323.15 |
Peire d’Alvernhe
|
||
Deiosta·ls breus iorns e·ls loncs sers, |
||
quan la blanc’aura brunezis, |
||
vuelh que branc e bruelh mos sabers |
||
d’un nou ioy que·m fruich’e·m floris, |
||
5 |
car del doutz fuelh vey clarzir los guarricx, |
|
per que·s retrai entre·ls enois e·ls freys |
||
lo rossinhols e·l tortz e·l guays e·l picx. |
||
|
||
Contr’aisso m’agrada·l parers |
||
d’amor lonhdana e de vezis, |
||
10 |
quar pauc val levars ni iazers |
|
a lui ses lieys cuy es aclis, |
||
qu’amors vol gaug e grupis los enicx, |
||
e qui s’esiau alhora qu’es destreys, |
||
be·m par qu’a dreit li vol esser amics. |
||
|
||
15 |
Qu’ieu vey e crey e sai qu’es vers |
|
qu’amors engraissa e magrezis, |
||
l’un ab trichar l’autr’ab plazers |
||
e l’un ab plor e l’autr’ab ris; |
||
lo quals que·s vol n’es manens o mendicx, |
||
20 |
per qu’ieu n’am mais so que n’ay qu’esser reys |
|
(assatz nonre!) d’Escotz ni de Galics. |
||
|
||
Mas ieu no sai los capteners; |
||
mas suefre q’una m’a conquis |
||
don reviu ioys e nays valers, |
||
25 |
tals que denant li·m trassalis; |
|
quar no m’enquier de dir, m’en ven destricx, |
||
tan tem que·l mielhs lays e prenda·l sordeys: |
||
on plus n’ai cor, mi pens: «Car no t’en gicx?». |
||
|
||
Ha! quar si fos dels mieus volers |
||
30 |
lo sieus rics coratges devis |
|
desque ma dompna·m tol poders |
||
de so de q’ieu plus l’ai requis, |
||
mas no·l sai dir lauzenguas ni prezicx, |
||
mas meillor cor l’ai trop que non pareys! |
||
35 |
S’ella no·l sap, morrai m’en totz anticx. |
|
|
||
Tant m’es dous e fis sos vezers, |
||
pel ioy que·m n’es al cor assis, |
||
e sobre tot lo bons espers |
||
qu’ieu n’ai, per que m’en enriquis, |
||
40 |
c’anc tan non fuj mais coartz ni mendicx, |
|
ab qu’ieu la vis alques, aqui mezeys |
||
no·m saubes far de gran paubretat ricx. |
||
|
||
So es gaugz e ioys e plazers, |
||
que a manhtas gens abelhis, |
||
45 |
e sos pretz mont’a grans poders |
|
e sos ioys sobresenhoris, |
||
qu’ensenhamens e beutatz l’es abricx: |
||
dompneis, d’amor qu’en lieis s’espan e creys, |
||
plens de doussor, vertz e blancx cum es nix. |
||
|
||
50 |
Per qu’ieu mi pens: «Ia non t’en desrazicx!», |
|
quan me conquis en loc on ylh mi seys |
||
plus que si·m des Fransa lo reis Loicx. |
||
|
||
En aquest vers sapcha Vilans Audricx |
||
que d’Alvernhe manda qu’om ses dompneis |
||
55 |
non val ren plus que bels malvatz espicx. |
Testo: Fratta 1996 (XII). – Rialto 20.vi.2003.
Mss.: A 10v, B 35v, C 178r, D 2r, E 45r, I 11v, K 1v, N2 19v, R 6r, T 153v, V 78r, X 86r.
Edizioni critiche: Rudolf Zenker, Die Lieder Peires von Auvergne, Erlangen 1900, p. 94; Peire d’Alvernha, Liriche, a cura di Alberto Del Monte, Torino 1955, p. 65; Peire d’Alvernhe, Poesie, a cura di Aniello Fratta, Manziana 1996 (Filologia, 1), p. 84.
Altre edizioni: Henri Pascal de Rochegude, Le Parnasse occitanien ou choix des poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux, Toulouse 1819, p. 136; Carl August Friedrich Mahn, Die Werke der Troubadours in provenzalischer Sprache, 4 voll., Berlin 1846-1853, vol. I, p. 93; Ernesto Monaci, Testi antichi provenzali, Roma 1889, col. 43; H. J. Chaytor, The Troubadours of Dante. Being Selection from the Work of the Provençal Poets Quoted by Dante, Oxford 1902, p. 5 (testo di Zenker); Erhard Lommatzsch, Provenzalisches Liederbuch. Lieder der Troubadours mit einer Auswahl biographischer Zeugnisse, Nachdichtungen und Singweisen, Berlin 1917, p. 55; Martín de Riquer, La lírica de los trovadores, Barcelona 1948, p. 198 (testo di Zenker); Antonio Viscardi, Florilegio trobadorico, edizione rinnovata a cura di Carla Cremonesi, Milano 1965 (1a ed. Milano - Varese 1947), p. 92 (testo di Del Monte); Martín de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos, Barcelona 1975, p. 323 (testo di Del Monte); Giuseppe E. Sansone, La poesia dell’antica Provenza. Testi e storia dei trovatori, 2 voll., Parma 1984, vol. I, p. 154 (testo di Del Monte).
Metrica: a8 b8 a8 b8 c10 d10 c10 (Frank 405:1). Sette coblas unissonans di sette versi e due tornadas di tre.
Melodia (RX): Gennrich, n. 36; Fernández de la Cuesta, p. 103; van der Werf, p. 231-232*.
Nota: Vers con probabili intenti parodici, che va posto in relazione parallelamente con componimenti di Raimbaut d’Aurenga (specialmente Er quant s’embla·l foill del fraisse [BdT 389.15]) e di Bernart de Ventadorn (soprattutto Can lo boschatges es floritz [BdT 70.40] e Lancan folhon bosc e jarric [BdT 70.24]): per superare l’angoscia che gli procura la presenza fisica della donna, il poeta pensa di adottare il modello amoroso rudelliano, che gli permetterebbe di esserle vicino senza il devastante impatto fisico. Ostacolo insormontabile all’adozione è l’alto concetto che Peire ha della visione diretta della donna come ingrediente indispensabile del servizio d’amore, momento eticamente formativo della fin’amor.
[AF]