155.11 |
Folquet de Marselha
|
||
Ja no·is cug hom qu’ieu camje mas chansos |
||
pos no·s camja mos cor ni ma razos: |
||
car, s’ieu·m jauzis d’Amor, ieu m’en lauzera, |
||
4 |
mas, qu’ie·n mentis no·m seria nuls pros; |
|
qu’atressi·m te quom se sol en balansa: |
||
dezesperat ab alques d’esperansa, |
||
pero no·m vol del tot laissar murir |
||
8 |
per so que·m puesca plus soven aucir. |
|
|
||
Mas er vei so qu’anc no cugei que fos: |
||
qu’ieu sui tornatz de mi mezeis gilos |
||
contra midons qu’ieu no la corteiera; |
||
12 |
mas tot cosselh qu’az amor sia bos |
|
n’ai assaiat e pos re no m’enansa, |
||
tot li farai de desamar semblansa; |
||
ailas! qu’ai dig? ja·m cujav’ieu cubrir |
||
16 |
e doncs hueimais ja sap tot mon albir. |
|
|
||
Dona, ben vei que no·m val ocaizos, |
||
qu’Amors no vol qu’ieu ja·n sia ginhos; |
||
merce vos clam, que no m’en lais enquera, |
||
20 |
tant es mos cors de vostr’amor cochos; |
|
volcsetz, si·us platz, complir la devinansa, |
||
qu’om ditz qu’ieu ai d’autr’amor benanansa, |
||
e que·us pogues cobertamen jauzir, |
||
24 |
e·l bruitz vengues de lai on sol venir. |
|
|
||
Don’esperans’e paor ai de vos, |
||
qu’ar m’en conort et ara·n sui duptos, |
||
pero·l paors tem qu’o apoderera; |
||
28 |
mas un conort ai d’Amor a sazos: |
|
qu’ap tal poder mi mostra sa coindansa |
||
qu’anc plus no·m poc donar de malestansa; |
||
e fai esfortz qui pot essems sofrir |
||
32 |
ir’e poder de sel qui·l vol delir. |
|
|
||
Mas ben conosc que grans meillurazos |
||
es de tort fag quant hom n’es oblidos, |
||
jamais Amors a tal tort no·m menera |
||
36 |
s’ieu ja pogues tornar dezamoros; |
|
pero, leus cor tol manhta malanansa, |
||
e·n vei fallir mantz, per qu’ieu n’ai duptansa, |
||
qu’e·l falhimen d’autrui tanh qu’om se mir |
||
40 |
per so qu’om gart se mezeis de falhir. |
|
|
||
Ai! Na Ponsa qual esfortz fatz per vos |
||
car era chant e n’ai null’alegransa |
||
que·lh mortz de mo senhor me desenansa, |
||
44 |
car vos sabez qu’el sabia chauzir |
|
cui devi’hom honrar ni enantir. |
||
|
||
A N’Aziman ten, Palais, e t’enansa |
||
et a·N Tostemps, e di lur ses duptansa |
||
48 |
que totz aitals sui quom ieu eis m’albir |
|
e no m’en pot nuls fatz enfadesir. |
Testo: Stroński 1910 (XIV). – Rialto 3.iv.2002.
Vedi la scheda riassuntiva dell’ed. Squillacioti.