Rialto

Prosa religiosa

Vida e miracles de sancta Flor

Ed. e trad. Francesca Gambino

 

Vida

 

1 En un loc apelat Amaurts ac un noble home apelat Pons et sa molher (252v) avia a nom Melhors. Et aquests ero nobles de linatges, et segon lo mon la lor noblessa mostravo en honestas costumas et en excercisses spirituals. Et els agro dets enfans, tres filhs et sept filhas, de las quals n’i ac quatre religieussas en lo Orde de san Johan de Jherusalem. Et jasia que totas quatre fosso de granda perfectio, empero aquela que avia a nom Flors en totas virtuts flori et en excellenssa de perfectio.

 En sa enfantisa fugia jox et solats de enfans, mas que acompanhava sa mayre, que era femna de granda oracio, et amb ela pauc et da pauc creyssia en lo estudi et en lo excersisse de oracio; et mespresava las companhias enfantivols et parlamens vas, et no semblava enfanta mas savia femna en ports et en costumas.

 Aquesta forec amb autres enfans et enfantas mesa a letra per apenre, et ero ensemps de un linatge dets et nau, sobres tots lous quals ela era apte en apenre, et avia entendement penetratieu et, tantost que ela saup dire las horas, cascun dia devotament las passava, et enaissi fortmen abrassec al commensament la (253r) virtut de virginitat que a penes volia home veire ni ausir, et si del fach de matrimoni hom agues parlamen, per re ela non ho volia escotar, mas se hom parles de Dieu ou de la viergis sancta Maria o de qualque sanh, aquo am granda ardor escotera. Et enaissi forec lo seu noyrimen en lo hostal de son payre entruey al quatorzeme an.

 

2 Et coma aquesta fos enfanta sobresbela, son payre et sous amicx tractavo cossi la maridesso; et tantosts que li·n parlero, et ela lor dis que, se la amavo coma filha, que may no li·n parlesso, car autra espous no volia mas Jesus Christ et aquel ela avia espousat, et per so dis ela: «Pregue vous que me metats en religio, per so que melhs ieu pue[s]ca servir a Dieu». Et coma en neguna maneyra no la poguesse a matremoni enclinar, dissero entre lor: «Dieus la atira vas se. No la retragam nos del servici de Dieu et no volham nos autras repugnar». Et enaissi [...] en un mostier de religio de l’Orde de san Johan de Jherusalem, que es entre Figeac et Rocamado, apelat l’Hospital de Belluoc de san Johan, sobre- (253v) -apelat de madona Ayglina, en lo cal nombre de las virgis aqui a Dieu servisso.

 Et la virgis Flors, a Dieu devote, es aqui devotament intrada et resseubuda. Et can fo vestida, las autras virgis la comensen a recgladament instruir en lo office ecclesiastic, et ela am tota humilitat obedien leugieyrament tot aisso aprendia. Et cant ac aisso un petit acoustumat lo mostier que se conoc, vesen et cossiran que las necessitats corporals tan abondosament li·n ero aqui administradas, car aquel mostier ere adonc ric et ple et abondos de bes temporals, et ela aquesta abondancia coma enemiga de virginitat molt o ayret, et dedins son cor doloyrosament disia enaissi: «O caytiva, tu de abit secular desiravas venir en religio per far penedenssa et, coma veses que en luoc de delectacio tu es venguda, que faras tu ni cossi poyras a ton Senhor enaissi plaser?».

 

3 Et coma aytalas causas et semblans ela se emagenes tot jour am coratge amar, et endevenc se que en aquel mostier [venc] un reliegios de granda perfectio, vas lo cal aquesta (254r) virgis se aprochet per causa de cofessar et de manifestar li la amaretat de son coratge, et ela dis li que grand paor avia de dampnacio, se perseverava en tan granda habundancia de causas temporals. Et lo sain home respondet li enaissi: «Filha, non aias temensa, car aquesta habundancia te sera en grand merit se a trempament et am temor de Dieu tu ne prendes tas necessitats, mas ret ne gracias a Dieu que o dona, car Dieus, a cui es cura de vos, per so dona soen habundancia dels bes temporals, que per aitala habundancia los coratges dels malaudes, so es a ssaber d’aquels que enqueras no so be ferms en la amor de Dieu, ses gien et ses dificultat persevero en servici de Dieu, et pauc da pauc se escalfo en la soa amor, car [si] aitals servisso que habundancia [n’]aguesso abans que l’amor de Dieu al cor lor toque, no perseverarian en lo seo servici, et per so lor es necessaria habundancia, per so que mespreso aquo et absteno de tout so que sento que es sobrefluitat, et, contenen ab la soa necessitat, a ce meteys aprofiecho per (254v) creycement de merit, et als autres donan yssimple de virtut».

 Et adonc la virgis Flors, auzen aisso, demorec consolada, et d’aqui en avant comenset may a creysser en la temor de Dieu. Et, coma se non agues connoissensa de home ni de femna, a Dieu tot sol son cors estudiet aissi perfiechament endressar et en lui tant solament cogitar, et enaissi volia esser solitaria en sanctas meditatios, perseveran coma se negun temps en aquest mon no fos estada, mas coma se fos del cel decenduda.

 

4 Et quant aquesta se fo enaissi retracha enaissi plus plenieyrament a Dieu entendre, lo Enemic, que es gilos de tota sanctetat, perforcet se cossi la pogues de bona vida gitar et adordenet diversas temptatios contra ela.

 Et premieyrement comenset la a ttemptar blandemmen, amonestan enportusamen en faych, cochadament a ela meten davan la delectacio de la carn cossi es amadoyra, et de la procreatio dels enfans cossi es plasen et delethabbla et desirabla. Et desia li lo malvat Ennemic cossi aquo se podia far (255r) ses peccat, car Dieus dis premieyrament as Adam et pueys a Noee et als seos filhs: «Cressite et multiplicamini, et replete terram».

 Et an ayso la virgis respondia: «Malvat Demon, so que tu dises es permes als seculars, mas als religios, que a Dieu an promes castedat, non tan solamen lor es defendut de far, an es be abominacio solament lo cogitar. Mas a tu commande Dieus, sees permissio del qual tu no podes re far, que tu cesses de me tentar».

 

5 Et quant lo malvat fals Ennemic se fo pro ensaghat amb aytalas causas et semblans, et conoc la fermetat de la enfanta, que re non acabava amb ela per blandimens, et ajustet als blandimens menassas et espaurissamens, disen et affermam enaissi: «Certana sias que, si tu no cossentes al daliech de la carn et a perdre ta castedat, ieu te doneray tantas de turbatios et tans de mals am las autras te mesclaray, que per grand dol que auras te faray desesperar, et enaissi seras per touts temps dampnada. Et valgra te may que fesesses lo peccat de la carn et pueys am digna (255v) penetensa lo lavesses, que se ieu te fau per turbacios tombar en lo peccat de desesperacio, que es major peccat que l’autre, car aquest es peccat contra lo sainct Esprit que no se perdonne en aquest mon ni en l’autre».

 

6 Las cals causas ausen, la virgis Flors se senha del senhal de la crots, et fugen et corren per lo mostier, et lous vuelhs et las mas levadas vas lo cel requeria a nostra Senhor cosselh et ajuda, et d’aysso preguan la virgis Maria et aquels sanhs que ela avia en devocio, et per special a touts los sancts et sanctas de Paradis demandan misericordia. Et enaissi aquesta dura batailha pausada, amaras lagremas davant nostra Senhor ela escampava, las cals nostra Senhor regardet, que lo Ennemic negun temps a son cossentiment tirar no la pot en neguna maneyra. Et coma la enfante en trebalha pausada que soen segon la ententio may s’estendia, et corria per la claustra et per lo mostier, las mas et los vuelhs levats vas lo cel, ploran am amars souspirs, et a neguna de las autras (256r) re d’ayso no disia per que suffria aytale pene ni manifestava.

 

7 Et per aisso las autras, can la vesian enaissi anar, los vuelhs et las mas vas lo cel levadas, corren et ploran, reputavo la et la reputavo per fola, et cresian que fos fore de son sen et d’alcunas n’i avia que la cochavo coma forcenada, et en public et en secret las autras ne parlavo. Et cant los relegious ley venian, las autras coma fola et desenada la tenian, et als relegious la fasian blaymar. Et ela a negun no se desencusava ni a penas mot lor respondia, mas davant Dieu coma la Magdelena tout jour plorava, et enaissi pausada en lo miech de las temptatios sa pessa vas Dieu tenia drecha et levada, et de negun se no de Dieu entre totas en tot aisso consolacio ni remesi no podia trobar, car, coma dich es, las autras la reputavo per issida de son cen, et endenayssi per vial la tenian, et la maltractavo am lous relegious et am lous autres, et per aitala la fasian reputar.

 Et tot aisso ela suffertava et lo demon li·n (256v) procurava afin que la feses desesperar, coma li·n avia menassada.

 

8 Mas lo benigne Senhor, per amor del cal ela mot no sonava et sostenia tot aisso, car el amorosament regarde sobre tots et sobre totas las creaturas, specialmen an aquels que lo cor an vas lui et sosteno mal per ben far, comenset per la soa amorosa dolsor la soa tant devota vergis Flors entre tans de tribailhs consolar et confortar, car an aquel angial de la claustra que ere pench, que es davant lo parlador sus en la cuberte de la claustre, Jesu Christ lui apparec. So forec a la soa devote virgis Flors contuniadement a l’enviro de tres mes enaissi que, don que ela vengues, ela lo vesia aqui tout nafrat, et am care plorava. Et regardan ela et metia li·n dedins lo seo cor so que el avia sostegut per touts nos autres peccadors et peccayrits enaissi que, quant ela venia de la glieysa o del dormidor o del refrecho o don que vengues, ela vezia aqui son Senhor naffrat regardan ela am cara lacrimosa, per compassio et (257r) per piatat del cal ela era enaissi transportada que a vejayre lui era que son Senhor crucifficat am tota la crots portes dedins son ventre; enaissi que semblava li·n que lous bras de la crots que dedins lo ventre li·n fosse et li·n traucavo segon son semblan lous costats seos; et adonc ela anava endenaissi enpachada, coma se ela fos crucificcada, et de la dolor del dextre costat, lo cal li semblava que lo agues traucat, et coma se agues rompedura soen ne gitava sang per la boca. Et d’aquela dolor d’aquel costat pueys per sos dias apres gran re de ans mori a Dieu devota.

 

9 Et enaissi la viergis Flors, aven conpassion de son Senhor crucifficat, neguna causa no semblava que saubes, mas Jesus Christ et aquest crucifficat et, gardan se dels barats de l’Enemic, estudiava se seclar son thesaur, et aytan may coma sa devocio rescondia, aytant may de dolsors secretas son esperit se adunplia, et soen, cant se aginolhava disen: «Veni, Sancte Spiritus», era embrassada de tan granda ardor del Sanct Esperit que perdia (257v) parlar et ausir, et may que en aquela fervor ardia de desir, enaissi que [d’]amor et fervor arden coma del tot era en son Senhor transformada.

 Lo desirier de la cal Nostra Senhor regardava: apres tant de trebalhs et tentacios que durero atan longamen voc la de sas tentacios et melodiosas dolsors refresquar, et de las sabours et sentimens spirituals recrear, car las unas bets [de] fervor d’esprit, las autras de dolsor[s] mentals, autras de sabors et de odors de meravilhosa savisa corporal o de la illuminacio de l’entendement, so es de revelatio de causas endevenidoyras et secretas encontinent per exces de pessa sobre sse per esperit raubida et ela usava.

 

10 Las cals causas vesen, aquesta virgis, coma umial, voc esser selada et secreta, et per so soen metia se en lo liech fengen malaudia corporal, enaissi que sots cuberte de enfermetat corporal may secretamen [pogues] assaborar las dolsors espirituals et en lo liech de sa pessa may pausademen pocessis lo Rey celestial.

 La cal causa vesen, lo Demon turbatios et temptatios ces nombre li fasia. (258r) Mas lo misericordios Senhor, car la vesia fisel per tot et ses variacio de coratge, ajudet li en tot et per tot que temptatios ni trebulatios no la sobremontero, per que, per ben dire so que es escrich, que frevol es lo nostre Enemic, que no vinsis home se hom no vol.

 

11 Adonc apres lonc temps en que ac contra lo Enemic e ’ncontra sas temptatios batalhet, nostre Senhor, lo regart del cal es benigne sobre touts aquels que se porto fiselmen, donec li victoria de las temptatios per aquesta forma. Un jour, delmentre que estava en oracio de ginolhs, en forme de un jovencel sobremeravilhos li estec decosta lo angial de nostre Senhor, que li aportec un glavi polit et furbit, davas cascuna part talhan et pougen, marguat de vermelha marguadura.

 Et cant ela lo tec, tenc se perfiecha et segura contra totas temptatios et turbatios de l’Enemic que entruey adonc la avia perseguida, car per so li forec donat aquel cotel que sobremontes tota adversitat et obtengues victoria et no li feses hueymay paor son Enemic, et que am lo cotel, so es assaber de la paraula (258v) divinal, engualmen d’aqui en avan dels coratges dels autres pogues totas obras et spaventamens diabolicals desgitar, et de la consolatio del Sanct Esprit arosar. Et es cert que d’aquela hora en avant ela forec aissi ferma et segura et de tota doctrina de gracia en tant que negun, per tant que fos tentat o affligit, que a ela devotamen s’en retornes, a ela no s’en tornaria desolat. «Esproat o avem moltes [vets] a ela venens, que la gracia del Sanct Esprit per sos merits avem receubuda».

 

12 Aquest que parle aissi era son confessor, del scrich del cal aquest romans es estat trach. An dic be et soy cert que gran re non podian ad ela venir, mas li trametian las lors letras et per las oracios optenian las petitions de nostra Senhor. D’aqui en avant ela forec plena engualmen d’esperit de professia, so es que disia grand re de las causas que se devian far et endevenir, et manifestamen vesia en esperit gran re de causas quant se fasian, et las sabia, nonostan que ela no hi fos presen (259r) corporalmen, et gran re de causas secretas conoyssia et manifestava.

 

13 Unq jour de Tots Sanhs, delmentre que cantava el cor disen: «Vidi turbam magnam...ex(tr)a», et ela entenden que aquo se disia dels sanhs de Paradis, elevada d’esperit, comensec a cogitar dels sanhs et de l’alegrier en que los sanhs so en Paradis, on an complimen de tots bes et de tots daliechts ses paor de may de faillir. Aquesta cogitatio am desirier de veser aquela gloria tant fortmen ce espandit et cresquet dedins son cor que vertadieyrament aquel gauch et aquela gloria una emagena li·n forec donada a vezer et a regardar. D’aquela fervor et escalfamen arden tout jour, et enflamada disia: «Domine, ante te omne desiderium meum», so es a dire: «Senher Dieus, davan te es tout mon desir», car, que que ela feses, estan, anan, parlan, ca[n]tan, ma[n]jan, beven, oran, cogitan, meditan, contunhadamen [en] la gloria dels sanhs ela se delechava, contunhan et perseveran en aquesta ardor de la dicha festa de Touts Sanhs entruey a la feste de sancta Cesselia.

 

14 En la cal feste de sancta Cesselia, cant (259v) matines foron dichas et las autras foron anadas pausar, et ela pregava, del desirier non poden dormir, comensec a cogitar de la gloria en que era Cesselia et de la feste que li·n fasian en Paradis, cal podia esser cant son espous la recebia layssus en son palays. Et cant ac aysso comensat a cogitar, sopdamen forec raubida d’esperit sus en lo cel, on vesia una meravilhosa virgis ornada de meravilhos ornamens am sobregranda moutisa de autras virgis cantans et en granda gloria alegrans. Et cant la virgis Flors vi aquestas am tantas beltats et ausi la dolsor de lors cans, regardet la resplandor del[s] ornamens et la lugor del luoc on ero, et meravilhat se car nul temps causa semblan non avia viste, et demandet a l’angial que la guida que era aquela tant gloriosa dona. «Aquesta - se dis l’angial - es sancta Cesselia que, per la fe et per virginitat goardar, huey pres martire en terra et gloria perdurabla en lo cel».

 

15 Et en aquesta contemplation raubida estec tro a la completa et, adonc retornade que forec a ce, sa cosina madona Aycilina la amonestet (260r) de manjar, et era no·n ac cura ni un bossi non manget ni o essaget, mas que estec coma atrassida de las meravilhas que avia vistas entruey a la hora de las matinas; las cals matinas, [cant] ela retornada forec, et dis entieyrament, et pueys viro lo solelh levan per exces de pessa forec raubida, et aqui perseveret entruey a vespres. Et adonc retornada a ce, forec amonestada de penre vianda, et ela no se cossenti mas que, estan coma enbalausida, ferven d’esperit, semblava que tota bulis per forssa de la comial amor, de la cal ardor autra bets forec raubida contemplan los secrets celestials.

 

16 Adonc forec vesitada per lo angial, que en forma de un bel jovenssel li aportet en la ma un enap de aur ple de precios abeuratge et dis li: «Beu de ma ma de aquest abeuratge de salut, car temps es que calque refectio aia lo cors». Et Flors prenden et beven, trobec aqui tant granda et tant meravilhosa dolsor que ela non avia nul temps sentida, et delmentre que ela ac enanssat de beure, et elle se pesset que regardes qual era aquel que de tan preciosa causa la servia, (260v) et departi la boca de l’enap, et comenset de avisar et regardar lo servidor. Et adonc el pres li sopdamen lo enap de la ma, et may so que lui era sobrat dedins gitet a Flors per la cara, et enaissi molhada et ela se retornet, et lo jovencel desamparet la. Et enaissi estec per tres dias ses neguna vianda penre, et disia que quinse dias et may estaria ses vianda penre et ses mangar, se no que fos forssada per las autras, car fam ni set no suffertava per raison de la dolsor esperitual.

 

17 Despueys que aysso forec, aquesta sancta virgis Flors, totstemps apres la comunio del capela, ela raubia d’esperit, et estava entre ce atrassida el cors entruey a las vespras. Et tota hora cumergava los dimenges et a las grandas solempnitats et, tantost que receubut avia lo sanct sagramen, ela era raubida a manjar la dolsor espiritual; en les cals raubimens cantas causas secretas, presens, passadas, endevenidoyras, juxtas ajustadas, ausidas et entendudas, so es cresensa, per aventura seria may dictar, coma ieu aia per general cofessio auzit (261r) tot lo cors de sa vida. Et tot so que podia aver comes, no crese que al temps de sa vida aquesta pecques mortalment ni nul temps autra tant elevada d’esperit no vi.

 

18 Et tantas et cantas gracias li fets Dieus que adonc apres aisso comensec plus altamen a florir en virtut et resplandir per miracles et en les dos del Sanct Esprit abondar; et era discreta en tot et per tot coma aquela era plena de la gracia de Dieu, que tantas de causas ordenave en pes et en nombre et en mesura. Et ela meteyssa am se se meravilhava cossi tanta de gracia podia recebe ni tan granda forssa de la divinal amor suffrir ni dedins son cors suffertar. Et apres aisso Nostra Senhor li·n mostrava soen los ga[uc]hts de la sancta gloria de Paradis. Et pueys que, cant ela se remembrava, et membrar ni recordar a penas podia de aquo ses raubimen d’esperit, si que tantosts endevenia coma morta.

 

19 Una veguada Nostra Senhor lui demostrava la gloria et l’orde de Paridis en aquesta forma, que vesia en esperit un albre sobrebel, de meravilhosas flors garnit, (261v) et la raïx partia de la terra, et la sima atengia entruey al cel; en la cal sima avia una aigle am las alas estendudas en maneyra de crots, et en lo piechts de aquela aigle aparia une peyra preciosa sobrelusen, en la cal peyre, coma es un mirail resplanden et clar, la virgis Flors vesen et regardan aqui claramen la gloria et l’orde dels angials et dels elegits, raubida per esperit, saborosamen et dolsa se repausava. Et aqui lui forec dit: «Vechas aquesta visio granda et meravilhosa, et fay ne gracias a Dieu». En aqueste visio vi tan grandas meravilhas que de boca carnal nul temps a penas recontar no podia que lo raubimen no li trenques las palauras, et demorava ses acabar.

 

20 En lo mostier de aquesta virgis Flors se endevenc que ac un home el monde ple del peccat de lagese carnal et d’aisso era coma publicamen defamat. Et endevenc se que mossen Aymeric Fayzela, morgue del mostier de Figiac, que era home de molt granda virtut et de granda abstinencia, et era cosi (262r) germa de la dicha virgis Flors, venc en aquel mostier. Et coma Flors apres la comunio fos raubida, ela vi en lo cel et conoc aquo que en aquel jour se era fach en terra, car aquel jour lo dich home nommiat Guillem era toquat et ponch del Sanct Esperit: venc al dich morgue mossen Aymeric en sa cambra am sanglot et am plor et am sospirs, et preguet lo que lo ausis de cofessio. Et mossen Aymeric desencusava se et li·n disia: «Amic, ieu non ay ges les cas evesquals ni es de costuma que nos autras cofessem persona neguna foras que sia monge et de nostra mostier». Et lo home li [dis]: «Per amor de Dieu me escotats, car a vejayre me es que, cant auray a vous cofessat les meos pecats, per Dieu seray absolt». Finalment lo morgue, ple et vencut de compassio de aquel home, el lo ausi et li empausset penedensa. Et d’a[qui] en avan aquest home tenc bona vida et visquet en bonas operacios.

