Rialto

236.4

 

 

 

Guillem de la Tor

 

 

 

 

 

 

Ges cil que·s blasmon d’amor,

 

 

quant no n’an tot lor voler,

 

 

no fan sen, al mieu parer,

 

 

c’aissi con li bon seingnor

5

 

esprovon lor servidors

 

 

e pois lor donan honors

 

 

segon lor valensa,

 

 

esprova amors ses faillensa

 

 

los sieus e sap lor merir,

10

 

segon q’il sabon servir.

 

 

 

 

 

Per que li bon servidor

 

 

devon ades ferm tener

 

 

en amor lor bon esper:

 

 

qu’en joi torna et en dousor

15

 

lo mals e·l dans e l’errors

 

 

c’amors don’als amadors,

 

 

quant lor fai garensa,

 

 

si cum fai gran malvolensa

 

 

grans bes faitz desovenir;

20

 

per q’om no s’en deu partir.

 

 

 

 

 

Pero li fals tradidor

 

 

fan lonc temps los fins doler:

 

 

qu’aissi com cil q’an saber

 

 

se gardon et an paor

25

 

dels lairos e dels traichors,

 

 

an dels fals galiadors

 

 

las dompnas temensa,

 

 

per que fan longa atendensa

 

 

far als fins ab maint sospir

30

 

et ab maint cozen cossir

 

 

 

 

 

e pois lor donan ricor

 

 

tant grant que non pot saber

 

 

lo joi qu’il an ni·l plazer

 

 

nuills hom, si non es de lor:

35

 

q’om non sap las granz sabors

 

 

dels bes ni de las dolors

 

 

la greu penedensa

 

 

qui non sap, a ma parvensa,

 

 

et eu, so ai per sentir,

40

 

sai com fai mals greu soffrir

 

 

 

 

 

e, merce de la gensor,

 

 

sai cum bes es bos d’aver:

 

 

c’ab baissar et ab jaser

 

 

m’a trait d’ira e de tristor;

45

 

e, car m’a de mon mal sors,

 

 

no·m voill mais virar aillors:

 

 

que sa chaptenensa

 

 

e sos bels cors gais m’agensa

 

 

tant c’ades plus la desir,

50

 

on plus sovent la remir.

 

 

 

 

 

Greu er cel dels amadors,

 

 

segont ma parvensa,

 

 

cui fassa jois mantenensa,

 

 

qui non sap d’amor soffrir

55

 

los mals traig[s] e·ls bes grazir.

 

 

 

Testo: Negri 2006 (VIII). – Rialto 27.i.2007 (rev. 28.i.08).


Mss.: Da 187r, I 132v, K 118r, G 111r, N 256r.

Edizioni diplomatiche: Giulio Bertoni, Il canzoniere provenzale della Biblioteca Ambrosiana R. 71. sup., Dresden 1912, p. 358; Francesco Carapezza, Il canzoniere occitano G (Ambrosiano R 71 sup.), Napoli 2004, p. 521.

Edizioni critiche: Adolf Kolsen, «Wilhem von la Tor, Ges cil que·s blasmon d’Amor», Archiv für das Studium der neueren Sprachen und Literaturen, 133, 1915, pp. 156-158, a p. 156 (mancano KN); Ferruccio Blasi, Le poesie di Guilhem de la Tor, Genève - Firenze 1934, II, p. 5 (mancano KN); Antonella Negri, Le liriche del trovatore Guilhem de la Tor, Soveria Mannelli 2006, p. 133.

Metrica: a7 b7 b7 a7 c7 c7 d5’ d7’ e7 e7 (Frank 592:60). Cinque coblas unissonans di dieci versi e una tornada di cinque versi.

Note: Canzone di argomento cortese in cui il motivo del servizio d’amore, lungi dall’essere formulato nella forma di un vassallaggio devoto e disinteressato, viene omologato al concreto servizio del sottoposto che, al proprio signore, richiede una dovuta ed equa ricompensa. (Medesime considerazioni in BdT 236.2, 236.6, 236.7). Infatti al termine di un faticoso apprendistato, temprato nella devozione e nella sopportazione della sofferenza amorosa, Guillem auspica che per l’amante leale possa giungere l’agognato premio da parte della donna: accedere al baissar e all’ambìto jacer (v. 43).

[AN, sr]


BdT    Guillem de la Tor