Rialto

236.6

 

 

 

Guillem de la Tor

 

 

 

 

 

 

Quant hom regna vas cellui falsament

 

 

qi l’honra e·l serf e l’ama finament

 

 

ses trahiment,

 

 

per peichs o deu tener

5

 

de lui qe d’autre, qui vol dir lo ver.

 

 

Per qe? car cel en cui hom plus se fia,

 

 

ses fadia,

 

 

pot meilz l’om enganar

 

 

qe cel de cui hom sap qe·s deu gardar.

 

 

 

10

 

Per q’eu o teing plus a mal aissament

 

 

a la falsa non feira az autras cent

 

 

del failliment

 

 

qe·m fez, c’ab ferm voler

 

 

la servia e de tot mon poder;

15

 

pero nulz hom tant servir non poiria

 

 

s’el servia

 

 

malvatz seignor avar,

 

 

qe ja·n pogues bon gazardon cobrar.

 

 

 

 

 

Per q’eu mi part ses tot atendement

20

 

de s’amistat, qe no n’ai plus talent;

 

 

e si m’entent

 

 

en tal q’al meu parer

 

 

de sa ricor non pot nulz hom saber

 

 

meillor de lei ni ab plus cortezia

25

 

ne qui sia

 

 

plus d’avinent afar

 

 

ni mielz sapcha rire ni gent parlar.

 

 

 

 

 

Ni ges non cre, segont qe m’es parvent,

 

 

q’om sapcha el mont plus bella ren vivent

30

 

ni qe plus gent

 

 

sapcha prez mantener;

 

 

e si m’a dit q’eu aia bon esper

 

 

el seu ric joi e qe l’am ses bausia

 

 

tota via,

35

 

car, si ben o sai far,

 

 

bon chausiment poirai ab lei trobar.

 

 

 

 

 

E pos li plaz qu’eu aia entendiment

 

 

el seu bel cors amoros e plaçent,

 

 

tant fermament

40

 

m’a tot al seu plazer

 

 

q’autra del mont no·m pot mais retener:

 

 

q’amors m’a mes, qui·m ten per lei e·m lia,

 

 

en tal via,

 

 

c’un jorn me fai penssar

45

 

et un autre me fai rire e chantar.

 

 

 

Testo: Negri 2006 (XIII). – Rialto 27.i.2007 (rev. 28.i.08).


Mss.: Da 187v, Dc 259r (le prime due strofe), F 41v (la prima strofa), G 112r, I 132v, K 118v, N 106r, U 132r, n 282r (dal v. 14).

Edizioni diplomatiche: Edmund Stengel, Die provenzalische Blumenlese der Chigiana, Marburg 1878, p. 43 (la prima strofa); Giulio Bertoni, Il canzoniere provenzale della Biblioteca Ambrosiana R. 71. sup., Dresden 1912, p. 361; Francesco Carapezza, Il canzoniere occitano G (Ambrosiano R 71 sup.), Napoli 2004, p. 523.

Edizioni critiche: Ferruccio Blasi, Le poesie di Guilhem de la Tor, Genève - Firenze 1934, III, p. 9 (manca K); Antonella Negri, Le liriche del trovatore Guilhem de la Tor, Soveria Mannelli 2006, p. 169.

Altre edizioni: Carl August Friedrich Mahn, Die Werke der Troubadours in provenzalischer Sprache, 4 voll., Berlin 1886, vol. III, p. 332; Henri Paschal de Rochegude, Le Parnasse occitanien ou choix des poésies originales des troubadours tirées des manuscrits nationaux, Toulouse 1819, p. 379.

Metrica: a10 a10 a4 b6 b10 c’10 c’3 d6 d10 (Frank 79:1). Cinque coblas unissonans di nove versi.

Note: Chanson de change in cui Guillem de la Tor ribadisce la convinzione, più volte espressa nelle sue canzoni (BdT 236.2, 236.4, 236.7) che il rapporto amoroso, analogamente al rapporto vassallatico, debba essere basato sulla necessità, imprescindibile, di una ricompensa. In caso contrario lamante, così come il servitore, è legittimato a rivolgersi altrove.

[AN, sr]


BdT    Guillem de la Tor