 

21 Mas la vesio que la virgis Flors vesia en lo cel forec en aquesta forma, que ela vesia los angials et los sanhs alegrar et far festa molt solempna am ornamens meravilhos, et cantix dols et melodios. (262v) Et ela dis a l’angial que enaissi la guidava: «Cala festa es aisso huey en lo cel que en terra no selebram ges ni no fam ponch de mentio?». Et lo angial respondet li: «Et non as tu ausit que grand gauch es als angials de Dieu sobres un peccador, cant el se penet?». Et ela dis que aquo soen ela avia ausit. Et lo angial dis li: «Huey s’es cofessat aquel peccador que es apelat Guillem, et de mossen Aymeric morgue tots sos pecats a cofessats, et Nostre Senhor a los li perdonats am penedensa que a receubuda del cofessor, et per aisso nos autras fasem huey aitala festa per lui».

 Et cant forec vespre, que Flors forec retornada en son perpaus, et ela cogitava de la vesio se era vertadeyra, et encontinen mossen Aymeric Faycela venc a ela. Et cant ela lo vi, demandec li que avia fach el huey en aquel jour, et el lui respondet que ausida avia la cofessio de Guillem aital home, de que molt era consolat, car am granda penedensa et repentimen et contrictio et lagremas se era cofessat. Et adonc ela forec certificada de la vertat de la vesio que ela avia vista; empero non revelet ela donc re.

 

22 (263r) Et endevenc se una vets que la devota virgis Flors intrec en lo liech fengen enfermetat, coma ela fasia soen, perque may en pausa pogues a Dieu entendre, et comenset se lo esperit ad elevar ses revelacio de l’uelh de l’entendemen et lo Creator de tot lo mon ela comenset a contemplar, et vesia una granda causa et la grandesa de la cal lo entendemen no podia compenre, ni may la cantitat ni la calitat ni lo comensamen ni la fi ni la calor conoysser ni desernir ni triar no podia. Et ela, tremolan et paurugosa per aquesta meravilhosa vesio dicha: «Et que es aquesta causa que compenre ni desernir no se podia, que tan joiosa aparia, tan meravilhos[a] et tan terrible?». Respos desia l’angial aiso: «Sobre que te meravilhas? Aisso es la Sancta Divinitat, que per negun dels mortals enaissi coma es no pot esser vista, mas a tu es donat que la veias en espessia o en semblansa enaqui, coma Moyses vi dejos espessia de fuoc arden en lo boysso». Et adonc Flors, de gran gauch que ac, comenset a cantar en alta vots aquela antifena que cantam als martirs: «Gaudent in coelis animae (263v) sanctorum...ex(tr)a», que vol aytan dire: «Alegro se en lo cel las armas dels sanhs que an segudas las vias de Jesu Christ, car per la soa amor an escampat lo lor sanc, per so que ses neguna fi am Jesu Christ se alegresso».

 

23 Autra vets an aquesta sancta virgis, estan en oracio, venguoro dos angials am vestimens molt precios, et feyro la levar d’em pes et vestiro li aquels vestimens que ero de color vermeilla et foguenqua. Et cant forec vestida, ela vi los vestimens de beutat meravilhosa, et comenset s’en a donar gauch; et les angials dissero li que certanemen aquels vestimens serian seos, se ela perseverava entruey a la fi. Empero so dissero els: «Ret les nos, car plus segurament los te gardarem que tu no farias». Et adoncas ela despolhet los vestimens, et els pleguero los am granda reverencia et anero s’en amb els. Et ero enaissi a la soa faysso mesurats, coma se fossa a la soa mesura tots compassats.

 

24 Autra veguada coma aquesta cogites son estamen en totas causas cossiradas, se tegues per endigna de la gloria de Paradis, ferma empero et meten sa esperansa (264r) en lo sang precios de Jesu Christ, et coma aisso revolses dedins son coratge, sopdamen forec [raubida] en esperit, et un angial menava la per la gloria de Paradis, et mostrava li·n las celestials mancios cadieyras sobremeravilhosas, de preciosas peyras ornadas et de resplandor que dire no se pot per negun home carnal, tan resplandens ero. Et coma la vergis Flors am granda meravilha que se donava de la beltat d’aquelas meravilhosas causas que vesia et gran re de autras vesia sezer de personas, meravilhosamen molt relusens, et cant ela ac anada una pausa, lo angial que la guidava entre las autras cadieyras mostret li·n una sobreresplanden de meravilhosas odors ben olen, et lo angial dis li: «Aquesta cadieyra que tan remires es toa, et acetja te en ela, car per tots temps apres ta vida corporal per Nostra Senhor te es autrejada». Al cal Flors coma humial respondet enaissi: «No sia pas fach que ieu, femna nota pecayrits, tan gloriosa cadieyra ause usurpar. (264v) No soy ieu ges digna d’aytala gloria pocesir». Et, cant ac aquo dich, lo angial pren aquela cadieyra et portec la en autra luoc plus aut et may glorios coma per lo espaci del trach de una pauca peyra; et aqui lo angial aquela cadieyra colloquet. La cal causa vesen Flors esser, delmentre que aquel mudamen se fazia, ela se meravilhava, cant forec retornada.

 

25 Et coma ela pueys tot aquel jour may d’aquela vesio se meravilhava cala era estada ni se era segur que y dones fe, et endevenc se que adonc aqui en lo mostier [venc] un maistre en teulogia, bon home et de granda perfectio, que per devocio a vegadas ley venia vesitar, coma fasian gran re de autras de diversas et de moltas parts. Et delmentre que ela et aquel maistre parlavo ensemps , en lo nom de autras personas ela li·n demandet d’aytala vesio se hom y devia ponch donar de fe, et contet li·n tota la maneyra coma se a una autre fos endevengut. Et lo maistre conoc e l’esperit que devia respondra et que ad ela meteyssa era estat mostrat, et el respondet (265r) enaissi: «Sapchas, filha, que aquesta pot esser vertadieyra, et li·n pot hom donar fe specialmen se per autra vesio se confermava».

 

26 Et apres tres dias que el s’en forec anat, et forec raubida autra vets, ela vi aquela vesio meteyssa que per aquel luoc meteys, et per aquel angial era menada. Et cant foro en la cadieyra de que li avia dich que soa era, et Flors meravilhava se de la beutat de la cadieyra, et lo angial la pren et en autra luoc may meravilhos la cadieyra aloguet. Et cant Flors vi aquo, et ela dis: «Et que vol dira aisso que tan soen se muda?». Respon lo angial: «Aquesta cadieyra es toa et cant ieu la te aqui premierament mostrada, tu te humilies et te reputies per endigna de tanta gloria. Et Dieus voc que ta gloria fos acrescuda, et per so la cadieyra pres lo prumer mudamen. Et pueys, car te es pueys may humiliada que ne as demandat cosselh al maistre en teulogie, bon home et de granda perfectio, Dieus voc que tu et ta cadieyra may [fossatz] exsalces et de Dieu may te aprochias. Et per so non doptes, car enaissi estaras (265v) et en la companhia d’aquels glorios sanhs et sanctas que aissi veses sera ton alegrer ses fi». Et enaissi la virgis Flors, vingt ans avant que passes d’aquest secgle, ela vi lo luoc et la compania que devia aver en la gloria de Paradis.

 

 27 Et las autas gracias que Nostra Senhor mostret a sa devota virgis en aquesta vida presen, qui la poyria recontar? Car ela vi Jesu Christ nostra Salvador, et la soa gloriosa mayre, la virgis Maria; et so que ela lor demandava, ela empetrava. Que plus per persona mortal saber se pot de la gloria de Paradis et dels benaurats et de las penas de Purgatori et de la miseria dels dampnats et, que es may, que aissi de la Divinitat, aquo que per los mortals, per gran sen que aguesson, no se pot compenre, so que an aquesta virgis es estat misericordiosament grandamen es demostrat; so es en ela estan en oracio es estada aportada per los angials una crots de meravilhosa resplandor de l’ordre de Paradis terrestre de Enoc et de Elias, que li [so] garda de l’albre de sabor be et mal, et (266r) de l’albre de vida et de las autras causas que en aquel Paradis terrestre so. Per lo Sanct Esperit forec aquesta virgis ensenhada de las causas que en aquest mon corrompabble se endeveno de las guerras, de las mortalitats, de las pestilencias, et de las esterilitats de la terra et de semblables tot per esperit de professia o premissia. Nulla causa empero no desia asaber se no al sol Jesu Christ, et [a] aquel crucificat fugia de certa orguelh et la tempesta de vana gloria, et humiliava se am sanct Johan, disen aquesta paraula: «Pausat que nostra Senhor me aia exausida, no me sembla que aia ausida ma vots».

 

28 Et enaissi abrassava humilitat, coma aquela que es garda de virginitat et de totas sanctas obras, et mastre et fundamen am tots aquests raubimens. Et las autras autesas de que Dieus li fasia gracia enaissi se leva[va] que a ssas bodas familiars, aquelas que la governavo et la gardavo delmentres que era foras de se, no fasia a penas re aparer cant es per paraula, mas tan coma se mostrava (266v) de fach que non podia re respondre ni elas no li ausavo pas nomar que ela raubis, mas que tot o apelavo «oracio» en disen: «Dona, cossi vos es anat en vostra oracio?», aisso fasen et aquo et enaissi dessemblan, nonostan empero que ela instruis be et las ensenhes d’autra maneyra, en tot so que conoyssia que a elas era aprofiechable.

 

29 Et endevenc se que un jocglar de boca per devocio la venc vesitar, et cant forec davant ela que adonc era en lo liech malauda, et el, coma era de costuma d’aytals homes, voc la lausar de sas paraulas et dis enaissi: «Madona, ave: anor et salut aiats en nostra Senhor, car per certa ieu cresi que, se Jesu Christ agudas agues doas mayres, vos forats la una estada». Et ela non respondet re. Et pueys lo jocglar, enaissi coma era de ginolhs, autra vets dis: «Dona, per que no me respondets? Ieu vos ay dich que, se fossa doas mayres de Dieu, vos forats la una». Et ela enqueras no sonet mot coma humial, et adonc lo jocglar s’en anet. Et coma ieu la represes cant non (267r) avia respondut alcuna causa, et ela me dis: «Ieu sabia be que el era vengut a me per devocio. Et, se a lui que era vengut per consolacio ieu agues respondut duramen, de greu li foro estat; et, se li agues respondut malamen et plasen, semblera li que a me plagues aquela lausor humanal, et fora nozen a me et a lui, per que causi may del tot estar suau».

 

30 En la cal causa apar de la humilitat d’aquesta virgis et de la discrecio, et nostra Senhor, que es garda dels humials, per so may la glorificava. Car una vets, delmentre que ela era en aquesta presen vida, alcuns parlavo de la soa meravilhosa vida, disen alcuns [...] se lo es et que miracles faria, et les autras aven aquo en mesprets, disens lo contrari. Especialmen ac hi un capela religios que dis que lo premier miracle que ela faria, lo contraysses. Et la nueych meteyssa lo dich capela forec palaticat, et dedins petits de dias miserablement mori, ni en sa malaudia no podia manjar se no del briat. Et de la devota virgis et d’aqui (267v) en avan non ausavo retrayre ni mal dire.

 

31 Et en lo comensament de sa conversatio aquesta virgis soen parlavo en esperit am sanct Gabriel et am nostra Dona et am los apostols et am las virgis et am sanct Nicholau, lo cal avia en special devocio e·n amor coma amador special de virginitat et de humilitat; ac engalmen gracia de cura et de sanar diversas maladias, car de l’orrible mal gran re foro per ela sanats et de autras malaudias.

 

32 En la solempnitat de Nadal la virgis Maria li aparia am l’enfan Jesu Christ, et lo enfant li presentava a portar sus en son col; en la festa de la Candelieyra la soa processio que aquel jour represente meravilhosamen regardava; en la festa de la Resurectio am la Magdelena et am las autras donas nostre Senhor resuscitan contemplava; et dejos la hora de vespras recordava cossi forec nostra Senhor aquel vespre am sos disciples, mostran a lor tan grands yssimples de humilitat et ensenhans de la soa amor, et pueys cossi forec la nuech (268r) apres aquel tant meravilhos sermo que reconta san Johan et liat et maltractat, aquesta virgis sobrefort era affligada en tant que cridava: «A que auras m’en meno lo meu Senhor, segray lo ieu». Et adonc, se las autras no la teguesso, volia corre per dolor et per compassio. Et lo die del Venres Sanh, ela trasia tan gran turmen et la mort et la Passio recordava que cridava, et del recordamen de la Passio ela se dolia et las mas et los pes et los costats davan que se leves de sa oracio. Et la festa de la Ascentio, vesen Jesu Christ montan et donan als seos dos precios, et ela engalmen et aitan be do de gracia aptenia special. Et a la Pantacosta, de gauch et de consolacio meravilhosa era adumplida.

 

33 Et una bets, delmentre que cantavo en lo corn «Veni, creator Spiritus», en presencia de tot lo conven forec raubida, et tot lo coven la vi enlevada sobres la terra per dos coydats o plus. Et ela vi adonc una colomba volan sobres las autras et repauset se sots la una. Et una devota dona de Figeac la vi per un trauc (268v) per on regardava secretament dedins la soa cambra se era raubida ni enlevada corporalmen sus terra: la viro dedins las cortinas del liech, et adonc avia tanta de clardat dedins la cambra que semblava que ardes. Et en las festas de nostra Dona am nostra Dona  can parlamen meravilhos avia et parlan se alegravo, et enaissi segon la vertat e las condicios de las festas de consolacio[s] melodiosas usavo. Ipsa aliquando dulci sompno mentis, aliquando in mentis excessu, aliquando mirabili scripturarum intelligencia, aliquando liquefactione animae, aliquando jubilo, aliquando visionibus aliis mirabilibus, aliquando sanctorum colloquio mirabiliter detinebatur, aliquando lacrimosis suspiriis nunc pro compatione vulnerum Christi nunc pro compatione peccatorum.

 

34 Las autras vegadas per las tribulacios de sos amix a son espos Jesu Christ devotamen suplicava. Et de (269r) la multitut dels miracles grands et manifests que Dieus hobrava per ela en sa vida et apres, sa fama per tot a l’entorn acomolava et en gran re de luox divulgava la devocio et la contemplacio meravilhosa d’aquesta virgis. Et tota sa vida forec de tot fondada en Jesu Christ et en la fe crestiana et en lo lum de virtut et de vertat, et en granda et sobreaffectuosa devocio que ela avia en los sagramens de sancta Glieysa; la cal causa manifestament apar et se demostra en sept causas principalmen, de las cals diray de cascuna un petit.

 

35 Premieyrament, ac granda devocio en lo segramen de cofessio, car de comu cors cascun dia se cofessava am tanta humilitat et suptilitat que a veguadas los grans clerx, sa cofessio ausen, no la podian entendre: am granda subtilitat los pecats d’entre las virtuts detriava que a veguadas aquo que semblava a la premieyra vista et justa virtut, et ela conogra grand pecat. Soen, quand prendia la absolutio del capela, et ela raubia, et non es dopte (269v) que per la devocio del sagramen et per la puritat de la consiensa et humiliacio de ssa pessa aquest raubimen venia. Tots los cofessors ela honorava et per affectio payrenal los amavo, et per els ela fasia preguaria especial. Per que una vets ela raubida contemplavo la divinal Magestat, et ela senti un gran do de novela gracia a ela esser tramesa, et comandat per Dieu. Ela o apres per sos cofessors, los cals ela reguardava jots se et de diversas vestimentas vestits cridet a nostre Senhor en esperit, disen: «Plasia te, Senhor, que an aquests payres meos alcuna partida d’aquesta gracia que a me es donada dones a els per ta benignitat». La cala oracio facha, vist li forec que tots participavo del do d’aquela gracia que, mudadas las vestimentas que davan portavo, de novelas vestimentas els foro vestits et renovelats, exceptat un d’aquels lo cal ela fets venir a ce apres lo raubimen, reprenden que no li semblava que fos en bon estament. Et el am granda paor et temor, car sabia la sanctetat de ela, non auset denear, an cofesset a ela se (270r) esser en estamen de pecat. Et adonc ela amonestet lo que corregis sa vida, et el forec li obedien d’aqui en avant, et en bonas obras et operacios viven.

 

36 Segondamen en lo segramen de l’autar ela avia meravilhosa affectio que no se poyria explicar. Tostemps cant ela ausia la messa, despueys que lo capela er’ a «Orate pro me» o al comensament de la Perfasia, ela, senten lo advenimen del Rey celestial, per tan de esperit se levava sus coma se fos foras de son sen; perseveravo pueys tot lo proces de la messa, que soen en aquo raubia. Mas cant devia cumergar, per tanta de ardor de la amor divinal bulhia en se meteyssa, et de tan de exces de pessa, que tantosts raubia presa la comunio, ni no podia esperar que preses vi ni may aigua apres la comunio, mas que covenia que doas de las autras la presesso et la levesso de say et de lay can cumergava, et puey que en son luoc la aloguesso ni, cant era greument enferma, no cessava lo raubimen.

 Apres la comunio alcunas vets disia a son cofessor que fort se meravilhava cossi podia negun capela los divinals (270v) sagramens manhar que tantosts no fos en exces de pessa, cujan que tots los autras, majormen los capelas, enaissi coma ela aguesso pessa enlevada vas las causas divinals. Et en aquest sagrament li fasia Dieus gran re de gracias.

 

37 Una vets un frayre menor devot cantava messa el mostier d’als Fieus que era lonh del mostier d’aquesta virgis a l’enviro de tres legas, et, com pres lo Pater Noster aquest ac partida la hostia et l’a[c] mesa sus la padena, tantosts la tersa part desparec, que anc aquel que celebrava no saub on forec tenguda, car lo angial de nostra Senhor l’ac presa et ac la aportada en comunio an aquesta sancta virgis et adonc en son mostier estan en oracio.

 Et lo frayre, non atroban la terssa part de la sancta hostia, forec molt turbat et ac paor. Et complida que forec la messa et tot deju, que no voc aqui manjar ni beure de paor et de turbacio que avia, se mes el camy per venir an aquesta sancta virgis, se pogra amb ela trobar consolacio d’aquel cas, car avia paor que per alcun seo falimen aquo fos estat, (271r) et no sabia que se cogites. Et cant se aprochet de la intrada d’aquel mostier on venia, la sancta virgis Flors li venc al davan, vesen li·n turbat, sotsrisen dits li: «Payre, no siats plus en turbacio, car l’angial de nostra Senhor m’a huey aportada la terssa part de la vostra sancta hostia, et de sa ma ay presa comunio». Per lo cal miracle lo dich frayre demoret consolat en nostra Senhor.

 

38 Tersamen, forec sa devocio en la Passio de Jesu Christ, et aquesta forec causa prencipal de tota sa fervor et amor divinal. Sobretot en memoria et meditacio de la Passio prendia divinas consolacios et acentidas soen esproadas de las dolors et de las naffras de Jesu Christ sobresdoloyrosas, et specialment d’aquela del costat, coma forec dit al comensament, en tan d’aqui a veguadas se dolia, que cuchava certanament lo seo costat esser trenquat, et o fasia a ssas familiars tastar se o ero. Soen, cant ausia parlar de la Passio, o ela ne parlava, o can ne vesia parlar a aucuns senhals coma crots o clavels, ela raubia. (271v) Segon que aisso moltas de las autras causas afermavo aver vist, disia aitan be l’Ordre de la crots que fets mossen Bonaventura en memoria de la Passio.

 

39 Quartamen, forec fondada sa devocio en oracio et en lo offici ecclesiastic, car tot son temps despendia en oracio, meditacio et contemplacio, car anan, estan, trebalhan, pausan, didins o de foras, enaissi era en oracio et atendia, que a penas d’aquela cessava soven en la preonda nuech, et a veguadas per tota la nuech sa oracio contunhiava.

 Et autra meravilha granda que forec un temps en que estet dos ans o tres que non dormia se no segon la paraula de Jesu Christ, en tot velhava que fos digna de fugi lo mal dels dampnats. En lo offici ecclesiastix era atenduda et am cor atendut sas horas paguava et am tanta de devocio que a veguadas raubia.

 Una vets, en lo offici de cor cantava am la chantressa aquel respos: «Vidi Dominum facie ad faciem», et ela raubi, vesen tot lo coven. Et nul temps, per tant que dures (272r) lo raubimen - a veguadas durava tot un dia, a veguadas lo miech - nul temps lo offici non desamparava, an pueys tot o emendava, ni acosselhava que neguna no laisses per causa que fos per Dieu vesitada.

