era
come morto, che nessuno al mondo lo reputava vivo, e pregò Dio e madonna
Flora che, se gli dava la salute, le avrebbe portato il suo sudario. E non
appena ebbe formulato il voto, alla presenza di molte persone, egli fu
guarito e sanato.
83 Una donna che era in
travaglio ed era sul punto di morire, pensò per devozione nel suo cuore
che, se avesse avuto qualche indumento di quelli che erano stati di
madonna Flora, avrebbe subito partorito. E qualcuno portò una delle sue
tuniche, e non appena la ebbe sopra di sé, partorì e il bambino nacque e
fu battezzato.
84 Ad un’altra donna capitò
allo stesso modo di votare a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato,
che nessuno faceva conto del bambino e di lei. E non appena si fu votata,
partorì ed ebbe grande gioia e allegria.
85 Un’altra donna che andava
per il suo cammino, e per accidente cadde e si ruppe la gamba, e in più
era incinta, promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se faceva
guarire la gamba e le dava gioia di ciò che aveva in grembo, avrebbe
portato il proprio cero filato e la sua gamba di cera. E la gamba guarì e
immediatamente partorì con grande gioia il bimbo che aveva in sé.
86 Un’altra donna che aveva il
suo bambino morto, offrì in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero
filato. E non appena ebbe formulato il voto, migliorò e guarì. Ad un’altra
donna capitò la stessa cosa.
87 Un signore che si chiamava
Filippo Giovanni era gravemente ammalato, tanto che i medici l’avevano
abbandonato e nessuno faceva conto della sua vita. E pensò per devozione
di promettere in voto a Dio e a madonna Flora, che se ne era andata da
questa vita, che, se gli restituiva la salute, le avrebbe portato una
statua di sei libbre di cera. E poco tempo dopo guarì e fu sanato dalla
sua malattia, e mantenne il voto. E ciò capitò l’anno in cui lei se ne
andò da questa vita.
88 Una povera donna che era
paralizzata offrì in voto a Dio e a madonna Flora la propria figura di
cera, e poco tempo dopo fu sanata e guarita.
89 Un’altra donna
dall’Ospedale che era gravemente ammalata, si votò a Dio e a madonna
Flora. E subito si accorse che era migliorata e sanata dalla sua malattia.
90 Un’altra donna che aveva la
febbre alta, si votò a Dio e a madonna Flora nel modo sopra descritto. E
poco tempo dopo fu guarita.
91 La signora badessa di
Leyme, che era gravemente ammalata, promise in voto a Dio e a madonna
Flora la sua statua di cera. E non appena ebbe formulato il voto, seppe
che era guarita dalla sua malattia.
92 Una donna laica che non
poteva avere bambini promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se le
faceva avere un bimbo, le avrebbe portato una statua di cera del bimbo. E
prima della fine dell’anno ebbe un magnifico bel bambino.
93 Un signore del Limosino,
che era stato preso dagli Inglesi e non poteva scappare, aveva una sorella
all’Ospedale, e lo votò a Dio e a madonna Flora. E poco tempo dopo scappò
dalla prigione.
94 Una donna che aveva male
alla gamba da più di un anno, che né medico né alcuna cosa non la potevano
guarire, promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se le restituiva la
salute, le avrebbe portato una gamba di cera. E poco tempo dopo guarì. Ad
un’altra donna capitò la stessa cosa sopra descritta.
95 Una donna che aveva perduto
il suo bambino nel bosco e vi era stato tre notti, tanto che nessuno ci
faceva conto, che si pensava che i lupi l’avessero mangiato, votò a Dio e
a madonna Flora la sua statua di cera. E ritrovò il bambino che si era
perso senza alcun male per averlo chiesto a questa vergine.
96 Una donna formulò un voto
per un castello che gli Inglesi dovevano espugnare, e promise in voto a
Dio e a madonna Flora che, se proteggeva quel castello dagli Inglesi, le
avrebbe portato una scala di cera di una libbra. E, grazie a Dio, essi
fallirono il colpo, che mai vi poterono entrare.
97 Un uomo che aveva perso un
bue, che era stato perso per tre settimane, che non lo trovavano, promise
in voto a Dio e a madonna Flora che, se gli faceva ritrovare il bue, le
avrebbe portato un bue di cera. E subito ritrovò il suo bue senza che
avesse alcun male.
98 Una persona e molte altre
che avevano perduto una tazza d’argento, anelli e verghe d’argento,
promisero in voto a Dio e a madonna Flora che, se li restituiva loro, le
avrebbero portato figure di cera con quella forma. E per certo trovarono
ciò che avevano perduto senza nessuna mancanza.
99 Un’altra donna che era
stata a lungo senza poter avere bambini promise in voto a Dio e a madonna
Flora che, se aveva un bambino, le avrebbe portato un bambino di cera. E
poco tempo dopo ebbe un bambino, e questa stessa cosa capitò a molte altre
donne nella stessa situazione.
100 Un’altra donna laica che
aveva male all’occhio, che non faceva conto se non di perderlo, si votò a
Dio e a madonna Flora, e promise che avrebbe digiunato sempre per tutta la
sua vita il venerdì. E poco tempo dopo guarì all’occhio per le preghiere
di questa vergine.