 

40 Quintamen, fondet sa devocio en obras de nostra redemptio. Aqui meditava, atendia, cogitava, aquo de son poder sentia, et assaborava especialmen en la Anunciacio de nostra Dona, en la cal Dieus s’en encarnet en lo seo ventre precios. De meravilhos alegriers se alegrava en contemplacio d’aquela preciosa unio et encarnacio, gracias et dos divinals sentia ses neguna extimacio.

 

41 Lo seize, forec fondada sa devocio als sanhs, los cals coma patros et ajudadors coma contunhiademen envocava, et specialmen a la virgis Maria gloriosa, enaissi coma dessus es dich, et en sanct Johan Babtista, coma cap et patro de sa religio. Et en los angials (272v) aitan be ioyosamen se alegrava, los cals avia et tenia coma companhos et amix et fameliars, et lor garda et deffensa sentia contunhadamen.

 Una vets, parlan am son cofessor, centi per special las vesitacios angelicals a l’entorn de se, et dis enaissi: «Payre, no centets vos auras los angials viro vos?». En les autras sancts aitan be granda devocio avia, especialmen en sanct Peyre, coma premier vicari de Jesu Christ, et en sanct Frances, coma aquel que [per] prevelegi secular forec en sa carn plaguat de las plaguas de Jesu Christ per la sobregranda devocio que avia en Jesu Christ, et de lui fasia comoracio especialmen cascun dia.

 

42 Lo sept forec sa devocio fondada en desirier et en amor de la gloria celestial, en tan que sa vida may semblava angelical que humanal, et coma contunhadamen de contemplacio de las causas spirituals era sa fruicio, desiran de yssir d’aquesta vida et en esser am Jesu Christ.

 Soven ausen parlar (273r) tan solamen d’aquo celestial raubia, et aquo meteys, parlan am son cofessor de las causas divinas, lui presen raubia, car de tot son cor aquo anelava et desirava am grans sospirs, et en la mort, que es a tots terribla, amava, et aquesta vida coma yssilh et coma carcer reputava. Et per so Dieus en tantas de manieyras la consolava. Et soen en son raubimen et davan et apres, a veguadas estan en oracio, era tot a l’entorn se enrevironada de una meravilhosa clardat que se espandia a l’entor d’ela per alcun espaci. Et an aquel regardamen seo que ela fets, la Gloriosa nos done la soa gloria veyre in aeterna secula seculorum. Amen.

1 In un luogo chiamato Maurs visse un nobile uomo di nome Pons e sua moglie si chiamava Melhors. E costoro erano di lignaggio nobile e a detta di tutti rivelavano la loro nobiltà nei costumi onesti e negli esercizi spirituali. E ebbero dieci figli, tre maschi e sette femmine, delle quali quattro furono religiose dell’ordine di san Giovanni di Gerusalemme. E sebbene tutte e quattro fossero di grande perfezione, nondimeno quella che si chiamava Flora fiorì in ogni virtù e eccelse in perfezione.

Nella sua infanzia rifuggiva i giochi e i divertimenti dei bambini, pur di stare in compagnia di sua madre, che era donna molto dedita alla preghiera, e con lei poco a poco cresceva nello studio e nell’esercizio della preghiera; e disdegnava le compagnie infantili e i discorsi vani, e non sembrava una bimba, ma una donna saggia per atteggiamenti e maniere.

Costei fu mandata insieme con altri bambini e bambine a scuola per imparare, ed era insieme a diciannove della stessa famiglia, di tutti i quali ella era la più portata a imparare, e aveva un’intelligenza penetrante e, non appena seppe dire le ore, ogni giorno devotamente le ripeteva, e con tale determinazione sin dall’inizio abbracciò la virtù di verginità che a malapena voleva vedere o ascoltare un uomo, e, se si parlava di matrimonio, lei non voleva ascoltare per nulla, ma, se si parlava di Dio o della santa vergine Maria o di qualche santo, questo l’ascoltava con grande ardore. E così fu il suo nutrimento in casa di suo padre fino all’età di quattordici anni.

 

2 E poiché era una fanciulla molto bella, suo padre e i suoi amici discutevano di come l’avrebbero sposata; e non appena gliene parlarono, lei disse loro che, se l’amavano come una figlia, non gliene parlassero più, perché non voleva avere altro sposo che Gesù Cristo e lui aveva sposato, e perciò disse: «Vi prego di farmi entrare in convento, affinché io possa servire meglio Dio». E visto che in alcun modo non la potevano inclinare al matrimonio, dissero tra loro: «Dio la attira verso di sé. Non saremo noi altri a stornarla dal servizio di Dio e a ostacolarla». E così [la misero] in un monastero dell’ordine di san Giovanni di Gerusalemme, che si trovava tra Figeac e Rocamadour, chiamato «l’ospedale di Belluogo di san Giovanni», soprannominato «di madonna Ayglina», nel quale numerose vergini qui servono Dio.

E la vergine Flora, a Dio devota, vi entrò devotamente e vi fu ricevuta. E quando fu vestita, le altre vergini cominciarono a istruirla regolarmente nell’ufficio ecclesiastico, e lei, obbedendo con molta umiltà, facilmente apprendeva ogni cosa. E quando si fu un poco abituata al monastero, tanto che ci si orientava, rendendosi conto che le esigenze del corpo le venivano qui tanto abbondantemente soddisfatte, perché quel monastero era a quel tempo ricco, opulento e ben fornito di beni temporali, lei cominciò a detestare molto questa abbondanza come nemica di verginità, e in cuor suo con dolore diceva: «O infelice, tu desideravi abbandonare l’abito secolare e venire in convento per fare penitenza, e guarda in che posto di piacere sei invece venuta. Che farai? E come potrai così piacere al tuo Signore?».

 

3 E mentre a tali e simili cose pensava tutto il giorno con cuore amaro, accadde che in quel monastero [venne] un religioso di grande perfezione, al quale questa vergine si avvicinò per confessarsi e per manifestare l’amarezza del proprio cuore. E gli disse che aveva molta paura di essere dannata, se avesse continuato a godere di una così grande abbondanza di beni temporali. E il sant’uomo le rispose così: «Figlia, non avere timore, perché questa abbondanza sarà per te un grande merito se tu prendi ciò di cui hai bisogno con moderazione e con timore di Dio, anzi rendi grazie a Dio che la dona, poiché Dio, che vi ha a cuore, è per questo che elargisce spesso beni temporali in abbondanza, affinché per tale abbondanza i cuori dei malati, vale a dire di coloro che ancora non sono bene fermi nell’amore di Dio, perseverino senza alcuna difficoltà nel servizio di Dio e a poco a poco si scaldino nel suo amore. Se costoro non avessero abbondanza prima che l’amore di Dio tocchi il loro cuore, non sarebbero perseveranti nel suo servizio, e per questo è loro necessaria abbondanza, affinché la disprezzino e si astengano da tutto ciò che sentono essere superfluo, e, accontentandosi di ciò che è loro necessario, anche di questo approfittino per accrescere il loro merito, offrendo agli altri esempio di virtù».

E dunque la vergine Flora, udendo questo, si consolò, e da quel momento in poi cominciò ad avere sempre più timore di Dio. E, come se non conoscesse uomo o donna, a Dio solo rivolse tutta la sua persona così perfettamente a lui solo indirizzata, e così desiderava starsene sola a meditare piamente, perseverando come se mai fosse stata di questo mondo, ma come se fosse discesa dal cielo.

 

4 E quando costei si fu in questo modo ritirata per dedicarsi più pienamente a Dio, il Nemico, che è geloso di ogni santità, si sforzò di allontanarla dalla retta via ed escogitò crudeli tentazioni contro di lei.

E come prima cosa cominciò a tentarla blandamente, istigandola di fatto in modo inopportuno, mostrandole prontamente come è gradevole il diletto della carne, e come anche la procreazione dei bambini allo stesso modo è piacevole, fonte di diletto e desiderabile. E il malvagio Nemico le spiegava come ciò si potesse fare senza peccato, visto che Dio disse in primo luogo a Adamo e poi a Noè e ai suoi figli: «Cressite et multiplicamini, et replete terram».

E la vergine rispondeva così: «Demonio malvagio, ciò che tu dici è permesso ai laici, ma ai religiosi, che hanno promesso castità a Dio, non solo è loro proibito di farlo, ma è davvero abominevole anche solo il pensarlo. Che Dio, senza permesso del quale tu non puoi fare nulla, ti imponga di smetterla di tentarmi.

 

5 E quando il malvagio falso Nemico ebbe ben provato con tali e simili cose, e si rese conto che la fanciulla era molto ferma e che con le lusinghe non poteva ottenere nulla da lei, aggiunse alle lusinghe minacce e intimidazioni, dicendo e affermando così: «Sii certa che, se tu non cedi al piacere della carne e a perdere la tua castità, io ti procurerò un tale turbamento insieme a tanti mali, che per il grande dolore che avrai ti farò disperare, e così sarai per sempre dannata, e sarebbe per te meglio commettere il peccato della carne e poi purgarlo con la dovuta penitenza, piuttosto che io attraverso il turbamento ti faccia cadere nel peccato di disperazione, che è peccato maggiore dell’altro, perché è peccato contro il santo Spirito che non si perdona né in questo mondo né nell’altro».

 

6 Udendo queste cose, la vergine Flora si fece il segno della croce, e, fuggendo e correndo per il monastero con gli occhi e le mani levate verso il cielo chiese a nostro Signore consiglio e aiuto, per questo pregando la vergine Maria e quei santi ai quali era devota, e soprattutto domandando misericordia a tutti i santi e le sante del Paradiso. E una volta terminata questa dura prova, davanti a nostro Signore versava amare lacrime, che vennero tenute in conto da nostro Signore, così che il Nemico non la poté mai in alcun modo piegare alla sua volontà. E anche se la fanciulla tormentata si abbandonava più che sovente ai suoi trasporti, e correva per il chiostro e per il monastero, le mani e gli occhi levati verso il cielo, piangendo e sospirando amaramente, a nessuna delle altre non diceva nulla né spiegava il motivo per cui soffriva tale pena.

 

7 E per questo le altre, quando la vedevano andare così, gli occhi e le mani levate verso il cielo, correndo e piangendo, la biasimavano e la consideravano folle, credendo che fosse fuori di senno, e ce ne erano alcune che l’affliggevano come una pazza, e le altre ne parlavano apertamente e in segreto. E quando i religiosi venivano lì, le altre la trattavano come una folle e dissennata, e ai religiosi la facevano biasimare. E lei non si scusava con nessuno e a mala pena rispondeva loro una parola, ma davanti a Dio come la Maddalena piangeva tutto il giorno, e così pur in mezzo alle tentazioni teneva il suo spirito retto e levato verso Dio, e in tutto ciò non poteva trovare consolazione e rimedio in nessuno se non in Dio, perché, come si è detto, gli altri la consideravano come fosse uscita di senno, e per tale la facevano considerare, reputandola villana, e la maltrattavano con i religiosi e con gli altri.

Tutto ciò ella soffriva e il demonio glielo procurava per farla disperare, come l’aveva minacciata.

 

8 Ma il benigno Signore, per amore del quale lei non pronunciava parola e sopportava tutto, poiché egli considera amorosamente ogni cosa e ogni creatura, e specialmente coloro che rivolgono il proprio cuore verso di lui e sopportano il male per il bene, cominciò con la sua amorosa dolcezza a consolare e confortare tra tante pene la sua tanto devota vergine Flora: con l’aspetto di quel angelo del chiostro dipinto davanti il parlatorio sopra la tettoia del chiostro le apparve Gesù Cristo. La cosa capitò alla devota vergine Flora continuamente all’incirca per tre mesi in modo che, da qualsiasi parte andasse, lei lo vedeva qui tutto ferito, e con il volto piangeva. E guardandola le infondeva nel cuore ciò che lui aveva sofferto per tutti noi altri peccatori e peccatrici così che, quando lei veniva dalla chiesa o dal dormitorio o dal refettorio, o da qualsiasi posto venisse, vedeva qui il suo Signore ferito che la guardava con il volto lacrimoso, per compassione e per pietà del quale ella era così trasportata che le pareva di portare dentro il suo ventre il suo Signore crocifisso con tutta la croce; così che le sembrava che le braccia della croce le fossero dentro il ventre e le perforassero il torace; e dunque lei si muoveva così impedita come se fosse crocifissa, e per il dolore del costato destro, che le sembrava che lo avesse perforato, e come se avesse una ferita spesso le usciva sangue dalla bocca. E per il dolore di quel costato in seguito dopo molti anni finì i suoi giorni e morì a Dio devota.

 

9 E così la vergine Flora, per compassione del suo Signore crocifisso, sembrava non conoscere nulla se non Gesù Cristo e che Gesù era stato crocifisso e, guardandosi dagli inganni del Nemico, si impegnava a celare il suo tesoro, e tanto più nascondeva la sua devozione, tanto più il suo spirito si riempiva di dolcezze segrete, e spesso, quando si inginocchiava dicendo: «Veni, Sancte Spiritus», era avvinta da tanto grande ardore dello Spirito santo che perdeva la facoltà di parlare e udire, e in quel fervore ardeva ancor più di desiderio, così che ardendo d’amore e fervore si identificava completamente nel suo Signore.

Il desiderio della quale il nostro Signore guardava: dopo tante pene e tentazioni che durarono tanto lungamente volle rinfrescarla con le sue tentazioni e melodiose dolcezze, e ristorarla con sapori e percezioni spirituali: alcune volte lei assaporava fervore di spirito, altre volte dolcezza mentale, altre sapore e odore di meravigliosa saggezza corporale e illuminazione dell’intelligenza, vale a dire rivelazione di cose future e segrete, improvvisamente per eccesso di pensiero sopra sé rapita in spirito.

 

10 Le quali cose vedendo, questa vergine, poiché era umile, volle mantenere il segreto, e per questo spesso si metteva a letto fingendo di essere ammalata nel corpo, in modo tale da [poter] assaporare più segretamente le dolcezze spirituali con il pretesto dell’infermità fisica e possedere il Re celeste più pacatamente nel letto del suo pensiero.

La qual cosa vedendo, il Demonio la turbava e la tentava in continuazione. Ma il Signore misericordioso, poiché la vedeva fedele in tutto e ben ferma nel cuore, la aiutò in ogni modo tanto che le tentazioni e le tribolazioni non la sopraffecero, poiché, per ben dire ciò che è scritto, debole è il nostro Nemico, che non vince nessuno, se non si vuole.

 

11 Dopo aver combattuto a lungo contro le tentazioni del Nemico, il nostro Signore, lo sguardo del quale è benigno per tutti coloro che si comportano fedelmente, le consentì la vittoria sulle tentazioni in questo modo. Un giorno, mentre stava pregando in ginocchio, con la parvenza di un giovanetto meraviglioso le si avvicinò l’angelo di nostro Signore, che le portò una spada pulita e forbita, tagliente e affilata in ciascun lato, dotata di un’impugnatura rossa.

E quando la impugnò, si considerò forte e sicura contro tutte le tentazioni e i turbamenti del Nemico che fino ad allora l’aveva perseguitata. Ed è per questo che le fu donata quell’arma, affinché potesse avere la meglio su ogni avversità e ottenere vittoria, e affinché non le facesse mai paura il suo Nemico e con la spada, vale a dire la parola divina, da quel momento in poi potesse ugualmente cacciare dai cuori degli altri tutte le opere e gli spaventi diabolici, annaffiandoli con la consolazione del santo Spirito. Ed è certo che da quel momento in poi ella fu talmente ferma e sicura di ogni dottrina di grazia che nessuno, per quanto fosse tentato o afflitto, che a lei si rimettesse devotamente, se ne sarebbe tornato da lei desolato. Lo abbiamo provato molte volte venendo da lei, perché per i suoi meriti abbiamo ricevuto la grazia del santo Spirito.

 

12 Chi parlava così era il suo confessore, dallo scritto del quale è stato tratto questo racconto. E sono anzi certo che molti non potevano venire da lei, ma le inviavano le loro lettere e grazie alle preghiere ottenevano ciò che chiedevano a nostro Signore. Da questo momento in poi ella fu ugualmente piena di spirito di profezia, vale a dire che diceva molte cose che dovevano accadere, e con chiarezza vedeva in spirito molte cose quando si svolgevano, e le sapeva, anche se non vi aveva assistito di persona, e conosceva e manifestava molte cose segrete.

 

13 Un giorno di Ogni Santi, mentre cantava nel coro: «Vidi turbam magnam...ecc.», intendendo che ci si riferiva ai santi del Paradiso, elevata di spirito, cominciò a pensare ai santi e alla loro allegria in Paradiso, dove godono alla perfezione ogni bene e diletto senza paura che mai vengano meno. Tale pensiero insieme al desiderio di vedere quella gloria si espanse e crebbe nel suo cuore tanto fortemente che davvero le fu donata un’immagine di quella gioia e di quella gloria da vedere e da guardare. Ardendo tutto il giorno di quella fervente passione, diceva infiammata: «Domine, ante te omne desiderium meum», vale a dire: «Signore Dio, davanti a te è ogni mio desiderio», poiché, qualsiasi cosa facesse, mentre stava, andava, parlava, cantava, mangiava, beveva, pregava, pensava, meditava, continuamente nella gloria dei santi si dilettava, e rimaneva di continuo in tale ardore dalla menzionata festa di Ogni Santi fino alla festa di santa Cecilia.

 

14 Nella quale festa di santa Cecilia, quando fu detto il mattutino e le altre furono andate a riposarsi, e lei pregava, non potendo dormire per il desiderio, cominciò a pensare alla gloria in cui era Cecilia e alla festa che le facevano in Paradiso, quale poteva essere quando il suo sposo la riceveva lassù nel suo palazzo. E quando ebbe cominciato a pensare questo, all’improvviso fu rapita in spirito su nel cielo, dove vide una meravigliosa vergine ornata di meravigliosi ornamenti tra una grandissima moltitudine di altre vergini che cantavano e si rallegravano in grande gloria. E quanto la vergine Flora vide costoro così belle e udì la dolcezza dei loro canti, guardò lo splendore degli ornamenti e la luminosità del luogo in cui era, e si meravigliò perché mai non aveva visto una cosa simile, e chiese all’angelo che la guidava chi era quella donna tanto gloriosa. «Costei - questo disse l’angelo - è santa Cecilia, che, per conservare fede e verginità, ha oggi preso martirio in terra e gloria eterna in cielo».

 

15 E rimase rapita in questa contemplazione fino a compieta e, ritornata che fu in sé, sua cugina madonna Aycilina la esortò a mangiare, e lei non se ne curò e non mangiò né assaggiò nulla, ma rimase come ipnotizzata per le meraviglie che aveva visto fino all’ora del mattutino; il qual mattutino, quando fu tornata in sé, disse interamente, e poi, intorno al sorgere del sole, fu rapita per eccesso di pensiero, e in questo stato rimase fino a vespro. E una volta ritornata in sé, fu esortata a prendere del cibo, e lei non vi acconsentì ma, come sbalordita, fervendo nello spirito, sembrava tutta in ebollizione per la forza del comune amore. Da questo ardore altre volte fu rapita a contemplare i segreti celesti.

 

16 Fu visitata allora dall’angelo, che con l’aspetto di un bel giovinetto le portò in mano una coppa d’oro colma di una preziosa bevanda e le disse: «Bevi dalla mia mano di questa bevanda di salvezza, perché è tempo che il corpo abbia qualche sostentamento». E Flora prendendone e bevendone vi trovò tanto grande e tanto meravigliosa dolcezza come mai aveva provato, e mentre era andata avanti a bere, pensò di guardare chi era colui che la serviva di una cosa così preziosa, e allontanò la bocca dalla coppa, e cominciò a guardare il servitore. E allora egli le prese all’improvviso la coppa dalla mano, e gettò sul volto di Flora ciò che vi era rimasto dentro, e così bagnata lei si girò, e il giovanetto la lasciò. E così stette per tre giorni senza prendere nessun cibo, e diceva che sarebbe stata quindici giorni e più senza prendere cibo e senza mangiare, se non fosse stata forzata dalle altre, perché non sentiva fame né sete a causa della dolcezza spirituale.

 

17 Dopo che accadde ciò, questa santa vergine Flora andava in estasi subito dopo la comunione del cappellano, e rimaneva fisicamente stordita fino al vespro. Di domenica e durante una solennità faceva la comunione ogni ora e, non appena aveva ricevuto il santo sacramento, andava in estasi a mangiare la dolcezza spirituale; nei quali rapimenti quante cose segrete, presenti, passate, future, riunite vicino, udite e intese, lo si creda, forse sarebbe troppo raccontare, come io abbia per generale confessione udito in tutto il corso della sua vita. E qualunque cosa possa aver commesso, non credo che durante la sua vita costei peccò mortalmente né mai si vide un’altra tanto elevata di spirito.

 

18 E Dio le fece tante e tali grazie che dopo ciò cominciò più altamente a fiorire in virtù, a risplendere per miracoli e ad abbondare nei doni dello Spirito santo; e riusciva a comprendere ogni cosa come colei che era piena della grazia di Dio, che tante cose ordinava in peso, in numero e in misura. E lei stessa si meravigliava di poter ricevere tanta grazia e di poter tollerare l’enorme forza del divino amore nel suo cuore. E dopo ciò nostro Signore le mostrava spesso le gioie della santa gloria di Paradiso. E poi, quando si riprendeva, a mala pena poteva ricordarsene senza andare in estasi, così che subito diventava come morta.

 

19 Una volta nostro Signore le mostrò la gloria e l’ordine di Paradiso in questo modo, che vedeva in spirito un albero bellissimo, guarnito di fiori meravigliosi, e la radice partiva da terra, e la cima arrivava fino al cielo. In questa cima c’era un’aquila con le ali aperte a mò di croce, e nel petto di quell’aquila c’era una pietra preziosa lucentissima, dove, come in uno specchio risplendente e chiaro, la vergine Flora, contemplando qui chiaramente la gloria e l’ordine degli angeli e degli eletti, rapita in spirito, si riposava deliziosamente e dolcemente. E qui le fu detto: «Guarda questa visione grande e meravigliosa, e rendine grazia a Dio». In questa visione vide meraviglie così grandi che con la bocca umana non poteva cominciare a raccontarle senza che il rapimento non le troncasse le parole, e rimaneva senza finire.

 

20 Nel monastero di questa vergine Flora giunse un uomo del mondo gravemente macchiato del peccato di sudiciume carnale e per ciò era come pubblicamente diffamato. E capitò che monsignor Amerigo Fayzela, monaco del monastero di Figeac, che era uomo di grande virtù e astinenza, e era cugino germano della menzionata vergine Flora, venne in quel monastero. E quando Flora dopo la comunione cadde in estasi, vide in cielo e seppe ciò che quel giorno era accaduto sulla terra, poiché quel giorno quel uomo di nome Guglielmo era stato toccato e punto dallo Spirito santo: andò dal menzionato monaco monsignor Amerigo nella sua camera in singhiozzi, in lacrime e sospiri, e lo pregò di confessarlo. E monsignor Amerigo si schermiva e gli diceva: «Amico, non ho (l’autorizzazione per) i casi episcopali e di solito noi non confessiamo nessuno se non è monaco e del nostro monastero». E l’uomo gli disse: «Per amor di Dio, mi ascolti, perché credo che, quando avrò confessato a voi i miei peccati, sarò assolto da Dio». Alla fine il monaco, vinto dalla compassione per quell’uomo, lo ascoltò e gli impose penitenza. E da allora in poi quell’uomo si comportò bene e visse rettamente.

 

21 Ma la visione che la vergine Flora vide nel cielo si presentò in questa forma, che lei vedeva gli angeli e i santi rallegrarsi e celebrare una festa molto solenne con ornamenti meravigliosi, e cantici dolci e melodiosi. E lei chiese all’angelo che la guidava: «Qual’è la festa che oggi c’è in cielo che sulla terra non celebriamo e neppure menzioniamo?». E l’angelo le rispose: «Non hai sentito dire che gli angeli di Dio provano grande gioia per un peccatore che si pente?». E lei rispose che l’aveva sentito dire spesso. E l’angelo le disse: «Oggi si è confessato quel peccatore di nome Guglielmo: ha confessato tutti i suoi peccati al monaco monsignor Amerigo, e nostro Signore glieli ha perdonati con la penitenza che ha ricevuto dal confessore, ed è per questo che noi altri oggi facciamo una tale festa per lui».

E quando fu vespro e Flora fu tornata in sé, si chiedeva se la visione fosse vera, e all’improvviso monsignor Amerigo Faycela venne da lei. E quando lei lo vide, gli domandò che cosa aveva fatto quel giorno, e lui le rispose che aveva ascoltato la confessione di quel tale Guglielmo, cosa che l’aveva molto consolato, perché si era confessato con grande penitenza, pentimento, contrizione e lacrime. E allora a lei fu confermata la verità della visione che aveva avuto, ma non rivelò nulla.

 

22 E avvenne una volta che la devota vergine Flora si mise a letto fingendo di essere malata, come faceva spesso, per poter rivolgersi a Dio più in pace, e lo spirito cominciò a elevarsi senza rivelazione dell’occhio dell’intelligenza, ed ella cominciò a contemplare il Creatore di tutto il mondo, e vedeva una grande cosa, la grandezza della quale l’intelligenza non poteva comprendere, né poteva discernere e conoscerne la quantità, la qualità, l’inizio, la fine e il calore. E lei, tremante e timorosa per questa meravigliosa visione: «Che è questa cosa che non si poteva comprendere e discernere, che appariva tanto gioiosa, tanto meravigliosa e terribile?». L’angelo rispose: «Di cosa ti meravigli? Questa è la santa Divinità, che nessun mortale può vedere così come è, ma a te è dato di vederla qui in parvenza e sembianza, come Mosé la vide sotto specie di fuoco ardente nel cespuglio». E allora Flora, per la grande gioia che ebbe, cominciò a cantare ad alta voce quella antifona che cantano i martiri: « Gaudent in coelis animae sanctorum...ecc.», che vuol dire: «Si rallegrino nel cielo le anime dei santi che hanno seguito la via di Gesù Cristo, perché per il suo amore hanno versato il loro sangue, per rallegrarsi in eterno con Gesù Cristo».

 

23 Un’altra volta a questa vergine, mentre stava in preghiera, vennero due angeli con vesti molto preziose, e la fecero levare in piedi e la vestirono di quelle vesti che erano di colore vermiglio e brillante come il fuoco. E quando fu vestita, vide le vesti meravigliosamente belle, e cominciò a darsene gioia; e gli angeli le dissero che certo quelle vesti sarebbero state sue, se lei perseverava fino alla fine. Però dissero: «Rendicele, perché noi le conserveremo più sicuramente di quanto non farai tu». E allora lei si spogliò delle vesti, e loro le piegarono con grande reverenza e se ne andarono con esse. E le cadevano a pennello, come se fossero state confezionate sulla sua taglia.

 

24 Un’altra volta, mentre meditava alla sua condotta in tutte le cose considerate e si reputava indegna della gloria del Paradiso, riponendo tuttavia fermamente la sua speranza nel sangue prezioso di Gesù Cristo, e mentre nel suo cuore rifletteva a questo, all’improvviso andò in estasi, e un angelo la portava nella gloria del Paradiso, e le mostrava nelle dimore celesti sedie meravigliose, ornate di pietre preziose e di uno splendore che nessun essere umano potrebbe esprimere, tanto splendenti erano. E mentre la vergine Flora, con grande meraviglia suscitata dalla bellezza di quelle meravigliose cose che vedeva e da molte altre, vedeva sedere delle persone, meravigliosamente rilucenti, quando ebbe camminato un po’, l’angelo che la guidava tra le sedie gliene mostrò una risplendente e profumata di meravigliosi odori, e le disse: «Questa sedia che tanto ammiri è tua, sieditici pure, poiché ti è accordata da nostro Signore per tutto il tempo che seguirà alla tua vita terrena». Al quale Flora rispose umilmente così: «Non sia mai che io, nota donna peccatrice, osi usurpare sedia tanto gloriosa. Non sono per nulla degna di possedere tale gloria». E, dopo che ebbe detto ciò, l’angelo prese questa sedia e la portò in un altro luogo più alto e più glorioso come per lo spazio del getto di una piccola pietra; e qui l’angelo collocò quella sedia. La qual cosa vedendo, Flora rimase in estasi mentre veniva compiuto quel mutamento, e, quando fu tornata in sé, se ne meravigliava.

 

25 E siccome poi per tutto quel giorno con ancora più meraviglia si chiedeva di quella visione cosa era stato e se fosse sensato crederci, avvenne che in quel momento capitasse qui nel monastero un maestro in teologia, uomo buono e di grande perfezione, che la veniva talvolta a visitare per devozione, come facevano molte altre persone da numerose parti diverse. E mentre lei e quel maestro parlavano insieme, in nome di altre persone lei gli domandò se si doveva prestare fede a questa visione, e gli raccontò tutto l’accaduto come se fosse capitato ad un’altra. E il maestro trovò dentro di sé cosa doveva rispondere e capì che era stato mostrato a lei stessa, e le rispose così: «Sappi, figlia mia, che questa visione può essere veritiera, e le si può dare credito soprattutto se è confermata da un’altra».

 

26 E dopo tre giorni che se ne fu andato, fu rapita un’altra volta, ed ebbe la stessa visione nello stesso luogo, ed era guidata da quel angelo. E quando furono all’altezza della sedia che le aveva detto che era sua, Flora si meravigliava della bellezza della sedia, e l’angelo la prese e la mise in un luogo ancora più meraviglioso. E quando Flora vide ciò, disse: «E cosa significa il fatto che tanto spesso cambia posto?». Rispose l’angelo: «Questa sedia è tua, e quando io te la mostrai per la prima volta, tu ti sei umiliata e reputata indegna di tanta gloria. E Dio volle che la tua gloria fosse accresciuta, e per ciò le sedia fece il primo spostamento. E poi, poiché in seguito ti sei ulteriormente umiliata chiedendo consiglio al maestro in teologia, uomo buono e di grande perfezione, Dio volle che tu e la tua sedia foste più esaltate e che tu ti avvicinassi di più a Dio. E per ciò non dubitare, perché starai così e in compagnia di quei gloriosi santi e sante che così vedi sarà la tua beatitudine senza fine». E così la vergine Flora, venti anni prima di dipartire da questa vita, vide il luogo e la compagnia che doveva avere nella gloria del Paradiso.

 

27 E chi potrebbe raccontare le alte grazie che nostro Signore mostrò alla sua devota vergine in questa vita presente? Perché lei vide Gesù Cristo nostro salvatore, e la sua gloriosa madre, la vergine Maria, e ciò che lei chiedeva loro, lo otteneva. Che ciò che a questa vergine è stato misericordiosamente mostrato ampiamente è più di quello che può sapere un essere umano della gloria del Paradiso e dei beati e delle pene del Purgatorio e della miseria dei dannati, e, ciò che più conta, della Divinità, ciò che i mortali, per quanta intelligenza abbiano, non possono comprendere; cioè in lei, mentre stava in preghiera, è stata portata dagli angeli una croce di meraviglioso splendore dell’ordine del Paradiso terrestre di Enoc e di Elia, che là custodiscono l’albero del bene e del male, e l’albero della vita e delle altre cose che sono in quel Paradiso terrestre. Dal santo Spirito fu a questa vergine insegnato per quali motivi in questo mondo corruttibile avvengono guerre, epidemie, pestilenze, carestie della terra e cose simili tutto per spirito di profezia o penetrazione. Nulla cosa però non lasciava trapelare se non al solo Gesù Cristo, e con lui crocifisso fuggiva da orgoglio certo e la tempesta di vana gloria, e si umiliava con san Giovanni, dicendo queste parole: «Posto che nostro signore mi abbia onorata, non mi pare che abbia udito la mia voce».

 

28 E così abbracciava umiltà, come colei che è baluardo di virginità e di ogni santa azione, signore e fondamento con tutte queste estasi. E si elevava al punto che alle nipoti che la servivano, a quelle che la governavano e la sorvegliavano mentre era fuori di sé, delle altre virtù che Dio le concedeva a malapena non faceva apparire nulla a parole, ma di fatto mostrava che non poteva rispondere e loro non le osavano dire che era andata in estasi, ma tutto ciò lo chiamavano «preghiera», dicendo: «Signora, come è andata durante la vostra preghiera?», facendo questo e quello e così dissimulando, nonostante il fatto che istruisse bene e insegnasse loro in altro modo, in tutto ciò che sapeva che a loro era utile.

 

 29 E avvenne che un giullare che cantava la venne a trovare per devozione e, quando fu davanti a lei che in quel momento era malata a letto, costui, come erano solite fare le persone di questa professione, volle lodarla a parole sue e disse così: «Signora, ave: onore e salute abbiate in nostro Signore, poiché credo per certo che, se Gesù Cristo avesse avuto due madri, voi sareste stata una di loro». E lei non rispose nulla. E allora il giullare, così com’era in ginocchio, disse un’altra volta: «Signora, perché non mi rispondete? Io vi ho detto che, se ci fossero due madri di Dio, voi sareste una di loro». E lei di nuovo non proferì parola per umiltà, e allora il giullare se ne andò. E come se la riprendessi in quanto non aveva risposto nulla, lei mi disse: «Sapevo bene che era venuto da me per devozione. Ma, se a lui che era venuto per trovare consolazione io avessi risposto duramente, gli sarebbe pesato molto; e se invece gli avessi risposto malamente e dolcemente, gli sarebbe sembrato che quella lode umana mi era piaciuta, e sarebbe stato nocivo a me e a lui, per cui ho preferito tacere del tutto».

 

30 In questa circostanza si manifesta l’umiltà di questa vergine e la sua discrezione, e nostro Signore, che è baluardo degli umili, per questo la glorificava di più. Poiché una volta, quando lei era in questa vita presente, alcuni parlavano della sua meravigliosa vita, dicendo alcuni [...] e che avrebbe fatto miracoli, mentre altri disprezzavano ciò e dicevano il contrario. In particolare ci fu un cappellano che disse che il primo miracolo che lei avrebbe fatto, lui lo avrebbe confutato. E la notte stessa il cappellano rimase paralizzato, e nel giro di pochi giorni morì miseramente, e durante la sua malattia non poteva mangiare se non della zuppa. E della devota vergine da questo momento in poi non osavano criticare né dire male.

 

31 All’inizio della sua conversazione questa vergine spesso parlava in spirito con san Gabriele e con nostra Signora, con gli apostoli, con la vergine e con san Nicola, verso il quale nutriva speciale devozione e amore in quanto amante speciale di verginità e umiltà; ebbe ugualmente la grazia di curare e di sanare diverse malattie, perché molti furono sanati grazie a lei dall’orribile male e da altre malattie.

 

32 Nella solennità del Natale la vergine Maria le appariva con Gesù bambino, e le offriva il bambino da tenere in braccio; nella festa della Candelora, ella guardava la sua processione, che quel giorno la rappresenta meravigliosamente; nella festa della Resurrezione contemplava con la Maddalena e con le altre donne nostro Signore che resuscitava; e verso l’ora del vespro ricordava come nostro Signore fu quella sera con i suoi discepoli, mostrando loro tanto grandi esempi di umiltà e insegnamenti del suo amore, e poi come dopo quel sermone tanto meraviglioso che racconta san Giovanni la notte fu legato e maltrattato, (cosa per cui) questa vergine era estremamente afflitta, tanto che gridava: «In qualunque momento il mio signore mi venga a prendere, io lo seguirò». E allora, se le altre non la trattenevano, voleva correre per il dolore e la compassione. E il giorno di Venerdì santo, lei era così tormentata ricordando la morte e la Passione che gridava, e per il ricordo della Passione provava dolore alle mani e ai piedi e al costato prima di alzarsi dalla preghiera. E nella festa dell’Ascensione, vedendo Gesù Cristo che saliva e donava ai suoi doni preziosi, lei ugualmente e tanto bene otteneva dono di grazia speciale. E a Pentecoste era piena di gioia e di consolazione meravigliosa.

 

33 E una volta, mentre cantava nel coro «Veni, creator Spiritus», in presenza di tutto il convento andò in estasi, e tutto il convento la vide alzarsi da terra di due cubiti o più. Ella vide allora una colomba che volava sopra le altre e si riposò sotto l’ontano. E una devota donna di Figeac la vide per un buco attraverso il quale guardava segretamente dentro la sua camera se era in estasi e levitava con il corpo da terra: la videro dentro le cortine del letto, e c’era tanta luce nella camera che sembrava che ardesse. Nelle feste di nostra Signora, quando aveva meravigliose conversazioni con nostra Signora e, parlando, si rallegrava, secondo la verità e le condizioni delle feste godeva così di consolazioni melodiose. Ipsa aliquando dulci sompno mentis, aliquando in mentis excessu, aliquando mirabili scripturarum intelligencia, aliquando liquefactione animae, aliquando jubilo, aliquando visionibus aliis mirabilibus, aliquando sanctorum colloquio mirabiliter detinebatur, aliquando lacrimosis suspiriis nunc pro compatione vulnerum Christi nunc pro compatione peccatorum.

 

34 Altre volte pregava devotamente il suo sposo Gesù Cristo per le sofferenze dei suoi amici. E per la moltitudine dei miracoli grandi e manifesti che Dio compiva attraverso di lei durante e dopo la sua vita, la sua fama aumentava tutto intorno e in molti luoghi divulgava la devozione e la contemplazione meravigliosa di questa vergine. E tutta la sua vita fu in tutto fondata su Gesù Cristo, sulla fede cristiana, sul lume di virtù e di verità, e sulla grande e affettuosissima devozione che lei aveva per i sacramenti della santa Chiesa; la qual cosa manifestamente appare e si dimostra principalmente in sette cose, delle quali dirò un poco di ciascuna.

 

35 Per prima cosa ebbe grande devozione nel sacramento della confessione, perché prontamente ogni giorno si confessava con tante umiltà e sottigliezza che a volte i grandi chierici, udendo la sua confessione, non la potevano capire: con grande sottigliezza distingueva i peccati tra le virtù che a volte in ciò che sembrava a prima vista una giusta virtù lei vi riconosceva grande peccato. Spesso, quando riceveva l’assoluzione dal cappellano, andava in estasi, e non c’e dubbio che questo rapimento le veniva per la devozione del sacramento, la purezza della coscienza e l’umiliazione del suo pensiero. Onorava tutti i confessori e li amava con affetto paterno, e per loro recitava una preghiera speciale. Una volta che lei, rapita, contemplava la divina maestà, sentì che le veniva trasmesso un gran dono di nuova grazia per volere di Dio. Ella lo apprese attraverso i suoi confessori, che guardava sotto di sé vestiti di abiti diversi, e gridò a nostro Signore in spirito dicendo: «Concedimi, Signore, per tua benignità di dare a questi miei padri una parte di questa grazia che a me è data». Dopo questa preghiera vide che tutti partecipavano del dono di quella grazia poiché, cambiati gli abiti che prima portavano, essi furono rivestiti di nuovi abiti, all’eccezione di uno di loro che lei fece venire a sé dopo l’estasi, biasimando il fatto che non le sembrava che fosse in una buona condizione. E lui con grande paura e timore, poiché conosceva la sua santità, non osò negare, anzi le confessò di essere in stato di peccato. E allora lei lo esortò a correggere la sua vita, e da quel momento in poi lui le obbedì, compiendo in vita buone opere e azioni.

 

36 Secondo lei nutriva nei confronti del sacramento dell’altare un meraviglioso affetto che non si potrebbe spiegare. Ogni volta che udiva la messa, quando il cappellano era a «Orate pro me» o all’inizio del Prefazio, lei, sentendo l’arrivo del Re celeste, per tanto di spirito si levava su come se fosse fuori di senno; continuava poi nel corso di tutta la messa, tanto che spesso andava in estasi. Ma quando doveva fare la comunione, per tanto ardore dell’amore divino divampava, e per tanto eccesso di pensiero andava in estasi non appena presa la comunione, e non poteva sperare di prendere vino o acqua dopo la comunione, ma bisognava che due delle altre la spingessero e la facessero levare di qua e di là quando faceva la comunione, e poi che la mettessero al suo posto e, quando era molto ammalata, l’estasi non cessava.

Dopo la comunione qualche volta diceva al suo confessore che si meravigliava molto di come nessun prete poteva mangiare i divini sacramenti senza andare subito dopo in eccesso di pensiero, in quanto pensava che tutti gli altri, soprattutto i cappellani, avessero lo spirito elevato verso le cose divine così come lei. E in questo sacramento Dio le faceva molte grazie.

 

37 Una volta un devoto frate minore cantava messa nel monastero di Fieux, che era lontano dal monastero di questa vergine all’incirca tre leghe, e come al momento del Padre Nostro costui ebbe diviso l’ostia e l’ebbe posata sulla patena, subito la terza parte sparì, senza che colui che celebrava sapesse dove fosse andata, poiché l’angelo di nostro Signore la prese e la portò in comunione a questa santa vergine, mentre in quel momento stava in preghiera nel suo monastero.

E il frate, non trovando la terza parte della santa ostia, fu molto turbato ed ebbe paura. E una volta che fu finita la messa, tutto digiuno, che non volle qui mangiare né bere per la paura e il turbamento che aveva, si mise in cammino per venire da questa santa vergine, [per vedere] se poteva da lei trovare consolazione di quel caso, poiché aveva paura che ciò fosse capitato per qualche suo errore, e non sapeva cosa pensare. E quando si avvicinò all’entrata di quel monastero dove andava, la santa vergine Flora gli venne davanti e, vedendolo turbato, gli disse sorridendo: «Padre, non siate più turbato, poiché l’angelo di nostro Signore mi ha oggi portato la terza parte della vostra santa ostia, e dalla sua mano ho preso la comunione». Per il quale miracolo il detto frate rimase consolato in nostro Signore.