101 Un uomo che aveva molto
male alla testa e non vi trovava rimedio, promise in voto a Dio e a
madonna Flora che, se gli restituiva la salute, le avrebbe portato il
proprio cero filato, e subito migliorò.
102 Una donna dell’Ospedale
che aveva un’escrescenza sotto la gola, che nessuno ci faceva conto e
alcun medico le poteva essere utile, si votò a Dio e a madonna Flora. E
subito fu sanata e guarita dalla menzionata malattia.
103 Un’altra donna alla quale
era entrata una zecca nell’orecchia, e le doleva tanto che era come
rabbiosa, venne sulla sua tomba e qui si addormentò, e pregò Dio e la
gloriosa madonna Flora, e subito la zecca uscì dall’orecchia e fu guarita.
104 Altre due persone che
avevano molto male alla testa, si votarono a Dio e a madonna Flora, e
subito furono guarite. Molte altre persone guarivano per miracoli simili a
questo con voti, sudari e statue di cera, e altre cose che qui non sono
scritte, perché sarebbe troppo lungo da scrivere, che madonna Flora ha
fatto in vita e dopo la sua morte, i quali miracoli sono grandi e
meravigliosi, tanto che non si potrebbero raccontare, descrivere e dire.
105 Capitò durante la vita di
questa vergine madonna Flora che in una parrocchia che si chiama Sandaulut
c’era una fanciulla indemoniata, e i suoi parenti la portarono da questa
santa donna madonna Flora. E costei le recitò il Vangelo di san Giovanni
sopra il suo capo con molte altre grazie e, dinnanzi a molte buone persone
e religiosi che erano qui presenti, la fanciulla fu guarita e liberata da
quel maligno spirito per le preghiere di questa donna madonna Flora. E
questa fanciulla stette nove giorni senza parlare e senza mangiare, e dopo
di ciò, prima che passasse la chiesa, parlò, mangiò e fu guarita.
106 All’inizio capitò che una
persona le procurava grandi turbamenti, e su istigazione del Demonio si
faceva scherno di lei, e disprezzava le sue preghiere e la sua devozione.
E poco tempo dopo seppe che, per gli scherni e i turbamenti che aveva
procurato a questa santa donna, Dio le procurò molti mali e malattie per
cui morì, vale a dire del fuoco di Monsignor sant’Antonio, perché nostro
Signore puniva bene coloro che la importunavano. E lei non desiderava mai
vendetta, anzi diceva ad ognuno che, se voleva qualcosa da nostro Signore,
non desiderasse mai vendetta.
107 Avvenne che questa vergine
se ne andava a Figeac per fare visita ad un suo fratello che era ammalato.
E quando giunse al ruscello di Le Bourg, il Nemico le va a dire che ora
l’aveva lì dove la voleva, e la prese, e la gettò nell’acqua, lei e la
bestia su cui cavalcava. E subito si fece il segno della croce, e uscì
dall’acqua senza che lei e il vestito che indossava si fossero minimamente
bagnati, se non gli animali che conducevano. E questo lo videro
chiaramente coloro che andavano con lei, e dal cielo venne un chiarore
tanto grande che la coprì tutta, di fronte a tutti.
108 Avvenne che due frati
minori di paese lontano passavano per l’Ospedale, e, quando furono davanti
la porta del monastero, l’uno disse all’altro che qualcosa lo attirava e
gli impediva di proseguire oltre. E questa gloriosa vergine disse ad una
donna di là che andasse a dire loro che venissero a parlare con lei. E
rispose che non poteva proseguire, che doveva entrare, ed ebbe qui con lei
la sua consolazione. Quale fu la consolazione? Lo sa Dio.
109 Avvenne che una donna
buona pregava con la sua compagnia, e se ne andava in pellegrinaggio e
passava per l’Ospedale; e questa santa donna la fece venire a parlare con
sé, e rimase quella notte. E quando venne la notte in cui giaceva
all’Ospedale, un uomo le rubò il fagotto con ciò che aveva, i denari e le
cose che le servivano molto per fare i suoi pellegrinaggi. E l’indomani
mattina, quando si fu levata, si accorge della sua perdita, e comincia a
gridare e a piangere amaramente, e se ne va da questa santa donna, e le
dice che le avevano rubato i suoi denari e ciò che aveva, e le chiede se
per favore pregava nostro Signore che glieli restituisse. E le rispose di
non affannarsi e di non piangere, che Dio glielo poteva ben restituire, e
partì da là. E quando fu a metà cammino tra l’Ospedale e Gramat, trova il
ladro che glielo aveva rubato, e riconobbe il suo fagotto e ciò che le
apparteneva, e gli dice che aveva commesso un grave peccato, perché molto
l’aveva preoccupata. E lui le rispose che, se era suo, se lo prendesse,
perché non poteva proseguire neppure un po’, che sembrava che lo avesse
incantato.
E così questa povera donna recuperò ciò che le apparteneva
grazie alle preghiere di questa santa donna, e venne a rendere grazie a
Dio e a madonna Flora.
Molti
altri miracoli e molte altre grazie nostro Signore fece in onore di questa
santa donna nella sua vita e dopo la sua morte, che non sono qui scritti.
|