 

38 Terzo la sua devozione fu riposta nella Passione di Gesù Cristo, e questa fu l’aspetto principale di tutto il suo fervore e amore divino. Sopra tutto in memoria e meditazione della Passione prendeva divine consolazioni e faceva spesso esperienza dei dolori e delle ferite dolorosissime di Gesù Cristo, e specialmente di quella del costato, come fu detto all’inizio, e tanto qui a volte si doleva, che pensava che davvero il suo costato fosse trafitto, e lo faceva toccare ai suoi famigliari se lo era. Spesso, quando udiva parlare della Passione, o lei ne parlava, o quando ne vedeva alcuni segni come croci o chiodi, andava in estasi. Tenuto conto che affermava di aver visto molte delle altre cose, diceva tanto bene l’Ordine della croce che mossen Bonaventura fece in memoria della Passione.

 

39 Quarto la sua devozione era fondata sulla preghiera e sull’ufficio ecclesiastico, perché trascorreva tutto il suo tempo in preghiera, meditazione e contemplazione: mentre si muoveva, stava ferma, era occupata, si riposava, dentro o fuori, si dedicava alla preghiera, tanto che spesso a malapena smetteva a notte fonda, e a volte continuava la sua preghiera per tutta la notte.

Altro grande motivo di meraviglia fu una volta che stette due o tre anni senza dormire se non secondo la parola di Gesù Cristo: sempre vegliava per essere degna di fuggire il male dei dannati. Si impegnava nell’ufficio ecclesiastico e e adempieva alle sue preghiere con cuore assorto e con tanta devozione che a volte andava in estasi.

Una volta nell’ufficio del coro cantava con la cantante quel responsorio: «Vidi dominum facie ad faciem», e andò in estasi in presenza di tutto il convento. E mai, per quanto durasse l’estasi - a volte durava un giorno, a volte la metà - mai smetteva di recitare l’ufficio, anzi poi lo rammentava tutto, e consigliava che nessuna smettesse qualunque cosa accadesse, anche se fosse visitata da Dio.

 

40 Quinto fondò la sua devozione nelle opere della nostra redenzione. Qui meditava, pregava, rifletteva, sentiva ciò con tutte le sue forze, e assaporava soprattutto l’Annunciazione di nostra Signora, nel ventre prezioso della quale Dio si incarnò. In contemplazione di quella preziosa unione e incarnazione si rallegrava di meravigliosa allegria, sentiva grazie e doni divini inestimabili.

 

41 Sesto la sua devozione fu fondata sui santi, i quali invocava in continuazione come patroni e intercessori, e specialmente la vergine Maria gloriosa, come è stato detto sopra, e san Giovanni Battista, quale capo e patrono della sua religione. E si rallegrava tanto bene gioiosamente degli angeli, che aveva e teneva come compagni, amici e famigliari, e la cui guardia e protezione sentiva continuamente.

Una volta, mentre parlava con il suo confessore, sentì in modo speciale la visita degli angeli intorno a sé, e disse così: «Padre, non sentite ora gli angeli intorno a voi?». E negli altri santi aveva altrettanta grande devozione, soprattutto in san Pietro, quale primo vicario di Gesù Cristo, e in san Francesco, come colui che per privilegio secolare fu nella carne piagato delle piaghe di Gesù Cristo per la grandissima devozione che aveva in Gesù Cristo, e lui specialmente commemorava ogni giorno.

 

42 Settimo la sua devozione fu fondata sul desiderio e sull’amore della gloria celeste, in tanto che la sua vita sembrava più angelica che umana, poiché continuamente godeva della contemplazione delle cose spirituali, desiderando uscire da questa vita e essere con Gesù Cristo.

Spesso anche solo udendo parlare di qualcosa di celestiale andava in estasi, e ciò stesso, mentre il suo confessore parlava delle cose divine, in sua presenza andava in estasi, poiché con tutto il suo cuore anelava a questo e lo desiderava con grandi sospiri, e la morte, che per tutti è terribile, amava, e reputava questa vita come esilio e carcere. Ed era per questo che Dio in tanti modi la consolava. E spesso nel suo rapimento e prima e dopo, a volte mentre era in preghiera, era tutta intorno a sé avvolta da una meravigliosa luminosità che si espandeva intorno a lei per un certo tempo. E con la vista di ciò che ella fece, la Gloriosa ci doni di vedere la sua gloria in aeterna secula seculorum. Amen.

 

 

Miracles

 

1 L’an mial quatre cens cinquoante sieys et endevenc se que a una nobla dona li venc una malaudia diversa, coma se fos tocada del mal de san Nauffari, et may que era a la vets enfantastica et coma se fos foras de son sen, enaissi que un relegios, lo cal era son parent, lo cal sabia la vida de madona Flors, vodet la a Dieu et a madona Flors sa emagena de sera (273v) et que fos sa romiava. Et apres pauc de temps et ela gueri et forec sanada de sa diversa malaudia ad honor de Dieu et d’aquesta sancta dona madona Flors.

 

2 Una autra dona li avenc una sobragranda malaudia en sos vuelhs, que pauc ni pro no vesia, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat de sos vuelhs, ela venria romiava a sa tomba am vuelhs de cera. Et tantosts que ac vodat, et ela conoc que mielhs ne vesia, et apres pauc de temps ela gueri de sos vuelhs et ad honor de Dieu et d’aquesta dona madona Flors.

 

3 Una paura femna, la cala era acusada de gran crim et de mal, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li redia sa bona fama, ela venria a la soa tomba am son estedal de cera. Et apres pauc de temps ela proet sa bona fama et forec absolta d’aquel crim que (274r) lui era alevat.

 

4 Endevenc se que un baro d’aquest pais avia tant granda dolor en son cap que non podia trobar negun remesi, et vodet se a Dieu et a madona Flors son estedal de cera, et tantost el forec guerit de la soa dolor.

 

5 Endevenc se que un home d’aquest pais forec pres per les Angles et forec en cas que lo volian ausire, que lo tenian lo cotel sobres se, et el vodet a Dieu et an aquesta sancta dona madona Flors que, se lo layssava escapar d’aquel perilh, el li portaria son estedal de cera. Et tantost que o ac vodat, el escapet de las lors mas ses negun mal.

 

6 Endevenc se que un macip jove, lo qual era de Lauressas, era pres per los Angles et que avia afinat doutse floris d’aur, et estava pres en fers nuech et dia, enaissi que el avia una cosina que estava a l’Ospital et sabia lous miracles (274v) que Dieus fasia per aquesta sancta dona madona Flors, et vodec lo a Dieu et a madona Flors que, se lo layssava anar d’aquelo priso ses paguar finansa, que ela diria tot l’an ad honor de Dieu et de la virgis Maria et de madona Flors sept veguadas cascun jour la Ave Maria, et may li faria venir son romiau am una emagena de una liura de cera. Et apres lo jour que ac vodat, la nuech el yssi dels fers on era pres et de la tor et didins los murs que ero grans, et anet s’en sens negun mal que no se fets, et s’en tornet a son hostal ses pagar la finansa.

 

7 Endevenc se que un gran senhor li venc tanta de dolor el cap ses negun remesi estet tota una nuech en un bos, coma aquel que es forcenat, et remenbret li d’aquesta dona virgis madona Flors, de las gracias que Dieus li fasia, et vodet se a Dieu et a madona Flors. Et tantots que se foret vodat, et el tornet en son bon sen et en sa bona memoria (275r) ad honor de Dieu et a las preguarias d’aquesta sancta dona madona Flors.

 

8 Et may un filh que avia aquest dich senhor que avia granda malaudia en son vuelh, que non fasian conte mas de lo perde, et vodet se a Dieu et a madona Flors, et tantost forec guerit.

 

9 Endevenc se que un cavalier parlava am madona Flors dels fayts de nostre Senhor, et lo dich cavaler vi dos angials estar decosta aquesta sancta dona madona Flors. Et apres, cant ela foret passada d’aquesta vida, lo dich cavalier o revelet a gran re de bonas gens.

 

10 Un relegios que parlava una vets am madama Flors, lo dich relegios vi tomba del cel carbos ardens sus en lo ceu cap, que li forec a vejayre que tot lo cor li ardia.

 

11 Et una persona que avia fach un (275v) gran acces que sos amix meteys l’avian juchada a mort, et reclamet se fort per aquesta sancta dona et escapet d’aquel perilh ses mort.

 

12 Un home que les Angles lo tenian, que lo volian aucire, et reclamet se fort per Dieu et per aquesta sancta dona virgis. Et escapet de las lors mas ses mort et ses re que no li costet.

 

13 Una femna que era en sas fasendas vengro lo Angles, et preyro la et la estaguero. Et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se Dieus la laissava escapar de las lors mas ses mal et ses vituperi que no li fesesso, ela intraria de ginolhs de las portas de l’Ospital entruey a la soa tomba am sa emagena de cera de una liure. Et tantosts que o ac vodat, et ela se destaguet et escapet de las lors mas ses negun mal ni dampnatge que no li feyro.

 

14 Un homa que avia sobregrand dolor el cor et li avia durat grand temps, que no podia gueri, et vodet se a Dieu et a madona (276r) Flors que, se li donava sanetat, que el intraria de las portas de l’Hospital de genoilhs entruey a la soa tomba am son estedal de cera. Et tantost que o ac vodat, et el conoc que el era amelhurat de sa malaudia et enfermetat.

 

15 Un home d’Aychandalut que avia estat tres jorns sobres la mort et li venc en devocio en son coratge que si vodes a Dieu et a madona Flors son estedal de cera. Et encontinen amellhuret d’aquela malaudia ad honor de Dieu et a las preguarias d’aquesta sancta dona virgis.

 

16 Un donat de l’Ospital que avia estat nau jours ses maniar et vodec se a Dieu et a madona Flor son estedal de cera, et tantosts gueri et amelhuret de sa malaudia.

 

17 Aquel meteys donat forec pres per les Angles a Fons, et mes en un cubel tota una nuech, et vodet se a Dieu et a madona Flors sa emagena de cera, et aquela nuech meteyssa yssi de prio.

 

18 Una femna d’Aychandalut que los (276v) Angles passavo per los mas on ela estava, et vodet a Dieu et an aquesta sancta virgis son marit et sos enfans, per cascun dos deniers tornes, se Dieus la laysava escapar de perilh d’aquelas gens, et escapet de lor ses negun mal.

 

19 Una femna que avia son sol en lo cal s’era pres fuoc de torn et de viro et, am granda paor que ardes tout son blat, vodec a Dieu et a madona Flors una carta de sivada, se li gardava son blat. Et encontinen que ac vodat, lo fuoc se escanti et no li donec ponch de dampnatge.

 

20 Un home de la parroquia de Ysandaluc, al cal home endevenc que un loup rauchos lo gafet, enaissi que apres pauc de temps al dich home endevenc que perdet son sen et foret raugos, que gafava las gens et se meteys, enaissi que lo jorn de Pasquas venc a la glieysa d’Issandalut  cridan et braman coma aquel que es forcenat, et las gens preyro lo, et lo estaguero las mas et tot quant que avia, que no podes donar dampnatge. (277r) Et una dona dis li que reclames per Dieu et per madona Flors. Et encontinen que aquest home o ausi, et el cridet que hom lo menes a la soa tomba d’aquesta gloriosa virgis. Et las gens, vesen la soa granda devocio, menero lo a l’Ospital, el mostier on ela es sebelida aquesta sancta dona madona Flors. Et el, cridan et braman coma home fol, dis que hom lo meses dormir sus la tomba. Et tantosts que aquest home se adormi, apres una granda pausa, et quant aquest home se revelhet, et hom li demandet cossi li estava, et el respondet que be, Dieu merce. Et aquesta gloriosa dona Flors tornet lo home en son bon sen et en sa bonna memoria. Et fets aqui sa novena ad honor de Dieu et d’aquesta sancta dona, et redet son estedal et sa emegena de una liura de cera, et gueri de la diversa malaudia a las preguarias d’aquesta gloriosa dona madona Flors virgis.

 

21 Un cavalier d’Alvernhe avia un filh (277v) que era tocat del mal de san Nauffari, et venc ne demandar cosselh; et ela el preguet tant  que li dones sanetat et li·n ajudes am nostre Senhor. Et apres pauc de temps lo dich filh foret guerit et sanat d’aquela diversa malaudia a las preguari[a]s d’aquesta sancta dona.

 Et aisso meteys endevenc se a grand re d’autras personas toquadas d’aquel mal, que venian an aquesta dona, et san[av]o et guerian d’aquela mala et laja maladia et enfermetat.

 

22 Un castel d’aquest pays que era vendut als Angles et devia esser pres lo cer de san Johan Baptista una dona de l’Ospital vodet a Dieu et a madona Flors que, se no lo prendian, ela li donaria una castel de una liura de cera, enaissi que los dichs Angles y vengro be, mas anc no y pogro intrar ni dampnatge donar. Et la dicha dona redet son castel de cera sobres la soa tomba.

 

23 Un home lo cal era jutgat a estar en la (278r) carcer de l’evesque de Caurts a pena perpetual, lo cal homa avia un frayre que conoyssia aquesta dona madona Flors et sabia de sa vida, dis li que se vodes a Dieu et an aquesta gloriosa virgis. Et lo dich home, que avia long temps estat en la carcer que no y avia mas del morir, vodec se a Dieu et an aquesta sancta dona. Et apres pauc de temps el yssi de la priso.

 

24 Un relegios que estava a Monpelier, que forec fort malauda jusques a la mort, et promes se a Dieu et a madona Flors. Et apres pauc de temps el foret guerit et sanat de sa malaudie.

 

25 Aquo meteys endevenc a gran re de autras personas de Monpelier et d’autras luox, que ero pausats en granda enfermetat, que se vodavo, et amelhuravo et guerian de las lors enfermetats per la gracia de Dieu et de madona Flors et virgis.

 

26 Un autre relegios que li venc tant granda dolor en son brats, et vodet se a Dieu et a madona Flors. Et encontenen forec amelhurat, et promes a Dieu que el canteria una messa ad honor de la Mayre de Dieu et d’aquesta virgis madona Flors.

 

27 Une mayso que ardia el dich luoch de l’Ospital et avia ne una autra mayso decosta aquela que ardet tota. Et una dona vodet aquela mayso a Dieu et a madona Flors una mayso de cera se goardava aquela que era decosta aquela que ardia. Et per veray Dieus et madona Flors gardet la, que non pres negun mal ni ardet ponch.

 

28 Un monge de Maurts que se deportava am la darda am alcunas gens, enaissi que se endevenc que trasia la darda, et lo dich morgue va ferir un home en mescap en tal maneyra que tota la darda li passet per la espalla, et lo home tombet coma mort, et estet tot un dia et una nuech que no parlet. Et al dich monge venc en devocio, que avia ausit dira los miracles que Dieus fasia ad honor de madona Flors, promes et vodet lo dich home que (279r) era coma mort a Dieu et a madona Flors [...].

 

29 Un home de Maurts que avia fach murtre, que avia aucit dos homes son corps deffenden, et forec acusat per la senhoria temporal, et vodet se a Dieu et a madona Flors son estedal de cera. Et escapet et s’en anet ses negun mal a las preguarias d’aquesta sancta dona.

 Et gran re d’autras miraclas semblans an aquest que Dieus a fach a gran re d’autras personas a las preguarias d’aquesta gloriosa virgis madona Flors.

 

30 Una femna d’Aina que los Angles avian pres son filh et avia grand temps estat pres, et vodet lo a Dieu et a madona Flors. Et apres pauc de temps lo dich filh escapet de las mas dels dichs Angles, que re no li costet et ces neguna finansa et negun mal. Et la dona sa mayre promes que tostemps fos son romiau sus la soa tomba, et aportet son estedal de cera et una liure d’oli.

 

31 Un home de Sarlat que les sirvens de (279v) Caurts lo ne menavo arrestat et li·n portavo gran re desobres, et aisso per deude que devia. Et a un amic seo vengro letras que enaissi era son fach promes, et vodet lo a madona Flors; et venc als sirvens, et trobet lo dich home et may tots sos bes ses negun dampnatge a las preguarias de madona Flors.

 

32 Un home de Cornac que avia granda dolor en son ponch et el costat, que no podia guerir ni metges no li·n podian pro tener, vodet se a Dieu et a madona Flors que fos son romiau et degues tot temps lo jor de son obit dejunar. Apres pauc de temps lo dich home amelhuret et de sa malaudia a las preguarias d’aquesta sancta dona, et aportet son estedal et son mole de cera. Et gran re d’autras de personas trobo remesi per aquesta semblan maneyra desus dicha.

 

33 Una dona de Cornac que trebalhava de enfan et que hom non tenia conte de ela ni de l’enfan, enaissi que madona Catherina de Cornac vodec la a Dieu et a (280r) madona Flors que li dones salut et al fruch que portava. Et encontinen delhiuret se ad honor de Dieu et de madona Flors, et trames son estadel de cera an aquesta sancta dona. Et a d’autras donas gran re de vets a fach per semblan meteys.

 

34 Una dona que avia un frayre que avia dos castels, et vodet los a Dieu et a madona Flors que los gardes dels Angles, car prop d’aqui ero, et promes que ela faria dos castels de cera de duas liuras. Et per sert Dieus gardet los dichs castels de las lors mas, et la dicha dona redet son vot enaissi coma promes o avia.

 

35 Un home que era donat de l’Hospital avia gran mal en sa camba, que no podia ponch anar, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat, que el venria a la soa tomba am son estedal de cera. Et per cert, tantosts que o ac promes, el conoc que guerit era et a las preguarias d’aquesta dona madona Flors virgis.

 Et d’autras miraclas gran re fets Dieus semblans an aquests sobresdichs a las (280v) preguarias d’aquesta dona madona Flors virgis.

 

36 L’an de nostre Senhor que hom conte mille tres cens sixante una dona de l’Hospital que avia grande dolor en son costat et per tout son corps, et avia estat en aquela pena quinse dias et may, que no trobava neguna persona que d’aysso li pogues donar remedi, et vodet se a Dieu et an aquesta virgis, et fets se aportar sobres la soa tomba. Et encontinen que ela forec dessus, et ela conoc que Dieus li fasia gracia et se adormi, et avia estat de dormir tan can avia malavechat. Et Dieus donet li sanetat a las pregarias de madona Flors virgis.

 

37 Una borgesa de Figac avia estat may de tres mes el liech que no se podia virar, tan era contrancha dels pes et de las cambas, et va se vodar a Dieu et a madona Flors sos pes et sas cambas doas liuras de cera. Et encontenen et ela forec amelhurada et redet son vot an aquesta virgis a madona Flors.

 

38 (281r) Et una filha del senhor de Gordo que era malauda pres de mort et vodera la a Dieu et an aquesta virgis son susari. Et encontenen conoc amelhurier.

 

39 Un gran senhor de Guascuenha, que era evesque de Santas, forec acusat de grans crims et de mals, que no podia escapar ses mort o de perdre tot quant el avia, et reclamet se per Dieu et per aquesta virgis per los miracles que avia ausits dire que en sa vida que apres sa mort. Et cant se foret reclamat per ela am granda devocio, et el non trobet home que lo acuses de re, et aysso el meteys aferma en sa cociencia, et may que disia que aissi no calia ges de escrich, car seria lonc a escrieura.

 

40 Un escudier del senher de Gremat et de sa terra venc li granda enfermetat en son cap et en son cors, et vodet se a Dieu et an aquesta virgis. Et encontinen trobet remesi et may sanetat.

 

41 Un escudier del castel de Gramat que ac granda febra contunhadamen, que los metgues non fasian conte, et vodec (281v) se a Dieu et an aquesta virgis que el vengues tornejat en lo col un estedal et am son susari. Et nostre Senhor donet li sanetat et el redet li son vot que avia promes.

 

42 Una femna de Gramat que avia son enfan malauda, et vodet lo a Dieu et an aquesta virgis. Et nostre Senhor donet li sanetat, et [a] gran re d’autras donas per lo cas meseys la meteys[a].

 

43 Una dona de Guascuenha que forec malauda en granda enfermetat entruey a la mort, et vodec se a Dieu et an aquesta virgis. Et Dieus donet li sanetat, et redet li lo vot et mole de cera.

 

44 Una autra dona de Guascuenha que avia son filh que sos malsvolens lo li plaguero el costat, que neguna persona que lo vises non fasia conte, et sa mayre vodec lo a Dieu et an aquesta virgis que ela lo li menaria et fos son romiau, et que nul temps no manges carn jusquas que li agues menat son filh. Et nostra Senhor donec li sanetat et madona Flors virgis.

Et gran re d’autras (282r) personas que era malaudas et encarceradas et en lo poder dels Angles et dels Frances que se so vodats, que a las preguarias de Dieu et d’aquesta virgis trobavo sanetat et amelhuravo, et escapavo de preso aquels que ero preses et encarcerats per los sobredichs.

 

45 En l’an de nostre Senhor que hom conte mille tres cens sixante per la gracia de Dieu, so es assaber aquesta bonaurada virgis madona Flors, a la cal en sa vida et apres en sa mort nostre Senhor a fayts gran re de miracles et de meravilhas, las cals no sabem ges nos contar, mas fam vos assaber que lo jour de san Barnabe mossenhor l’abat de Figeac la translatet et la mudet en autra luoc. Et sapchats que cant ac ubert lo vas, gran re de personas sentiro gran re de bonas odors, las cals ero seculars et regulars, et diso en lor cossiensa que nul temps no sentiro sa par odor que fos semblan an aquesta.

 Et a gran re de personas nostra (282v) Senhor fets gran re de gracias sperituals et corporals, que ero en gran re de tribulacios que nostre Senhor lor ne ajudet a las preguarias d’aquesta bonaaurada virgis madona Flors.

 

46 Lo sapde apres sanct Barnabe una femna de la parroquia d’Aynac avia estat duos mes que non avia vist de sos vuelhs, et avia tan granda dolor en son servel que el’ero fora de son sen, segon que el disia [...] ni las personas que la servian. Et venc li en devocio que se reclames per Dieu et per madona Flors, et vodet se una garlanda de cera. Et encontinen nostra Senhor redet li sa vista et sa memoria a las preguarias d’aquesta virgis.

 

47 Un home de la parroquia d’Aynac era en sa arada, et venc li una aventura que li era a vejaire que calque causa lo tenia a la gola coma se lo volgues estrangolar, ni no layssava pauc ni pro parlar. Cant estava be coma mort, et sa molher va lo vodar a Dieu et an aquesta (283r) virgis son estedal de cera. Et may encontinen el trobet sanetat, et aisso els affermavo a lor sagramen et a lor cossiencia.

 

48 Un homa de la parroquia d’a Bia que avia estat ses veyre un mes et may que non avia vist. Et reclamet se a Dieu et an aquesta virgis, et nostre Senhor donet li sanetat.

 

49 Una femna de la parroquia d’Issandalut avia estat gran temps am granda dolor que avia el cor, que no trobava negun remesi, et va se vodar a Dieu et an aquesta virgis una sencha de cera, et encontinen trobet sanetat.

 

50 Una borgesa de la parroquia d’a Lobersat, que avia un enfan que li era venguda tan granda enfermetat que negun que lo vis non fasia conte, cant li·n avian alucada la candela benecha, et dedins la glieysa a la messa vesen del pobla, ela lo va vodar a Dieu et an aquesta virgis madona Flors son susari et son estedal que, se lo li restaurava, que ela lo li meneria son romiau. Et encontinen (283v) que ela lo li ac vodat, el forec sanat et guerit, et paguet son vot.

 

51 Un escudier de Limosi que avia estat un an en lo liech et may de temps passat contranch, que penava en cada luna coma femna quant pena de enfan, et vodet se a Dieu et an aquesta virgis son molle de cera et que lo agues redut dedins la octava de sanct Berthomiau. Et tantost nostra Senhor donet li sanetat a las preguarias d’aquesta sancta virgis.

 

52 Una femna que era de la parroquia de Soanac que avia sa filha que avia estat tres dias ses parlar, que hom non fasia conte, et vodet la a Dieu et an aquesta virgis. Et encontinen conoc li sanetat, et d’aysso affermavo a ssa consiensia.

 

53 Una femna que avia mal en sa ma tan gran que no trobava remesi, et vodec se a Dieu et an aquesta virgis una ma de cera et tantost ela amelhuret.

 

54 Una femna de la parroquia de Rosieyras que (284r) penava d’enfan que avia sept dias sobres sa pena, et vodet se a Dieu et an aquesta virgis. Et tantosts et ela se deliuret et redet son vot.

 

55 Una femna gential de Rouergue que penava d’enfan coma l’autra dessus dicha, et aportet li una entorta de una liura de cera sobres sa tomba [...].

 

56 Una femna de Figeac que avia tan gran mal et dolor en son vuelh, et encontinen coma una bona dona de Figeac li·n ac passat un osset del cors de madona Flors, et ela forec guerida et sanada.

 

57 Una autra dona del dich luoch de Figeac que avia granda enfermetat, et passet li·n hom de la vestimenta soa de la dicha virgis (una autra persona per son vuelh), et encontinen que li·n agro passada, ela forec guerida.

 

58 Una monghe de Leime que avia granda enfermetat en son cors que no fasia conte en se meteyssa, et encontinen, coma ac aguda de la vestimenta ni passada per son cors, tantosts forec guerida a las preguarias de Dieu et de madona (284v) Flors virgis.

 Gran re de personas semblans an aquestas enfermetats et d’autras malaudias desobresdichas encontinen come passavo de las vestimentas ou de autras causas, encontinen trobavo sanetat am lo ajutori de Dieu et d’aquesta virgis madona Flors.

 

59 Un fraire del dich luoc de l’Hospital que avia estat miech an el liech malaude, que no se podia ajudar de un de sos bras, et vodet se a Dieu et an aquesta virgis que la premieyra messa que el diria de Puer natus est et proferria a honor de Dieu et de ela un bras de cera. Et encontinen nostra Senhor donet li sanetat.

 

60 Un escudier de la parroquia de Corn de san Laurens que avia granda enfermetat de febre contunhablemen et avia estat un dia ses conoysser re, et neguna persona non fasia conte en sa vida. Et sa sor et sa molher et sas filhas vodero lo a Dieu et an aquesta virgis que ela li aportesso un ciri cascuna de miecha liura (285r) de cera et la una emagena de cera entruey a doas liuras de cera, et venguesso tots pes nuts a la soa tomba. Et encontinen coma els agro vodat, el parlet et ac conoyssensa et am granda devocio, et el lor autreget lo vot et lor dis que el volia anar paguar lo vot.

 

61 Una femna d’Albiac que era empachada d’enfan vieu, que avia trabalhat nau dias de l’enfan, et vodec se a Dieu et an aquesta virgis son susari, et encontinen l’enfant nasquet et ac arriva a las pregarias d’aquesta virgis.

 

62 En l’an de nostra Senhor mille tres cens quarante sept, lo premier jour que anec d’aquesta vida, nostra Senhor fets gran re de miracles ad honor de ela. Premierament gran re de personas viro grande resplandor sus en la soa cara en sa fi, et gran re de bonas odors meravilhosas coma de rosas et de lilis vertadieyramen sentiro. De peyries que ero d’Avalhac, que obravo aqui pres (285v) de l’Hospital, viro lo jour que passet d’aquesta vida tot lo jour estar un capela revestit sobres lo luoc de l’Hospital.

 Lo jour meteys que foret sebelida endevenc se que alcuna persona avia panada una tassa de argen el dich luoc de l’Ospital, et aquel que l’avia perduda vodet la a madona Flors que li plagues per aquel poder que ela avia am nostre Senhor que la li redes, car el la li faria pesan de cera en molle sobres la soa tomba. Et tantost que o ac vodat, la tassa se trobet et forec reduda an aquel de cui era, et aquel que l’avia no pot passar lo luoc de l’Hospital entruey que ac reduda la tassa.

 

63 Endevenc se que alcun relegieu, lo cal se esforcet de desfamar et de mespresar sa vida, et aparet una bouts al dich relegios que li dis que l’arma d’aytala dona, de la cal el avia mespresada: «Tu estaras tostemps may en diversa malaudia», et si foret tant cant visquet.

 

64 (286r) Endevenc se que un home de l’Hospital li endevenc una diversa malaudia, de la cal perdet lo parlar, et que de l’home no fets hom comte de sa vida; et al dich home venc una devocio en son cor que se vodes a Dieu et a madona Flors que, se Dieus li donava sanetat d’aquela malaudia, que el venria a la soa tomba am son susari. Et per cert, tantost que o ac promes, Dius lo seucor[s], el cobret lo parlar, et foret guerit et sanat. Et tot aisso foret dedins la octava.

 

65 Una dona de l’Hospital, la cala foret fort malauda que hom non fets conte de sa vida et los metges avian la desamparada, una dona, que era fort sa amigua, vodet la a Dieu et a madona Flors que, se Dieus li donava sanetat, ela venria a la soa tomba am son estedal et am son susari. [Et encontinen] que ela la ac vodada, ela foret amelhurada et sanada. Et aysso foret dedins la octava de la dicha madona Flors.

 

66 Una autra dona li endevenc per aquel semblan meteys; et avia una soire et vodet la a Dieu et a madona (286v) Flors son estedal et son susari. Et, tantost que ela la ac vodada, conoc que ela amelhurava, finalmen que ela gueri et forec sanada d’aquela malaudia.

 

67 Una autra dona que era fort malauda jusques a la mort et avia granda devocio en madona Flors, et ela meteyssa vodet se a Dieu et a madona Flors son estedal et son susari. Et tantost gueri et amelhuret d’aquela malaudia.

 An aquela meteyssa dona endevenc autra veguada per la semblan maneyra meteyssa dessus dicha.

 

68 Una femna la cal era secular et era toquada de diversa malaudia, la cal estava  lo mieytat del dia enblaymada, et presumia que fos tocada del mal de san Nauffari, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se Dieus li donava sanetat, que ela venria romiava sus en la soa tomba et dejunaria tostemps may lo jour de son obit. Et tantosts que ela y forec venguda, ela foret guerida et sanada de la dicha malaudia. (287r)

 

69 Aquela meteyssa femna, la cal era d’a Maurts, anava de Figeac a Maurts de nuech am may companhia que anaba amb ela. Et endevenc li el cami que li aparec un mal esperit coma una granda umbra, enaissi que anc tanta de paor non ac que an per pauc perdet tot son sen, et sovenc li so que li avia fach davant madona Flors, et donec se a la dicha madona Flors son estedal, et que vengues a ssa tomba. Et encontinen que o ac vodat, venc tan granda clartat que era meravilhas, vesen dels autras que ero amb ela, et que lo maligne esperit desparec tantost, et aquela clardat que era meravilhosa, vesen los autras que ero amb ela, et aquela clardat los menet entruey al dich luoc de Maurts.

 

70 Aquela meteyssa femna l’an de la mortalitat ac diversa malaudia de las bossas, et ela era prenh, et que non fasia hom may conort se no de mort tan solamen may que de vida. Et ela vodet se a Dieu et a madona Flors que, se Dius li donava sanetat ni donava arma a l’enfan que ela portava, ela anaria a la soa tomba pe nuda am son estedal. Et ela amelhuret, et lo enfan que portava nasquet et foret bategat certanamen.

 

71 Un cavalier, lo cal es pres d’aissi, forec fortmen malaudo et pres de mort may que de vida, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat, que el venria am son susari a la soa tomba. Et lo dich home amelhuret et gueri.

 

72 Una dona del dich luoc de l’Hospital que era fort malauda jusques a la mort, et ela vodet se a Dieu et a madona Flors son susari, et ela amelhuret et gueri d’aquela malaudia.

 

73 Una autra dona li endevenc per semblanssa meteyssa que era malauda pres de la mort, et ela se vodet a Dieu et an aquesta virgis Flors, et encontinen forec guerida. Et tost aquest miracle fora (288r) fach didins l’an que anet d’aquesta vida.

 

74 Un escudier d’aquest pays forec pres per les Angles a Cusorn, et forec li donada sentencia que devia perdre la teste, car los Frances avian penduts quatre homes dels Angles et per amor d’aco els lo volian descapitar. Et vodet se a Dieu et an aquesta dona madona Flors que, se li plasia que lo delhiures d’aquela priso dels Angles, el venria a la soa tomba am uns fers de cera. Apres pauc de temps el escapet d’aquela priso, et lo dich dessus paguet son vot.

 

75 Un autra home de pres de l’Hospital forec pres per les Angles et, cant vi turmentar los autras prisoniers, el ac sobresgranda paor, et venc li en devocio que se vodes a Dieu et a madona Flors una emagena a la soa faissia et semblanssa de cera. Et ces negun mal et ces negun dampnatge et ses afinansa Dieus aordonet que el escapet de las lors mas ses negun perilh (288v).

 

76 Dos escudiers de Gordones foro pres per los Angles et vodero se a Dieu et a madona Flors lors estedals de cera. Et apres pauc de temps els escapero de la priso ses negun mal que no agro et ces negun tort. Et gran re de autres que ero pres que se vodero et escapero per lo semblan meteys.

 

77 Una dona de l’Hospital, la cal era greumen malauda de mala febre, que persona del mon non fasia conte de sa vida, et venc li en devocio que se vodes a Dieu et a madona Flors. Et tantost que se forec vodada, et ela conoc que ela era guerida et sanada.

 

78 Una dona de Figeac, la cala avia granda malaudia en sa teste ses negun remesi, et venc li en devocio que, se ela agues calque drap d’aquels que portava madona Flors sobre se, ela fora guerida. Et hom li aportet un drap dels seos et, encontinen que lo ac sobres se, ela forec guerida et sanada.

 

79 Una (289r) nobla dona de Lemosi que avia estat sieys ans que re non avia ausit, que avia perdut lo ausir, et vodet se a Dieu et a madona Flors son estedal et am aurelhas de ceras. Et apres pauc de temps ela cobret lo ausir entieyramen coma avia de davant.

 

80 Una autra dona que avia granda malaudia que era toquada d’aquela malaudia que se apela de san Nauffari, et venc li en devocio que se vodes a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat, ela li redria sa emagena et son estedal de cera. Et tantost que se forec vodada, et ela foret guerida et sanada d’aquela malaudia et enfermetat.

 

81 Autres dos homes et gran re may [de autras personas] que ero toquadas d’aquela laja malaudia que se vodero, et tantost que se vodero et se vodats se foro, els ero guerits et sanats.

 

82 Una autra femna del barri de l’Hospital que avia un enfan que li venc un grand acciden que era coma mort, (289v) que persona del mon no li conoyssia vida, et preguet a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat, ela li portaria son susari. Et tantost que li o ac vodat, vesen de gran re de personas, el forec guerit et sanat.

 

83 Una femna que penava de enfan, que era sobres la mort, et venc li en devocio en son couratge que, se ela agues calque drap d’aquels que ero estats de madona Flors, ela fora tantost deliurada. Et hom aportet una de las soas guonelas, et tantost que ela la ac sobres se, et ela se delhiuret et l’enfan nasquet et foret batejat.

 

84 Una autra femna endevenc per la semblanssa maneyra que se vodec a Dieu et a madona Flors son estedal de cera, et que non fasia hom conte de l’enfan ni de ela. Et tantost que se forec vodada, et ela se delhiuret am gran gauch et alegrier que ac.

 

85 Una autra femna que passava per son (290r) cami, et per cas de accident tombet et trenquet se la camba, et may era prenh, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat de sa camba et li donava gauch de so que portavo, el li redria son estedal et sa camba de cera, et gueri de sa camba et encontinen delhiuret se am grand gauch de aquo que portava am se.

 

86 Una autra femna que avia son enfan sobremort et vodet lo a Dieu et a madona Flors son estedal de cera. Et tantost que lo ac vodat, forec amelhurat et guerit. Una autra femna endevenc per la semblan maneyra.

 

87 Un senhor que avia a nom Phelip Johan, lo cal era pausat en greu malaudia, que los metges lo avian desanparat, et que hom no fasia conte de sa vida. Et venc li en devocio que se vodes a Dieu et a madona Flors, la cal era anada d’aquesta vida, que, se li donava sanetat, el li portaria una emagena (290v) de sieys liuras de cera. Et apres pauc de temps el gueri et foret sanat de sa malaudia, et el li redet son vot. Et aisso foret l’an que ela anet d’aquesta vida.

 

88 Una femna paura, la cal era contrancha, et vodet se a Dieu et a madona Flors son molle de cera, et apres pauc de temps ela forec sanada et guerida.

 

89 Una autra dona d’a l’Hospital, que era fort malauda, et vodet se a Dieu et a madona Flors. Et tantost et ela conoc que ela era amelhurada et sanada de sa malaudia.

 

90 Una autra dona, que avia grande febre, et vodet se a Dieu et a madona Flors per la maneyra dessus dicha. Et apres pauc de temps et ela forec guerida.

 

91 Madona l’abadesse de Leyme, que era fortamen malauda, et vodet se a Dieu et a madona Flors sa emagena de cera. Et tantost que se forec vodada, et (291r) ela conoc qu’ela gueria de sa malaudia.

 

92 Una dona secular que non podia aver ges d’enfan, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se ela li donava enfan, et ela li portaria una emagena de cera de l’enfan. Et avans que fos lo cap de l’an et ela ac agut enfan bel et onrat.

 

93 Un senhor de Lemosi, lo cal era pres per les Angles et no podia escapar, et avia una sorre a l’Ospital, et vodet lo a Dieu et a madona Flors. Et apres pauc de temps el escapet de la priso.

 

94 Una dona que avia mal en sa camba que li avia durat may de un an, que metges ni re no la·n podian guerir, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat, et ela li redria una camba de cera. Et apres pauc de temps et ela foret guerida. Una autre done endevenc li per la semblansa maneyra coma dessus es dicha.

 

95 Una dona que avia perdut son enfan en lo bos, que avia estat tres nuechs, (291v) que no fasia hom conte, que cuchavo que los loups lo aguesso manjat, et vodet lo a Dieu et a madona Flors sa emagena de cera. Et trobet son enfan que avia estat perdut ses negun mal a la requesta d’aquesta virgis.

 

96 Una dona vodet un castel que los Angles lo devian escalar, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, [se] gardava aquel castel dels Angles, que ela li redria una escala de cera de una liura de cera. Et Dieu merce et els pecquero se que anc no y pogro intrar.

 

97 Un home, lo cal avia perdut un bou, que avia be estat perdut tres sepmanes que no lo trobavo, et vodet lo a Dieu et a madona Flors que, se li redria lo buou, el li redria buou de cera. Et encontinen et el trobet son buou ses negun mal que agues.

 

98 Una persona et gran re de autras personas que avian perduda una tassa d’argen et anels et vergues de argen, et vodero a Dieu et a madona Flors que, se lor o redria, que els li redrian molles de cera et a la faysso. Et per cert trobero (292r) so que avian perdut ses neguna fauta.

 

99 Una autra dona que avia estat gran temps de enfan que non podia ges aver, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se ela avia enfan, que ela li redria enfan de cera. Et apres pauc de temps et ela ac enfan, et aquo meteys se es estat endevengut a gran re de autras donas per semblan meteys cas.

 

100 Una autra femna secular que avia mal en son vuelh, que no fasia conte se no de lo perde, et ela vodet se a Dieu et a madona Flors, et promes que ela dejunaria tostemps a sa vida los venres. Et apres pauc de temps et ela gueri de son vuelh [a] las preguarias d’aquesta virgis.

 

101 Un autra home que avia gran mal en sa testa, que no y trobavo remesi, et vodet se a Dieu et a madona Flors que, se li donava sanetat, que el li redria son estedal de cera, tantost et el amelhuret.

 

102 Una dona de l’Hospital que ac una bossa dejos la gola, que non fasia hom (292v) conta ni metge no li podia pro tener, et vodet se a Dieu et a madona Flors. Et tantost forec sanada et guerida de la dicha malaudia.

 

103 Una autra dona que una boba li·n era intrada en l’aurelha, que li dolia tan que anaba coma raugosa, et venc sus en la soa tombe et aqui se adormi, et preguet Dieu et la gloriosa dona madona Flors, et tantost et la boba yssi de l’aurelha et ela forec guerida.

 

104 Autras doas personas que avian gran mal en lo cap, et vodero se a Dieu et a madona Flors, et tantost foro gueridas. Gran re d’autras personas guerian per les miracles semblans an aquest de vots et de susaris et de emagenas de cera, et de autras causas que aissi no so escrichas, car trop seria lonc a escriure, que la dicha dona madona Flors a fachas en sa vida et apres sa mort, los cals miracles so grans et meravilhos, que no les poyria hom contar ni retraire ni dire.

 

105 Endevenc se en la vida d’aquesta virgis madona (293r) Flors que ela [s’en anava] per una parroquia que se apela Sandaulut, que y avia una filha que era endemoniada, et los parens de la dicha filha menero la an aquesta sancta dona madona Flors. Et la dicha dona dis li lo evangeli de san Johan sus en lo ceu cap am gran re d’autras gracias et, vesen gran re de bonas personas et de relegios que ero aqui presens, la dicha filha forec guerida et deliurada d’aquel maligne esperit a las preguarias d’aquesta dona madona Flors. Et aquesta filha estet nau jours ses parlar et ses manjar, et apres aisso, avans que passes la glieysa, et ela parlet et manjet et forec guerida.

 

106 Endevenc se que a son comensamen et a sa devocio que una persona li donava grandas turbacios, et fasia sos esquerns a la estigacio del Demon, et mespresava sas oracios et sa devocio. Et apres pauc de temps ela conoc que, per les escarnimens et per las turbacios que ela avia donadas an aquesta sancta dona, Dieus li donec gran re de mals et (293v) de malaudias de que mori, so es assaber del fuoc de mossenhor sant Anthoni, car nostre Senhor punia be aquels que li·n fasian enuech. Et ela no deserava nul temps vengansa, an disia be a tota persona que, se volia re de nostre Senhor, que nul temps no desires venganssa.

 

107 Endevenc se que aquesta virgis s’en anava a Figeac per veyre et per visitar un fraire que ela avia, lo cal era malaude. Et cant foro al rieu d’al Borc, lo Enemic li va dire que aras la avia aqui on el la volia, et va la penre, et va la gitar en l’aygue, et may ela meteyssa e la vestia en que cavalguava. Et encontinen et ela se va senhar del senhal de la crots, et va issir de l’aigue et de foras, que anc pauc ni pro ela no se foret molhada ni rauba que portes, mas las vestias que menavo. Et aisso claramen aquels et aquelas que anavo amb ela o viro, et venc tan granda clardat del cel que tota la cubria, vesen de tots.

 

108 Endevenc se que dos fraires menors de (294r) estranch pais passavo a l’Ospital, et can foro de drech la porta del mostier, et la un dis a l’autre que calque causa lo tirava et lo costrengia que no podia plus anar. Et aquesta gloriosa virgis dis a una dona de leyns que lor anes dire que vengossa parlar amb ela. Et el respondet que el no podia plus anar, que convenia que intres, et ac aqui amb ela sa consolacio. Cala forec la consolacio? Aquo sap Dieus.

 

109 Endevenc se que una bona femna pregava am sa companhia, et s’en anava romiava et passava a l’Ospital; et aquesta sancta dona fets la venir am se parlar, et demoret aquela nuech. Et cant se venc la nuech que jasia a l’Hospital, et un home li panec son trossel, en que portava so que avia et los deniers et sas causas que li ero fort necessarias a far sas romesias. Et l’endoma matin, cant se forec levada, et ela va conoysser sa perda, et va cridar et plorar greument, et va s’en an aquesta sancta dona, et dis li que sos deniers et aquo (294v) [que ] portava li avia hom panat, et va li dire que li plagues que pregues nostre Senhor que li o redes. Et ela li va dire que no menes bregua ni se plores, que Dieus li podia be redre, et parti se d’aqui. Et cant forec a miech cami de l’Hospital et de Gramat, et ela va trobar lo laire que li o avia panat, et conoc son trossel et aquo que era seo, et va li dire que gran peccat avia fach, que granda turbacio li avia donada. Et el li va respondre que o preses se era seo, que aitan pauc no podia anar plus, que semblava que lo agues encantat.

 Et enaissi aquesta paura femna cobret so que era seo a las preguarias d’aquesta sancta dona, et la dicha femna venc ne redre gracias a Dieu et a madona Flors.

Gran re de autras miracles et gran re de autras gracias fets nostre Senhor ad honor d’aquesta sancta dona en sa vida et apres sa mort, que no so ayssi escrichas.

1 Nel 1456 avvenne che una donna nobile fu colpita da un’orribile malattia, come se fosse stata contagiata dal male di san Nauphary, perché era alle volte delirante e come fuori di senno, tanto che un religioso, che era suo parente e che conosceva la vita di madonna Flora, consacrò a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato e fece il voto che sarebbe andata in pellegrinaggio da lei. E dopo poco tempo guarì e fu sanata da questa orribile malattia ad onore di Dio e di questa santa donna madonna Flora.

 

2 Ad un’altra donna capitò una gravissima malattia agli occhi, che non ci vedeva né poco né molto, e fece voto a Dio e a madonna Flora che, se le avesse donato la salute agli occhi, lei sarebbe andata in pellegrinaggio sulla sua tomba con degli occhi di cera. E non appena ebbe formulato questo voto, si rese conto che vedeva meglio, e dopo un po’ di tempo gli occhi guarirono ad onore di Dio e di questa donna madonna Flora.

 

3 Una povera donna che era accusata di una grande crimine, fece voto a Dio e a madonna Flora che, se le fosse stata restituita la sua buona reputazione, sarebbe andata sulla sua tomba con il proprio cero filato. E poco tempo dopo dimostrò la sua buona reputazione e fu assolta da quel crimine che le era imputato.

 

4 Avvenne che un barone di questo paese aveva al capo un dolore così grande che non poteva trovare alcun rimedio, e offrì in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato, e subito fu guarito dal dolore.

 

5 Avvenne che un uomo di questo paese fu preso dagli Inglesi, e si giunse al punto che lo volevano uccidere e gli tenevano sopra il coltello, e fece il voto a Dio e a questa santa donna madonna Flora che, se lo avessero lasciato scappare da quel pericolo, avrebbe portato loro il proprio cero filato. E non appena lo ebbe promesso, riuscì a scappare dalla loro mani senza alcun male.

 

6 Avvenne che un ragazzo di Lauresses, che aveva concordato (come riscatto) 12 fiorini di oro puro, era stato preso dagli Inglesi e stava incatenato notte e giorno. Costui aveva una cugina che stava all’Ospedale e che conosceva i miracoli che Dio faceva attraverso questa santa donna madonna Flora, e fece voto a Dio e a madonna Flora che, se lo avessero liberato da quella prigione senza pagare il riscatto, lei avrebbe detto per tutto l’anno sette volte al giorno l’Ave Maria a onore di Dio, della vergine Maria e di madonna Flora e inoltre che lui sarebbe andato in pellegrinaggio con un effige (del prigioniero) da una libbra. E il giorno dopo che fu formulato il voto, la notte riuscì a liberarsi dalle catene e a uscire dalla torre all’interno di grandi mura, e se ne andò senza che gli venisse fatto alcun male, e se ne tornò a casa senza pagare il riscatto.

 

7 Avvenne che ad un gran signore venne tanto dolore al capo che stette tutta una notte nel bosco senza alcun rimedio, come un forsennato, e si ricordò di questa vergine madonna Flora e delle grazie che Dio le faceva, e si votò a Dio e a madonna Flora. E non appena si fu votato, gli tornarono senno e memoria a onore di Dio e per le preghiere di questa santa donna madonna Flora.

 

8 E inoltre questo stesso signore aveva un figlio con una grave malattia agli occhi, che non facevano conto se non di perderlo, e si votò a Dio e a madonna Flora, e subito fu guarito.

 

9 Avvenne che un cavaliere parlava con madonna Flora dei fatti di nostro Signore, e vide due angeli stare al fianco di questa santa donna madonna Flora. E poi, quando ella fu dipartita da questa vita, il cavaliere lo rivelò a molta brava gente.

 

10 Un religioso che una volta parlava con madama Flora vide cadere dal cielo carboni ardenti sul suo capo, tanto che gli parve che tutto il corpo le ardesse.

 

11 Una persona che aveva avuto una accesso così forte che i suoi stessi amici l’avevano considerata ormai morta, invocò forte questa santa donna e scampò a quel pericolo senza morire.

 

12 Un uomo prigioniero degli Inglesi, che lo volevano uccidere, invocò forte Dio e questa santa donna vergine. E scampò alle loro mani senza morire e senza che non gli costasse nulla.

 

13 Da una donna che era impegnata nelle sue faccende vennero gli Inglesi, la presero e la incatenarono. E lei fece voto a Dio e a madonna Flora che, se Dio l’avesse lasciata scappare dalle loro mani senza che le facessero male o la disonorassero, sarebbe entrata in ginocchio dalle porte dell’Ospedale fino alla sua tomba con il suo simulacro di cera da una libbra. E non appena ebbe formulato il voto, si liberò e scappò dalla loro mani senza che le facessero alcun male o danno.

 

14 Un uomo che da tempo aveva un grande dolore al cuore e non poteva guarire, fece voto a Dio e a madonna Flora che, se gli avesse donato la salute, sarebbe andato in ginocchio dalle porte dell’Ospedale fino alla sua tomba con il proprio cero filato. E appena ebbe fatto questo voto, si accorse che era migliorato dalla sua malattia e infermità.

 

15 Un uomo di Aychandalut era stato tre giorni in punto di morte e in cuor suo pensò per devozione di offrire in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato. E subito migliorò da quella malattia a onore di Dio e per le preghiere di questa santa donna vergine.

 

16 Un donato dell’Ospedale che era stato nove giorni senza mangiare, offrì in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato, e subito guarì e migliorò dalla sua malattia.

 

17 Questo stesso «donato» fu preso dagli Inglesi a Fons e messo in una tinozza tutta una notte, e offrì in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato, e quella notte stessa uscì di prigione.

 

18 Una donna di Aychandalut, una volta che gli Inglesi passavano per le fattorie dove lei stava, offrì in voto a Dio e a questa santa vergine due denari tornesi per suo marito e ciascuno dei suoi bambini, se Dio la lasciava scappare da quella gente, e scappò dalle loro mani senza alcun male.

 

19 Una donna nella cui aia era divampato un incendio e aveva molta paura che si bruciasse tutto il suo grano, offrì in voto a Dio e a madonna Flora una misura di avena, se avesse protetto il suo grano. E non appena ebbe formulato il voto, il fuoco si spense e non le procurò alcun danno.

 

20 Un uomo della parrocchia di Ysandaluc, al quale capitò di essere morso da un lupo rabbioso, tanto che poco tempo dopo perse il senno e divenne rabbioso al punto da mordere la gente e se stesso, il giorno di Pasqua venne nella chiesa di Ysandaluc gridando e urlando come un pazzo, e la gente lo prese e gli legarono le mani e tutto quello che aveva, affinché non potesse arrecare danno. E una donna gli disse di invocare Dio e madonna Flora. E non appena quest’uomo udì ciò, gridò che lo si portasse alla tomba di questa gloriosa vergine. E la gente, vedendo la sua grande devozione, lo portò all’Ospedale, nel monastero in cui è seppellita questa santa donna madonna Flora. E lui, gridando e urlando come un pazzo, disse che lo si mettesse a dormire sulla sua tomba. E non appena si addormentò, dopo lungo tempo, quando si svegliò, gli si chiese come stava, e lui rispose che, grazie a Dio, stava bene. E da questa gloriosa donna Flora l’uomo tornò una volta rinsavito. E qui fece la sua novena a onore di Dio e di questa santa donna, e portò il proprio cero filato e la propria immagine di una libbra di cera, e guarì dalla terribile malattia per le preghiere di questa gloriosa donna madonna Flora.

 

21 Un cavaliere d’Alvernia aveva un figlio colpito dal male di san Nauphary, e venne a chiedere consiglio; e la pregò che gli donasse salute e lo aiutasse insieme a nostro Signore. E poco tempo dopo il figlio fu guarito da quella terribile malattia per le preghiere di questa santa donna.

E la stessa cosa avvenne a molte altre persone colpite da quel male, che venivano da questa donna, e guarivano da quella cattiva e laida malattia.

 

22 In un castello di questo paese che era stato venduto agli Inglesi e doveva essere vicino alla cima di san Giovanni Battista una donna dell’Ospedale promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se non l’avessero preso, lei avrebbe loro portato in dono un castello di una libbra di cera, così che gli Inglesi ci vennero, ma non vi poterono entrare né fare danni. E questa donna portò il suo castello di cera sopra la sua tomba.

 

23 Un uomo che era stato condannato a stare nel carcere del vescovo di Cahors a vita, aveva un fratello che conosceva questa donna madonna Flora e sapeva della sua vita, e gli disse di votarsi a Dio e a questa gloriosa vergine. E quest’uomo, che era stato tanto a lungo in carcere che non poteva far altro che morirvi, si votò a Dio e a questa santa donna. E poco tempo dopo uscì di prigione.

 

24 Un religioso di Montpellier, tanto gravemente malato da essere sul punto di morire, si votò a Dio e a madonna Flora. E poco tempo dopo guarì dalla sua malattia.

 

25 La stessa cosa avvenne a molte altre persone di Montpellier e di altri luoghi, che erano gravemente ammalati: si votavano, miglioravano e guarivano dalle loro infermità per grazia di Dio e della vergine madonna Flora.

 

26 Un altro religioso che aveva un grande dolore al braccio, si votò a Dio e a madonna Flora. E subito migliorò e promise a Dio che avrebbe cantato una messa in onore della madre di Dio e di questa vergine madonna Flora.

 

27 C’era una casa che bruciava lì all’Ospedale e ce n’era un’altra vicino a quella che bruciò tutta. E una donna offrì in voto a Dio e a madonna Flora una casa di cera se preservava quella che era vicina a quella che bruciava. E invero Dio e madonna Flora la protessero, che non subì alcun danno né bruciò per nulla.

 

28 Un monaco di Maurs si divertiva con un dardo insieme ad alcune persone, tanto che avvenne che lanciò il dardo e ferì malamente un uomo in modo tale che il dardo gli perforò la spalla, e l’uomo cadde come morto, e stette tutto un giorno e una notte senza parlare. E a questo monaco venne in mente che aveva sentito parlare dei miracoli che Dio faceva in onore di madonna Flora, e fece voto per quest’uomo che era come morto a Dio e a madonna Flora [...].

 

29 Un uomo di Maurs che aveva commesso un omicidio, perché aveva ucciso due uomini per difendere la sua persona, fu accusato dal potere temporale, e offrì in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato. E riuscì a scamparla e se ne andò senza alcun male per le preghiere di questa santa donna.

E molti altri miracoli che Dio ha fatto a molte altre persone per le preghiere di questa gloriosa vergine madonna Flora [sono] simili a questo.

 

30 Una donna di Aynac alla quale gli Inglesi avevano preso il figlio ed era stato a lungo loro prigioniero, lo votò a Dio e a madonna Flora. E poco tempo dopo questo figlio scappò dalla mani degli Inglesi senza alcun riscatto e alcun male, e non le costò nulla. E sua madre promise che sempre sarebbe andato come pellegrino sulla sua tomba, e portò il proprio cero filato e una libbra di olio.

 

31 Un uomo di Sarlat era stato arrestato dai funzionari di giustizia di Cahors e in più, a causa di un debito che aveva, gli avevano portato via molto. E a un suo amico arrivarono delle lettere che assicuravano la sua proprietà, e lo votò a madonna Flora; e andò dai funzionari, trovò l’uomo menzionato e tutti i suoi bene senza alcun danno per le preghiere di madonna Flora.

 

32 Un uomo di Cornac che aveva un grande dolore al pugno e al costato, che non poteva guarire né i medici gli potevano essere utili, promise a Dio e a madonna Flora che sarebbe stato il suo pellegrino e avrebbe digiunato sempre il giorno dell’anniversario della sua morte. Dopo poco tempo costui migliorò dalla malattia per le preghiere di questa santa donna, e portò il proprio cero filato e la propria figura di cera. E molte altre persone trovarono rimedio in questo stesso modo appena detto.

 

33 Una donna di Cornac era in travaglio e nessuno faceva alcun conto di lei e del bambino, tanto che madonna Caterina di Cornac invocò Dio e madonna Flora che donassero salute a lei e al frutto del suo ventre. E subito partorì a onore di Dio e di madonna Flora, e fece avere il proprio cero filato a questa santa donna. E ad altre donne molte volte ha fatto la stessa cosa.

 

34 Una donna che aveva un fratello che aveva due castelli, pregò Dio e madonna Flora che li proteggesse dagli Inglesi, che erano lì vicino, e promise che avrebbe fatto due castelli di cera di due libbre. E per certo Dio protesse i due castelli dalle loro mani, e la donna tenne fede al voto come aveva promesso.

 

35 Un uomo che era «donato» dell’Ospedale aveva molto male alla gamba, tanto che non poteva camminare, e promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se gli avesse restituito la salute, egli sarebbe andato sulla sua tomba con il proprio cero filato. E per certo, non appena lo ebbe promesso, capì che era guarito per le preghiere di questa donna, la vergine madonna Flora.

E Dio fece molti altri miracoli simili a questi raccontati per le preghiere di questa donna, la vergine madonna Flora.

 

36 Nell’anno di nostro Signore 1360 una donna dell’Ospedale che aveva un grande dolore al costato e in tutto il corpo, ed era stata in quella pena 15 giorni e più senza trovare nessuno che le potesse trovare un rimedio, si votò a Dio e a questa vergine, e si fece portare sopra la sua tomba. E non appena vi fu giunta sopra, capì che Dio le faceva la grazia e si addormentò, e aveva smesso di dormire per tutto il tempo in cui era stata ammalata. E Dio le donò la salute per le preghiere della vergine madonna Flora.

 

37 Una borghese di Figeac che era stata tre mesi senza potersi muovere, tanto aveva i piedi e le gambe paralizzate, andò a offrire in voto a Dio e a madonna Flora due libre di cera per i suoi piedi e le sue gambe. E subito guarì e mantenne il voto fatto a questa vergine madonna Flora.

 

38 Una figlia del signore di Gourdon che era malata in punto di morte, offrì in voto a Dio e a questa vergine il suo sudario. E subito migliorò.

 

39 Un grande signore di Guascogna che era vescovo di Saintes fu accusato di aver commesso grandi crimini e malvagità, tanto che non poteva scamparne senza morire o perdere tutto quanto aveva. E invocò Dio e questa vergine per i miracoli che aveva udito raccontare su di lei sia durante la sua vita che dopo la sua morte. E dopo averla pregata con grande devozione, non trovò nessuno che lo accusasse di qualcosa, e ciò lo afferma lui stesso in coscienza, e in più diceva che non si preoccupava dello scritto, in quanto sarebbe troppo lungo da scrivere.

 

40 A uno scudiero del signore di Gramat e della sua terra venne una grande infermità al capo e al corpo, e si votò a Dio e a questa vergine. E subito trovò rimedio e più salute.

 

41 A uno scudiero del castello di Gramat all’improvviso venne la febbre alta, che i medici non ne facevano conto, e promise in voto a Dio e a questa vergine che sarebbe andato con un cero filato intorno al collo e con il suo sudario. E il nostro Signore gli donò la salute e lui mantenne il voto che aveva promesso.

 

42 Una donna di Gramat che aveva il suo bambino ammalato, lo votò a Dio e a questa vergine. E nostro Signore le donò la salute, e a molte altre donne per la stessa situazione la stessa (cosa).

 

43 Una donna di Guascogna che fu malata e gravemente inferma fin sul punto di morte, si votò a Dio e a questa vergine. E Dio le donò la salute, e le portò come voto uno stampo di cera.

 

44 Una donna di Guascogna aveva un figlio i cui nemici lo avevano ferito al costato, tanto che nessuno che lo vedeva ne faceva conto, e sua madre promise in voto a Dio e a questa vergine che lei l’avrebbe condotto là e sarebbe stato suo pellegrino, e che mai avrebbe mangiato carne fino a quando le avesse portato suo figlio. E nostro Signore e madonna Flora gli donarono la salute.

E molte altre persone che erano ammalate e in carcere, o in mano degli Inglesi e dei Francesi, che si erano votate, per le preghiere di Dio e di questa vergine recuperavano la salute e miglioravano, e coloro che erano catturati e incarcerati scappavano dalla prigione grazie a loro.

 

45 Nell’anno di nostro Signore che si conta 1360 per la grazia di Dio, si deve sapere che questa vergine benedetta madonna Flora, per la quale durante la sua vita e dopo la sua morte nostro Signore ha compiuto molti miracoli e meraviglie, che non sappiamo neppure raccontare, ma vi facciamo sapere che il giorno di san Barnabè monsignore l’abate di Figeac la traslatò e la spostò in altro luogo. E sappiate che quando ebbe aperto la bara, numerose persone, sia laici che monaci, sentirono molti buoni odori, e dissero in loro coscienza che mai sentirono un odore che fosse simile a questo.

E a molte persone che avevano grossi problemi nostro Signore fece molte grazie spirituali e corporali, e li aiutò per le preghiere di questa vergine benedetta madonna Flora.

 

46 Il sabato dopo san Barnaba una donna della parrocchia di Aynac era stata due mesi senza vedere, e aveva un dolore così grande al cervello che era fuori di senno, secondo ciò che diceva [...] e le persone che la servivano. E per devozione invocò Dio e madonna Flora, e fece voto di una ghirlanda di cera. E subito nostro Signore le restituì la vista e la memoria per le preghiere di questa vergine.

 

47 Un uomo della parrocchia di Aynac era nei suoi campi arati, e gli capitò un’avventura che gli sembrava che qualcosa lo teneva alla gola come se lo volesse strangolare, e non lo lasciava parlare né poco né molto. Quando stava come morto, sua moglie offre in voto a Dio e a questa vergine il proprio cero filato. E subito trovò salute, e ciò lo affermavano sotto giuramento e in coscienza loro.

 

48 Un uomo della parrocchia d’Albiac era stato un mese senza vedere e non aveva visto più. E invocò Dio e questa vergine, e nostro Signore gli donò la salute.

 

49 Una donna della parrocchia d’Issendolus era stata a lungo con un forte dolore al cuore senza trovare alcun rimedio, e offrì in voto a Dio e a questa vergine una cintura di cera, e subito recuperò la salute.

 

50 Una borghese della parrocchia di Loubressac che aveva un bambino al quale era venuta una malattia talmente grave che nessuno che lo vedeva ci faceva conto, quando le avevano acceso la candela benedetta, nella chiesa durante la messa di fronte alla gente, lei decise di offrire in voto a Dio e a questa vergine madonna Flora il suo sudario e il proprio cero filato, e promise che, se glielo salvava, lo avrebbe condotto in pellegrinaggio da lei. E non appena ebbe fatto il voto, egli fu sanato e guarì, e mantenne il voto.

 

51 Uno scudiero del Limosino che era stato più di un anno a letto paralizzato e ad ogni luna soffriva come una donna in procinto di partorire, promise in voto a Dio e a questa vergine che avrebbe portato la propria figura di cera nell’ottava di san Bartolomeo. E immediatamente nostro Signore gli restituì la salute per le preghiere di questa santa vergine.

 

52 Una donna che era della parrocchia di Sonac che aveva una figlia che era stata tre giorni senza parlare tanto che nessuno ci faceva conto, la votò a Dio e a questa vergine. E subito guarì, e questo lo affermava in sua coscienza.

 

53 Una donna che aveva un dolore così grande alla mano che non trovava alcun rimedio, offrì in voto a Dio e a questa vergine una mano di cera, e subito migliorò.

 

54 Una donna della parrocchia di Rosières soffriva perché era da sette giorni in travaglio, e si votò a Dio e a questa vergine, e subito si sgravò e mantenne il voto.

 

55 Una donna nobile del Rouergue che soffriva per il travaglio come l’altra sopra menzionata, le portò un cero di una libbra sopra la sua tomba [...].

 

56 Una donna di Figeac aveva un terribile dolore all’occhio, ma non appena una donna buona di Figeac le ebbe passato sopra un ossicino del corpo di madonna Flora, fu guarita e sanata.  

 

57 A un’altra donna della già menzionata località di Figeac che era molto ammalata venne fatto passare sopra un pezzo del vestito della vergine (e a un’altra persona per il suo occhio), e non appena fu fatto passare, guarì.

 

58 Una monaca di Leyme aveva una grande infermità che non faceva conto di se stessa, e immediatamente, come le fu passato sul corpo il vestito, subito guarì per le preghiere di Dio e della vergine madonna Flora.

Molte persone che avevano infermità simili o altre malattie sopra menzionate, non appena passavano su di loro vestiti o altre cose, subito recuperavano la salute con l’aiuto di Dio e di questa vergine madonna Flora.

 

59 Un frate di questo luogo dell’Ospedale che era stato a letto mezzo ammalato, perché non riusciva a fare nulla con una delle sue braccia, promise in voto a Dio e a questa vergine che nella sua prima messa in cui avrebbe pronunciato il Puer natus est avrebbe offerto a onore di Dio e di lei un braccio di cera. E subito nostro Signore gli restituì la salute.

 

60 Uno scudiero della parrocchia di Corn di san Lorenzo aveva continuamente la febbre molto alta ed era stato un giorno senza conoscenza, e nessuno faceva conto della sua vita. E sua sorella, sua madre e le sue figlie promisero in voto a Dio e a questa vergine che le avrebbero portato ciascuna un cero di mezza libbra e una statua di cera fino a due libbre, e sarebbero venute a piedi nudi sulla sua tomba. E non appena ebbero formulato il voto, parlò, recuperò la coscienza con grande devozione, e assicurò loro il voto e disse che lo voleva andare a mantenere.

 

61 Una donna d’Albiac che era gravida di un bambino vivo ed era stata nove giorni in travaglio, offrì in voto a Dio e a questa vergine il suo sudario, e subito il bambino nacque e venne alla luce per le preghiere di questa vergine.

 

62 Nell’anno di nostro Signore 1347, il primo giorno in cui se ne andò da questa vita nostro Signore fece molti miracoli in suo onore. Come prima cosa molte persone videro un grande splendore emanare dal suo volto nel momento in cui spirava, e sentirono veramente molti buoni odori meravigliosi come di rose e di gigli. Dei muratori di Vaillac che lavoravano qui vicino all’Ospedale, per tutto il giorno in cui dipartì da questa vita videro un cappellano vestito a nuovo stare sopra il luogo dell’Ospedale.

Il giorno stesso in cui fu sepolta avvenne che qualcuno aveva sottratto una tazza d’argento all’Ospedale, e colui che l’aveva persa supplicò madonna Flora che per favore per il potere che aveva con nostro Signore gliela restituisse, e lui gliene avrebbe offerta una di cera dello stesso peso sopra la sua tomba. E non appena ebbe pronunciato il voto, si ritrovò la tazza e fu restituita al proprietario, e chi l’aveva presa non se ne poté andare dall’Ospedale senza prima averla resa.

 

63 Capitò che a un religioso che si era sforzato di diffamare e mettere in cattiva luce la sua vita apparse una volta l’anima della donna che aveva disprezzato, che gli disse: «Tu sarai sempre terribilmente ammalato», e così fu per tutto il tempo in cui visse.

 

64 A un uomo dell’Ospedale venne una terribile malattia, per la quale perse la parola e nessuno faceva più conto della sua vita; e a costui venne per devozione l’idea di promettere in voto a Dio e a madonna Flora che, se Dio lo faceva guarire da quella malattia che gli aveva fatto perdere la parola, egli sarebbe andato sulla sua tomba con il suo sudario. E per certo, non appena lo ebbe promesso, Dio gli fece recuperare la parola, e fu guarito e sanato. E tutto ciò accadde entro l’ottava.

 

65 Una donna dell’Ospedale era gravemente ammalata al punto che non si faceva conto della sua vita e i medici l’avevano abbandonata, e una donna, che era una sua cara amica, promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se Dio le donava la salute, lei sarebbe andata sulla sua tomba con il proprio cero filato e il suo sudario. E non appena ebbe formulato il voto, migliorò e guarì. E la cosa capitò entro l’ottava della menzionata madonna Flora.

 

66 A un’alta donna capitò una cosa molto simile, e aveva una sorella e offrì in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato e il suo sudario. E non appena ebbe formulato il voto, seppe che migliorava, fino a che guarì e fu sanata da quella malattia.

 

67 Un’altra donna che era gravemente ammalata in punto di morte e aveva grande devozione per madonna Flora, votò lei stessa a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato e il suo sudario. E subito guarì e migliorò da quella malattia.

A quella stessa donna capitò un’altra volta una cosa simile a quella sopra descritta.

 

68 Una donna laica era colpita da una terribile malattia e stava per metà del giorno priva di sensi, e pensava di essere colpita dal male di san Nauphary, e promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se Dio le donava la salute, lei sarebbe andata in pellegrinaggio sulla sua tomba e avrebbe sempre digiunato il giorno della sua morte. E non appena che ci fu andata, fu guarita e sanata dalla malattia menzionata.

 

69 Quella stessa donna, che era di Maurs, andava da Figeac a Maurs di notte con altra gente insieme a lei. E capitò durante il cammino che le apparve uno spirito cattivo come una grande ombra, al punto che mai ebbe tanta paura, che anzi per poco ne perdeva il senno, e le venne in mente ciò che le aveva fatto prima madonna Flora, e donò a madonna Flora il proprio cero filato, e [promise] che sarebbe andata sulla sua tomba. E non appena ebbe formulato il voto, in presenza degli altri che erano con lei si sprigionò un chiarore tanto grande che era una meraviglia, e il maligno spirito sparì subito, e quel chiarore meraviglioso, in presenza degli altri che erano con lei, li condusse fino al menzionato luogo di Maurs.

 

70 Quella stessa donna nell’anno dell’epidemia ebbe la terribile malattia dei bubboni, e era incinta, tanto che non ci si riusciva a confortare se non solamente con la morte più che con la vita. E lei promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se Dio le restituiva la salute e donava un’anima al bambino che aveva in grembo, lei sarebbe andata alla sua tomba a piedi nudi con il proprio cero filato. E migliorò, e il bambino che aveva in grembo nacque e fu battezzato di certo.

 

71 Un cavaliere che era di qui vicino fu gravemente ammalato e più vicino alla morte che alla vita, e promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se li avesse donato la salute, sarebbe andato con il sudario sulla sua tomba. E costui migliorò e guarì.

 

72 Una donna del menzionato Ospedale che era ammalata in punto di morte, votò a Dio e a madonna Flora il suo sudario, e migliorò e guarì da quella malattia.

 

73 Ad un’altra donna avvenne in modo simile che era ammalata sul punto di morte, e si votò a Dio e a questa vergine Flora, e subito fu guarita. E questo miracolo fu fatto proprio nell’anno in cui dipartì da questa vita.

 

74 Uno scudiero di questo paese fu preso dagli Inglesi a Cuzorn, e fu emessa la sentenza che doveva perdere la testa, perché i Francesi avevano impiccato quattro Inglesi e a causa di questo lo volevano decapitare. E promise in voto a Dio e a questa donna madonna Flora che, se lo avesse liberato da quella prigione degli Inglesi, sarebbe venuto sulla sua tomba con una catena di cera. Poco tempo dopo scappò da quella prigione, e tenne fede al suo voto.

 

75 Un alto uomo di vicino dell’Ospedale fu preso dagli Inglesi e, quando vide tormentare gli altri prigionieri, ebbe un’enorme paura, e pensò per devozione di votare a Dio e a madonna Flora un’immagine di cera con il suo aspetto e sembianza. E senza alcun male e senza alcun danno e senza riscatto Dio fece in modo che scappasse dalle loro mani senza alcun pericolo.

 

76 Due scudieri di Gourdon furono presi dagli Inglesi e promisero in voto a Dio e a madonna Flora i loro rotoli di cera. E poco tempo dopo scapparono dalla prigione senza riceverne alcun male e alcun torto. E molte altre persone catturate che si votarono, scapparono allo stesso modo.

 

77 Una donna dell’Ospedale che era gravemente ammalata di una brutta febbre, che persona al mondo non faceva conto della sua vita, pensò per devozione di votarsi a Dio e a madonna Flora. E non appena ebbe formulato il voto, si accorse che era guarita e sanata.

 

78 Una donna di Figeac, che aveva una grave malattia alla testa senza alcun rimedio, pensò per devozione che, se lei avesse avuto qualche indumento di quelli che indossava madonna Flora sopra di sé, sarebbe guarita. E qualcuno le portò uno dei suoi indumenti e, non appena lo ebbe sopra di sé, fu guarita e sanata.

 

79 Una nobile donna del Limosino che era stata sei anni senza udire nulla tanto che aveva perso l’udito, votò a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato insieme a delle orecchie di cera. E poco tempo dopo recuperò completamente l’udito come l’aveva in precedenza.

 

80 Un’altra donna che aveva una grave malattia, che era colpita da quella malattia che si chiama di san Nauphary, pensò per devozione di promettere in voto a Dio e a madonna Flora che, se le dava la salute, le avrebbe portato la sua immagine e il proprio cero filato. E non appena ebbe formulato il voto, fu guarita da quella malattia e infermità.

 

81 Altri due uomini e molti altri ancora che erano colpiti da quella laida malattia, che si votarono, non appena ebbero formulato il voto, furono guariti e sanati.

 

82 Un’altra donna del sobborgo dell’Ospedale aveva un bambino al quale capitò un grave incidente che era come morto, che nessuno al mondo lo reputava vivo, e pregò Dio e madonna Flora che, se gli dava la salute, le avrebbe portato il suo sudario. E non appena ebbe formulato il voto, alla presenza di molte persone, egli fu guarito e sanato.

 

83 Una donna che era in travaglio ed era sul punto di morire, pensò per devozione nel suo cuore che, se avesse avuto qualche indumento di quelli che erano stati di madonna Flora, avrebbe subito partorito. E qualcuno portò una delle sue tuniche, e non appena la ebbe sopra di sé, partorì e il bambino nacque e fu battezzato.

 

84 Ad un’altra donna capitò allo stesso modo di votare a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato, che nessuno faceva conto del bambino e di lei. E non appena si fu votata, partorì ed ebbe grande gioia e allegria.

 

85 Un’altra donna che andava per il suo cammino, e per accidente cadde e si ruppe la gamba, e in più era incinta, promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se faceva guarire la gamba e le dava gioia di ciò che aveva in grembo, avrebbe portato il proprio cero filato e la sua gamba di cera. E la gamba guarì e immediatamente partorì con grande gioia il bimbo che aveva in sé.  

 

86 Un’altra donna che aveva il suo bambino morto, offrì in voto a Dio e a madonna Flora il proprio cero filato. E non appena ebbe formulato il voto, migliorò e guarì. Ad un’altra donna capitò la stessa cosa.

 

87 Un signore che si chiamava Filippo Giovanni era gravemente ammalato, tanto che i medici l’avevano abbandonato e nessuno faceva conto della sua vita. E pensò per devozione di promettere in voto a Dio e a madonna Flora, che se ne era andata da questa vita, che, se gli restituiva la salute, le avrebbe portato una statua di sei libbre di cera. E poco tempo dopo guarì e fu sanato dalla sua malattia, e mantenne il voto. E ciò capitò l’anno in cui lei se ne andò da questa vita.

 

88 Una povera donna che era paralizzata offrì in voto a Dio e a madonna Flora la propria figura di cera, e poco tempo dopo fu sanata e guarita.

 

89 Un’altra donna dall’Ospedale che era gravemente ammalata, si votò a Dio e a madonna Flora. E subito si accorse che era migliorata e sanata dalla sua malattia.

 

90 Un’altra donna che aveva la febbre alta, si votò a Dio e a madonna Flora nel modo sopra descritto. E poco tempo dopo fu guarita.

 

91 La signora badessa di Leyme, che era gravemente ammalata, promise in voto a Dio e a madonna Flora la sua statua di cera. E non appena ebbe formulato il voto, seppe che era guarita dalla sua malattia.

 

92 Una donna laica che non poteva avere bambini promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se le faceva avere un bimbo, le avrebbe portato una statua di cera del bimbo. E prima della fine dell’anno ebbe un magnifico bel bambino.

 

93 Un signore del Limosino, che era stato preso dagli Inglesi e non poteva scappare, aveva una sorella all’Ospedale, e lo votò a Dio e a madonna Flora. E poco tempo dopo scappò dalla prigione.

 

94 Una donna che aveva male alla gamba da più di un anno, che né medico né alcuna cosa non la potevano guarire, promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se le restituiva la salute, le avrebbe portato una gamba di cera. E poco tempo dopo guarì. Ad un’altra donna capitò la stessa cosa sopra descritta.

 

95 Una donna che aveva perduto il suo bambino nel bosco e vi era stato tre notti, tanto che nessuno ci faceva conto, che si pensava che i lupi l’avessero mangiato, votò a Dio e a madonna Flora la sua statua di cera. E ritrovò il bambino che si era perso senza alcun male per averlo chiesto a questa vergine.

 

96 Una donna formulò un voto per un castello che gli Inglesi dovevano espugnare, e promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se proteggeva quel castello dagli Inglesi, le avrebbe portato una scala di cera di una libbra. E, grazie a Dio, essi fallirono il colpo, che mai vi poterono entrare.

 

97 Un uomo che aveva perso un bue, che era stato perso per tre settimane, che non lo trovavano, promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se gli faceva ritrovare il bue, le avrebbe portato un bue di cera. E subito ritrovò il suo bue senza che avesse alcun male.

 

98 Una persona e molte altre che avevano perduto una tazza d’argento, anelli e verghe d’argento, promisero in voto a Dio e a madonna Flora che, se li restituiva loro, le avrebbero portato figure di cera con quella forma. E per certo trovarono ciò che avevano perduto senza nessuna mancanza.

 

99 Un’altra donna che era stata a lungo senza poter avere bambini promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se aveva un bambino, le avrebbe portato un bambino di cera. E poco tempo dopo ebbe un bambino, e questa stessa cosa capitò a molte altre donne nella stessa situazione.

 

100 Un’altra donna laica che aveva male all’occhio, che non faceva conto se non di perderlo, si votò a Dio e a madonna Flora, e promise che avrebbe digiunato sempre per tutta la sua vita il venerdì. E poco tempo dopo guarì all’occhio per le preghiere di questa vergine.

 

101 Un uomo che aveva molto male alla testa e non vi trovava rimedio, promise in voto a Dio e a madonna Flora che, se gli restituiva la salute, le avrebbe portato il proprio cero filato, e subito migliorò.

 

102 Una donna dell’Ospedale che aveva un’escrescenza sotto la gola, che nessuno ci faceva conto e alcun medico le poteva essere utile, si votò a Dio e a madonna Flora. E subito fu sanata e guarita dalla menzionata malattia.

 

103 Un’altra donna alla quale era entrata una zecca nell’orecchia, e le doleva tanto che era come rabbiosa, venne sulla sua tomba e qui si addormentò, e pregò Dio e la gloriosa madonna Flora, e subito la zecca uscì dall’orecchia e fu guarita.

 

104 Altre due persone che avevano molto male alla testa, si votarono a Dio e a madonna Flora, e subito furono guarite. Molte altre persone guarivano per miracoli simili a questo con voti, sudari e statue di cera, e altre cose che qui non sono scritte, perché sarebbe troppo lungo da scrivere, che madonna Flora ha fatto in vita e dopo la sua morte, i quali miracoli sono grandi e meravigliosi, tanto che non si potrebbero raccontare, descrivere e dire.

 

105 Capitò durante la vita di questa vergine madonna Flora che in una parrocchia che si chiama Sandaulut c’era una fanciulla indemoniata, e i suoi parenti la portarono da questa santa donna madonna Flora. E costei le recitò il Vangelo di san Giovanni sopra il suo capo con molte altre grazie e, dinnanzi a molte buone persone e religiosi che erano qui presenti, la fanciulla fu guarita e liberata da quel maligno spirito per le preghiere di questa donna madonna Flora. E questa fanciulla stette nove giorni senza parlare e senza mangiare, e dopo di ciò, prima che passasse la chiesa, parlò, mangiò e fu guarita.

 

106 All’inizio capitò che una persona le procurava grandi turbamenti, e su istigazione del Demonio si faceva scherno di lei, e disprezzava le sue preghiere e la sua devozione. E poco tempo dopo seppe che, per gli scherni e i turbamenti che aveva procurato a questa santa donna, Dio le procurò molti mali e malattie per cui morì, vale a dire del fuoco di Monsignor sant’Antonio, perché nostro Signore puniva bene coloro che la importunavano. E lei non desiderava mai vendetta, anzi diceva ad ognuno che, se voleva qualcosa da nostro Signore, non desiderasse mai vendetta.

 

107 Avvenne che questa vergine se ne andava a Figeac per fare visita ad un suo fratello che era ammalato. E quando giunse al ruscello di Le Bourg, il Nemico le va a dire che ora l’aveva lì dove la voleva, e la prese, e la gettò nell’acqua, lei e la bestia su cui cavalcava. E subito si fece il segno della croce, e uscì dall’acqua senza che lei e il vestito che indossava si fossero minimamente bagnati, se non gli animali che conducevano. E questo lo videro chiaramente coloro che andavano con lei, e dal cielo venne un chiarore tanto grande che la coprì tutta, di fronte a tutti.

 

108 Avvenne che due frati minori di paese lontano passavano per l’Ospedale, e, quando furono davanti la porta del monastero, l’uno disse all’altro che qualcosa lo attirava e gli impediva di proseguire oltre. E questa gloriosa vergine disse ad una donna di là che andasse a dire loro che venissero a parlare con lei. E rispose che non poteva proseguire, che doveva entrare, ed ebbe qui con lei la sua consolazione. Quale fu la consolazione? Lo sa Dio.

 

109 Avvenne che una donna buona pregava con la sua compagnia, e se ne andava in pellegrinaggio e passava per l’Ospedale; e questa santa donna la fece venire a parlare con sé, e rimase quella notte. E quando venne la notte in cui giaceva all’Ospedale, un uomo le rubò il fagotto con ciò che aveva, i denari e le cose che le servivano molto per fare i suoi pellegrinaggi. E l’indomani mattina, quando si fu levata, si accorge della sua perdita, e comincia a gridare e a piangere amaramente, e se ne va da questa santa donna, e le dice che le avevano rubato i suoi denari e ciò che aveva, e le chiede se per favore pregava nostro Signore che glieli restituisse. E le rispose di non affannarsi e di non piangere, che Dio glielo poteva ben restituire, e partì da là. E quando fu a metà cammino tra l’Ospedale e Gramat, trova il ladro che glielo aveva rubato, e riconobbe il suo fagotto e ciò che le apparteneva, e gli dice che aveva commesso un grave peccato, perché molto l’aveva preoccupata. E lui le rispose che, se era suo, se lo prendesse, perché non poteva proseguire neppure un po’, che sembrava che lo avesse incantato.

E così questa povera donna recuperò ciò che le apparteneva grazie alle preghiere di questa santa donna, e venne a rendere grazie a Dio e a madonna Flora.

Molti altri miracoli e molte altre grazie nostro Signore fece in onore di questa santa donna nella sua vita e dopo la sua morte, che non sono qui scritti.

 


Rialto